Andrés Iniesta, icona del futbol mundial, deixa el Barça

Vint-i dos anys vestint la samarreta blaugrana, trenta-dos trofeus aconseguits com a jugador del primer equip, nominat a la terna final per la pilota d’or, considerat el millor jugador d’Europa de l’any 2012, són algunes de les fites aconseguides per un jugador irrepetible.

Iniesta ha sabut guanyar-se el respecte de molta gent: pel seu futbol, pel seu caràcter, per la seva esportivitat. Avui en dia no existeix un altre jugador com Iniesta en tot el futbol professional. El futbol del Barça notarà molt la seva absència. Iniesta és insubstituïble. 

Després de 22 anys com a jugador del FC Barcelona, Andrés Iniesta ha decidit posar punt i final a la seva trajectòria com a futbolista del Barça. Ho fa als 34 anys, en un moment de plenitud en la seva carrera, i quan encara podria jugar a ple rendiment un parell de temporades més. Diumenge passat en l’últim partit de Lliga contra la Reial Societat, Iniesta va jugar el seu últim partit amb la samarreta blaugrana i va rebre l’homenatge dels seus companys i de l’afició en un dia que Iniesta difícilment oblidarà mai. Va ser sens dubte un dia especial per l’emotivitat de l’acte, i per la seva significació.

Iniesta va arribar al Barça amb 12 anys. Nascut a Fuentealbilla a l’any 1984 va començar a despuntar en el futbol de ben jove a les files de l’infantil de l’Albacete. Va ser descobert per els tècnics del Barça en el torneig infantil Brunete a l’any 1996, i ràpidament es va traslladar a Barcelona per incorporar-se a “La Masia” blaugrana on va continuar la seva formació com a futbolista, com a esportista i també com a persona. El seus inicis a Can Barça varen ser durs: als 12 anys allunyat de la família, sense referents a Barcelona, iniciant una mena d’internat esportiu que va comportar molts sacrificis. Iniesta va saber perseverar, i gràcies a la seva ferma voluntat ha aconseguit triomfar al Barça, però també al món de futbol, on Iniesta és especialment valorat per les seves condicions futbolístiques i també per les seves qualitats com a persona. 

El joc d’Iniesta és especial; té una facilitat enorme en el control de la pilota, en la forma de moure’s en el moment de la recepció que desequilibra del tot al seu marcador, i una gran visió de la jugada que li permet fer assistències als companys per allà on només ell és capaç de veure que hi ha passadís suficient. Un jugador privilegiat, que a cada partit disputat aixeca ohhhh... d’admiració entre els espectadors, i fins i tot simpatitzants dels equips rivals. Iniesta ha estat aplaudit al Camp Nou però també en molts dels camps de futbol en els que ha jugat per tota la geografia espanyola.

A Iniesta se’l recordarà pel seu estil futbolístic, per la seva qualitat humana, per la seva manera de jugar tranquil·la, per la seva visió del futbol, i per tantes i tantes qualitats. Però hi ha una jugada que el marcarà per sempre: “l’Iniestazo”, amb referència al gol que va marcar a Stanford Bridge, el camp del Chelsea, al  minut 92 de partit quan l’àrbitre era a punt de xiular el final, i quan el Barça perdia 1-0, Iniesta va encertar amb un xut des de fora de l’àrea que va significar el gol de l’empat i la classificació del Barça per a la final de Roma i que va possibilitar guanyar la tercera Champions per les vitrines del club. 

Andrés Iniesta va debutar al primer equip del Barça de la ma de l’entrenador Louis Van Gaal. Va ser un 29 d’octubre de l’any 2002 al camp del Bruges en un partit de la lligueta de la fase de grups de la Champions d’aquell any. Des d’aquella data, Andrés Iniesta ha guanyat 32 trofeus amb el Barça, fita que està a l’abast de molts pocs esportistes. 

Ara Iniesta ha decidit que el seu estat físic no li permet estar al 100% del nivell d’exigència que un club com el Barça demana. Per això ha pres la decisió de continuar la seva carrera en un altre futbol, amb un nivell d’exigència més baix, que li permeti anar dosificant els seus esforços sense que això repercuteixi en un rendiment esportiu dolent per el seu equip. Iniesta ha decidit anar-se’n a jugar fora d’Europa perquè el que vol evitar és un enfrontament amb el Barça. Mai jugarà contra l’equip que l’ha ajudat a triomfar en el món del futbol. Havia circulat amb força que Iniesta se n’aniria al futbol xinès, però sembla que a última hora han sorgit dificultats. Alguns apunten que el seu nou destí esportiu serà el futbol japonès. Ho sabrem aviat doncs ell mateix o anunciarà quan la seva decisió sigui ferma.  

Seria bo que, tal com han fets altres jugadors abans, Andrés Iniesta pugui reintegrar-se d’aquí a uns anys, a l’staff tècnic del Barça. Les seves ensenyances serien de ben segur molt útils per els joves talents que somnien arribar algun dia a ser com Iniesta. Andrés, molta sort i gràcies per tot el que ens has donat com a futbolista i com a persona. No oblidis el català. 

   

       

Quina poca vergonya

Sergi Roberto rep una sanció de 4 partits per uns fets idèntics als protagonitzats per un jugador de l’Eibar que va ser sancionat tan sols amb un partit 

El jutge únic del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol, és un fatxa, madridista, anticatalanista i contrari al procés, que ha actuat sota criteris polítics personals al marge del reglament, de la ètica i del sentit comú.

La seva parcial actuació, d’ara però també d’altres vegades, el desqualifica per continuar impartint justícia en el món del futbol. La seva dimissió hauria de ser fulminant. 

Una vegada més l’escàndol ha saltat a primera plana de l’actualitat esportiva. El Sr. Francisco Rubio jutge únic del comitè de competició, ha sancionat al jugador del Barça Sergi Roberto amb quatre partits per la seva expulsió en el partit que el Barça va jugar contra el Madrid recentment al Camp Nou.  En aquest partit, l’àrbitre Hernández Hernández va escriure a l’acta “en el minut 44 el jugador (20) Roberto Carnicer, Sergi fou expulsat per el motiu següent: colpejar a un adversari amb el seu braç, amb un us excessiu de força, no estant la pilota a distància de ser jugada”. Resultat: quatre partits de sanció.

El mateix àrbitre Hernández Hernández, el 29 d’abril passat, és a dir, ni tan sols fa 15 dies, va arbitrar el partit Getafe-Girona i va escriure a l’acta “en el minut 44 el jugador (22) Suárez Suárez, Damián fou expulsat per el motiu següent: colpejar a un adversari amb el braç al cap, amb un us excessiu de força, no estant la pilota a distància de ser jugada”. Resultat: 1 partit de sanció.

Està ben clar doncs que pels mateixos fets s’apliquen criteris diferents, i sempre en contra dels interessos del Barça. La pregunta que cal fer-se és, perquè passen aquestes coses?  I les respostes serien:

1)    La federació espanyola de futbol és una casa de barrets

2)    El comitè de competició és una sucursal del Real Madrid Club de Futbol

3)    L’esport espanyol està en mans de fatxes

4)    S’apliquen criteris polítics per jutjar fets esportius

5)    Des que es va donar carta blanca al “a por ellos” això s’aplica tant pel que fa a la repressió policial, com a la política coma l’esport.

Respecte al punt 5) d’aquest a llista, només cal recordar que el president del govern espanyol M. Rajoy ha felicitat a tots els esportistes i entitats esportives que han aconseguit èxits aquest any, llevat del Barça. Ni la conquesta de la Copa, ni el triomf en la Lliga han merescut cap menció per part del president del govern espanyol. Una prova fefaent de que el “a por ellos” continua viu.

En el cas particular de Sergi Roberto, s’hi afegeix el fet que el jugador havia mostrat a les xarxes el seu suport al procés d’independència català, quan el dia 1-O va publicar una imatge seva votant al seu col·legi electoral. Des de llavors, diferents rumors apunten que fins i tot ha estat vetat en les convocatòries amb la selecció espanyola. Estem, per tant, davant d’una “vendetta” polític-esportiva. El Sr. Francisco Rubio no pot continuar ni mig minut més al front del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol. Els fatxes no haurien de tenir cabuda ni en la política, ni en l’esport. Són mala gent, i en el cas d’aquest personatge, a més de la seva mala, fe s’hi afegeixen les piulades  ofensives contra Catalunya i contra els catalans, amb insults i menyspreus de tot ordre. Aquesta gent no es mereix cap respecte 

Tot això sobta més encara si es té en compte l’absoluta butlla amb que actuen jugadors com Cristiano Ronaldo, Marcelo, Casemiro o Sergio Sánchez. Ronaldo és probablement el jugador més violent de la Lliga espanyola, ha agredit impunement a molts futbolistes rivals, i els àrbitres miren  a un altre banda, i el fatxa que hauria de vetllar per la netedat del nostre futbol només intervé d’ofici quan convé castigar a algun jugador del Barça. 

Sembla que el Barça vol presentar recurs contra aquesta sanció tan desproporcionada, però cal dir que els serveis jurídics del Club topen amb dues dificultats serioses. Una, l’animadversió dels organismes esportius (i no esportius) contra el Barça; i l’altre la ineptitud d’uns serveis jurídics que han vist una vegada i un altre com els seus recursos eren sistemàticament rebutjats tant en instàncies espanyoles com internacionals. Una assessoria jurídica de qualitat és una de les assignatures pendents de resoldre a nivell organitzatiu a Can Barça. Veurem si aquest recurs serveix d’alguna cosa.      

Certament, les estructures esportives espanyoles, són el reflex clar del que és el país. 

El Barça guanya la seva 25ena Lliga espanyola

Junt amb el trofeu de Copa guanyat la setmana passada contra el Sevilla, el Barça assoleix el 8é doblet de la seva història.

La temporada 2017/18 ha estat una gran temporada. Hem guanyat la Lliga quatre partits abans del final del campionat, hem guanyat la copa... però ens queda el regust amarg del partit de Roma, on més que la derrota pesa la imatge tan pobre que l’equip va donar

El Barça acaba de guanyar la seva setena Lliga dels últims 10 anys, i en suma ja 25 des de la creació de la competició, superats només per un Reial Madrid que n’ha guanyat 33, tot i que la majoria d’elles sota el franquisme quan el Madrid era (i en certa mesura continua sent) l’equip del règim. Aquest trofeu ve a sumar-se a la Copa aconseguida fa tan sols una setmana contra el Sevilla i representa el 8é doblet en la història del club blaugrana.

Tot i que aquests trofeus s’han de valorar en la seva justa mesura tenint en compte la fortalesa de rivals com el Madrid, o el Sevilla, o l’Atlético de Madrid o el mateix València, a l’aficionat barcelonista li ha quedat un mal regust de boca derivat de la desfeta de Roma. Aquell dia, el Barça es va presentar a l’Estadi Olímpic romà, amb una renda d’un 4-1 obtingut a Barcelona en el partit d’anada, que va resultar insuficient per continuar en la Champions atès que la Roma ens va guanyar per un rotund 3-0. No va ser tant la derrota com la forma en que va arribar: en tota la temporada mai havíem vist un Barça tan desmotivat, tan fora del partit com aquell dia, i aquella decepció immensa que va patir el barcelonisme avui encara està viva a l’hora de celebrar aquest nou doblet. 

El Barça és a punt de batre un rècord estratosfèric: acabar la Lliga imbatut. L’equip està a 4 partits d’aconseguir-ho, tot i que els rivals que ens esperen no ho posaran fàcil, començant per la visita al Camp Nou del Madrid aquest primer cap de setmana de maig. Després del Madrid rebrem la visita del Villarreal, tot seguit el dia 13 viatjarem a València per jugar contra el Llevant, per acabar el campionat jugant al Camp Nou el dia 20 de maig contra la Reial Societat. No és impossible però és complicat per la dificultat dels rivals, però també per una situació psicològica dels jugadors: una vegada aconseguides la Lliga i la Copa es fa molt difícil continuar competint al màxim nivell, i si es vol acabar el campionat sense haver perdut cap partit. Cal sortir al camp disposats a donar-ho tot, i a la majoria de jugadors del Barça els espera un compromís al mes de juny molt important per a ells com és el campionat del món. Estaran anímicament en condicions de donar-ho tot per mantenir al imbatibilitat? 

Aquest doblet aconseguit sobre el terreny de joc amb tota l’autoritat que es deriva d’uns resultats inapel·lables i d’un joc moltes vegades brillant, serveix també per fer callar algunes veus que havien sorgit darrerament criticant a l’entrenador Ernesto Valverde a conseqüència del pitjor partit de la temporada; el jugat contra la Roma. Aquell dia a l’entrenador blaugrana els corbs de la premsa esportiva se li varen tirar a sobre despietadament assenyalant-lo com al màxim culpable de la desfeta. Segur que Valverde n’és en part responsable; una alineació excessivament conservadora, la manca de motivació dels jugadors, una tàctica que no va ser ni de bon tros la més adequada per afrontar a aquell rival... el que es vulgui. Però l‘entrenador no és l’únic responsable del desastre de l’Estadi Olímpic romà; els jugadors hi tenen també la seva quota part de responsabilitat i també la té aquesta premsa esportiva tan lamentable i tant poc respectuosa amb els rivals que tenim fonamentalment a Barcelona. El dies previs al partit tots els comentaris es centraven a analitzar quin seria el rival del Barça en la següent ronda de la Champions, i tothom donava a la Roma per eliminat. Aquesta eufòria es va transmetre a l’afició,  a la directiva, als jugadors,... tothom va caure en el greu parany de desconsiderar al rival, i ves per on, el rival ens va donar una lliçó d’educació esportiva: No hi ha enemic petit.

Quan es va iniciar la temporada 2017/18, amb la marxa de l’impresentable Neymar (com a persona) i amb la derrota a la supercopa contra el Madrid, ningú donava ni cinc cèntims per el Barça. Ara, transcorreguts 9 mesos d’aquelles sensacions, s’han aconseguit uns resultats esportius que ningú s’hauria cregut al començament del mes d’agost passat. I tot plegat té un nom: Ernesto Valverde. L’extremeny és, sens dubte, un gran entrenador.

Ara, els de sempre, els que el primer dia ja demanaven la dimissió de Luis Enrique, i que des de l’agost no han parat de criticar el joc que defensa Valverde, hauran de callar. Ha quedat clar que el Barça por guanyar amb un 4-3-3 o amb un 4-4-2, perquè el que realment importa no és tant la posició en el camp dels futbolistes sinó el control i domini de la pilota i el joc, la categoria futbolística dels jugadors i la seva qualitat tècnica, i les seves ganes de guanyar. Està clar també que un bon entrenador a banda de recursos tècnics requereix sobretot una gran capacitat de gestió de grups. El tracte amb els seus jugadors esdevé clau a l’hora que aquests es sentin còmodes i a gust en el camp i estiguin disposats a donar en qualsevol moment el millor de si mateixos.

Gràcies Valverde pels trofeus que ens has regalat en aquest primer any teu a la banqueta del Barça. Ara cal enfocar al segona temporada i planificar-la d’acord als objectius de l’entitat. Què et semblaria si canviéssim la Copa per la Champions? Val la pena desgastar als jugadors els mesos de gener i febrer per guanyar una Copa i que després al març i a l’abril no tinguin forces per avançar en la Champions? Qüestió de planificació i de clarificació d’objectius...