El Barça guanya la Lliga 2014-2015

Just guanyador d’un campionat en el que els dos principals candidats a la victòria, han tingut els seus alts i baixos. 

Xavi s’acomiada de l’afició, com a jugador del Barça

Després d’una temporada amb moments per a tot, el Barça s’ha adjudicat la Lliga amb dos punts d’avantatge sobre el Madrid. Suficients per aixecar el 23e títol de Lliga, en un trofeu marcat pels més de 35 anys de franquisme que han condicionat políticament els campionats de Lliga a Espanya, afavorint clarament els interessos del Madrid, per complaure les exigències del dictador. 

Deia que ha estat un campionat amb alts i baixos per part del Barça per que des de l’agost fins a finals d’octubre, el Barça havia arribat a tenir 5 punts d’avantatge sobre el Madrid, i va veure com es convertien en no res entre els mesos de novembre a febrer, a partir de quan va ser el Madrid qui disposava d’aquesta còmoda avantatja, qui també la va dilapidar des de març a maig. Els dos principals equips de la Lliga espanyola s’han mostrat doncs  força irregulars al llarg del campionat, i finalment la balança s’ha inclinat a favor d’un Barça que ha acabat la temporada amb molta empenta i amb un estat de forma encomiable.

De fet aquesta és una de les característiques dels equips de Luís Enrique, que acaben les temporades amb una forma molt bona. Així va ser en les temporades de Luís Enrique al Barça B, a la Roma, i al Celta, on en les darreres jornades dels campionats els seus equips hi arribaven amb una forma física molt superior a la dels seus rivals. Tanmateix, a nivell de palmarès personal, aquests és el primer trofeu important que Luís Enrique guanya com a entrenador de futbol. Felicitats als jugadors, però també feliciel barça tats al cos tècnic encapçalat per Luís Enrique. S’ho han merescut, i han acabat la temporada jugant un futbol atractiu.

L’èxit del Barça aquesta temporada s’ha basat en el fet de complementar l’essència del futbol blaugrana (el domini de la pilota) amb un aspecte del joc que no es practicava gens a can Barça: el contraatac. Des que Cruyff va arribar al Barça, el criteri que prevalia era el de “si tu tens la pilota, no la té el contrari”, fet que comporta que no et puguin fer gols. A partir d’aquest concepte tan elemental, el Barça volia la possessió de la pilota per evitar que els rivals marquessin, i aprofitar el domini de la pilota per obrir el camp amb jugades cap a les bandes amb l’objectiu d’obrir les defenses contràries, i poder aprofitar alguna escletxa en el seu sistema defensiu per marcar el gol. Gols que arribaven fruit de la possessió de la pilota i en ven comptades ocasions fruit de jugades de contraatac ràpid. Aquest any, Luís Enrique ha aportat aquesta varietat tàctica que combina possessió amb contraatac, i això ha fet que el joc del Barça sigui molt menys previsible que el que ho havia estat en aquests últims anys.

Campions de Lliga per mèrit d’uns jugadors que contràriament al que semblava no s’havien “cansat de guanyar”, i per un entrenador que ha sabut ampliar els matisos del joc blaugrana, fent-lo molt menys previsible pels nostres rivals.

La jornada d’ahir va significar a més d’un nou títol pel Barça, un nou títol també per la carrera esportiva de Xavi Hernández que ahir va jugar el seu últim partit a la Lliga espanyola defensant els colors del Barça. Xavi ha sigut jugador blaugrana durant 24 temporades, disset de les quals al primer equip. A banda de totes les competicions nacionals Xavi ha guanyat també la copa d’Europa i la supercopa d’Europa amb el Barça, i ha estat campió del món amb al selecció espanyola amb qui a més ha guanyat dos campionats d’Europa. Ara, als seus 35 anys ha decidit marxar a Qatar a per seguir jugant a futbol, sentint-se important al camp, i a guanyar uns bons diners com a colofó a la seva magnífica carrera en el món del futbol. El seu comiat al Camp Nou va ser a la vegada entranyable i emocionant. Xavi ha sabut sortir del club per la porta gran. Felicitats

El Barça ho pot guanyar tot

Fa tres mesos, ningú hauria imaginat que el final de la temporada pogués ser tan exitós

A tres victòries del triplet 

En la última entrada a aquest blog explicava que el Barça estava a 7 victòries de guanyar totes les competicions en les que participa. Des de llavors ençà, combinant les victòries del Barça tant en Lliga com en Champions amb l’ensopegada del Madrid a la Lliga, la realitat ha millorat aquella situació, de manera que guanyant 3partits dels 4 que queden es pot guanyar el triplet. I el primer hauria de ser el proper diumenge al camp de l’Atlético de Madrid que decidiria definitivament la Lliga en favor del Barça. Les altres dos  victòries haurien de ser a la final de Copa contra l’Athletic Club de Bilbao, i a Berlin en la final de la Champions contra la Vecchia Signora (La Juventus de Torí). En cas de no poder guanyar diumenge vinent a l’Atlético de Madrid al Calderón, encara ens quedaria una última possibilitat en l’últim partit de Lliga que es jugarà al Camp Nou contra el Deportivo de la Corunya. El Barça també podria ser campió de Lliga diumenge que ve fent el mateix resultat que faci el Madrid en el seu partit contra l’Espanyol al Power8 Stadium de Cornellà-el Prat.

Abraçada entre Guardiola i Luís Enrique: el Barça s'acabava
de calssificar per a la final de Berlín 

Com han canviat les coses des que a primers d’any es va perdre a Sant Sebastian contra la Real. Llavors jo era molt crític amb el joc de l’equip i amb les alineacions de l’entrenador, fins el punt que vaig arribar a escriure en aquest blog que el Barça havia tirat la Lliga.  Què ha passat des d’aquelles dates? Doncs vàries coses; la primera que Luís Enrique ha trobat la manera d’aconseguir que els jugadors el respectin com entrenador; la segona què fidel a la tradició, Luís Enrique acaba les temporades amb els seus jugadors amb un estat de forma molt bo. Això ja ho va fer tant a la Roma com al Celta de Vigo, i aquesta temporada en el Barça no ha estat diferent. Segurament, per aconseguir aquests estat de forma tan impressionant, ha estat necessari fer allò que jo vaig criticar a finals de l’any passat, quan amb 22 partits oficials, portava 22 alineacions diferents. I la tercera, que finalment l’entrenador ha après a gestionar un vestidor ple de futbolistes d’elit.

Ara caldria no malmetre aquesta magnífica situació que té l’equip, i el millor dels escenaris possibles passa per guanyar aquest diumenge a l’Atlético de Madrid al Calderón o en el seu defecte, fer a Madrid el mateix resultat que el Real Madrid aconsegueixi contra l’Espanyol. Si fos així, els jugadors físicament més exigits de l’equip podrien gaudir de pràcticament 15 dies de descans atès que la final de Copa contra el Bilbao es juga a Barcelona  el dia 30 de maig i la final de la Champions està prevista el dia 6 de juny a Berlín. Per tant, entre el 17 de maig i el 30 del mateix més hi queda un bon coixí de dies per recuperar-se una mica de l’esforç de tota una temporada.

Fent un lleu anàlisi dels rivals immediats, val a dir que pel que fa a la Lliga, el rival immediat és l’Atlético de Madrid que ocupa la tercera posició a la classificació amb 4 punts d’avantatge sobre el València. De fet els madrilenys s’hi juguen relativament poc atès que ja estan classificats per a la Champions, i necessiten només 1 punt per deixar relegat al València a la quarta posició. L’últim rival a la Lliga és el Deportivo de la Corunya, que està  en perill de descens. En teoria s’hi juguen més els gallecs que no pas els madrilenys. Segons el que passi aquest cap de setmana, el Deportivo de la Corunya por venir a Barcelona amb la imperiosa necessitat de guanyar per no baixar a segona divisió.  Cal doncs espavilar-se i intentar guanyar diumenge que ve al Calderón per deixar la Lliga definitivament tancada.

El gol que va significar la primera Champions pel Barça

Per la final de la Copa, el rival serà l’Athtlétic Club de Bilbao. El partit es juga al Camp Nou i això serà una avantatge important pel Barça, però no oblidem que els bascos fa temps que es preparen per aquest partit, que a la Lliga lluiten per aconseguir la setena plaça que els podria donar la possibilitat de jugar a Europa l’any vinent, però aquesta lluita la tenen molt ben encarada, per tant podran arribar a la final de Copa sense masses exigències físiques en aquest dos últims partits. Ull amb els bilbaïns: no està guanyat i ens tocarà patir.

I finalment, el tercer rival és la Juventus, rival difícil per les particularitats del futbol italià. Sabem que es tanquen en defensa i pacientment van aguantant amb la porteria a zero, esperant que en algun contracop o en una jugada a pilota parada, o aprofitant qualsevol rebot, marcar el gol que els doni la victòria. De fet, aquells que ja som una mica grans, tornarem a veure un partit que ja vàrem veure fa 23 anys. Va ser el 1992 a Wimbledon, en la primera Champions que va guanyar el Barça, on ens va costar Déu i ajut guanyar a un altre equip italià, la Sampdoria, fins que a la pròrroga Ronald Koeman va marcar el gol de la victòria a l’executar magistralment una falta. Per tant, si Atlético de Madrid és un rival difícil, i el Bilbao també ho és, excuso dir les dificultats que ens plantejarà la Juventus. Tant de bo tot ens surti bé i puguem aconseguir el triplet. En tres setmanes ens ho juguem tot. 

El Barça posa la directa, després d’una primera volta amb excessius dubtes

Guanyant els 7 partits que resten per acabar la temporada, el Barça guanyaria Lliga, Copa i Champions.

 

El millor Messi: golejador i assistent.

Luís Enrique ha continuat sent fidel als seus principis futbolístics, evidenciats a la Roma i al Celta de Vigo, on els dos equips van començar la temporada amb dubtes per al final, encarar les últimes jornades dels campionats respectius desplegant un molt bon nivell de futbol. A la Roma, no li va servir de massa per que el començament va ser mot i molt dolent, fet que el va allunyar de la part alta de la classificació tot i el bon final. En el Celta de Vigo hi va estar durant dos anys, i en tots dos va fer el mateix: un inici del campionat fluix, per acabar la temporada jugant un molt bon futbol. És evident que amb el Celta no podia aspirar a guanyar cap campionat però és ben cert que va aconseguir que l’equip es classifiqués a la part alta de la taula, per sobre d’equips amb més pressupost.

En la seva primera temporada al Barça, ha fet exactament el mateix, començant sembrant dubtes a l’equip i a l’afició, amb moltes rotacions, i sense conjuntar a l’equip com a conseqüència de tantes canvis en les alineacions. Una primera volta per sota de les expectatives, contraposada amb una segona volta on l’equip ha començat a ensenyar del que era capaç. La recuperació es va iniciar després de la derrota a Sant Sebastià, i partir d’aquell moment l’equip va començar a encadenar victòries, que es basaven normalment en una molt bona primera part en les que no tancaven el resultat, i tocava patir en la segona quan el rival empenyia amb força per tornar a entrar en el partit. Des de fa algunes jornades, l’equip es mostra més resolutiu en les primeres parts, i el seu joc continua sent de gran nivell en les segones, fet que ha permès que l’aficionat blaugrana hagi recuperat la confiança en el seu equip, i en el seu entrenador. 

Un del èxits de Luís Enrique a la banqueta del Barça, ha estat el nou rol de Messi en l’equip. Anys enrere, amb Martino i Vilanova a la banqueta i potser també en la última temporada de Guardiola, semblava que l’únic jugador capaç de marcar gols en el Barça fos Leo Messi. Si Messi no marcava l’equip tenia moltes dificultats per que altres davanters encertessin amb la porteria contrària. Per això els entrenadors dels equips rivals van entendre ràpidament que si eren capaços d’aturar Messi, el Barça perdia moltes possibilitats de victòria. El primer a practicar aquest plantejament  fou Mourinho quan entrenava al Madrid. Entre Pepe, Xavi Alonso, i Sergio Sánchez, intentaven aturar Messi fos com fos. Esportivament o de manera antireglamentària, però si passava la pilota, el jugador no passava, i tot això, val a dir-ho, amb la connivència de la majoria d’àrbitres del futbol espanyol. Aquesta manera de jugar va ser posada en pràctica per la resta d’equips de la lliga espanyola, cadascun a la seva manera, però tots amb la mateixa idea: aturar Messi.

Ara, Luís Enrique compta amb dos homes, Suárez i Neymar, que juntament amb l’argentí, són capaços de fer gols amb facilitat. Els entrenadors rivals, davant d’aquest nou escenari, ja no poden centrar els seus esforços en aturar a Messi, sinó que malden per aconseguir neutralitzar el potencial golejador del Barça; allò que a Madrid ni diuen la “pegada” i que es materialitza amb Messi (41 gols a la lliga) Suárez i Neymar. Aquesta realitat ha tingut a més un altre efecte positiu pel joc del Barça, i és que al jugar Messi una mica mésendarrerit, això li ha permès convertir-se en un dels màxims assistents de la Lliga espanyola. Doble guany doncs pel joc del Barça: més alternatives a l’hora de marcar gols, i més jugadors amb capacitat de fer assistències de gol.

Tot això està molt bé, però cal arrodonir-ho en aquest tram final del campionat. Queden 7 partits (3 de Lliga, 3 de Champions, i 1 de Copa del Rei) per acabar totes les competicions. Guanyant aquests 7 partits el Barça aconseguiria el triplet. Si el triplet no s’aconsegueix, el Barça té moltes possibilitats d’aconseguir dos trofeus dels 3 que estan en joc, atès que seria molt difícil que perdés més d’un partit dels 7 que li resten per jugar. A veure que passa...