dissabte, 18 d’abril del 2015

El Barça de bàsquet, un desastre absolut


Contra el Madrid, els jugadors baixen els braços: els han menjat la moral


Això només ho arregla un canvi d’entrenador: els jugadors han perdut al confiança en Xavier Pascual



Ha arribat l’hora de plantejar-se el cost de l’equip tècnic del bàsquet blaugrana amb relació els èxits esportius aconseguits. Segurament arribarem a la conclusió que aquesta comparació no és gens satisfactòria per que més enllà d’algun títol aconseguit aquests últims anys, a l’hora de la veritat l’equip sempre fa el ridícul. Encara recordo avergonyit la derrota humiliant que el Barça va encaixar en les semifinals de la Final Four de l’any passat, on el Real Madrid ens va passar per sobre com una piconadora. Va ser una derrota de les que fan mal: a Milà el Barça va caure contra el Madrid per una diferència de 38 punts!  (100-62).

De llavors ençà, les derrotes contra el Madrid han sovintejat, algunes per pocs punts, però d’altres amb avantatges significatius. Sembla com si el Madrid ens hagués pres la mida, i amb un equip que tampoc és cap cosa de l’altre món, ens guanya amb una gran facilitat. Es diria que els nostres jugadors baixen els braços a la més mínima que el partit se’ls torça o no els acaben de sortir les jugades. Entenc que la falta de confiança en ells mateixos és evident.

Però no és només la manca de confiança el que tenalla als jugadors del Barça. És que aquesta temporada de la lliga regular ha estat amb diferència una de les pitjors temporades que es recorden. S’han perdut partits contra rivals de tercera fila, i s’ha fet el ridícul en molts camps de la lliga espanyola. I no és que a lliga europea ens hagi anat molt millor: en el top16 es van perdre els dos primers partits de la lligueta i després cames ajudeu-me per aconseguir la classificació. I ara en plena carrera per accedir a la Final Four, ens trobem una vegada més fent el ridícul. Els encreuaments ens han portat a jugar contra el Olympiakos i després d’un primer partit que va resultar fàcil per l’equip blaugrana, en el segon partit un altre derrota contundent a casa per 13 punts de diferència. Aquesta derrota comporta dues conseqüències clares: la primera, la pèrdua del factor camp, atès que ara aquest factor el té al seu favor l’equip grec, i la segona el rics de caure eliminats és ben evident com a conseqüència de la incapacitat de l’entrenador del Barça de mentalitzar convenientment als seus jugadors davant la transcendència del partit. Si el primer encontre el varen guanyar fàcil, com és que el segon s’ha perdut d’una manera tan clara? Resposta evident: per manca d’una mentalització apropiada.  

On està la causa d’aquests resultats? Crec que la crisi del bàsquet blaugrana es conseqüència de dos factors. El primer una plantilla descompensada, però sobretot molt poc cohesionada. Els jugadors han estat escollits en funció de la seva aportació tècnica i del seu cost, però sense un anàlisi de la seva capacitat mental i psicològica. Els jugadors del Barça, en general, són mentalment dèbils. Per tant un primer responsable d’aquest situació seria el Sr. Joan Creus, director esportiu del bàsquet blaugrana, que en aquests últims anys  no ha estat massa encertat amb la seva política de fitxatges.

Una segona causa que complementaria a la primera és que a l’entrenador Xavier Pascual, ja se li han esgotat els seus recursos tàctics, i els rivals es coneixen de memòria la manera de jugar del Barça. A banda d’això jo hi afegiria una nul·la capacitat per motivar als seus jugadors, que a més semblen haver perdut la confiança en el seu entrenador. Són ja molts anys de Xavier Pascual al Barça, i és veritat que ha aconseguit èxits esportius sobretot en les primeres temperades com a primer entrenador, però també és evident que en aquests últims anys, l’equip en els grans ocasions falla. Només recordo una victòria de mèrit en aquests últimes temporades: la victòria en el play-off pel títol de lliga la temporada passada.

Xavier Pascual és primer entrenador del Barça des de febrer del 2008. En 7 anys ha aconseguit 4 lligues ACB (57,1%); 1 Eurolliga (14,3%); i 3 copes del Rei (28,6%). En total 8 trofeus de 21 possibles (38,1%). Aquestes xifres si es consideren només aquests 3 últims anys són molt més negatives.


Doncs bé, Xavier Pascual va ser renovat fins a l’any 17 al desembre de l’any passat... Ull clínic de la directiva.    

dilluns, 13 d’abril del 2015

Repetició de la jugada


El Barça regala 2 punts a Sevilla


Qualsevol badada pot significar el fracàs de tota una temporada sencera


Aquest dissabte el Barça va deixar escapar estúpidament dos punts  a Sevilla. Després d’arribar al descans amb un 0-2 favorable, i de fallar clares ocasions de gol abans d’acabar el primer temps, el Barça va veure com en la segona parta el Sevilla li va remuntar els dos gols, per acabar el partit signant un empat. En certa mesura va ser la repetició del partit jugat a Manchester contra el City, ara fa un mes i mig. En aquella ocasió, igual que aquest dissabte, es va arribar al descans amb un 0-2, després que el Barça fes una molt bona primera part dominant completament al seu rival. A la segona part, com dissabte a Sevilla, va canviar el panorama i quan el City va marcar el seu gol, molts barcelonistes ens veiem a venir el gol de l’empat. A Manchester aquest empat no va arribar, però si que el va aconseguir el Sevilla.


Costa entendre com es pot passar de jugar molt bones primeres parts, i en canvi a les segones es baixa tant el nivell de joc i la concentració dels jugadors. Costa entendre com es poden fallar ocasions clares de gol quan matar el partit marcant el tercer gol podria ser definitiu per aconseguir la victòria. Costa entendre en definitiva, que els jugadors pateixin aquests nivells de concentració quan en el cos tècnic hi ha psicòlegs esportius que haurien de treballar per que això no passés.

Alguns diran que en el cas de Sevilla hi va col·laborar la decisió de l’entrenador de substituir a Neymar que estava jugant força bé, encara que no al seu millor nivell. I segurament tenen raó en aquesta apreciació. No tant per l’aportació concreta del seu substitut (en aquest cas en Xavi), sinó pel missatge que es transmet a l’equip. Segons el que va explicar Luís Enrique, la substitució es va fer per que volia assegurar el control del partit amb el joc al mig del camp, però a banda que aquest control tampoc es va aconseguir, el problema la lectura que els jugadors fan quan veuen que el seu entrenador, amb un 0-2 favorable, retira a un davanter i el substitueix per un migcampista. La interpretació més normal dels jugadors quan veuen aquest canvi és “això està guanyat i ara l’entrenador vol aguantar el resultat” amb el relaxament del tot lògic que aquesta visió comporta.

És la versió moderna del “amarrategui” que era el plantejament de la Real Societat i altres equips del Nord d’anys ha, quan amb un resultat favorable, substituïen a un davanter per un defensa. Està clar que aquesta tàctica, pròpia d’entrenadors poc valents, és vàlida per equips que lluiten per assolir una classificació que els permeti mantenir la categoria, però en absolut és vàlida per equips que lluiten perguanyar campionats. I en aquest sentit val a dir que Luís Enrique com entrenador encara no ha guanyat campionats i que tant en el Celta com en la Roma els seus objectius esportius no passaven en cap cas per aconseguir títols.

Estem doncs davant d’una situació que tant de bo no tingui repercussions negatives per l’equip. El Barça continua líder de la Lliga ara només amb 2 punts d’avantatge sobre el Madrid, vol dir que només tenim la possibilitat de cedir un punt més dels que cedeixi el Madrid. Ens tenen els “goal average” guanyat i per tant aquests 2 punts en la realitat en són un de sol. El Barça té una sortida molt complicada contra l’Atlético de Madrid, i un altre no tan complicada al camp de l’Espanyol, i dissabte que ve rebem al València. Un calendari difícil que obligarà a lluitar a fons per mantenir l’avantatge sobre els blans.

Continuo dient que aquest Barça no genera confiança, que aquest Barça té molts alts i baixos, que aquest Barça no és un equip que jugui amb regularitat pel que fa al seu nivell de joc. Aquest Barça és capaç de guanyar al Madrid i perdre a casa amb el Málaga, o de perdre a casa amb el Celta de Vigo i guanyat al camp del Manchester City. Aquest és un Barça imprevisible, i per tant una autèntica sorpresa a cada partit. Diuen que els equips de Luís Enrique sempre han acabat forts les temporades; confiem que en el cas del Barça això també sigui així, i que aquesta fortalesa ens permeti continuar aspirant a tots els títols.


Està clar que ens tocarà patir fins al final de temporada...