El calvari de Thomas Vermaelen

El penúltim nyap d’una directiva inepte

A la direcció esportiva del Club i als serveis mèdics del Barça només els queda una sortida ètica: dimitir 

Va ser  al principi del mes d’agost  quan el Barça va anunciar el fitxatge del belga Thomas Vermaelen, que fins aquell moment era jugador del Arsenal anglès. El jugador s’havia passat la temporada 2013/2014 pràcticament sense comptar per l’entrenador del club anglès degut a les seves reiterades lesions. Tot i així, el Barça va decidir incorporar al jugador a la seva disciplina confiant en una recuperació del jugador. De fet, el Barça portava dues o tres temporades a la recerca d’un central de garanties, sense que la direcció esportiva hagués tingut l’encert de trobar el futbolista adequat. S’havia parlat del central del Paris Saint Germain, del brasiler Thiago Silva, de l’alemany Hummels jugador del Borussia de Dortmund, del també brasiler del Chelsea David Luiz, i d’alguns altres futbolistes.

 

Després de tants noms, i tants fracassos negociadors, finalment la direcció esportiva del Club es va decidir per incorporar a Thomas Vermaelen, tot i estar lesionat. El jugador va passar les corresponents proves físiques i va ser fitxat pel Club. Costa molt entendre aquest fitxatge pel qual es van pagar al voltant dels 19 milions d’€, restant-li al jugador un any de contracte i estan a més lesionat. Cal saber que el jugador hauria pogut incorporar-se al Barça just un any més tard, sense costar ni un sol Euro al Club, doncs quedava lliure.

Com que costa molt entendre aquestes decisions, alguns mal pensats (o potser no), han començat a difondre la teoria que aquest fitxatges de fet era un “compensació” a l’Arsenal per la compra d’Alexis. Recordem que el futbolista xilè, al Barça no va acabar de triomfar, i que el Barça va decidir posar-lo al mercat. El comprador va ser l’Arsenal que va pagar al Club 42 milions d’€. Algunes veus diuen que l’Arsenal només en volia pagar 25 per Alexis, i com que el Barça té fama de comprar car i vendre a preus regalats, la direcció esportiva blaugrana va idear aquesta mena d’operació maquiavèl·lica per intentar salvar la seva ja de per sí desastrosa imatge: fer veure que l’Arsenal en pagava 42 per Alexis, fitxant a Vermaelen (que en valia 0) per 19. Resultat final: l’Arsenal només en pagava 23. Ves a saber si és veritat o no. Alguns asseguren que si. 

El cert és que en l’acte de presentació del jugador, el dia 10 d’agost,  el director esportiu Andoni Zubizarreta deia “...creiem que és un jugador (Vermaelen) de rendiment immediat, tant bon punt es recuperi de la seva lesió...”. Tot una declaració que li sortia del subconscient: “quan es recuperi de la seva lesió”, és a dir a la temporada vinent, atès que finalment els serveis mèdics del Club han decidit  que el futbolista s’operi aFinlàndia i que ho faci el mateix metge que ja fa forces anys va operar a Guardiola quan aquest encara jugava al futbol en el Barça. 

Recopilant els esdeveniments tenim doncs, que es fitxa a un jugador lesionat (cosa habitual al Barça: Amunike, Litmanen, Overmars, Prosinecki, Gabi Milito i d’altres); que quan se’l fitxa es decideix que el futbolista segueixi un tractament conservador i no intervencionista de la seva lesió; que al recaure una vegada i un altre, els serveis mèdics decideixen que el jugador s’ha d’operar (decisió que es podia haver pres ja a començaments d’octubre veient que el futbolista no es recuperava);  que aquesta operació el tindrà de 4 a 5 mesos més de baixa, fet que en la pràctica equival a dir que no estarà disponible fins el començament de la pròxima temporada 2015-2016; que tot plegat implica que el Club ha “tirat” 19 milions d’€ a la paperera.

És evident que això no pot acabar així. En qualsevol empresa, quan algun directiu fa errades tan clares i tan perjudicials per la entitat, se li dona la quitança i se li agreixen els serveis prestats. Per tant, si el Barça fos una entitat governada amb un mínim de professionalitat i seny, tant el Sr.Zubizarreta com els responsables dels serveis mèdics del Club haurien de presentar la seva dimissió, i sinó ho fan, acomiadar-los amb urgència. Aquesta manca de professionalitat no és de rebut no ja al Barça, sinó a qualsevol entitat que vulgui ser considerada com una organització seriosa.

Pel que fa al jugador, desitjar-li una recuperació com més complerta millor, i que tant aviat com sigui possible torni a ser feliç jugant al futbol, al Barça o on sigui. Ell no té la culpa d’haver fitxat per un Club ple de directius maldestres i ineptes.

Messi deixa enrere el record de gols de Telmo Zarra

En l’homenatge que se li va retre al Camp Nou, destaca el passadís d’honor que li van fer ser els seus companys, així com el fet de ser mantejat en el moment de superar el record

 

En l’homenatge institucional, quan als vídeo marcadors van aparèixer Zubizarreta o el president Bartomeu, es va sentir una xiulada ben forta a l’estadi 

Ahir a la nit al Camp Nou  en el decurs del partit contra el Sevilla que el Barça va guanyar amb contundència per 5-1, Messi va batre el llegendari record de Telmo Zarra, que va marcar 251 gols en la primera divisió del futbol espanyol. Aquest record era vigent des de setembre de 1954, és a dir que han passat més de 60 anys sense que ningú hagi superat les xifres del davanter basc.  Messi ho va aconseguir ahir de la millor manera possible, marcant 3 gols en el partit, de manera que ni tan sols els mitjans de la caverna mediàtica madridista puguin posar en qüestió el record del jugador argentí. El jugador va ser mantejat pels seus companys una vegada superat el record, i en finalitzar el partit va ser un objecte d’un doble homenatge: per una banda els seus companys li varen fer un passadís d’honor, i el club va projectar en els vídeo marcadors del camp alguns dels seus millors gols, acompanyats de comentaris dels seus companys i de directius del Club.  Val a dir que el públic present a l’estadi va mostrar l’admiració vers el jugador i va aclamar el seu nom en nombrosos moments  de l’acte i durant el partit. S’ha de remarcar que quan en el vídeo muntatge van aparèixer Zubizarreta i el president Bartomeu les mostres de rebuig del públic van ser molt clares, dedicant a aquests dos nefastos personatges una sonora xiulada cada vegada que apareixien a les pantalles.

Aquest xiulets que varen rebre tant Zubizarreta com Bartomeu, són la mostra més clara de l’enuig de l’afició sobre l’erràtica política de fitxatges del Barça, sobre l’ús permanent de la querella jurídica com a manera de conduir la institució i que en la pràctica comporta que les oficines del Barça semblin ubicades a la Ciutat de la Justícia, de la manca de legitimitat democràtica de l’actual presidència del Club, de les decisions obscures que sovint es prenen a nivell de directiva, de la pèrdua de qualitat esportiva de l’equip, de la pèrdua de capacitat negociadora del Barça davant les instancies esportives nacionals i sobretot internacionals, etc., etc.

De fet, cal agrair que hagi tornat la competició, per que aquests 15 dies sense lliga han estat horrorosos pel Barça. D’una banda, el mateix Messi va fer unes declaracions a l’Argentina d’allò més normals dient que ell “se sentia a gust en el Barça i que sempre havia dit que volia acabar la seva carrera esportiva en el Club, però que mai es podria saber que és el que acabaria succeint en el futur”. Declaracions   del tot normals, però que un periodisme esportiu català d’ínfima categoria professional, va convertir en al gran notícia, perquè sinó parlaven d’això, no tenien de què parlar. Jo els diria a tots aquests periodistes de tercera regional, si cap d’ells pot assegurar que és el que faran d’aquí a tres anys. Oi que no? Doncs Messi tampoc. On és la polèmica?  

Però no s’acaben aquí els conflictes. A la llarga llista de candidats sense categoria per ser-ho que volen presentar-se a les eleccions per la presidència del Club quan siguin convocades i que està encapçalada pel propi Josep Maria Bartomeu i secundada per Joan Laporta, Agustí Benedito i sembla que també Toni Freixa, ara s’hi ha afegit un altre element, l’enginyer Jordi Farré. Jo em pregunto perquè és tan difícil que de la societat civil catalana no pugui sortir un candidat amb cara i ulls per presidir el Barça.  Ja n’hi ha prou de voler utilitzar el Club per aprofitar-se a nivell personal del prestigi que atorga ser-ne el president. Un Club amb la història del Barça i amb la massa social que té el Club es mereix un president que aporti prestigi a la institució en lloc d’intentar prestigiar-se ell, gràcies a la institució. Ja n’hi ha prou d’aprofitats.

El desori blaugrana

Querelles i desqualificacions novament a l’ordre del dia

Un segon mandat de Laporta, si us plau...no!

Cada vegada que la competició de lliga s’atura pels compromisos de les seleccions, sorgeixen motius sovint artificials per el debat. En moltes ocasions aquestes falses polèmiques estan organitzades per la pròpia premsa esportiva, que és la primera interessada en que hi hagin disputes que exposades en els seus mitjans, els permet seguir venent exemplars tot i l’absència d’activitat esportiva en els clubs, i en particular en el Barça.

Agustí Benedito etern aspirant a la
presidència del Barça

En aquesta ocasió no ha estat diferent. Va començar en primer lloc, l’etern aspirant a presidir el Barça, el Sr. Agustí Benedito que a començaments de setmana va fer públic els resultats d’una enquesta encarregada per ell mateix i de la que se’n derivarien dues conclusions: una majoria de socis voldrien eleccions en acabar la present temporada al proper mes de juny, i en cas que es celebressin, el candidat millor situat per guanyar-les seria el que ja va ser president blaugrana Joan Laporta.

En la presentació d’aquesta enquesta, Benedito no es va estalviar crítiques contra l’actual president Bartomeu (home de palla de Rosell) ni contra altres membres de la junta directiva acusant al vicepresident Faus de fer negocis amb inversors de Qatar. La resposta d’aquest no es va fer esperar anunciant com no, la interposició d’una nova querella contra Benedito si aquest no rectificava. Com es pot veure, l’abús en la utilització dels recursos judicials a Can Barça, ja fa mania. No cal dir, que els mitjans especialitzats en periodisme escombraria es van afanyar a convidar als seus programes radiofònics als protagonistes d’aquestes històries que tan deterioren la imatge del Barça al seus programes, amb l’objectiu d’anar fent bullir l’olla i guanyar audiències, i en cap cas de donar informacions veraces, d’interès per l’audiència i objectives.

El vicepresident del Barça, Javier Faus

En aquest escenari integrat per mediocritats directives i periodístiques  no hi podia faltar el gran beneficiat de l’enquesta que havia presentat Benedito. En efecte, Joan Laporta va saltar a la palestra acudint als mitjans per fer-se veure, i explicar que s’estava rumiant si es presentaria o no a unes futures eleccions a la presidència del Barça, dient que cada vegada li feia més gràcia fer-ho però que encara no ho tenia del tot decidit. També va aprofitar per carregar contra la directiva actual explicant com amb poc temps han destruït tot allò que ell havia aconseguit: un Barça d’èxit. 

Sense voler entrar en més detalls de tot el que ha succeït aquests dies, si que vull remarcar una cosa: la detestable mediocritat de tots aquests personatges que s’han apoderat amb les seves maquinacions d’un club tan estimat com és el Barça. Des d’una directiva constituïda legalment però no legitimada a les urnes, amb un president que és un titella presoner d’un president dimissionari, passant per algun directiu que en paraules del propi Messi no entén res del futbol, i seguint per un candidat (Agustí Benedito) que s’ha presentat en vàries ocasions a les eleccions a la presidència del Club, i que tantes vegades com s’ha presentar  ha conreat la derrota.

Mereix un capítol a part, l’altre protagonista de la setmana. Joan Laporta va aconseguir grans èxits esportius en el Club, allò que coneixem com el millor Barça de la història,  però paral·lelament va ser un dels presidents que va crear una pitjor imatge del Club. Els seus excessos celebrant algunes victòries, o els exabruptes verbals en alguna assemblea del Club, o els seus negocis sent president del Barça amb Azerbaitjan  el desqualifiquen per assumir de nou la presidència de l’entitat. Tal com recordava abans d’ahir el mateix Johan Cruyff les segones parts mai acostumen a ser bones...

A mi em costa molt entendre com pot ser que d’una societat civil tant  potent com tenim la sort de tenir a Catalunya, no sorgeix ningú amb cara i ulls per poder presidir el Futbol Club Barcelona amb mèrits i qualitat personal, i  amb capacitat per dirigir el Club, sense tenir que aportar com a única garantia haver estat membre de l’elefant blau. Senzillament no ho entenc.

Una directiva encegada per l’odi

La situació  creada al Barça només es soluciona amb una dimissió immediata d’una directiva que s’ha mostrat incapaç de governar el Club amb equanimitat

La situació esportiva actual és el reflex de desorientació existent en la Junta directiva

La Junta directiva del Barça presidida per Joan Laporta

Aquesta setmana passada hem tingut ocasió de conèixer la sentència de l’acció de responsabilitat social exercida pel Club contra la Junta de Joan Laporta. Una sentència que dona la raó a l’ex president, en el sentit que la gestió al llarg de la seva etapa va produir un superàvit de més de 4 milions d’€ en lloc dels més de 45 que la Junta presidida per Sandro Rosell els demanava. Aquesta sentència acaba amb el poc prestigi que li pogués quedar a una Junta que mica en mica ha anat dilapidant el capital esportiu que havien heretat.

Però lluny de reconèixer el seu fracàs i intentar redreçar el rumb,  la Junta s’obstina en voler tenir raó i persisteix en la mentida i l’ofuscació presentant recurs contra la sentència coneguda aquests dies, en una clara demostració de que l’odi que senten està molt per sobre del sentit comú, el seny i l’esperit pacificador que hauria d’inspirar les decisions d’una Junta directiva del Barça que fos realment digne de presidir un Club com el Barça. El Barça està doncs en mans d’uns directius que en lloc de pensar en allò més convenient pel Club intenten defensar com sigui la seva trista imatge producte de la mediocritat de la majoria de persones que integren aquesta junta. Una junta que passarà a la història com la que en més conflictes jurídics ha estat involucrada, i la que més revessos judicials ha rebut.

I mentre tot això passa en els despatxos, al camp de futbol tercera derrota d’aquesta temporada, segona consecutiva a la lliga, i aquesta al Camp Nou i contra un rival que amb tots els respectes està jugant un altre lliga. Un Barça que no s’assembla en res al Barça de Guardiola. Mentre el malauradament traspassat Tito Vilanova s’encarregava de deixar a l’equip fos i sense gol renunciant a la pressió asfixiant sobre les defenses rivals que tants gols havia propiciat, i els serveis mèdics del club s’adjudicaven un altre “èxit” amb el fiasco de la recuperació de Messi,  el Sr Martino incrementava els dubtes en els jugadors fent-los jugar de manera diferent, però amb mals resultats esportius, i ara Luís Enrique ha acabat de destrossar la defensa, però sobretot el mig del camp, que històricament ha estat el punt fort del joc del Barça des de  fa ja molts anys.  Tots aquests desencerts en la gestió de l’equip, són un reflex fidel del que succeeix en la directiva, perquè en qualsevol organització esportiva o no, els resultats i l’estabilitat de l’organització acostumen a anar de bracet.

La Junta directiva del Barça quan encara la presidia
Sandro Rosell

Dit això vull aclarir que el teòric guanyador del judici, el Sr. Joan Laporta, tampoc es mereix tornar a la directiva del Club. És tan mediocre com els directius actuals, a l’alçada del seu gran enemic Sandro Rosell. La seva poca habilitat i manca de tacte, queda ben palesa precisament quan es va donar a conèixer el sentit de la sentència de l’acció de responsabilitat. Al Sr. Laporta li va faltar temps per convocar una roda de premsa triomfal per esbombar als 4 vents que ell era el “pam de net” i per tant la Junta actual el “pam de brut”. Qualsevol persona mitjanament intel·ligent s’hauria esperat a veure com reaccionava la Junta del Club abans de fer cap mena de manifestació, i en canvi ell es va llençar a una piscina, que no estava buida del tot, però on només hi havia un “pam d’aigua”, fet que no ha evitat que Joan Laporta hagi rebut un bon cop: la Junta del Barça recorrerà la sentència en contra del que ell hauria volgut.

La situació és complexa: una Junta incompetent, un president que no ha estat legitimat a les urnes, una gestió pèssima dels actius blaugranes, pèrdua de pes en el món del futbol a nivell internacional tant des de la vessant purament esportiva com institucional, fracassos judicials un rere l’altre... Són massa motius per no dimitir. El Sr. Bartomeu, hauria de convocar eleccions en el termini més breu possible. Aquesta situació només pot tenir una solució que vingui de les urnes, i sense que ni la Junta actual (Rosell/Bartomeu) com l’anterior (Laporta) s’hi presentin. Necessitem urgentment foc nou.