L’entrenador extremeny acompleix la seva segona temporada al Barça aconseguint un segon títol de Lliga, a tres partits d’acabar el campionat.
Malgrat els seus èxits esportius continua havent premsa esportiva crítica amb els seus sistemes de joc i la seva manera de gestionar el vestidor blaugrana.
Va costar però va valdre la pena; el Llevant no ho va posar fàcil tot i que finalment un gol de Messi ens va donar els tres punts que calien per assolir el campionat. Després d’aquesta victòria el Barça sumava 3 punts més, que mantenien en 9 punts la diferència amb el segon classificat, l’Atlètic de Madrid. A manca de 3 partits i per tant 9 punts a disputar, i atenent al fet que el còmput amb l’Atlètic de Madrid és favorable al Barça, (victòria al Camp Nou i empat al Wanda Metropolitano), es va poder cantar “l’alirón” anticipadament. És el trofeu de LLiga número 26 que guanya el Barça.
Més enllà del mèrit dels jugadors, que sens dubte hi és, jo voldria avui ressaltar la figura de l’entrenador Ernesto Valverde. Valverde de ben jove es va traslladar amb la seva família al País Basc. Coma jugador va passar per equips com l’Alavés, el Sestao, l’Espanyol, el Barça o l’Athlètic Club de Bilbao entre d’altres. Com entrenador ha dirigit equips com l’Athlètic de Bilbao, l’Espanyol, Olympiacos, Villareal, i finalment el Barça. Una trajectòria prou brillant com a jugador i com entrenador.
Valverde és un home modest, senzill, honest, al que no se li han pujat els fums al cap, i que ha estat capaç de deixar a la banqueta jugadors com Messi quan cap altre entrenador ho havia aconseguit sense que hi hagués cap conflicte, dit això només com exemple de com gestiona les interioritats del vestidor. És flexible i sap adaptar-se al que es troba tant si és a l’inici de la competició (fugida de Neymar) o durant la mateixa (trencament del braç de Messi). Valverde està demostrant l’encert de la seva contractació.
Tot i els sues valors, hi ha un parell de periodistes esportius dels que apareixen gairebé cada dia en programes radiofònics del món de l’esport, que el critiquen amb un cinisme impropi de gent com cal. Ho fan des de la vessant del sistema de joc de l’equip. Que si l’estil Barça no és això, que si no sap jugar amb el 4-3-3, que no es prou valent en determinats partits... i tot el que es vulgui afegir. Són els savis més rucs de la història de la radio esportiva.
No entraré a criticar ara la mediocritat de les seves vides professionals, ja s’ho faran, però sap greu que uns “mindundis” de la informació esportiva, algun d’ells ja entrat en anys, vulguin menysprear la tasca d’un home que fins avui ho està fent molt bé com a responsable del primer equip del Barça.
Tanmateix, conseqüència de lo anterior, hi ha una cosa que em preocupa. És la incidència que aquestes opinions tenen en la massa de seguidors del Barça, que es deixen emportar per tota aquesta saviesa concentrada d’aquests personatges i això pot contaminar l’ambient al Camp Nou. No es bo, per una societat sana, que uns quants individus es dediquin a desacreditar professionals sense motius reals i només perquè ells ho creuen així. Temps enrere ja ho havien fet amb jugadors com Paco Alcàcer o Andre Gomes. L’any passat li va tocar a Dembélé (aquesta any han hagut de callar les crítiques a aquest jugador) i últimament s’estan acarnissant amb Coutinho, i amb l’entrenador Ernesto Valverde. Una vergonya. Tot plegat, aquesta manera tan irresponsable d’actuar perjudica la Barça, perquè si algun dia ha de vendre a aquests jugadors, només els podrà vendre a preu de saldo.
Això no és premsa esportiva; això és premsa destructiva...
