dilluns, 22 de juny de 2020

Es reprèn la Lliga i amb ella es recuperen les velles tradicions: les descarades ajudes arbitrals al Madrid


Després de setmanes d’interrupció del campionat a causa de la Covid-19, la pilota ha començat a rodar, però ho ha fet marcada per els vergonyosos arbitratges a favor del Real Madrid, que després de 3 partits de represa ha vist com en cada un d’ells s’ha vist afavorit per una arbitratge parcial, vergonyós i tercermundista, propi d’un país en el que l’ètica esportiva y la dignitat fa temps que no formen part de les seves prioritats.


Aquesta Lliga l’ha de guanyar el Madrid, per real decret llei. Així de clar, així d’evident. En aquest país de vergonya, les competicions esportives es veuen greument alterades per la voluntat d’uns mandataris que decideixen qui ha de guanyar un campionat en funció dels interessos predominants. 



En Gerard Piqué ho va dir de forma velada per evitar sancions: “Serà molt difícil guanyar aquesta Lliga... vist el que ha succeït aquests jornades, serà difícil que el Madrid perdi punts...” I el que s’ha vist aquestes 3 jornades disputades des de la represa de la competició és que les ajudes arbitrals al Madrid han estat la tònica. Des de penals xiulats al seu favor que només han existit en la imaginació de l’àrbitre, fins a gols anul·lats als rivals per suposats fora de jocs inexistents, o gols concedits a favor en flagrant fora de joc o fets amb el braç. Tot un escàndol. I tot això amb la connivència del VAR que només ha intervingut en aquelles jugades que podien afavorir al Madrid, però mai quan les jugades el perjudicaven. 

Estem doncs davant d’una situació en la que “els de dalt” ja han decidit que la Lliga ha de ser per el Madrid, i quan això passa ja no hi ha res a fer i si algú (jugadors, entrenadors o directius) gosen denunciar-ho, es posen ràpidament en marxa els dispositius que la “justícia” esportiva té a ma per evitar insurreccions, encara que siguin justes. Ràpidament entra en joc el Comitè de Competició que amb el seu jutge únic obre expedient al primer que gosi obrir la boca. I quan no és el Comitè de Competició apareix el Comitè d’Àrbitres qui ho denuncia al Comitè de Competició per que aquest obri el corresponent expedient. Aquesta és la situació avui en dia, d’un país que és molt més un club d’interessos d’ètica discutible que no pas un sistema de convivència organitzat en el que la democràcia i la justícia (també l’esportiva) en siguin senya d’identitat. 

I en aquesta línia s’ha de parlar necessàriament de la trucada del gàngster número 1 del futbol espanyol, el Sr. Florentino Pérez, al gàngster número 3, el president de la Federació Espanyola de Futbol Luís Rubiales (el gàngster número 2 no és altre que el Sr. Tebas un fatxa de la època de Blas Piñar i la seva Fuerza Nueva). A partir d’aquesta trucada, el VAR, que fins llavors havia estat neutral pel que fa a les intervencions en els partits del Real Madrid, va deixar de ser imparcial i no ha parat de beneficiar a l’equip del govern en totes les decisions en que ha intervingut. Des que la Lliga s’ha reprès els arbitratges a favor del Madrid són la tònica d’una país que viu en la corruptela constant en gairebé tots els àmbits i en l’esportiu també. El partit del Madrid ahir a Sant Sebastià va ser un atracament a ma armada. No se li pot posar cap altre qualificació. Senzillament vergonyós.             

Val a dir però que el Barça tampoc està ajudant massa a que les coses siguin d’un altre manera. Ha retornat a la competició amb una bona victòria a Mallorca, però a la jornada següent, a casa contra el Leganés, l’equip ja va mostrar moltes mancances en la creació de joc. Aquest defecte va ser molt més notori a Sevilla on l’equip només va poder aconseguir un empat a zero, i això gràcies a que el rival no va marcar. Aquest motor fonamental de la generació de jugades d’atac que és el mig camp, i en el que sempre s’ha basat el joc blaugrana, falla. I l’entrenador Quique Setién, no acaba de trobar el punt clau que doni l’efectivitat que l’equip necessita. Hi ha jugadors que han perdut el Nord i no saben què fer en determinades circumstàncies; hi ha jugadors que van venir rodejats d’una aureola que en el camp no han demostrat; hi ha joves talents que no tenen continuïtat en un equip més necessitat que mai d’un revulsiu. Dona la sensació que el dia que Messi no pot, l’equip no dona la talla, i així no es va enlloc.

També està fallant la política esportiva del Club. Els fitxatges no estan responent al que s’esperava d’ells i no estan aportant a l’equip el component diferencial que es necessita per guanyar campionats. La direcció esportiva no té un rumb clar i es fitxen jugadors que a l’any d’estar al Club ja se’ls busca una sortida. Todibo, Júnior Firpo, Griezmann, Semedo, Arthur i altres no han rendit el que s’esperava quan se’ls va fitxar. Qui els va fitxar? Amb quin criteri? 

Després, passa el que passa...      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada