Nou fracàs del bàsquet blaugrana

L'equip, sense unes directrius clares des de la banqueta, no te recursos per sobreposar-se als moments difícils.

La dimissió de Pascual i Creus, ja esta tardant massa a produir-se

Una vegada mes, la secció de bàsquet del Barça ha decebut als seus seguidors i de manera general a tots els barcelonistes. Eliminats a la primera de la copa del Rei, venint a mes d'un any en blanc on es va perdre tot i amb uns últims resultats tant a la Lliga com a l’Europa de molt irregulars 

Aquesta vegada, a terres gallegues, sense ni tan sols poder posar l'excusa dels arbitres, el Barça va ser escombrat de la pista per el Bilbao Bàsquet que es es va limitar a jugar com un equip, dirigit per un bon entrenador. I aquest és precisament el problema: l'entrenador. Bé... l'entrenador i secretari tècnic, tots dos. Ni Xavi Pascual hauria de seguir ni cinc minuts més al front de l'equip, ni Txitxi Creus hauria de configurar l'equip per la temporada vinent. Tots dos es mereixen sortir del Barça per la porta petita després d'acumular dos anys sense guanyar res. I és que a la temporada en blanc de l'any passat, cal afegir-hi que aquesta de moment ja s'ha perdut la Copa, però a més, el Barça té molt complicat superar la fase del TOP 16, i per tant amb la moral per terra aconseguir quelcom positiu a la Lliga es veu a hores d'ara com una tasca gairebé impossible. Xavi Pascual hauria d’entendre que després de 8 anys entrenant al primer equip del Barça ja no li queden idees per seguir endavant amb garanties.

Fa temps que a can Barça, pel que fa al bàsquet s'han acabat les idees. S'ha volgut configurar l'equip al voltant de Navarro i de Tomic. El primer, entre els anys i les lesions, hauria de ser considerat per qualsevol planificador esportiu com un complement de luxe per una plantilla, però mai com la peça clau de la plantilla. Joan Carles Navarro li ha donat molt al Barça, però els anys no passen en va, i ara encara pot ajudar, però això, ajudar, no tirar del carro. I en quant a Tomic, el raonament és diferent. Es tracta d'un jugador fred i sense caràcter; mai serà un líder, ni un jugador d'aquells que en moments delicats es posa l'equip a l'esquena. Segurament per això el Madrid el va deixar marxar amb tota tranquil·litat. Capaç de fer grans coses a la pista, es dilueix en la mediocritat precisament en els moments en que l'equip més el necessita o quan no està sotmès a la pressió de tenir que guanyar sí o sí.

Ja en va passar al futbol, que es van fitxar dos jugadors que el Madrid havia deixat marxar sense posar clàusules anti Barça. Quan el Madrid fa això hauríem de saber que el jugador no és cap joia. Un bon jugador no és deixa marxar així com així 

Doncs be, els responsables d'aquesta pèssima planificació esportiva haurien de sortir immediatament del Club. Porten uns anys fent-ho molt malament, tot i que la directiva mira a un altre banda perquè segurament no l'interessa en aquests moments obrir un altre front en un Club cada dia més complicat de gestionar. Però no es només el Club qui mira a un altre banda; bona part de la premsa esportiva fa tres quarts del mateix. Fa ben pocs dies, en una tertúlia radiofònica nocturna d'una emissora catalana, vaig sentir com un dels participants insinuava possibles responsabilitats de l'estructura tècnica del bàsquet blaugrana en la desfeta esportiva d'aquestes dues últimes temporades, i immediatament un periodista que també participava en la tertúlia, i que deu estar "en nòmina" del Club, se li llençava a sobre, defensant sense arguments mínimament sòlids la gestió de Pasqual i Creus. Demostració clara que tot plegat és un contuberni entre uns quants que passen de l'interès del soci i defensen sense cap mena de vergonya els seus propis interessos.

De fet el moment en el que s'hauria d'haver fet plegar a Xavi Pascual va ser en la final a quatre de l'Eurolliga quan el Madrid ens va apallissar per 38 punts de diferencia. Possiblement aquesta es una derrota de les més  grans que mai ha patit el Barça de bàsquet. Per això resulta molt sorprenent que immediatament després de produir-se aquella dolorosa i vergonyosa pallissa, el Sr. Pascual hauria d'haver deixat la seva responsabilitat en el Club. Segurament si això s'hagués fet quan calia ara no ens veuríem en aquesta situació i el Club no estaria tan malmès com esta avui en dia.

El cert és que entre una directiva que no es decideix a prendre decisions, una certa facció de periodistes comprats pel Club i que defensen la situació actual, i uns tècnics (Pascual i Creus) que sinó els dimiteixen ells no plegaran, anem temporada si, temporada també, fent el ridícul, amb un equip apedaçat, sense futur, i condemnat per tant al fracàs. Així no es va enlloc.

Un aprofitat del futbol

Jaume Roures denúncia al Barça per un suposat espionatge de l’època de Sandro Rosell

 

El ressentiment per haver perdut el “negoci” del Barça,  podria estar al darrere d’aquesta penosa i patètica història que una vegada més danya la imatge del Barça

Jaume Roures és un periodista que ha fet gairebé de tot menys probablement de periodista. És segurament un dels clients més assidus dels jutjats atès que contínuament  està interposant o rebent querelles criminals. La seva trajectòria “empresarial” està plena de entrades i sortides dels jutjats, a vegades com acusat, a vegades com acusador, en ocasions recollint sentències favorables, i en ocasions recollint sentències condemnatòries. Fer negocis amb ell és doncs sinònim de tenir que passar en algun moment o altre pels jutjats. Espero que criticar-lo públicament no ho sigui.

El Sr. Roures ha denunciat ara al Barça i a Sandro Rosell per espionatge contra la seva empresa, uns fets que de ser certs s’haurien produït durant el mandat de Sandro Rosell en la presidència del Club i abans de la seva dimissió, fet que es va produir al gener del 2014, ara fa tot just dos anys. Els fets per força han de ser anteriors a la data de dimissió de Sandro Rosell; per tan estaríem parlat d’un suposat delicte comés fa més de dos anys i mig pel cap baix. I la pregunta és, si els fets es van produir llavors, i tal com el Sr. Roures assegura ell ho sabia des del moment en que es van produir, com és que dos anys y mig més tard ho denuncia? Quin és l’interès verdader del Sr. Roures al presentar aquesta denúncia? Què és el que realment pretén?

Jaume Roures denuncia que Sandro Rosell ha espiat tots els seus correus electrònics, basant-se en el fet que havia fitxat a un informàtic que havia treballat a Mediapro (l’empresa de Roures), i que aquest, suposadament, hauria desviat correus de la bústia de Roures a l’ordinador de Sandro Rosell. El dimitit president del Barça no ha estat mai sant de la meva devoció per que mai l’he vist un home amb qui es pugui confiar. Per tant no tinc cap interès a defensar-lo, però tampoc puc acceptar que un persona com Roures, que és una mena de gàngster dels negocis, vagi pel món fent malbé la imatge del Barça. Ell que no para d’entrar i sortir dels jutjats pretén que al Barça li passi el mateix.

Potser seria bo preguntar-se quines podrien ser les raons per les quals Roures actua ara d’aquesta manera, i segurament hauríem de convenir que la resposta no deu estar massa allunyada del fet que el Barça hagi retirat els drets de la retransmissió dels partits a Mediapro i els hagi venut a Movistar Televisión. Segurament aquí rau la verdadera raó que porta a Roures a venjar-se del Barça, i ho fa a través d’aquesta denúncia més pròpia d’un ressentit que no pas d’un empresari que ha entès que el seu competidor havia presentat una oferta molt més adequada als interessos del Barça.

Roures demostra amb aquesta actitud que és un mal perdedor i un pitjor barcelonista (suposant que ho sigui). De fet és un pobre home que segurament ha guanyat molts diners amb el futbol, però  paral·lelament s’ha guanyat tants enemics com negocis ha fet.  La seva aportació al futbol és d’aprofitat. Això ja ho va ser quan fa molts anys va fer perdre molts diners al Cruyff futbolista amb inversions en algun  negoci ruïnós. Posteriorment Roures va ser capaç d’apoderar-se d’un espectacle, els partits de futbol, que ja es feien des de feia molts i molts anys, i d’una televisió que ja retransmetia partits de franc pels televidents, per abusant de l’afany i l’ambició de molts directius de futbol, enredar-los dient que a través d’ell guanyarien molts més diners pels drets de televisió dels partits dels seus equips, sabent que segurament qui més en guanyaria seria ell. El Sr. Roures es va apoderar d’un espectacle que es podia veure gratuïtament per sense cap mena de valor afegir, convertir-lo en un negoci pel qual qui volgués veure els partits hauria de pagar. Ell no hi ha posar res ni va córrer cap risc. Tot plegat una vergonya.

I ara aquest personatge ultratja el nom del club, el posa novament en el conflicte permanent que uns directius impresentables l’han posat, i tot per un ressentiment propi de persones de molt baixa qualitat humana.