BON NADAL I UN 2021 LLIURE DE COVID ! 

 

I finalment, Bartomeu plega

La moció de censura contra el president del Barça l’ha acabat posant contra les cordes, i abans de veure’s expulsat de la presidència pels socis, Bartomeu ha decidit presentar la dimissió com a president del Barça. 

Passarà a la història com el president que ha arruïnat al Club, que ha perdut a Neymar, que ha estat a punt de perdre Messi, que ha destrossat la imatge internacional del Barça gràcies al 3-0 de Roma, al 5-0 de Liverpool, i al 8-2 de Lisboa. Un president que a banda dels aspectes esportius i econòmics ha practicat també amb un estil mafiós, danyant fins i tot la imatge púbica dels seus propis jugadors. Un desastre com a màxim directiu de l’entitat.

 

Fa molt temps que la presidència del Barça ha caigut a mans d’una colla d’irresponsables que no han fet res més que utilitzar al Club en funció des seus interessos obscurs. Tot va començar amb Joan Laporta, època en la què el Barça va aconseguir èxits esportius brillants, però les diferències amb el seu vicepresident Rosell, i la pròpia imatge pública del president van enterbolir un mandat que hauria pogut ser brillant si no fos per les baralles internes i per els excessos comesos per el propi Laporta. 

 

Després va venir l’època de Sandro Rosell a la presidència del Barça; un Rosell amb negocis tèrbols fora de l’Estat, que finalment el van portar també a dimitir com a president de l’entitat. Aquesta dimissió va catapultar a Bartomeu a la presidència del Club, on la seva gestió, any rere any, ha anat empitjorant els resultats del Club en lo esportiu i també en lo econòmic.  

 

Bartomeu passarà a la història per ser el president que amb les seves decisions ha fet possible les desfetes de l’Estadi Olímpic de Roma, Anfield a Liverpool o Da Luz a Lisboa. També passarà a la història per ser el president que es va polir els 222 milions que ens va proporcionar la fugida de Neymar, o les despeses milionàries fetes en la contractació de molts jugadors que no han aportat res al Club. Un president que competirà per sempre més amb Joan Gaspart, per veure quin dels dos ha estat més perjudicial per al Barça.  

 

El ja expresident blaugrana ho ha fet tot per intentar evitar que la moció de censura avalada amb la signatura de més de 16.000 socis tirés endavant. Ha intentat invalidar vots; ha intentat, amb l’excusa de la pandèmia, que la Generalitat post-posés el dia de la votació de la moció. I quan finalment ha vist que ineludiblement la votació es produiria, ell i tota la seva Junta han presentat la dimissió per evitar que siguin els socis els que l’hagin expulsat de la presidència del Club. Tanmateix el resultat és el mateix i Bartomeu ja no és president. De fet, qui s’ha expulsat d ela presidència ha estat el propi Bartomeu amb una gestió pèssima que ha causat molts perjudicis al Club a nivell  econòmic i esportiu, però també en quant a la imatge internacional del Club.

Ara, tal com marquen els estatuts, una comissió gestora es farà càrrec de la gestió de l’entitat exercint les funcions de govern, administració i representació que correspondrien a la Junta Directiva, però limitades als actes necessaris i imprescindibles per al manteniment de les activitats normals del Club i la protecció dels seus interessos. La funció principal de la Comissió Gestora és la convocatòria d’eleccions per constituir una nova Junta Directiva, cosa que ha de fer en el termini de tres mesos des que els seus membres hagin pres possessió dels seus càrrecs. La comissió gestora està presidida per el Sr. Carles Tusquets.

 

Cal senyalar com un fet positiu, que la primera decisió presa per la comissió gestora del Club ha estat el cessament del Sr. Jaume Masferrer, director de l’àrea de presidència i ma dreta del president Bartomeu, que era el seu assessor a l’ombra, i que va ser l’ideòleg del Barçagate, encarregant a l’empresa I3Ventures els atacs a les xarxes socials contra els jugadors del Club i contra altres persones relacionades amb el Barça. Tot un fet molt significatiu: aquesta gestora comença amb bon peu. Ara han  de completar la seva feina, convocant eleccions dins dels terminis establerts per els estatuts del Club.     

Real VAR

La vergonyosa realitat arbitral a l’Estat espanyol té molta similitud amb el que passava durant el franquisme quan l’àrbitre Zariquiegui allargava un partit al Bernabeu fins que els blancs van marcar i es van assegurar la victòria contra el Barça, o quan un altre àrbitre, Guruceta, s’inventava un penal contra el Barça i a favor del Madrid, aquesta vegada al Camp Nou, en una falta comesa per la defensa blaugrana un metre fora de l’àrea.

Ahir, en un Camp Nou buit, el Madrid es va imposar per 1-3 gràcies a la parcialitat arbitral i dels estaments del futbol espanyol: un penal inexistent decretat pel VAR va sentenciar un partit igualat, mentre que el mateix VAR va emmudir a l’hora d’analitzar un possible penal a Leo Messi. Tot plegat una vergonya més d’aquest règim del 78 podrit tant en els àmbits econòmics, judicials, polítics, periodístics, esportius o del sector que sigui. En aquest país la corrupció és la norma; és ben bé que no n’hi ha un pam de net.  

 

El VAR que havia vingut per ajudar als àrbitres a prendre decisions justes, està servint només per donar cobertura als atracaments esportius que el Reial Madrid practica en tots els estadis de l‘Estat espanyol i d’una manera molt especial quan s’enfronta al Barça. L’anomenat “clàssic” del futbol espanyol, s’ha converteix fins i tot amb el VAR en el “clàssic” robatori esportiu al Barça. 

 

Des que Florentino Pérez, emprenyat perquè el VAR feia justícia, i per tant, de tant en tant perjudicava al Madrid amb les seves intervencions, va trucar al president de la federació espanyola de futbol per fer-li arribar la seva queixa sobre el funcionament del VAR, aquest ha canviat totalment el seu objectiu. Ja no és una eina tecnològica per ajudar als àrbitres a prendre decisions sinó que s’ha convertit en un estri més per ajudar a que el Madrid guanyi campionats. 

Sense anar més lluny, ahir el mateix VAR va decidir que Lenglet havia comès penal contra els Madrid, quan en realitat va ser el trampós de Sergio Ramos qui havia comès una falta prèvia sobre Lenglet. El curiós del cas és que en el breu cos a cos que tots dos jugadors mantenen el madridista es deixa caure de manera espectacularment aparatosa en una direcció absolutament oposada a la que hauria caigut si realment Lenglet hagués tibat d’ell. Sembla mentida que un facinerós com Sergio Ramos tingui butlla arbitral per fer el que li dona la gana en un camp de futbol. Això és una vergonya per el país en el que les estructures esportives permeten que coses com aquesta puguin passar. Algú tan educat com Ronald Koman no es va poder estar de fer-li un comentari a l'àrbitre Martínez Munuera  

 

Aquesta actuació tendenciosa i partidista del VAR, que va començar l’any passat com he explicat abans, és la responsable del vergonyós final del campionat de Lliga de la temporada passada, en la que el Reial Madrid va guanyar de nou per decret, com guanyava en les èpoques d’un franquisme que ni en l’esportiu ni en tantes altres matèries es pot dir que ja no existeix. És més viu que mai.

 

Pel que fa al partit, constatar que el Barça no està al seu millor moment. El Madrid venia de perdre a casa en la Champions mentre que el Barça venia de perdre estúpidament a Getafe contra un rival que per no perdre el costum va jugar amb una duresa impròpia d’un partit de futbol, però amb la permissivitat d’un àrbitre que seguint la tònica va sortir al camp amb la instrucció de fer el possible per que el Barça perdés el partit. Tanmateix iniciar una competició com l’actual, fortament afectada per la pandèmia, sense públic als estadis, és una situació idònia perquè els arbitres facin el que els doni la gana.

Seguir el futbol en aquests condicions, senzillament no m’interessa. Quan els resultats estan adulterats per un règim (el del 78) corrupte, amb el Rei emèrit fugit per haver-se enriquit il·legalment i protegit per les pròpies estructures de l’Estat, ja està tot dit... que s’ho facin. Imagineu  con deuen estar de podrides les estructures esportives, quan tots es tapen les vergonyes els uns als altres...  Quin país de pandereta... Vamos Rafaaaaa que diuen des de Madrid... quina vergonya...                     

Messi es queda, però... és una bona notícia?

Leo Messi ha decidit quedar-se al Barça després d’haver comunicat al Club que volia marxar mitjançant un burofax. Aquest canvi de criteri no es basa en una ferma convicció de voler quedar-se al Barça, sinó en la crua realitat que no hi ha cap club que vulgui córrer el risc de fitxar-lo.

Ni Manchester City, ni PSG i encara menys l’Inter de Milà, estan en disposició de fitxar a un jugador amb una clàusula de 700 milions, que s’haurien d’abonar al Barça si un tribunal així ho decidís. És un risc in-assumible per a qualsevol equip.

Josep Maria Bartomeu s’ha tornat ha equivocar. Què Messi es quedi pot semblar d’entrada una bona notícia però si es para una mica d’atenció als fets, hom s’adona que això no és així. 

En primer lloc, els llaços especials entre Messi i el barcelonisme s’han trencat per una majoria d’aficionats. Encara que hi hagi seguidors blaugrana que vegin amb bons ulls que el crack de Rosario continuï entre nosaltres, una àmplia majoria no pot deixar de banda la facilitat amb que Messi va trencar 20 anys com a barcelonista, intentant marxar del Club per la porta del darrere i a sobre sense deixar ni un Euro a les arques d’un Club que l’ha fet tot el que ell és en aquests moments. 

En segon terme, Messi ja té 33 anys complerts. El seu rendiment ha anat a menys des de fa dos o tres temporades i és que l’edat no perdona i més quan has patit algunes lesions musculars de certa gravetat. Per tant, que Messi continuï al Barça no garanteix en cap cas que tornem a tenim a aquell Messi que era el millor jugador de la història del futbol. A aquell Messi, no ens enganyem, ja no el tornarem a veure per més que ell asseguri que ho donarà tot al camp.   

Un tercer argument és econòmic. De la mateixa manera que el Madrid va saber treure un rendiment econòmic per la sortida de la seva estrella Cristiano Ronaldo, el Barça, i el seu president Bartomeu haurien d’haver tingut la mateixa habilitat negociadora. Una vegada has fet, amb la teva incompetència, que el jugador decideixi marxar, aprofita per a treure’n un rendiment econòmic. Bartomeu s’hauria d’haver assegut amb el jugador i negociar una sortida pactada: te’n vas però a través d’un traspàs. No de franc; tampoc pel valor de la clàusula sinó per una xifra pactada que el club que et vol fitxar pugui pagar. 

En compte d’això ens hem trobat a un Bartomeu, molt més preocupat per no passar a la història com el president que va deixar marxar al millor jugador del món, sense preocupar-se per el futur del Club. Perquè tant si li agrada com si no, Bartomeu passarà a la història per ser el president que ha acabat amb la paciència de Messi a l’hora de no oferir cap projecte il·lusionant a la massa social del Club i als jugadors ambiciosos, amb ganes de guanyar. Bartomeu és, junt a Joan Gaspart, el pitjor president de la història  del FC Barcelona.   

Partint de la base que Messi s’ha quedat a disgust, atès que la seva voluntat era marxar, i considerant que el seu rendiment anirà a menys, encara que només sigui per raons d’edat, era el moment oportú per aconseguir un bon acord assegurant un traspàs que ajudes a reduir la massa salarial del Club, atès que la fitxa de Messi, només ella sola, supera els 100 milions d’€. Si Bartomeu l’hagués traspassat ara per 200 o 250 milions d’€, el Club s’hauria pogut refer a nivell econòmic.

Tanmateix per refer-se, amb Messi o sense Messi, cal que Bartomeu deixi el Club de forma immediata. El Club no té projecte esportiu de cap mena; hem vist fitxatges que ningú entén amb jugadors que no aporten res a l’equip; hem vist operacions de desprestigi a jugadors de l’equip, pagades per la pròpia Junta directiva que fins i tot els Mossos d’Esquadra estan investigant; hem vist canviar entrenadors a quin pitjor; hem vist decisions arbitràries... i per acabar-ho d'adobar hem vist com Bartomeu ha acabat amb la paciència  del millor juagador del món. Hem vist de tot menys bon futbol. Per això és molt positiu que l’etapa de Bartomeu s’acabi quan abans. Tant de bo que la moció de censura que un grup de barcelonistes ha decidit posar en marxa, tot i les dificultats, acabi amb Bartomeu i la seva Junta fora del Club.

A veure si ho aconsegueixen.       

Messi, el millor jugador de la història del futbol, se’n va del Barça

Qui ha estat el millor jugador del món, i el millor jugador que mai ha vestit la samarreta blaugrana, no pot marxar del Club per la porta del darrere.

Tot plegat forma part de la desastrosa gestió del Club per part d’un president nefast que passarà a la història per haver fet marxar del club, fastiguejat per tantes errades comeses per la directiva, al millor jugador del món i per haver fet viure als culers els moments més humiliants d’aquests últims anys: derrota a Roma, derrota a Liverpool, i pallissa tremendament vergonyosa a Portugal davant del Bayern Munich.     

Messi comunica per burofax a la directiva del Barça que vol marxar del Club. Aquesta notícia així de breu, ha donat la volta al món en pocs instants. I és que Messi és un gran futbolista però també un gran esportista conegut arreu gràcies a la màgia del seu futbol.

Lionel Messi va arribar al Barça amb 13 anys. Era un nen que havia mostrat les seves qualitats jugant al futbol al seu barri de Rosario, la ciutat on havia nascut a Argentina. Era menut però amb la pilota als peus no hi havia qui l’aturés. Li deien “la pulga” per la seva mobilitat i la seva poca envergadura física, però amb la pilota als peus era imparable.

El va portar Josep Maria Minguella, un intermediari futbolístic que ha portat molts bons jugadors al Barça, però cap com Messi. L’anècdota del seu primer contracte amb el Barça es prou coneguda: es va signar en un tovalló de paper en un bar. De llavors ençà, han passat 20 anys en els quals el futbolista ha crescut extraordinàriament fins arribar a ser considerat el millot futbolista de la història d’aquest esport, per sobre de noms com Maradona o Pelé. I això no està a l’abast de tothom

Messi ha portat tardes de glòria al Camp Nou i de fet a tots els estadis on ha jugat. Amb els seus regats impossibles en un pam de terreny, ha meravellat a l’aficionat blaugrana però també ha merescut el reconeixement d’aficions rivals que s’han rendit als encants de futbol gairebé màgic de Lionel Messi. 

Resumir el pas de Messi per el Barça no és senzill; són centenars de gols, desenes de trofeus aconseguits, sis pilotes d’or en el seu poder, i molts altres reconeixements col·lectius i individuals, i ara, tot d’una, això s’acaba. I s’acaba per la incompetència d’un president nefast. Per ironies del destí hauran coincidit en el club el millor jugador de la seva història amb el pitjor president de tots els qui han presidit el F.C. Barcelona. 

Josep Maria Bartomeu, si tingués una mínima noció del que és la dignitat, fa hores que ja hauria d’haver presentat la seva dimissió. Pitjor no es pot fer: aquell 3-0 a Roma va ser el primer avis de que les coses s’estaven fent malament, tant pel que fa a l’elecció dels entrenadors com al fitxatge de nous jugadors per reforçar l’equip. Després va venir el 4-0 de Liverpool, i el Sr. Bartomeu va continuar sense assabentar-se que ho estaven fent molt malament: els nou jugadors que venien, en cap cas eren millors que els que marxaven, i al final ha arribat la vergonya, la humiliació esportiva que ens ha infringit el Bayern Munich que a Lisboa ens va encolomar un 8-2 lamentablement històric.  

Ni el Sr. Bartomeu, ni cap membre de la seva Junta directiva mereixen continuar ni un dia més al capdavant del Club. Han estat capaços d’amargar-li l’existència a un jugador que era l’emblema del Club i el més estimat per l’afició, i ho han aconseguit gràcies a una actitud mafiosa (recordem l’afer recent de propiciar missatges a les xarxes socials contra els jugadors), professionalment dolenta, i humanament lamentable

Ara, iniciar una moció de censura contra el president és missió impossible: sense públic als estadis es fa materialment inviable aconseguir les signatures necessàries per impulsar-la. I a això s’agafa Bartomeu en una actitud miserable: com que no el poden fer fora, resistirà fins al final del seu mandat, passis el que passi... Algun interès no esportiu el fa resistir en el càrrec tot i sabent-se el blanc de les ires de tota l’afició. El mes d’agost i per tant molts socis de vacances, també l’ajuden a preservar aquesta impunitat vergonyosa

El socis del Barça s’haurien de mobilitzar contra aquest personatge abans no converteixi al Club en l’ombra del que va ser fa tan sols 5 anys.

     

Barça: humiliació històrica a Lisboa

El Barça perd amb el Bayern Munic a Lisboa per un vergonyant  8-2, en el quarts de final de la Champions.

Ni Lliga, ni Copa, ni Champions; una temporada nefasta, en blanc, amb  una directiva que els socis no mereixen. Josep Maria Bartomeu, un dels pitjors presidents de la història del Barça, no pot trigar ni un segon a dimitir.

Roma primer i Liverpool un any més tard, ja havien advertit que les coses a can Barça no s’estaven fent bé. Avui a Lisboa hem constatat que el Club necessita una remodelació de dalt a baix, en el terreny de joc, en l’equip tècnic, a l’estructura organitzativa del Club, i també i sobretot a la directiva.

Aquell equip de somni que va començar amb Pep Guardiola a la banqueta, i amb Messi al camp, s’ha acabat: Cal recomençar de nou.  

Després d’una temporada amb més baixos que alts, amb canvi d’entrenador a mitja temporada, després de regalar la Lliga i d’haver perdut la Copa sense ni tan sols arribar a la final, ara li ha arribat el torn a la Champions. Una Champions estranya per culpa del coronavirus, que a partir de les eliminatòries de quarts de final s’ha jugat a Lisboa i a partit únic. 

El Barça hi arribava després d’uns partits que s’havien anat resolent amb més pena que gloria. En els octaus de final, jugats encara a doble partit, el Barça havia eliminat al Nàpols tot i que en el partit de tornada jugat al Camp Nou, a la segona part, l’equip va donar una pobre sensació tant pel que fa a la qualitat del joc desplegat com per la condició física dels jugadors. Aquest antecedent a alguns ja en va posar en alerta: l’equip no estava, ni de lluny, en el seu millor moment de joc, i el nou entrenador no havia estat capaç encara d’aportar una dinàmica guanyadora als jugadors .  

I va arribar el dia D a Lisboa, fase final de la Champions. Ens tocava jugar contra el Bayern Munic a partit únic i per tant no hi havia altre alternativa que guanyar si l’equip es volia exercir el dret a jugar les semifinals. Als quatre minuts de partit el Barça ja perdia 1-0 i es va arribar al descans amb un 4-1 en contra i per tant el partit decidit. No hi havia miracle possible ni tan sols comptant amb el millor jugador del món que ahir no ho va ser tant. Jugadors sense solucions, sense idees, fiant-t’ho tot a l’encert individual en alguna jugada aïllada... res a fer!. 

El més fàcil seria començar a criticar les decisions de l’entrenador, que certament va estar molt desencertat tant amb l’alineació que va presentar com amb la tàctica que va desenvolupar, però no aniré per aquí. Aquest entrenador va ser contractat se suposa que per una direcció esportiva, la mateixa que ha contractat a molts altres jugadors com Semedo o Júnior Firpo, o Griezmann o tants d’altres que farien una llista molt llarga. Una direcció esportiva que ha demostrat repetidament al llarg d’aquests últims anys que no té categoria per treballar en un equip com el Barça. Per tant, la primera decisió hauria de ser el cessament immediat de tota aquesta colla d’ineptes endollats a l’estructura del Club. Els Bakero, Abidal, Amor, i tutti quanti, haurien de ser cessats immediatament. Són uns ineptes.

No cal dir que el Barça necessita també un altre entrenador; algú capaç de recomençar de nou, disposat a jugar-se el futur amb un planter que llevat de quatre o cinc jugadors, tampoc promet massa. Algú que entengui de futbol, més enllà de jugar a evitar perdre com han fet dos dels tres últims entrenadors del Barça. 

Encara que en sàpiga greu, ara tampoc és el moment d’incorporar jugadors com Neymar o altres figures de renom mundial. Ara toca austeritat, refer la malmesa economia del Club, defensar els valors dels que tant ha presumit el Barça i deixar-se de dispendis que ens porten al fracàs com han estat els cassos de Couthino, Démbelé o Griezmann entre altres jugadors. Entre tots tres ens han costat més de 400 milions d’€ i que han aportat al Club? Algú en serà responsable d’aquest espoli al soci? Personalment hauria sigut  menys dolorós perdre amb el Bayern Munic per 8-2 però jugant amb jugadors del planter.  

Tot això només té un culpable, que ni tan sols pot diluir les seves responsabilitats amb la seva Junta Directiva. Em refereixo òbviament al president Josep Maria Bartomeu, l’inepte més gran, juntament amb Joan Gaspart, de tots els presidents del Barça d’aquest últims 60 anys. El Sr. Bartomeu no pot restar al Club ni cinc minuts més. No té dret ni ha decidir qui ha de ser el proper entrenador del Club, ni quins són els jugadors als que cal donar de baixa o fitxar. El Sr. Bartomeu està del tot desacreditat per prendre qualsevol decisió al marge de la seva dimissió. Aquesta si que l’ha de prendre i deixar el Club en mans d’una gestora mentre es fan unes noves eleccions.  

Com que no cal donar més voltes al que es evident, confio que la dimissió de Bartomeu es confirmi en les properes hores. Però no vull acabar aquestes notes sense fer referència al periodisme esportiu sectari i poc professional que tenim a Catalunya. És una vergonya i una immoralitat constatar com suposats professionals de la informació esportiva han estat aplaudint la majoria de decisions d’una Junta Directiva que no n’ha encertat gairebé ni una des de fa uns quants anys. I això només té una explicació: d’una manera o altre, tots ells estan comprats.                                         

El Madrid fora d’Europa

Ni els milions de Florentino, ni la Federació Espanyola de Futbol, ni cap altre estament esportiu, han pogut evitar que el Madrid hagi quedat fora d’Europa, eliminat per un Manchester City, que tampoc és cap cosa de l’altre món a nivell futbolístic. 

Aquest eliminatòria davant el segon classificat de la Lliga anglesa demostra entre altres coses, que el Madrid ha guanyat la Lliga espanyola gràcies a la col·laboració necessària de l’arbitratge espanyol que amb les seves decisions ha permès que el Madrid no hagi perdut cap partit des de la represa de la Lliga post coronavirus. 

Qui més qui menys, sospitava que el final de la Lliga 2019-2020 del Real Madrid no era normal. Qui més qui menys sospitava que els escàndols que hi ha hagut en cada un dels partits del Madrid després de la represa responien a la voluntat inequívoca que l’equip presidit pel capo màfia Florentino Pérez guanyés la Lliga, i qui més qui menys confiava que tot plegat esclataria a la competició Europea on el Madrid semblava que aquest any no havia pogut arreglar a la seva conveniència els sortejos dels emparellaments de les diferents eliminatòries. 

I així ha sigut: desprès de perdre a l’anada davant del Manchester City en el partit jugat al Bernabeu per 1-2, ara el Madrid ha tornat a repetir resultat al camp del Manchester City, i per tant, ha quedat fora de la competició europea en els octaus de final. Feia molts anys que el Madrid no queia eliminat de la competició tan prematurament. Diguem que ha estat eliminat amb tota justícia per l’equip dirigit amb molt d’encert per Pep Guardiola. 

Aquest fracàs a la competició europea davant d’un equip, el City, que ha quedat a 18 punts del primer classificat a la “Premier League”, vol dir que el Madrid dista molt de ser aquell equip que ho guanyava quasi tot. Quan no era el joc de l’equip eren els àrbitres qui ho arreglava, però ara, afortunadament per el futbol, ni el bon joc, ni els àrbitres han possibilitat que el Madrid fes un paper mínimament digne en al Champions. 

Tot el que ha passat en la competició domèstica (La Lliga), ja augurava aquest final: el Madrid és l’equip al que han xiulat més penals a favor, 11, per tant sols 2 en contra, amb un balança de +9 penals al seu favor. Cap altre equip de la Lliga espanyola presenta un balanç tan escandalosament favorable com el Madrid, i tan sols se li acosta lleugerament l’Atlético de Madrid que té un balanç de +4 penals al seu favor. Tot plegat escandalós.

Però no són únicament els penals el que ha influït decisivament en la classificació final de la Lliga, sinó que també ho han estat les jugades dubtoses decidides sempre a favor dels interessos del Madrid: gols anul·lats als rivals, que eren gols legals, gols concedits al Madrid que haurien d’haver estat anul·lats, targetes grogues i vermelles ensenyades als jugadors blancs amb contraposició a les targetes ensenyades al jugadors dels equips rivals. Tot plegat ha fet que cobrés vida de nou, com en el tempos del franquisme, aquella frase del “sigan, sigan...” quan la pilota la tenia el Madrid en una posició avantatjosa...

Dit això, cal afegir que aquest any, el joc del Barça tampoc ha estat d’allò més  engrescador, de manera que és ben possible que sense els favors arbitrals i de la cúpula que regeix el futbol espanyol, el Madrid potser també hauria guanyat la Lliga. Però no és el mateix guanyar al Lliga quan has estat el millor al llarg de la competició, que guanyar-la per reial decret i d'escàndol en escàndol.

Sigui com sigui, la Champions ha demostrat que quan guanyes un campionat local de manera poc honesta, i quan els àrbitres internacionals no accepten els regals dels enviats de Florentino, s’acaba fent justícia i fins i tot, el segon de la Lliga anglesa que ha quedat a 18 punts del Liverpool, et pot enviar anticipadament de vacances...             

                                  

El futbol espanyol torna a l’època del franquisme

El futbol espanyol ha fet un pas enrere de 50 anys d’extensió. Ha tornat a aquelles èpoques en les que “Su Excel·lència el Jefe del Estado” entregava el trofeu de guanyador, temporada rere temporada, al Real Madrid, des de la llotja del Bernabeu, per general satisfacció del franquisme. Eren uns títols guanyats gràcies a uns arbitratges mesquins fets sota la impunitat que representava actuar segons les preferències del “Generalísimo”.

Malauradament, ara, en la nova normalitat, l’absència de públic als estadis ha propiciat que els àrbitres se sentin del tot impunes a l’hora d’afavorir, descaradament de nou, al Real Madrid.  

Des de la represa del futbol després del confinament, partit rere partit es produeixen decisions arbitrals que sistemàticament afavoreixen al Real Madrid. No són ni tan sols jugades confuses que poden donar lloc a l’errada a l’hora d’interpretar-les. Són jugades clares, que no admeten discussió possible, com les que aquesta última jornada han permès al Real Madrid guanyar a Bilbao: la mateixa jugada, una trepitjada al peu, d’un defensa a un atacant, ha estat assenyalada com a penal quan l’ha fet el defensor de l’Athlètic de Bilbao, i ha estat objecte d’un “sigan, sigan” quan la trepitjada l’ha fet un defensor del Madrid. 

La permissibilitat dels àrbitres amb determinats jugadors del Madrid és un insult a la justícia esportiva. Sergio Ramos s’ha convertit en un autèntic destraler, i ahir mateix hauria d’haver estat expulsat de San Mamés després d’agredir a un atacant rival. La seva acció ni tan sols va merèixer una cartolina groga per part de l’àrbitre. 

Cada partit jugat per el Reial Madrid després de la represa de la competició ha estat un escàndol. No hi ha partit en el que el Madrid no s’hagi beneficiat de decisions arbitrals injustes, o que el VAR no hagi intervingut per afavorir als blancs. Un escàndol a l’alçada d’aquells títols que guanyava el Madrid per donar satisfacció als desitjos del dictador. I ara sota el govern més “progressista” de la història. 

Aquesta trista realitat és execrable bàsicament per dos motius. D’una banda per la manipulació evident del campionat, on molts esportistes competeixen honestament per intentar guanyar. Són professionals i sovint una part dels seus emoluments depenen dels resultats esportius. El frau de competició que es comet és un fet molt greu, i inacceptable en una societat justa i democràtica.

Però per l’altre banda destaca el cinisme i desvergonyiment d’alguns empleats del Real Madrid, com és el cas del seu entrenador Zidane, el mateix de l’acció antiesportiva del cop de cap al pit de Materazzi i que li va valdre l’expulsió en el mundial d’Alemanya 2006. Zidane va tenir el morro de dir que “està cansat que es digui que guanyen gràcies als àrbitres”. Doncs dir això és una clara mostra de cinisme del tot inacceptable. Els directius i empleats del Madrid només poden fer que callar davant una immoralitat com la que s’està vivint en el futbol espanyol. 

Algú tan madridista i catalanòfob com l’ex “Fuerza Nueva” Javier Tebas, que va fer tot el possible per evitar que Messi jugués amb el Barça, ha lamentat la trucada del gàngster Florentino Pérez a la Federació Espanyola de Futbol, reclamant un millor tracte del VAR al reial Madrid, i és que a partir d’aquella trucada, els favors arbitrals a la “casa blanca” s’ha produït partit rere partit. 

Ens pensàvem que el VAR arreglaria els problemes del futbol espanyol. Malauradament el VAR està gestionat per àrbitres, els mateixos que es deixen corrompre per el gangsterisme instal·lat al món del futbol des que Florentino Pérez hi va aterrar.  Parcialitat a favor del Madrid hi ha estat sempre, però tan descaradament impune com ara, diria que mai. En els temps del franquisme, fins i tot Guruceta va ser castigat per el penal infame xiulat al Camp Nou a favor del Madrid. Recordo també un partit Madrid-Barça al Bernabeu; fins que el Madrid no va aconseguir el gol de la victòria, l’àrbitre Zariquiegui va allargar el partit més de 8 minuts. I que consti que llavors es jugaven els 45 minuts justos, no com ara que sempre hi ha un afegitó. Doncs bé, hem tornat a aquelles èpoques: ple franquisme.                      

Es reprèn la Lliga i amb ella es recuperen les velles tradicions: les descarades ajudes arbitrals al Madrid

Després de setmanes d’interrupció del campionat a causa de la Covid-19, la pilota ha començat a rodar, però ho ha fet marcada per els vergonyosos arbitratges a favor del Real Madrid, que després de 3 partits de represa ha vist com en cada un d’ells s’ha vist afavorit per una arbitratge parcial, vergonyós i tercermundista, propi d’un país en el que l’ètica esportiva y la dignitat fa temps que no formen part de les seves prioritats.

Aquesta Lliga l’ha de guanyar el Madrid, per real decret llei. Així de clar, així d’evident. En aquest país de vergonya, les competicions esportives es veuen greument alterades per la voluntat d’uns mandataris que decideixen qui ha de guanyar un campionat en funció dels interessos predominants. 

En Gerard Piqué ho va dir de forma velada per evitar sancions: “Serà molt difícil guanyar aquesta Lliga... vist el que ha succeït aquests jornades, serà difícil que el Madrid perdi punts...” I el que s’ha vist aquestes 3 jornades disputades des de la represa de la competició és que les ajudes arbitrals al Madrid han estat la tònica. Des de penals xiulats al seu favor que només han existit en la imaginació de l’àrbitre, fins a gols anul·lats als rivals per suposats fora de jocs inexistents, o gols concedits a favor en flagrant fora de joc o fets amb el braç. Tot un escàndol. I tot això amb la connivència del VAR que només ha intervingut en aquelles jugades que podien afavorir al Madrid, però mai quan les jugades el perjudicaven. 

Estem doncs davant d’una situació en la que “els de dalt” ja han decidit que la Lliga ha de ser per el Madrid, i quan això passa ja no hi ha res a fer i si algú (jugadors, entrenadors o directius) gosen denunciar-ho, es posen ràpidament en marxa els dispositius que la “justícia” esportiva té a ma per evitar insurreccions, encara que siguin justes. Ràpidament entra en joc el Comitè de Competició que amb el seu jutge únic obre expedient al primer que gosi obrir la boca. I quan no és el Comitè de Competició apareix el Comitè d’Àrbitres qui ho denuncia al Comitè de Competició per que aquest obri el corresponent expedient. Aquesta és la situació avui en dia, d’un país que és molt més un club d’interessos d’ètica discutible que no pas un sistema de convivència organitzat en el que la democràcia i la justícia (també l’esportiva) en siguin senya d’identitat. 

I en aquesta línia s’ha de parlar necessàriament de la trucada del gàngster número 1 del futbol espanyol, el Sr. Florentino Pérez, al gàngster número 3, el president de la Federació Espanyola de Futbol Luís Rubiales (el gàngster número 2 no és altre que el Sr. Tebas un fatxa de la època de Blas Piñar i la seva Fuerza Nueva). A partir d’aquesta trucada, el VAR, que fins llavors havia estat neutral pel que fa a les intervencions en els partits del Real Madrid, va deixar de ser imparcial i no ha parat de beneficiar a l’equip del govern en totes les decisions en que ha intervingut. Des que la Lliga s’ha reprès els arbitratges a favor del Madrid són la tònica d’una país que viu en la corruptela constant en gairebé tots els àmbits i en l’esportiu també. El partit del Madrid ahir a Sant Sebastià va ser un atracament a ma armada. No se li pot posar cap altre qualificació. Senzillament vergonyós.             

Val a dir però que el Barça tampoc està ajudant massa a que les coses siguin d’un altre manera. Ha retornat a la competició amb una bona victòria a Mallorca, però a la jornada següent, a casa contra el Leganés, l’equip ja va mostrar moltes mancances en la creació de joc. Aquest defecte va ser molt més notori a Sevilla on l’equip només va poder aconseguir un empat a zero, i això gràcies a que el rival no va marcar. Aquest motor fonamental de la generació de jugades d’atac que és el mig camp, i en el que sempre s’ha basat el joc blaugrana, falla. I l’entrenador Quique Setién, no acaba de trobar el punt clau que doni l’efectivitat que l’equip necessita. Hi ha jugadors que han perdut el Nord i no saben què fer en determinades circumstàncies; hi ha jugadors que van venir rodejats d’una aureola que en el camp no han demostrat; hi ha joves talents que no tenen continuïtat en un equip més necessitat que mai d’un revulsiu. Dona la sensació que el dia que Messi no pot, l’equip no dona la talla, i així no es va enlloc.

També està fallant la política esportiva del Club. Els fitxatges no estan responent al que s’esperava d’ells i no estan aportant a l’equip el component diferencial que es necessita per guanyar campionats. La direcció esportiva no té un rumb clar i es fitxen jugadors que a l’any d’estar al Club ja se’ls busca una sortida. Todibo, Júnior Firpo, Griezmann, Semedo, Arthur i altres no han rendit el que s’esperava quan se’ls va fitxar. Qui els va fitxar? Amb quin criteri? 

Després, passa el que passa...      

Josep Maria Bartomeu, una presidència desastrosa

Josep Maria Bartomeu hauria de dimitir immediatament si tingués un mínim de dignitat i respecte per una institució centenària com el Futbol Club Barcelona. Només Joan Gaspar ha fet tan mal al Club com Bartomeu, que està batent tots els records negatius d’un president de l’entitat blaugrana.

La desastrosa planificació esportiva, el fracàs de determinats fitxatges, la poca valentia de destituir a l’entrenador després del fracàs de Liverpool, la imatge del Club després que hagi sortit a la llum pública l’escàndol de l’empresa contractada per atacar a les xarxes socials a jugadors del club i opositors de la directiva, són alguns dels exemples que justifiquen sobradament que al Sr. Bartomeu se li exigeixi la dimissió immediata. Ni un dia més a la presidència del Club d’algú que està actuant igual que ho farien avui aquells antics gàngsters. Fora màfies de la directiva blaugrana ! 

Veiem equins són els “mèrits” del Sr. Bartomeu, adquirits només en aquesta última temporada, deixant en l’oblit fets ocorreguts en temporades anteriors, i que justifiquen sobradament que se’n vagi a casa:

Primer error: una pretemporada del primer equip “en alçada”... l’alçada dels avions vull dir, atès que els jugadors es van passar la pretemporada volant al Japó, tornant a Barcelona, d’aquí se’n van anar als EEUU, per acabar de nou a casa. Tot un fracàs que ha comportat una plaga de lesions i una preparació física deficient. Segur que “les gires” varen proporcionar molts diners, però el resultat esportiu ha estat nefast.

Segon error: substituir l’entrenador a meitat de temporada. Després del desastre de Liverpool, era el moment de propiciar un canvi a la banqueta; mantenir Valverde per destituir-lo a mitja temporada demostra una falta absoluta de criteri a l’hora d’avaluar si Valverde era o no, la persona responsable del primer equip. Ara, a mitja temporada, tots els entrenadors bons tenen equip, i t’has de quedar amb els que estan a casa per que s’han quedat sense feina. El nou entrenador elegit, independentment de ser o no un bon entrenador, s’ha trobat u equip fet, sense possibilitat d’incidir en la seva manera de jugar atès que cada setmana s’han d’afrontar dos nous compromisos esportius. Malament ho tindrà Quique Setién per poder transmetre als seus jugadors l’estil de joc que li agradaria que practiquessin. 

Tercer error: una política de fitxatges erràtica i sense cap mena de planificació. A mitja temporada l’equip s’ha quedat a causa de les lesions, i d’alguns traspassos i cessions,  sense que hi hagi recanvis de garanties al darrere. Per altre banda els serveis mèdics del Barça no estan massa encertats des del punt de vista de la prevenció de lesions dels futbolistes o del bàsquet, per no centrar-ho tot només en el futbol. Els fitxatges de Todibo, Wagué, o Junior Firpo són només exemples (n’hi ha més) per demostrar com s’han malbaratat els diners del club comprant futbolistes que no donen la talla per jugar al Barça.

Quart error: confiar en una direcció esportiva sense experiència amb un dèficit de planificació mot important que ha deixat l’equip sota mínims a mitja temporada, just quan comença la fase definitiva de a “Champions” i es juguen els partits claus de la Lliga. De la Copa ja no cal parlar-ne: l’equip ha quedat eliminat, conseqüència també d’aquesta planificació tan dolenta.

Cinquè i definitiu error: contractar els serveis d’una empresa d’imatge amb l’objectiu de desprestigiar a través de les xarxes socials a jugadors, companys de directiva, opositors a la presidència del Club i futurs candidats a unes eleccions que sens dubte no tardaran. Aquesta contractació a banda de ser mafiosa i pròpia de males persones, és fraudulenta, atès que fraccionava el cost en factures inferiors a 200.000€ evitant-se així el control de la Junta directiva per la seva aprovació.

Al respecte vull denunciar la indecència de molts programes esportius de ràdio de Catalunya, que han intentat blanquejar aquesta actuació lamentable del president Bartomeu. És una vergonya per a l’entitat barcelonista, que a més de tenir màfies informàtiques a sou, també tongui pseudo-periodistes de capçalera, disposats a vendre els seus principis per vagi a saber quina prebenda. Una vergonya que això passi al segle XXI.

I després alguns van parlant dels valors del Barça... quina pena... Sr. Josep Maria Bartomeu, l’ètica més elemental, la dignitat, la decència i la vergonya exigeixen la seva dimissió immediata. Vostè ha convertit Can Barça en la Cosa Nostra. Marxi !                           

Valverde destituït

La directiva del F. C. Barcelona pren la decisió de cessar a Ernesto Valverde com a entrenador del primer equip del Barça.

Agafa el relleu Quique Setién, que ja avui ha dirigit el primer entrenament. Veurem si d’aquí a diumenge hi ha temps per que es noti la seva ma en la disposició tàctica de l’equip.   

Deia en una de les últimes entrades al blog del mes de setembre passat, que Ernesto Valverde no es menjaria els torrons, i em vaig equivocar; se’ls ha menjat però no ha tingut temps de païr-los i tres setmanes després de Nadal ha estat destituït en el càrrec d’entrenador del primer equip del Barça.

Aquesta destitució em sap greu personalment perquè Valverde és un home senzill, amable, gens egòlatra, bon entrenador i coneixedor de la psicologia dels futbolistes, però els resultats no l’han acompanyat en aquesta última etapa. Després de les derrotes de Roma i Liverpool la credibilitat de l’entrenador del Barça havia perdut molt, i els mals resultats d’aquesta temporada davant d’equips que eren res de l’altre món han acabat de convèncer a la directiva que calia un cop de timó al front de l’equip.

És cert que l’esquema de joc en el que Valverde es sent còmode no és l’estil de joc que des de ja fa molts anys practica el Barça, i Valverde ha intentat fer una barreja entre els dos sistemes que ha acabat donant un molt mal resultat. Ni és el 4-3-3 en el que el Barça basa les seves essències ni és el 4-4-2. Intentar readaptar l’estil implantat per Johan Cruyff ha estat un fracàs des del punt de vista dels resultats i també del joc de l’equip.

I és que aquesta temporada el Barça ha alternat bons partits amb altres de pèssims. No ha estat capaç de guanyar al camp del cuer de la lliga; ha empatat a casa amb un Madrid en hores baixes, i ha perdut punts en estadis d’equips d’un nivell molt inferior al Barça. Tot això són motius que han determinat la pèrdua de confiança del Club amb el seu entrenador. El punt culminant que ha determinat el cessament ha estat la derrota front l’Atlético de Madrid a la Super Copa, on després de jugar acceptablement bé durant 70 minuts, el Barça no va saber gestionar el final del partit ni des del camp (els jugadors) ni des de la banqueta (l’entrenador), a banda de l’estat de forma  físic que va deixar molt clar que no era l’òptim. Tot plegat, junt amb la incapacitat de presentar noves alternatives de joc, amb una excessiva complicitat amb uns jugadors que tampoc l’han ajudat gens ha acabat comportant el final de l’etapa de Ernesto Valverde com a entrenador del F.C. Barcelona.

Per substituir-lo la Junta directiva ha nomenat a Quique Setién. Setién va jugar a diferents clubs com Santander o Atlético de Madrid entre d’altres, i con entrenador ha entrenat a equips com el propi Rácing de Santander on havia estat jugador i també al Las Palmas o el Real Betis que ha estat el seu últim equip en el que ha treballat.   

Agafar un equip com el Barça a mitja temporada no és precisament una situació desitjable. Lo ideal és que jugadors i entrenador tinguin marge de temps per poder travar entre ells el mínim coneixement, assajar tàctiques, jugades d’estratègia, etc. Quique Setien sap que diumenge juguen contra el Granada i han de guanyar. 

A banda de la substitució de l’entrenador cal destacar una vegada més com de malament es fan les coses des de la directiva blaugrana, retransmetent gairebé en directe les negociacions dutes a terme amb diversos candidats per substituir a Valverde. Contràriament, Ernesto Valverde ha tingut una actuació que el qualifica com a persona. Ha fet arribar a l’opinió pública una carta de comiat, que no conté un sol retret contra ningú i mostra la seva gratitut a tots aquells que li han fet suport en els moments difícils.

Valverde ja era un cavaller quan jugava al futbol, i ho continua sent ara com a entrenador. Es mereix tota la sort del món tant en la seva vida personal com en la professional. Gràcies Valverde per la teva dedicació i esforç durant aquests dos anys i mig en el que has donat el millor de tu mateix per aconseguir triomfs per al Barça.