Periodistes esportius de baix nivell que intenten lluir a les tertúlies, la prenen amb futbolistes als que acaben amargant l’existència, i convertint-los en persones traumatitzades per una persecució del tot injusta.
André Gomes, no s’atreveix ni a sortir de casa per por a ser assenyalat. Fins aquests nivells hem arribat per culpa d’una premsa esportiva vergonyosa, mediocre, i plena de inútils que mai han fet res de positiu; només saben menystenir a aquells que no els cauen en gràcia o riuen les seves ocurrències o vagi a saber quins són els seus verdaders motius...
No hi ha dret amb
el que està succeint amb André Gomes; la premsa esportiva tertuliana li està
arruïnant la vida tant a nivell esportiu com personal. Les constants critiques
al seu joc, les desqualificacions de tot tipus que està rebent a més de
perjudicar al jugador també perjudiquen els interessos del FC Barcelona, que si
algun dia es decideix a prescindir del futbolista l’haurà de posar al mercat a
preus de ganga.
André Gomes va arribar al Barça ara fa un any i mig, precedit d’una molt bona fama com a jugador,
guanyada després d’unes excel·lents temporades al València FC on va arribar
procedent del Benfica portuguès. André Gomes no ha tingut una adaptació fàcil
al joc del Barça, però tant Luis Enrique com ara Valverde, han sabut veure les
seves excel·lents qualitats com a futbolista. Avui en dia, André Gomes és un
dels futbolistes més utilitzats més enllà dels 11 titulars habituals, tot i que
encara no ha sabut superar la pressió que significa per un futbolista jugar al
Barça i jugar al Camp Nou.
Un dels factors que
ha contribuït a que André Gomes encara no hagi explotat com a futbolista a Can
Barça, és la pressió extra a que l’han sotmès alguns periodistes esportius, habituals
de tertúlies esportives, que per cridar l’atenció, per intentar demostrar que
són alguna cosa, han de recórrer a la desqualificació per aconseguir sentir-se
importants. Són els mateixos que han desqualificat d’una manera cruel a Paco
Alcácer un altre jugador del Barça procedent del València, o al brasiler
Douglas, o al central Txigrinski o tants d’altres al llarg d'aquests últims deu o quinze anys. Els desqualifiquen com si
ells fossin l’oracle de la ciència futbolística; els que més entenen de futbol;
els savis de l’univers futbolístic, quan en realitat són la imatge de la
mediocritat i de la incapacitat professional per actuar positivament. Les seves
crítiques i els seus escarafalls els serveixen d’aparador des del que es
mostren al públic en un intent de voler impressionar i que algú els reconegui
els seus “mèrits”.
El més trist de tot
és que fan mal a la persona. En una entrevista plena de sinceritat d’André
Gomes a la revista “Panenka” aquest reconeix que no està gaudint al camp, que
durant els entrenaments es sent a gust però els problemes arriben quan ha de
sortir al camp; aquest excés de pressió no el deixa viure. Està tan a disgust,
fins i tot amb ell mateix, que en ocasions no gosa ni sortir al carrer, que la
gent el miri li fa sentir vergonya. Amb
aquesta persecució de la que és objecte, no es pot treure de sobre al
frustració que sent, i fins i tot ha arribar a aïllar-se, a no parlar amb
ningú.
Aquest és el
resultat de la manca de professionalitat d’uns periodistes que haurien de tenir
més respecte per les persones. Quan un futbolista arriba al Barça és que els
cos tècnic li deu haver vist les condicions mínimes necessàries per poder
formar part de la plantilla de Barça. Després ve el problema de l’adaptació:
per bo que siguis, sortir a l’escenari del Camp Nou impressiona; si a sobre un sector de la premsa la pren amb el futbolista, llavors els nervis el dominen i
impedeixen que doni de si tot el que és capaç. I això és el que està succeint
amb André Gomes.
Afortunadament per ell,
el seu entrenador creu en les seves possibilitats i creu també en el seu joc.
André Gomes per triomfar al Barça necessita suport, no crítiques de l’afició i
encara menys de periodistes que només persegueixen fer-se notar per alimentar
els seu propi ego, per sobre fins i tot de fer mal a una persona. Quina
crueltat tot plegat no?
