dilluns, 6 de juliol de 2020

El futbol espanyol torna a l’època del franquisme


El futbol espanyol ha fet un pas enrere de 50 anys d’extensió. Ha tornat a aquelles èpoques en les que “Su Excel·lència el Jefe del Estado” entregava el trofeu de guanyador, temporada rere temporada, al Real Madrid, des de la llotja del Bernabeu, per general satisfacció del franquisme. Eren uns títols guanyats gràcies a uns arbitratges mesquins fets sota la impunitat que representava actuar segons les preferències del “Generalísimo”.


Malauradament, ara, en la nova normalitat, l’absència de públic als estadis ha propiciat que els àrbitres se sentin del tot impunes a l’hora d’afavorir, descaradament de nou, al Real Madrid.  



Des de la represa del futbol després del confinament, partit rere partit es produeixen decisions arbitrals que sistemàticament afavoreixen al Real Madrid. No són ni tan sols jugades confuses que poden donar lloc a l’errada a l’hora d’interpretar-les. Són jugades clares, que no admeten discussió possible, com les que aquesta última jornada han permès al Real Madrid guanyar a Bilbao: la mateixa jugada, una trepitjada al peu, d’un defensa a un atacant, ha estat assenyalada com a penal quan l’ha fet el defensor de l’Athlètic de Bilbao, i ha estat objecte d’un “sigan, sigan” quan la trepitjada l’ha fet un defensor del Madrid

La permissibilitat dels àrbitres amb determinats jugadors del Madrid és un insult a la justícia esportiva. Sergio Ramos s’ha convertit en un autèntic destraler, i ahir mateix hauria d’haver estat expulsat de San Mamés després d’agredir a un atacant rival. La seva acció ni tan sols va merèixer una cartolina groga per part de l’àrbitre. 

Cada partit jugat per el Reial Madrid després de la represa de la competició ha estat un escàndol. No hi ha partit en el que el Madrid no s’hagi beneficiat de decisions arbitrals injustes, o que el VAR no hagi intervingut per afavorir als blancs. Un escàndol a l’alçada d’aquells títols que guanyava el Madrid per donar satisfacció als desitjos del dictador. I ara sota el govern més “progressista” de la història. 

Aquesta trista realitat és execrable bàsicament per dos motius. D’una banda per la manipulació evident del campionat, on molts esportistes competeixen honestament per intentar guanyar. Són professionals i sovint una part dels seus emoluments depenen dels resultats esportius. El frau de competició que es comet és un fet molt greu, i inacceptable en una societat justa i democràtica.

Però per l’altre banda destaca el cinisme i desvergonyiment d’alguns empleats del Real Madrid, com és el cas del seu entrenador Zidane, el mateix de l’acció antiesportiva del cop de cap al pit de Materazzi i que li va valdre l’expulsió en el mundial d’Alemanya 2006. Zidane va tenir el morro de dir que “està cansat que es digui que guanyen gràcies als àrbitres”. Doncs dir això és una clara mostra de cinisme del tot inacceptable. Els directius i empleats del Madrid només poden fer que callar davant una immoralitat com la que s’està vivint en el futbol espanyol. 

Algú tan madridista i catalanòfob com l’ex “Fuerza Nueva” Javier Tebas, que va fer tot el possible per evitar que Messi jugués amb el Barça, ha lamentat la trucada del gàngster Florentino Pérez a la Federació Espanyola de Futbol, reclamant un millor tracte del VAR al reial Madrid, i és que a partir d’aquella trucada, els favors arbitrals a la “casa blanca” s’ha produït partit rere partit. 

Ens pensàvem que el VAR arreglaria els problemes del futbol espanyol. Malauradament el VAR està gestionat per àrbitres, els mateixos que es deixen corrompre per el gangsterisme instal·lat al món del futbol des que Florentino Pérez hi va aterrar.  Parcialitat a favor del Madrid hi ha estat sempre, però tan descaradament impune com ara, diria que mai. En els temps del franquisme, fins i tot Guruceta va ser castigat per el penal infame xiulat al Camp Nou a favor del Madrid. Recordo també un partit Madrid-Barça al Bernabeu; fins que el Madrid no va aconseguir el gol de la victòria, l’àrbitre Zariquiegui va allargar el partit més de 8 minuts. I que consti que llavors es jugaven els 45 minuts justos, no com ara que sempre hi ha un afegitó. Doncs bé, hem tornat a aquelles èpoques: ple franquisme.                      

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada