Andrés Iniesta deixa el Barça després de 22 anys al Club

Iniesta és un futbolista que ha triomfat per la seva gran habilitat pel joc del futbol, però per sobre de la seva excel·lència tècnica hi ha la seva extraordinària qualitat humana. 

El jugador manxec deixa el Barça en un moment de plenitud esportiva i humana. A partir d’ara, a nivell físic i tècnic li resultaria molt difícil poder mantenir el seu alt nivell de prestacions.

Andrés Iniesta va arribar a Barcelona a l’any 1996 amb 12 anys. Els primers anys de la seva estada entre nosaltres van ser complicats per a ell, vivint a la Masia lluny de la seva família. Una situació dura que hauria fet abandonar a més d’un i que ell va aguantar perquè en la seva ment només hi havia una idea: triomfar en el Barça.

A la Masia Iniesta va anar creixent com a futbolista i com a persona, i finalment a l’any 2002, Louis Van Gaal, que era en aquells moments l’entrenador del primer equip, el va fer debutar en un partit de la Champions al camp del Bruges. És un record inesborrable en la memòria d’Andrés Iniesta atès que va representar la culminació dels seus somnis i la constatació que tots els sacrificis que havia fet havien valgut la pena. Des d’aquell dia Iniesta va anar adquirint pes en la plantilla del primer equip, fins que amb el pas del temps es va convertir en un dels millors jugadors de la plantilla i un puntal bàsic en el joc del primer equip. 

Andrés Iniesta és un futbolista especial; amb la pilota als peus és capaç de fer uns moviments espectaculars que descol·loquen als seus rivals i aixequen un ohhh... d’admiració entre el públic. Aquesta capacitat tècnica junt amb la seva personalitat senzilla i gens arrogant l’han convertit en un dels pocs jugadors que ha estat aplaudit en la majoria de camps dels equips rivals amb els que el Barça s’ha anat enfrontant amb Andrés Iniesta com a jugador emblemàtic del Club. Un jugador que s’ha merescut guanyar la pilota d’or i que no ho ha aconseguit per que el futbol està ple d’interessos obscurs que sempre perjudiquen a les bones persones i afavoreixen als interessos mafiosos d’algunes entitats esportives i d’alguns esportistes. La pròpia entitat que atorga el trofeu de la pilota d’or, France Football, ha demanat públicament excuses a Andrés Iniesta per no haver-li atorgat mai un trofeu que mereix amb escreix.                 

Com a jugador del Barça Andrés Iniesta ha viscut molts moments extraordinaris en els que ha estat protagonista i ha fet gols decisius. Tanmateix sempre recordarem el gol de Stanford Bridge contra el Chelsea l’any 2009, que va permetre la classificació del Barça per la final de la Champions d’aquell any. Va ser un gol fet en els últims minuts del partit quan el Barça ja deia pràcticament adéu a la competició atès que fins el  moment del gol d’Iniesta era l’equip britànic qui estava classificat per la final de la Champions. A nivell de selecció espanyola també té un gol històric, el de la final del campionat del món de Sudàfrica de l’any 2010, que va servir per donar la victòria a Espanya contra Holanda per 1-0.

El dia del seu debut a Bruges amb el primer equip del Barça 

Però més enllà dels mèrits esportius, que són molts, Iniesta aporta una qualitat humana especial. És un pare de família excel·lent, perfectament integrat a Catalunya, que parla correctament el català, casat amb una catalana, i un home que malgrat els seus èxits esportius no li han pujat els fums al cap. Quants futbolistes menys valuosos que ell, amb menys crèdit esportiu que ell, van per la vida mirant als altres per sobre de l’espatlla. Iniesta és una persona de valors que sap l’esforç que li ha costat arribar on és, i que ha escollit marxar del Barça quan encara està a un nivell molt elevat de prestacions esportives. Podria haver allargat la seva vida professional en un club d’elit com és el Barça, però el seu rendiment hauria anat davallant amb el pas del temps, i ell ha triat marxar abans de veure com les seves prestacions anaven disminuint. És un altre mostra de la maduresa d’Iniesta com a futbolista i com a persona.

Iniesta se’n va, se suposa que al futbol xinés de qui ha rebut segons diuen una oferta econòmica d’aquelles a les que no es pot dir que no. No només per la quantia econòmica del contracte, sinó perquè segons diuen els xinesos es comprometen a comprar una quantitat important d’ampolles de vi de la Bodega que Iniesta té a Fuentealbilla, el seu poble natal, fet que li permetrà obrir les portes del mercat asiàtic als vins de la bodega Iniesta. El món dels vins és una de les grans passions d’Andrés Iniesta.

Després de tot el que Iniesta ha donat al Barça, els barcelonistes només podem que desitjar-li tot el millor en aquesta nova etapa que el jugador vol obrir a la seva vida. Andrés Iniesta: Grácias por todo lo que nos has dado deportiva y humanamente... y mucha suerte; nos tienes aquí para siempre...

Només un però, vaig trobar a faltar en el teu comiat, un "adéu". Ens el mereixíem Andrés...

El Barça guanya la seva 30ena Copa, quarta consecutiva.

En un partit que podria significar la última final d’Andrés Iniesta com a jugador del Barça 

Contra un Sevilla lluny de les seves millors prestacions, el Barça intenta oblidar el fracàs de Roma, i guanya brillantment el partit però a alguns encara ens queda el regust amarg de la Champions.

La policia espanyola requisa estelades, samarretes grogues, bufandes, pancartes i xiulets a l’entrada de l’estadi en un greu atemptat a la llibertat d’expressió. Tot i així, els xiulets al Rei d’Espanya varen ressonar amb força a l‘estadi “Wanda Metropolitano”

El Barça ha conquistat la seva 30ena Copa, quarta consecutiva, aquesta vegada contra un Sevilla que ha estat l’ombra d’aquell equip que fa només unes setmanes ens guanyava al seu camp per 2-0 a vint minuts del final i que el Barça gairebé miraculosament va poder convertir en un empat. Un Barça que ha jugat un gran partit afavorit per un Sevilla en hores baixes. Cert és que el Barça arrel de l’eliminatòria de Champions contra la Roma estava també amb la moral per terra, però és evident que els blaugrana han sabut sortir de la depressió amb un futbol per moments brillant.

Els prolegòmens del partit varen fer evident un nou atac d’autoritarisme contra la llibertat d’expressió. No se sap d’on provenia la instrucció però les forces d’ordre públic varen ser alliçonades per evitar que el Wanda Metropolitano aparegués com una immensa taca groga al bell  mig de la plana Madrilenya. A les portes de l’estadi la policia nacional va requisar estelades, bufandes grogues, samarretes del mateix color, pancartes reclamant llibertat i l’alliberament dels presos polítics. Després, ja dins de l’estadi, els aficionats blaugranes varen rebre al Rei Felip VI amb una immensa xiulada que va ressonar amb força malgrat que els organitzadors havien posat l’himne espanyol amb els altaveus a la seva màxima potència mentre els seguidors sevillans es limitaven a seguir l’himne espanyol amb el tradicional lo-lo-lo-... 

Del partit poc a dir, més enllà de comentar que el Barça no es va veure apurat en cap moment, i que el partit va ser notablement plàcid pels blaugranes, atès que el resultat es va començar a encarrilar ben aviat gràcies a una excel·lent jugada del porter Cillessen. Si, ho han llegit bé, va ser Cillessen l’encarregat d’obrir el cadenat andalús. Amb una precisió impròpia d’un porter, veient que Coutinho estava en posició correcta, sense marca, i amb molt camp per córrer li va llençar una passada en profunditat, que li va permetre plantar-se sol davant del porter, controlar la pilota i fer una passada de la mort a Suárez, que per l’ànsia de marcar gol gairebé es va deixar la pilota enrere. Afortunadament va tenir l’habilitat per acabar enviant la pilota dins de la porteria del Sevilla.

El partit també ens va deparar una gran actuació d’Andrés Iniesta, que segons els rumors podria deixar ben aviat l’entitat blaugrana atès que té una oferta del futbol xinès que no es pot rebutjar. Si això es confirma aquesta seria sens dubte la última final disputada pel futbolista manxec amb la samarreta del Barça, i significaria un comiat molt especial per ell, doncs a més de jugar un partit magnífic va contribuir a la victòria amb un gol en el que va deixar constància de la seva classe amb una subtil finta al porter per acabar marcant pràcticament a porteria buida. Ernesto Valverde va voler premiar al manxec, substituint-lo poc abans del final del partit, fet que va possibilitar que Iniesta rebés els aplaudiments pràcticament unànimes de tot l’estadi. Amb els ulls plorosos per l’emoció del moment, Iniesta va ocupar un seient a la banqueta mentre les càmeres de la televisió els buscaven per oferir imatges de l’emoció que estava vivint en aquells moments.

Ara el Barça està a punt  d’aconseguir un altre títol; el de campió de la regularitat. El seu 24é campionat de Lliga. Només necessita tres punts per cantar victòria, i això podria succeir en el proper partit de Lliga en el camp del Deportivo de la Corunya. Si s’aconsegueix, el Barça haurà tancat una molt bona temporada amb la taca només del partit de Roma. Un doblet amb el que Andrés Iniesta podrà tancar brillantment la seva etapa com a jugador blaugrana.

Hem d’agrair-li a Don Andrés tot el que ens ha donat com a futbolista, però també com a persona. El agraïment dels barcelonistes amb la seva figura serà etern. Jugadors de la seva talla humana, esportiva i futbolística no n’hi ha. Iniesta és únic. Per això hem de desitjar-li tots els èxits del món en aquesta nova etapa esportiva que el jugador vol emprendre en el futbol xinès. Andrés: mucha suerte... 

        

El Barça diu adéu a la Champions

Com en aquests darrers anys el Barça cau eliminat a quarts de final després d’un partit esperpèntic sense joc, i sense “el millor”, absent per vacances.

La Roma, equip europeu de segon ordre, remunta el 4-1 del Camp Nou,  i ridiculitza al Barça davant de tot Europa. La humilitat dels seus jugadors, tota una lliçó per a uns tibats jugadors blaugranes. 

Feia dies que el joc del Barça creava dubtes. Per no anar més lluny, només cal recordar el patiment contra el Leganés d’aquest passat cap de setmana, o el mateix partit d’anada contra la Roma que el Barça va guanyar 4-1 al Camp Nou. Aquest va ser un resultat anòmal i enganyós atès que el que es va veure sobre la gespa no justificava de cap manera aquell resultat. Segurament el resultat més just hauria estat un empat o bé una victòria mínima dels blaugrana.

Aquell resultat va servir a aquesta premsa esportiva de tercera regional que tenim, per menystenir a la Roma i per donar al Barça com un ferm candidat a les semifinals de la competició. L’estupidesa d’alguns d’aquests periodistes es tan gran, que en aquestes tertúlies que organitzen a les nits per les ràdios, les converses es centraven en analitzar quins podrien ser les millors rivals del Barça en les semifinals. Què si jo prefereixo a aquest... que si jo crec que tal altre seria millor... Fet i fet, donaven per tant a la Roma per morta i enterrada.

Ja va succeir quelcom de similar quan en el sorteig de quarts, el bombo ens va deparar com a rival a la AS Roma. Els titulars esportius d’aquell dia anaven al voltant de la frase “al Barça li somriu la sort”. Tot plegat va generar una atmosfera artificial d’eufòria, creada per un periodisme mediocre, al servei dels qui manen, que són els únics beneficiats d’aquestes eufòries tan efímeres. Això ha comportat una gran decepció per una afició que s’ha vist arrossegada a una manca de realisme absolut. Una premsa frívola, poc professional, ha creat un estat d’opinió fictici, irreal, que ha ocasionat un excés d’eufòria del tot desmesurat. I ahir vespre, quan l’equip romà ens va fer tocar de peus a terra, la decepció fou absoluta.

I el cert és que l’equip estava duent a terme una molt bona temporada. Finalistes a la Copa del Rei, líders inqüestionables a la Lliga sense haver perdut un sol partit en les 31 jornades disputades, i amb aspiracions a guanyar la Champions. Aquesta era la situació objectiva del Barça fan tan sols 3 dies. Tanmateix a aquesta anàlisi li mancava una visió més qualitativa i no tan al voltant dels resultats; faltava analitzar l’evolució del joc.

Un joc que ha anat a menys des del gener. Després de les vacances de Nadal, el joc del Barça va començar a perdre consistència i a mostrar certes debilitats. No he fet els números, ho deixo per aquests periodistes esportius tan espavilats que tenim, però dels 6 mesos mal comptats que han transcorregut des de l’inici de la temporada, en aquests últims 3 mesos el Barça ha encaixat més gols que en els 3 primers, i ha fet també menys gols que en els 3 primers. Per tant una primera conclusió seria que l’equip ha perdut efectivitat defensiva i atacant en aquest 2018. Quin és el motiu? Davallada física? Manca de motivació? Altres?

Sigui quin sigui el motiu, si que hi ha una causa que envolta a tota l’entitat, des de la Junta Directiva, passant per les estructures esportives del Club, seguint per la plantilla de jugadors, l’afició i la cohort de periodistes a sou. I aquesta causa no és altre que la manca d’humilitat. Alguns han arribat a pensar que dir futbol volia dir FC Barcelona, i la realitat s’ha encarregat de demostrar que dir futbol vol dir lluita, esforç, classe, voluntat... és a dir bona part d’allò que a Can Barça hem deixat de banda.

Sembla com si l’únic que interessa al periodisme esportiu no és la qualitat del futbol que practica l’equip, l’esforç dels jugadors en aconseguir la victòria, o la seva qualitat amb la pilota als peus o amb el joc posicional. Sembla que l’únic que importa és que “tenim al millor del món”. No seré jo qui discuteixi la immensa qualitat de Messi, un jugador segurament  irrepetible, però si tenir al millor del món no ens serveix per guanyar, la discussió deixa d’interessar-me. Ser o no el millor del món és un problema individual i en futbol els èxits són col·lectius. La Roma no té en les seves files al número 1 del món, ni al número 2... ni tan sols al número 5 o al número 10, i en canvi ens ha eliminat de la Champions. En futbol el que compta de veritat és el joc col·lectiu, les ganes de guanyar, l’actitud dels jugadors i sobretot la humilitat per poder lluitar cada dia amb les mateixes ganes encara que sigui contra un rival molt inferior.

I a alguns periodistes esportius, a sou d’interessos espuris, més els valdria ser objectius i no generar falses expectatives amb els seus comentaris interessats. Tots hi sortiríem guanyant.