La professionalitat, la vida privada...i la responsabilitat d’un futbolista

La baixa forma de Gerard Piqué és espectacular

Vicente del Bosque, l’acaba de deixar fora de la selecció espanyola

L’any passat em va sobtar llegir que al central del Barça Gerard Piqué, l’havien vist d’incògnit, participant a un campionat de pòquer als Estats Units. Aquest any hi ha tornat a participar per segona vegada consecutiva.

Per altre banda, la baixa forma del central és alarmant: des de fa ja tres temporades com a mínim, al defensa blaugrana se’l pot considerar responsable directe o indirecte d’alguns del gols encaixats per l’equip, tant a conseqüència  de pilotes perdudes o mal controlades, de despistes defensius deixant lliures als atacants rivals, i en d’altres ocasions arribant tard al tall, o  després que el rival li hagi trencat la cintura.  No cal recordar els penals en contra que ens han xiulat a conseqüència d’errades d’ell.

Gerard Piqué a La Vegas

Per altre banda, és sabut que el jugador ha decidit compartir la seva vida amb una cantant d’èxit i de renom mundial, que s’ha de reconèixer, canta molt bé i és una dona  sensual i de molt bon veure.

Fins aquí tres realitats indiscutibles. La pregunta és: estan relacionades entre elles? I la meva resposta és molt clara: Si!, ho estan.

En Gerard Piqué es va formar futbolísticament als equips inferiors del Barça; als 17 anys va acceptar una oferta del Manchester United, per anar-se’n a viure a Manchester i jugar al futbol en aquest equip, tot i que el seu avi havia estat un directiu de l’entitat blaugrana que gaudia de força reconeixement: Amador Bernabeu. La seva tornada al Barça es va produir a l’any 2008 quan Piqué tenia 21 anys, i després de no haver aconseguit triomfar al Manchester United. Va ser de la ma de Pep Guardiola quan Piqué va sorprendre a propis i estranys amb unes actuacions  estel·lars amb el primer equip del Barça, fet que li va comportar el reconeixement de l’afició i ser cridat per la selecció espanyola. Piqué tenia davant seu uns anys que podien ser espectaculars atenent a la seva progressió a l’eix de la defensa blaugrana.   

Tanmateix, mica en mica, aquell joc espectacular, aquella visió de joc a l’hora de treure al pilota jugada, la seva anticipació davant les incursions del rival, el seu baix estat de forma, van anar deixant pas a un joc cada vegada més preocupant, ple d’errades, que ens ha anat costant gols. Com tantes vegades passa al Barça, aquesta baixada evident de les seves prestacions futbolístiques ha estat passada per alt per la majoria de periodistes esportius del país, que l’han continuat lloant, com si Piqué continués sent el que havia arribat a ser, quan de fet s’havia convertit en un mal defensa.

Quan els entrenaments es prenen a broma...

El que estic dient ho va reconèixer a finals de juliol el propi Piqué quan en una roda de premsa va dir als periodistes presents: “Ara mateix no estic ni entre els tres millors centrals del mon”. Quanta raó tenia. Per si li quedava algun dubte, el seleccionador espanyol Vicente del Bosque, l’acaba de deixar fora de la primera convocatòria de la selecció absoluta  que ha d’intentar la seva classificació per a la copa d’Europa del 2016.

Com que als seus 27 anys se’m fa molt difícil creure que la qualitat futbolística que havia demostrat hagi desaparegut a causa de cap encanteri, he de concloure que la davallada espectacular del seu rendiment es deu a les causes explicades al començament a les que hi ajuntaré una preparació física deficient, cap motivació per fer bé la seva feina, tenir masses pardals als cap, i responsabilitat zero davant dels socis del Barça que li paguen el sou.

Això pot tenir arreglo? No ho se; depèn exclusivament d’ell… i de la ma dura de Luís Enrique.   

La compra venda de jugadors, al FC Barcelona

Quan les comissions poden malmetre la imatge del Club  

Fitxar jugadors lesionats, una de les especialitats de la casa… i de la "Cosa" 

Aquests dies ha estat notícia el traspàs del jugador del R. Madrid Di Maria al Manchester United. Ho destaco per que el Madrid ha fet sens dubte, un negoci rodó: el va comprar per 25 milions i l’ha venut per 75. Aquesta realitat contrasta amb el desastre de les contractacions de jugadors a can Barça. En repassaré només alguns exemples:

Chigrinsky, comprat per 25 milions i venut per 15

Villa comprat per 50 milions i venut per 3

Cesc, comprat per 45 milions i venut per 33

Alexis Sánchez, comprat per 35 (amb variables inclosos) i venut per 40

Notem que amb l’únic jugador amb qui el Barça ha fet algun negoci ha estat en el cas d’Alexis; en la resta de cassos l’habilitat dels directius blaugranes per malbaratar els recursos dels socis és ben notòria. Aquesta és la demostració de la gran capacitat negociadora de la junta de Sandro Rosell i del seu suplent, Josep Maria Bartomeu.

Josep Lluís Núñez fou president del Barça
 entre els anys 1978 i 2000 

És ben coneguda la frase de l’expresident Núñez, quan a instàncies de Cruyff li demanaven el fitxatge de determinat jugador: “Fitxar per 2.000 milions (de pessetes) ho sap fer fins i tot la portera de casa meva” va dir l’expresident. Doncs bé, seria hora que algú busqués a aquesta portera i la posés de responsable de la direcció esportiva del Club, per que de ben segur, ho faria millor que el Sr. Zubizarreta i la seva gent. El Barça compra car, i ven a preu de saldo. I que no ens vinguin amb la història de que quan qui ven és el Barça ens ofereixen pocs diners, perquè això també li  passaria al Madrid, i cal reconèixer que en aquest àmbit ho saben fer molt millor que nosaltres.

Alguns mal pensats, podrien relacionar les operacions de compra-venda de jugadors al Barça, amb l’existència de comissions, com ha quedat clar que ha succeït amb el fitxatge de Neymar. Potser algú hauria de posar fi a aquesta pràctica, que permet que uns quants s’embutxaquin uns calerons que tenen propietari: el soci del Barça.

Johan Cruyff va aportar, sense cap mena de dubte, grans coses al futbol blaugrana, però alguns diuen, que ell va ser el primer entrenador del Club que cobrava comissions pels fitxatges. Si fos així, caldria eradicar aquesta pràctica de manera immediata i expulsar de l’organització a aquells que la practiquen.

Però els desastres econòmics dels fitxatges del Barça no venen només pels preus sovint desorbitats que acabem pagant per la incorporació de jugadors, hi ha encara un altre fet  a desterrar: fitxem jugadors que no arriben a jugar al primer equip, només pel fet que algú cobri comissions. Se’n recorden de Keirrison? I de Henrique? I de Mario? Doncs aquests errors s’acaben de repetir: el Barça acaba de fitxar a un defensa brasiler anomenat Douglas Pereira, veurem si acaba jugant algun partit.

El nou fitxatge del Barça, Douglas Pereira; està per veure
quants partits acaba jugant amb el primer equip 

Un altre problema en el fitxatge de jugadors rau en els serveis mèdics del Club; estem especialitzats en el fitxatge de jugadors tarats físicament, i això ha succeït en més d’una ocasió: Joan Gaspart va fitxar desesperadament a Overmars que havia estat un gran jugador holandès, però que una greu lesió l’havia deixat pràcticament inservible pel futbol. Fa anys també es va fitxar a Amunike, un altre jugador que va arribar amb un genoll destrossat. Posteriorment vàrem fitxar del Saragossa a Gabi Milito, descartat pel Madrid a conseqüència d’una greu lesió que havia patit,  i ara acabem de fitxar a l’Arsenal al jugador belga  Thomas Vermaelen, que ha estat pràcticament tota una temporada sense jugar. Una mica més de criteri al serveis mèdics del Club, no vindria malament.

Cal posar ordre i transparència a les actuacions del Club enlloc de tapar o negar les irregularitats o mirar cap a un altre banda; el Barça no pot continuar sent un club tèrbol on el fitxatge de jugadors hagi d’acabar als jutjats. Volem llum i taquígrafs; volem claredat absoluta. No als tripijocs. Si algú vol perpetuar aquesta manera de fer, més val que se’n vagi a casa quan abans millor...         

La junta directiva del Barça s’instal·la en el conflicte judicial permanent

El poder que dona la presidència del Club fa que molts vulguin ser-ho per donar sentit a una vida professional sumida en la mediocritat

Avui hem sabut que en la reunió d’ahir de la junta directiva del Barça es van adoptar, entre altres acords, el de mantenir l’acció de responsabilitat social contra l’anterior junta presidida per Joan Laporta.

Recordem que en la Assemblea General de Compromissaris de l’any 2010, a proposta de la nova directiva del Barça, llavors presidida per  Sandro Rosell, es va aprovar  interposar una demanda de responsabilitat social per la mala gestió que segons la directiva barcelonista havia fet la Junta del president Laporta en el mandat anterior. Encara recordo la cara de cinisme de qui actuava de secretari de l’assemblea, el Sr. Toni Freixa, quan va donar els resultats de la votació; una votació en la que el president del club, el Sr. Rosell, va donar la nota abstenint-se en la votació. Com es pot abstenir qui propugna, com a president del Club, querellar-se contra un expresident? Aquesta mena d’actituds només estan a l’abast de persones sense cap mena de categoria ni personal ni professional.

Rosell, Faus i Freixa entrant, com no, als jutjats de Barcelona

Quan Sandro Rosell es va veure obligat a dimitir al destapar-se les irregularitats comeses en el fitxatge de Neymar, el president “suplent” Josep Maria Bartomeu, va voler donar una imatge d’unió, dient en una compareixença pública, que el Club es replantejaria la querella contra Joan Laporta. Dic lo de president suplent  per una doble raó. La primera per que el Sr. Bartomeu no ha estat ratificat per les urnes, per tant, tot i que estatutàriament la seva arribada a la presidència del Barça és legal, no té en canvi la necessària ratificació del socis a través de les urnes. El Sr. Bartomeu no s’ha sotmès ni tan sols a una moció de confiança. La segona raó, està relacionada amb la sensació de que qui continua manegant els fils a can Barça és el Sr. Rosell, a través del seu home de palla Bartomeu actual president, i d’un altre personatge tèrbol com és el cas de l’advocat Freixa.  És per aquestes raons que dubto de que sigui realment Josep Maria Bartomeu qui prengui les decisions al FC Barcelona.

Per altre banda, a l’any 2010 qui va prendre la decisió d’interposar la demanda de responsabilitat social va ser la Junta General de Compromissaris. Entenc que si aquesta decisió s’ha de replantejar, és a aquesta Junta General a qui li correspon fer-ho  atès que va ser ella qui ho va aprovar. No veig doncs clares les raons que han portat ara al Sr. Bartomeu i als seus directius, a prendre una decisió que en tot cas ells haurien d’haver portat a l’Assemblea per tal que aquesta es pronunciés. O potser es creuen que Amb Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Javier Faus i Toni Freixa ja n’hi ha prou per decidir allò que és competència de tots els socis?

Rosell, Bartomeu…qui dels dos exerceix veritablement
de president del Barça?

De tot plegat, una cosa està molt clara, i és que el Barça viu instal·lat en la querella permanent, i en la divisió eterna de grups antagonistes que posen per davant els seus egos i les seves aspiracions personals. Aquest fet comporta guerres permanents dels uns contra els altres que sens dubte influeixen en la marxa esportiva de l’entitat, fins el punt  que el millor equip de la història del futbol s’ha diluït absolutament, sense que ningú hagi fet res per salvaguardar les àrees esportives d’aquesta guerra permanent i encoberta entre les diferents faccions que volen assumir el poder a Can Barça.

Crec que per reduir el pes d’aquestes faccions, s’imposa prendre decisions assenyades, i entre elles una d’urgent i necessària: reduir els mandats presidencials a un màxim d’anys que sigui determinat per l’Assemblea i no pels directius afectats. Si el temps de permanència en el poder es redueix, potser d’aquesta manera aconseguirem reduir també l’interès de molts per assolir-lo. Tant de bo.   

Els àrbitres espanyols:... la “Cosa d’Ells”

La injustícia de les sancions que apliquen els jutges esportius no és digna de cap esport  que vulgui ser considerat com a seriós

I el Barça, amb la seva política de no denunciar mai les actuacions arbitrals clarament perjudicials, és un dels equips de la lliga espanyola més castigat pels mals arbitratges

Recentment hem sabut que a Colòmbia han denunciat a l’àrbitre espanyol Velasco Carballo, pel seu pèssim arbitratge en el partit Brasil-Colòmbia de quarts de final del campionat mundial de Brasil d’aquest any. En aquest partit, aquest àrbitre va anular un gol legal als colombians que hauria significat l’empat a 1 i hauria posat en serioses dificultats la classificació del brasilers per a la ronda següent.

Velasco Carballo en el partit Brasil-Colòmbia

Avui hem sabut també que aquest àrbitre serà l’encarregat de dirigir el proper partit del Barça al camp del Villarreal; aquest àrbitre, junt amb d’altres, forma part del col·lectiu arbitral que sense cap rubor es dedica a perjudicar sistemàticament al Futbol Club Barcelona amb el suport de la llotja del Bernabeu, la central lletera denunciada per Guardiola i la caverna mediàtica esportiva de la capital.  Entre les seves grans homenades hi ha la controvertida expulsió de Piqué en un partit de març de 2012 al Camp Nou contra el Gijón, després d’haver-lo amenaçat al túnel de vestidors dient-li “tu cállate que te voy a expulsar”.

Tot això passa amb el vist i plau del “mandamás” de l’arbitratge espanyol, el càntabre Sánchez Arminio i amb el suport del “Juez de competición” el Sr. Francisco Rubio Sánchez. Les seves malifetes arriben fins a límits insospitats. Més enllà de la comentada expulsió de Piqué, exposaré alguns exemples que palesen clarament l’esperit mafiós que impera en les altes jerarquies del futbol espanyol.

Hem sabut avui mateix que aquest Comitè ha imposat una sanció de 8 partits al tècnic de l’Atlético de Madrid pels incidents de la final de la supercopa d’Espanya. Però en aquest mateix partit hi ha haver una brutal agressió del jugador Cristiano Ronaldo que ha quedat sense cap mena de càstig, i el silenci absolut del mitjans de comunicació estatals, fet que demostra que les regles no són iguals per a tothom, i que aquesta manera de fer antiesportiva té l’aplaudiment dels estaments estatals.

Però seguint amb les immenses contradiccions de les autoritats esportives, voldria comparar aquesta sanció a l’entrenador Atlético de Madrid Simeone, amb la sanció que no fa pas masses anys va rebre l’exentrenador del Madrid José Mourinho per agredir al segon entrenador del Barça, el malauradament desaparegut Tito Vilanova, ficant-li el dit a l’ull. Aquest fet, que va ser vist per mig mon gràcies a la televisió, va merèixer una sanció de només 2 partits per l’entrenador madridista, mentre que Vilanova va ser sancionat amb 1 partit. On és la justícia? On és l’equanimitat de les decisions arbitrals? On són les autoritats esportives del país que permeten aquestes barbaritats?

I que fa el Barça davant d’aquest situació? Dons els tècnics i jugadors en general callen davant dels mals arbitratges i això està bé que sigui així, però la directiva hauria de denunciar amb contundència aquelles actuacions arbitrals que han estat un autèntic perjudici pels interessos del Club, i misteriosament aquest Junta, com l’anterior calla... s’amaga... miren a un altre banda. De què o de qui tenen por? Estem d’acord en que no es pot estar protestant permanentment, per que això dona una mala imatge del Club, però denunciar les preses de pèl és del tot necessari, per que si no et prenen pel pito del sereno i malauradament això és el que està passant avui en el Barça: hem perdut poder i la capacitat intimidadora davant les autoritats esportives espanyoles