Amb l’equip ple de suplents, el Barça perd al Camp Nou contra l’Alabés
La motivació dels jugadors és clau per obtenir els millors resultats en les competicions en que es participa
Una vegada més, ha fallat la motivació en el Barça. No és la primera
vegada que això passa sota la direcció de Luís Enrique, i val a dir que també
havia passat anteriorment fins i tot en les èpoques daurades de Guardiola
dirigint la banqueta del Barça.
La derrota al Camp Nou contra l’Alabés és un accident, és cert, però
com la majoria d’accidents s’hauria pogut evitar si s’hagués actuat amb un
mínima precaució sobretot quan en situacions anteriors el propi Luís Enrique havia comès el mateix error. En aquest blog s’ha denunciat en més d’una ocasió
que un entrenador no pot donar mai la impressió als seus jugadors, que no dona
prou importància a alguns rivals. És evident que un entrenador ha de poder fer
rotacions per equilibrar els minuts entre els jugadors de la plantilla; és
evident que els suplents han de participar i integrar-se a l’equip quan els
titulars descansen, però quan això succeeix, l’entrenador ha de ser capaç
d’explicar als jugadors que l’entrada dels teòrics suplents a l’equip no es
produeix com a conseqüència de les debilitats del rival; l’entrenador ha de
poder fer entendre als jugadors que tot i jugar amb suplents, tot i les
necessàries rotacions, aquells tres punts són vitals per l’equip, i per tant
tots estan obligats a donar el millor de sí mateixos per aconseguir la victòria. Quan això no passa, quan l’entrenador fa
rotacions i no motiva als seus jugadors, ve l’Alabés i et guanya a casa.
Habitualment la motivació dels jugadors és produeix sense que ningú
l’estimuli des de fora. Ells mateixos per la transcendència internacional del
partit, per l’envergadura del rival, o per la importància dels punts en litigi,
surten al camp amb ganes de guanyar, concentrats i lluitant per totes les
pilotes. Tanmateix hi ha ocasions en que això no és així, bé sigui per la poca
entitat esportiva del rival, o per la poca importància del que hi hagi en
disputa. I és en aquests cassos quan es necessita que l’entrenador sigui capaç
de motivar als seus jugadors complementant amb les seves paraules el dèficit de
motivació que ells puguin tenir. I això és el que Luís Enrique, una vegada més,
no ha sabut fer.
Només tres dies després de la derrota contra l’Alabés, el Barça ha
esborrat dels camp al Celtic de Glasgow al que ha derrotat per un contundent 7-0, en un partit en el que fins i tot Ter Stegen ha aturat un penal que havia comès ell mateix. El joc i les
ganes dels jugadors del Barça en aquest partit no han tingut res a veure amb la
seva actitud dissabte passat contra l’Alabés i la diferència entre un partit i
l’altre només té un nom: motivació. Ahir es tractava d’un partit de Champions,
amb ressò internacional, mentre que dissabte el ressò era molt menor. En el
partit d’ahir als jugadors del Barça no els faltava cam motivació externa atès
que ja en tenien suficient per ells mateixos, mentre que dissabte passat la
motivació era pràcticament nul·la, tant la pròpia dels jugadors com la que
hauria d’haver tramès l’entrenador i el seu staff tècnic. Recordem a més que en el Barça, en aquest staff tècnic hi figura fins i tot un psicòleg. De que serveix?
Avui en dia, aquest tema de la motivació és fonamental no només en el món
del futbol, sinó en molts altres àmbits de l’activitat humana. Algunes empreses
i organitzacions de tot tipus s’han adonat de la importància de tenir uns col·laboradors ben motivats i per això cerquen directius amb una elevada capacitat de
motivació. En canvi, en el món del futbol, es cerquen bons entrenadors, sense
pensar que, a més de les tàctiques i de saber gestionar un vestidor, cal
ser un molt bon motivador, i pel que sembla, ni Guardiola, ni Tito Vilanora o Jordi
Roura ni ara Luís Enrique ho són.
Tot i així, de títols se n’han guanyat molts, però per posar un
exemple, amb una dosi de motivació més elevada, l’Atlético de Madrid ens hauria
eliminat l’any passat de la Champions?
