Ha de tornar Neymar?

La premsa esportiva no para de escampar rumors sobre una possible tornada del crack? Brasiler

La seva tornada seria un molt mal exemple per el món del futbol: semblaria que riure’s del Barça i de la seva afició surt de franc. Tanmateix, tota aquesta història sembla que només té una finalitat: muntar un relat que permeti al jugador fitxar per el Madrid, amb l’excusa de “al Barça no em varen voler...”   

Aquests dies diferents mitjans s’han fet ressò de la possibilitat que Neymar torni al Barça després del fracàs esportiu que ha representat per el jugador la seva fugida al París Saint Germain. Segons diuen, el contracte de Neymar amb l’equip parisenc té una clàusula que estableix que a partir del segon any el jugador pot marxar on vulgui previ pagament de 220 milions d’€. 

Abans d’entrar en consideracions vull fer una primera reflexió. Coneixent el tarannà i la nul·la credibilitat tant del jugador com del seu pare, tinc el convenciment que en cap moment els ha passat pel cap tornar realment al Barça. En tot cas, el més probable és que ells mateixos estiguin fabricant l’excusa per acabar fitxant per el Madrid: “...com que al Barça no ens van voler, ens en anem al Madrid...”. Per tant, per a mi aquest, és un rumor escampat per l’entorn del jugador que només pretén muntar una excusa per acabar fitxant per el Madrid.

Tanmateix si la notícia fos certa, el retorn de Neymar el veig amb preocupació, tot i que sembla que el vestidor l’acolliria amb el braços oberts. El vestidor potser si, però l’afició, si més no alguns aficionats, el rebríem molt malament per diferents raons. La seva sortida va ser un una autèntica presa de pel a l’afició blaugrana; el teatre que el jugador i el seu pare varen muntar va ser ofensiu per al barcelonisme. Si volia marxar havia d’haver dit “me’n vaig... he trobat un lloc on em paguen més diners i me’n vaig...”en lloc d’això va estar marejant la perdiu quinze dies, quan ell i el seu pare ja havien pres la decisió de marxar. Una falta de respecte a tot el barcelonisme, que encara va ser més inacceptable  quan va decidir demandar al Barça per que no se l’hi havia abonat la prima de fitxatge. S’ha de tenir cara dura per exigir una prima per haver renovat el contracte, quan va marxar sense haver complert amb el que s’havia compromès. Vergonyós.

Per tant, la tornada de Neymar hauria d’acomplir d’entrada dues condicions: la primera demanar perdó per la manera tan barroera de marxar, i la segona retirar la demanda contra el club que va presentar als tribunals de justícia. Si de mi depengués, la tornada de Neymar hauria de ser a cost zero. És a dir la seva sortida del PSG no hauria de tenir cap cost per al FC Barcelona. I encara hi afegiria que en cap cas la seva fitxa hauria de ser superior a la que tenia quan va marxar.

Tanmateix el retorn de Neymar no seria positiu per al Barça. Tant a la Lliga francesa com al Mundial el jugador brasiler va demostrat ser un jugador que a la primera de canvi es deixa caure al terra intentant enganyar a l’àrbitre d’una manera descarada. Al Mundial les seves piscines varen resultar fins i tot ridícules. Per tant, com que els àrbitres ja el coneixen no li xiularien la majoria de faltes, fins i tot les que fossin reals, i això, sens dubte, perjudicaria els interessos del Barça que en la majoria de partits patiria arbitratges perjudicials. Neymar seria molt aviat un dels jugadors amb més targetes grogues per intentar enganyar als àrbitres, i els conflictes que generaria al Club perjudicarien fins i tot la imatge de l’entitat blaugrana.

Encara hi ha més raons per dir NO a Neymar: la seva actuació no pot servir de mirall perquè cap altre jugador entengui que amb el Barça s’hi pot jugar de la manera que els vingui en gana. El retorn de Neymar seria un molt mal exemple, i la junta directiva del Barça ho hauria de tenir en compte. 

Neymar podia haver estat un gran futbolista, d’aquelles que marquen èpoques, però el seu entorn l’ha fet malbé. Un pare massa ambiciós, uns amics que viuen a costa d’ell i el mal aconsellen, i el seu cap molt mal moblat. Tot plegat són motius més que suficients per què Neymar mai més torni al Barça. Si vol anar al Madrid, doncs allò... bon vent i barca nova...                

El VAR continuarà sent un problema de manca d’objectivitat

Controlat per els mateixos àrbitres, es continua posant en evidència que el problema rau en la falta de criteris unificats, i en la parcialitat del col·lectiu arbitral.

Com sempre, el Reial Madrid continuarà sent l’equip del règim del 78, i per tant el beneficiat de tot plegat, i alguns jugadors madridistes com Sergio Ramos, continuaran gaudint de la immunitat que els permet agressions de tot tipus.

Aquesta temporada s’ha posat en marxa el VAR. Alguns enteníem que mentre el règim del 78 tingués el poder, el VAR no entraria mai en vigor a la Lliga espanyola per no perjudicar els interessos del Madrid i del capo Florentino, però heus aquí que després de diferents tripijocs condimentats a la llotja del Bernabeu, aquesta temporada el VAR s’ha acabat implementant al futbol espanyol. 

Ja tenim VAR, però en quines condicions? Doncs a peu de camp hi ha una pantalla en la que qui arbitra el partit consulta les jugades polèmiques; fins aquí tot normal. Aquesta consulta pot fer-la l’àrbitre del partit, a iniciativa d’ell mateix o per suggeriment d’un altre àrbitre que està seguint la retransmissió del partit des d’una pantalla centralitzada a la seu de la Federació Espanyola de Futbol a la Rozas (Madrid). Per tant, un segon àrbitre, té a les seves mans la possibilitat d’indicar-li a qui està arbitrant el partit que ha vist tal o qual incident i que allò és penal, o falta, o demanar la expulsió d’un jugador. 

És el que va passar amb el central del Barça Lenglet, el dia del Girona, quan va ser expulsat del camp per un suposat cop de colze que l’àrbitre que actuava des de Madrid va interpretar com a voluntari. I qui era aquest àrbitre? Doncs l’inefable del Cerro Grande, el mateix àrbitre que en la jornada anterior havia arbitrat al Barça a San Sebastian, i havia permès que el jugador de la Reial Societat Illarra cosís a puntades de peu a Leo Messi. És a dir, quan del Cerro Grande arbitra “in situ” és del tot tolerant amb la violència si aquesta es practica contra els jugadors del Barça; en canvi, si són els jugadors del Barça els que manifesten amb certa violència encara que sigui involuntària això és expulsió.  

Val a dir però, que el gran perjudicat del VAR no és només el Barça, sinó que en el derby madrileny del cap de setmana passat, de nou el madridista Sergio Ramos va ser indultat per l’arbitratge espanyol, quan en una acció del partit va colpejar la cara d’un rival, sense que el VAR intervingués per revisar l’acció del central madridista. En aquesta ocasió l’àrbitre que seguia el partit des de les dependències de la Federació Espanyola era José Luís González González, conegut entre altres actuacions contradictòries per permetre el joc brut i antiesportiu dels jugadors de l’Espanyol en una eliminatòria de Copa contra el Barça. Que atonyinin als del Barça està permès i que Sergio Ramos colpegi a la cara d’un contrari també. En canvi Lenglet va ser enviat a la dutxa abans d’hora per un cop de colze involuntari, un cop el joc ja havia estat aturat per l’àrbitre que havia senyalat falta d’un atacant del Girona contra el propi Lenglet. 

De la intolerable utilització del VAR amb finalitats extra-esportives també en parla el succeït aquest cap de setmana a Girona en el partit Girona-Betis (0-1) quan en els temps de descompte el central del Girona va rebre un cop que va necessitar 8 punts de sutura, dins de l’àrea per part de la defensa visitant. Només feia una setmana que Lenglet havia estat expulsat a Barcelona sense causar cap lesió en una jugada involuntària i pocs dies després, la mateixa jugada es produeix a Girona i no passa res... sigan...sigan... Era el Girona, un equip català; el “a por ellos” en versió futbol.  

La conclusió més evident de tot plegat, és que després dels tripijocs practicats a la llotja del Bernabeu, el VAR és un altre instrument més que té la vocació de continuar afavorint al Reial Madrid i perjudicar als seus rivals directes, i en especial a tot allò que soni a Barça o a Catalunya. És el règim del 78 aplicat al futbol, o si es vol una mostra més de les màfies econòmiques i polítiques que mouen els fils dels interessos inconfessables del Sr. Florentino Pérez i tota la seva patuleia.