dimarts, 28 d’octubre de 2014

Nou i greu revés judicial al Barça


Aquesta Junta hauria de convocar eleccions amb immediatesa


Directius mediocres, impliquen decisions desafortunades contràries als interessos del Club



Avui s’ha sabut el resultat de l’acció de responsabilitat social que la Junta Directiva del Barça presidida llavors per Sandro Rosell va interposar contra la junta que els havia precedit i que estava encapçalada per Joan Laporta.  El Jutge del jutjat nº 39 de Barcelona ha desestimat la demanda interposada per la Junta del Barça contra 16 ex directius de la junta de Joan Laporta, en la que els reclamava 47,6 milions d’€. Aquesta decisió del jutge es recurrible.

Tanmateix la possibilitat que la sentència sigui recorreguda no deixa de posar en evidència a una junta directiva que s’ha distingit per posar al Club en la via del judici permanent, i a l’ensems veure com sentència si, sentència també, els jutges els neguen la raó. Però no només a Espanya, també a instàncies internacionals on encara es efectiva la sanció imposada per la FIFA d’estar dos períodes de fitxatges sense poder fitxar ningú.  Tot plegat un despropòsit conseqüència de que una colla de mediocres s’hagi fet amb el poder al Barça. 

Els objectius de l’actual Junta del Barça,  estan posats en aconseguir que el Club faci el millor paper possible en les diferents competicions en les que participa, i que el dèficit es vagi reduint en la mesura del possible. Fins aquí molt bé, si a més aquesta junta no tingués un altre objectiu que intenten que passi desapercebut, i no és altre que la venjança. El Club ha caigut en una situació marcada pels diferents egos, i aquesta rivalitat dels uns i dels altres està portant al Barça pel camí del pedregar.  M’estic referint als dos bàndols igual d’impresentables: el bàndol de Laporta i el de Rosell. S’odien i aquest odi els encega i no els deixa veure que mentre intenten destruir-se els uns als altres, fins i tot arribant si poden a la ruïna personal, el Club està en caiguda lliure. Mentre s’han dedicat a fer-se mal els uns als altres, la política de fitxatges per exemple, ha  estat un desastre, atès que s’ha comprat car, s’ha venut molt malament, i a sobre algun dels jugadors fitxats no els voldria ni l’Espanyol.

De la directiva de Laporta, que va coincidir amb l’època més brillant en la història del FC Barcelona i es va acumular un dèficit que va arribar a nivells alarmants, s’ha passat a la junta de Rosell, que portat per l’odi contra Laporta ha volgut destruir tot allò bo que Laporta havia construït, va prescindir de Guardiola i tot i que ha aconseguit lligar millor el números, l’equip és tan mediocre com la directiva.

A sobre, després de la dimissió de Rosell, el seu successor no ha estat legitimat per les urnes; és president per que els estatuts del Club així ho preveuen però no s’ha sotmès a la ratificació dels socis. Ara amb aquest nou revés judicial la Junta del Barça queda del tot desautoritzada,  i atesa la seva nul·la legitimació democràtica el que correspondria es presentar la dimissió i convocar urgentment noves eleccions.

D’aquest episodi els socis blaugranes n’haurien de treure alguna conclusió. Per ser president del Club, cal quelcom  més que una bona campanya de màrqueting. Cal posar a disposició del Club experiència directiva, serietat, professionalitat, i sobretot no utilitzar al Barça com a arma llancívola contra directius precedents, i en elegir Rosell com a president del Club, els socis de l’entitat sabien de sobra, que el primer que Rosell faria seria intentar acabar amb tot allò positiu que Laporta havia fet pel Club.


D’aquesta història ha de quedar ben entès pel socis del Barça que el Club no es pot deixar en mans de personatges com Laporta o Rosell, i encara menys de mediocritats de l’estil de Bartomeu. Cal un nou Barça, però per aconseguir això, cal dotar-se primer d’una directiva seriosa i amb garanties.     

diumenge, 26 d’octubre de 2014

Barça: segon partit compromès, segona derrota


Veient la cara dels jugadors del Barça, ja es veia que ni ells confiaven en la victòria


Sr. Luís Enrique:  els experiments a casa i amb gasosa; mai contra el Madrid  i al camp del Madrid



Ahir el Barça va caure derrotat a Madrid per 3-1. Un resultat que podia haver estat encara més ampli a favor dels blancs. Per això, tot i que l’actuació arbitral va ser intimidatòria contra el Barça (a la primera part ja havia ensenyat 4 targetes grogues a jugadors del Barça, per cap al Madrid a més de xiular un penal contra el Barça), no posaré l’excusa de l’àrbitre per disculpar als nostres jugadors que es van desfer com equip en el camp, igual que ho fa el sucre en un cafè.

El Barça, igual que ho va fer contra el Paris Saint Germain en Champions, va ser una caricatura d’equip. Ens van prendre la pilota, i van posar en evidència a una defensa que fa aigües tot i no haver encaixat cap gol a la lliga fins ahir.  A la línia defensiva del Barça hi ha dos jugadors que tenen altres interessos que els merament futbolístics. Em refereixo a Piqué de qui ja he parlat en altres ocasions de la seva afició a la diversió fins altes hores de la matinada i al joc, i a Alves, també  excessivament procliu a la diversió nocturna. La pregunta és, sabent l’entrenador (que ho sap)  el tipus de vida que porten aquests dos jugadors, com és que els continua fent jugar?


Si Piqué juga perquè es necessita alçada, caldrà recordar al Sr., entrenador que suposant que la seva alçada hagi evitat algun gol, també es poden comptabilitzar els perills que les seves contínues errades han significat. Piqué ha de deixar no ja la titularitat del primer equip del Barça, sinó que ha de deixar el Club. Aquests personatges creen problemes als vestidors  quan no són protagonistes.

Per cert, si el problema és l’alçada, el Barça va fitxar aquest estiu a un jugador de l’Arsenal, el belga Vermaelen que ofereix aquesta bona planta que el Barça necessita amb urgència a la seva defensa: El problema és que el jugador es va fitxar estant lesionat, i avui quatre mesos després continua lesionat. Davant d’aquesta realitat el soci blaugrana s’hauria de preguntar  de què serveixen els serveis mèdics del FC Barcelona. Tot i que els responsables van canviant amb el temps, al serveis mèdics del Club es repeteixen una vegada i un altre les errades en les revisions mèdiques als futbolistes. Per recordar-ne uns quants citaré els noms de Gabi Milito, Amunike, Prosinecki, Overmars i ara Vermaelen. Tots ells van arribar al club lesionats, i tots ells van ser un fracàs dels serveis mèdics blaugranes. Ara hi hem d’afegir a Vermaelen. 

Alguns periodistes reclamen que jugui Marc Bartra. Em sap greu dir-ho, però aquest noi no té categoria futbolística per jugar al Barça. És del futbol base, és al club des de petit, però les seves aportacions en defensa no són les que requereix una defensa com la del Barça. El mateix es podria dir de Montoya, el teòric substitut d’Alves. Montoya tampoc té categoria futbolística per ser el lateral titular del FC Barcelona.  

Tanmateix les derrotes en els dos únics partits de compromís i de certa exigència, no són només culpa de Dani Alves i Piqué. Hi té una responsabilitat molt gran l’entrenador. Ja he parlat dels desencerts respecte a l’alineació de Piqué, però prescindir d’Alba i posar a Mathieu al lateral, en un partit contra el Madrid i al camp del Madrid em sembla una innocentada important. Al Madrid no se li poden donar aquests avantatges; si ho fas et destrossa tal com varen fer ahir.  Em dirà que volia guanyar alçada en defensa, però és clar, això ho havia de pensat a l’estiu a l’hora de configurar l’equip. El cert és que guanyar alçada en defensa va servir de molt poc, i en canvi les aportacions habituals de Jordi Alba en atac, van quedar per a millor ocasió. Tot i així, quan Pepe va marcar el segon col en un corner, estava completament sol al segon pal. Problema d’alçada a la defensa? Segur; però problema tàctic també; és evident. Deixar a Pepe rematar sol en un corner no és precisament una demostració de gran estratega del futbol. Com deia el ministre Corcuera "Los experimentos en casa y con gaseosa" 

Encara vull incidir en un últim factor per posar de manifest que al Barça tenim un problema amb l’entrenador. Luís Enrique és un home amb un caràcter ben conegut: guanyador, valent, treballador, exigent...  Tot això és cert; tant cert com que a nivell estratègic sembla força fluix, i entre el seu equip tampoc hi se veure a ningú que sàpiga llegir adequadament els partits. Algú podrà pensar com és que faig aquestes afirmacions, i jo respondré que en una de les coses que em fixo és en les cares dels futbolistes. En general, en la seva cara expressen el que els va per dintre, les sensacions que estan tenint en aquells instants i ahir veure la cara dels futbolistes del Barça era tot un poema; estava clar que no tenien cap confiança en allò que estaven fent. I això és fonamental. Si els jugadors no confien en el seu entrenador no hi ha res a fer.


De manera que Luís Enrique té dos reptes importants al davant seu: millorar estratègicament en la lectura dels partits, i aconseguir que els seus jugadors creguin en ell. Avui en dia es nota que, diguin el que diguin en els seves manifestacions als  periodistes, els jugadors del Barça no confien en el seu entrenador.          

dilluns, 20 d’octubre de 2014

Gerard Piqué: s’ha perdut un gran futbolista

Diners, fama, amics… greu perill per un jove immadur


La directiva del Barça comet un greu error tapant les incorreccions d'un futbolista que segueix el camí equivocat 



Escrivia fa pocs dies en aquest blog, com alguns futbolistes malmeten el seu futur esportiu, per que no saben entendre la situació de privilegi que viuen. Diners, popularitat, fama, joventut, amics, dones, joc, festes, etc., són un conjunt d’elements que al donar-se junts en el temps poden convertir-se en un còctel molt perillós. En aquell escrit al que he fet referència relacionava el baix moment de joc del defensa del Barça amb la seva malaltissa afició al joc, circumstància que s’ha tornat a posar de manifest tant en els partits que Piqué ha disputat amb la selecció espanyola, com en el partit del dissabte contra l’Eibar, en el que un davanter centre voluntariós i poca cosa més, el va deixar en ridícul en tres ocasions, que no van acabar en gol, per que Déu no va voler.
Gerard Piqué s’està perdent com a futbolista; les magnífiques qualitats que té, s’estan malmeten per la vida tan desordenada que porta i per que el seu cap no és capaç de donar-se compte que aquesta situació de privilegi que viu no li durarà tota la vida, doncs té data de caducitat a molt curt termini, sinó és que ja ha caducat. 

Dic això per que la setmana passada Gerard Piqué va tenir un greu incident amb la guàrdia urbana de Barcelona. Va ser a les dues de la matinada quan el futbolista acompanyat del seu germà que era el conductor del vehicle, va deixar el cotxe al carril bus, durant un quart d’hora. Els fets van tenir lloc al Port Olímpic de Barcelona davant de la discoteca  Catwalk. En veure que multaven al seu germà, Gerard Piqué va sortir del cotxe i es va encarar amb la guàrdia urbana, a la que va menystenir amb frases pròpies de persones massa cregudes d’elles mateixes i sense cap mena de categoria personal. Aquestes són algunes perles que van sortir per la boca d’aquest angelet: “Parlaré amb el vostre Cap i us caurà el pèl; Em teniu enveja per que sóc famós; Em multeu perquè aneu a comissió, perquè no teniu diners i us heu d'endur la comissió; Aquesta denúncia quedarà en no res perquè trucaré al teu capo i me la traurà; Sou uns xulos i us penseu que sou els amos del món perquè porteu un uniforme i poseu multes; Aquesta multa la pagarà el teu pare; Sou una vergonya, em fa fàstic la vostra feina i la Guàrdia Urbana és una puta vergonya”.

Com es pot veure, tot un repertori més propi d’una fatxenda mal educat que d’un futbolista que representa al Barça i que només per aquest fet, hauria de ser molt més respectuós amb els socis del Club. Paraules i frases del tot reprovables, i pròpies d’un nen mal educat i consentit. En Gerard Piqué ho ha tingut tot molt fàcil a la vida, i això, junt amb una educació que no ha rebut, l’han convertit amb una persona que quan abandoni el futbol la veurem convertida en un d’aquests esportistes que quan acaben la seva vida esportiva, malviuen de qualsevol manera. En poc temps. Aquests “amics” que ara els envolten, els deixen caure tranquil·lament en paral·lel a la davallada dels comptes corrents del futbolista.

I a sobre aquesta actitud del futbolista va ser recolzada pel Club, atès que el directiu Sr. Cardoner, va dir que el jugador s’havia disculpat pels fets, en una mena de disculpa feta a twitter que més que una disculpa venia a ser una reivindicació atès que el jugador deia que les seves paraules “s’havien magnificat”

A banda d’això jo em pregunto que espera l’entrenador del Barça Luís Enrique per apartar una temporada a aquest noi del primer equip. Crec que cal sancionar al futbolista per que a l’hora del incident (les dues de la matinada) en lloc de marxar cap a casa, se’n va anar al Casino de Barcelona (on sinó) que està al mateix carrer, fet que demostraria que aquell dia aquest noi se’n va anar a dormir a altes hores de la matinada. Quin exemple dona als seus companys? Com pot acceptar un Club com el Barça que es tornin a repetir els mateixos defectes que van acabar amb la vida esportiva de Ronaldhino? Quina mena de directiva té un club que permet aquests actes d’indisciplina dels seus jugadors? I l’entrenador no té res a dir quan un dels seus futbolistes es salta el codi de conducta dels jugadors del primer equip?


I finalment, per què els mitjans esportius catalans passen de puntetes sobre l’incident, i no reclamen una sanció immediata per aquests pobre noi, que necessita ajut psicològic immediat?                                             

diumenge, 12 d’octubre de 2014

La Junta Directiva del Barça forçada a fer marxa enrere


El Club s’adhereix al Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Qatar podria deixar de ser l’sponsor principal de l’entitat blaugrana 


Dies enrere denunciava en aquest blog, que la directiva blaugrana que presideix Josep Maria Bartomeu, l’home de palla de Rosell, estava marejant la perdiu, negant-se a adherir-se formalment al Pacte Nacional pel Dret a Decidir posant mil i una excuses per tal de no fer-ho. Aquesta postura de la directiva finalment ha hagut de modificar-se atès que un grup de socis volia portar l’assumpte a la propera assemblea del Club, i estaven recollint signatures per tal que aquesta qüestió fos inclosa en l’ordre del dia de la dita assemblea. En un comunicat oficial el Club reconeix que s'ha dirigit per escrit al coordinador del Pacte Nacional pel dret a Decidir, comunicant-li formalment l'adhesió del Club al Pacte. 

D’aquesta manera la Junta desactiva aquests moviment d’un col·lectiu de socis, que sens dubte hauria malmès la imatge d’una directiva que va a la deriva i que no ha estat legitimada per les urnes. Tanmateix, des del Coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir Joan Rigol, la decisió del Barça d’adherir-s’hi ha estat molt ben rebuda, pel que el Barça significa per Catalunya. L’entitat de caràcter social més important de Catalunya, i la que té una imatge internacional més reconeguda aporta consistència i envergadura a aquest Pacte Nacional.

La pregunta és: i aquest canvi d’actitud es deu exclusivament a la pressió d’aquest grup de socis? I la resposta és no; rotundament no. Al meu entendre hi ha dues raons que justifiquen aquest canvi d’actitud a banda de la pressió d’una part de la massa social del Club.  Per un costat sembla que el Barça ha arribat a alguna mena d’acord judicial amb el problema del contracte de Neymar, pel qual el Club acceptaria haver comés algunes errades. Si això és així, segurament els temors a que la justícia pogués ser més agressiva amb el Barça si aquest participava donant suport al desig de voler votar dels catalans, haurien desaparegut i per tant ja podien prendre posició en el repte català sense témer represàlies judicials.

La segona raó estaria relacionada amb el procés electoral que el Club viurà a l’any 2016. Els directius actuals saben que la seva gestió és dolenta i que no compten amb el suport majoritari de la massa social. És per això que estan intentant una operació de “rentat de cara” a veure si en aquest any i mig mal comptat que queda abans no hi hagi noves eleccions, són capaços de recuperar la imatge i al confiança del soci. En aquest sentit, decisions com la d’adherir-se al Pacte Nacional pel Dret a Decidir anirien precisament en aquesta direcció.

Però hi ha també altres actituds de la directiva que fan pensar que tot plegat no és res més que una campanya de màrqueting destinada a millorar la imatge de la Junta actual de cara a les properes eleccions a la presidència del Club. Sembla que el Club s’estaria replantejant el continuar amb Qatar com a sponsor principal. Em refereixo a les manifestacions recents del directiu Javier Faus que ha dit que “Qatar té contracte fins al 30 de juny de 2016... el Barça no renúncia ni rebutja a Qatar, però no hi estem casats... el Barça obre el mercat i hem contractat als millors professionals per que ens assessorin a trobar les millors opcions per la publicitat a la samarreta...”

Per tant sembla obvi que davant de dues qüestions rellevants que afecten a la imatge de la Junta directiva actual, hi ha un canvi estratègic: adhesió al Pacte Nacional pel Dret a Decidir, i replantejament de Qatar com sponsor principal de l’entitat. Vet aquí el motiu de tot plegat.


L’objectiu de la Junta actual no és aconseguir el millor pel Club, sinó aconseguir perpetuar-se en el poder. Tanta por tenen de que una nova directiva aixequi la catifa?