L’àrbitre Hernández Hernández, al servei del capo màfies Florentino, li birla la victòria al Barça

Un error arbitral, pot ser anecdòtic; dos també; tres... però quan els errors es produeixen tan sovintejats és fàcil pensar que una ma negra mou els fils de l’arbitratge espanyol

 

No pot ser que tots els àrbitres de la primera divisió del futbol espanyol s’equivoquin sempre en contra del Barça. Alguna cosa passa

 

El jugador del Betis treu la pilota clarament des de dins
 de la seva porteria. Gol com una casa del Barça
que l'àrbitre no ha volgut concedir

El Barça no ha estat capaç de guanyar al camp del Betis. Fins i tot l’empat a 1 final reflecteix el que ha estat el partit. Ara bé, sent això cert, no ho és menys que l’àrbitre ha impedit una vegada més el triomf del Barça. I això està succeint massa sovint.

Pot passar que de tant en tant els àrbitres s’equivoquin; pot passar de tant en tant que no vegin amb claredat una jugada; fins i tot es pot acceptar que els errors es produeixin amb una certa cadència fruit de l’atzar. Però quan portes una sèrie de partits en els que sistemàticament els àrbitres no l’encerten, això va més enllà de l’atzar. Això ralla en la maquinació per alterar els resultats dels partits. I l’arbitratge d’avui demostra amb total claredat que el fet de no donar per vàlid el gol del Barça és intencionat. Tot el camp ha pogut veure com la pilota entrava gairebé un metre en la porteria del Betis, i per tant la decisió de l’àrbitre de no validar el gol no és una errada: és un fet intencionat.

Ja n’hi ha prou de parlar intentant suavitzar les situacions controvertides. Ja n’hi ha prou de dir que els àrbitres són humans. Ja n’hi ha prou de mirar cap a un altre banda cada vegada que la classe arbitral, dirigida per Sánchez Arminio, ninot de Florentino Pérez, actua premeditadament en contra dels interessos del Barça. Aquestes evidències s’han de denunciar al jutjat. O el futbol espanyol acaba amb els màfies que manipulen els resultats esportius, o les trampes, els complots, les males arts acabaran amb el futbol a Espanya.

No és casualitat que el futbol sigui un dels pocs esports en els que la tecnologia no hi ha fet acte de presència. No és casualitat que entitats esportives importants aprofitin els seus llargs tentacles en el si de la FIFA per posar traves a l’arribada del vídeo i posar llum a les jugades conflictives. No és casualitat que el Madrid hagi tingut d’una manera continuada sortejos favorables en la Champions. No és casualitat que alguns equips, acostumats històricament a guanyar per que així ho havia decidit el “caudillo”, vulguin continuar mantenint els seus privilegis pel camí de la trampa permanent.

En la mateixa jugada del gol fantasma, es produeix
aquest clar penal que l'àrbitre també ha
ignorat de manera del tot voluntària  

El món del futbol ha arribat a uns nivells que més que un esport, és un espectacle que ofereixen uns professionals, els guanys econòmics dels quals depenen molt sovint dels seus resultats esportius. Manipular des dels despatxos els resultats dels futbol equival a més de fer trampes, a perjudicar els interessos econòmics dels futbolistes. Però no són només els futbolistes els perjudicats. El aficionats, les cases comercials que fan de sponsors de molts equips, i tants d’altres que veuen perillar els seus ingressos per la manipulació tramposa dels resultats del futbol. Fer trampes amb l’arbitratge és un fet delictiu. A Espanya i a qualsevol país civilitzat.

Si Espanya fos un país seriós, no només exigiria rigor a l’arbitratge, i expulsaria del sistema a les màfies organitzades (Sánchez Arminio) dirigides per Florentino Pérez, sinó que a més castigaria severament a personatges com aquest Hernández Hernández, impresentable, inepte, corrupte, i inútil per l’arbitratge. Ben lluny d’això, aquest home serà premiat amb algun partit dels anomenats importants per haver complert escrupolosament les indicacions de l’amo.

Mentre a Espanya la trampa, la manipulació, el contuberni i la maquinació antiesportiva estiguin a l’ordre del dia, mai podran ser considerats com un país occidental. A nivell esportiu, pel que fa al futbol, Espanya no és el Sud d’Europa sinó el nord d’Àfrica. Se’n recorden d’aquell 12-1 a Malta un 21 de desembre de 1983? Doncs això és Espanya. La trampa, la compra fraudulenta de resultats s’ha convertit en una pràctica habitual del dia a dia del futbol espanyol.

Directius del Barça en fora de joc

Oscar Grau fa enfadar al vestidor i a l’afició blaugrana i Pere Gratacòs devalua el paper de Messi dins de l’equip. Ni fet exprés podien haver-ho fet pitjor.
 

En la Junta directiva del Barça impera el "campi qui pugui" d'una manera del tot desorganitzada. 

Óscar Grau és el director executiu del FC Barcelona, o com es diu ara el CEO de l’entitat blaugrana. Grau va ser un  molt bon jugador d’handbol i va jugar tota la seva vida professional en la posició de pivot en el Barça d’handbol. Una vegada retirat de la pràctica professional, i gràcies als estudis que va seguir, Grau ha ocupat diferents càrrecs en el món de l'esport fins incorporar-se novament al Barça a l’any 2015 i ara fa escassament 3 mesos la Junta Directiva el va nomenar director executiu de l’entitat blaugrana.

Fins avui Óscar Grau havia passat sense pena ni glòria per el càrrec. No havia destacat ni per especialment bo, però tampoc com a un mal directiu. Tanmateix, interrogat per un periodista al voltant de la renovació de Leo Messi, el directiu ha volgut fer una demostració de “cordura” que era del tot sobrera. Un bon professional no necessita demostrar dialècticament que salvaguardar els comptes de qualsevol organització forma part de les seves obligacions. Un bon directiu el que ha de fer és fer quadrar les xifres sense fer massa soroll per aconseguir-ho, i encara menys soroll mediàtic.

A Òscar Grau se li va acudir dir sobre la renovació de Messi que “cal analitzar-ho amb el cap fred i amb sentit comú. La massa salarial del Barça no pot sobrepassar el 70% del pressupost del Club, i per tant ho hem de quadrar. Una opció passa per incrementar els ingressos, tal i com està previst en el Pla estratègic del Club. Volem tenir als millors, però potser haurem de prioritzar. El desig del Club és que el millor jugador del món i de la història es quedi a Can Barça- Voldria tranquil·litzar a socis i aficionats, però ho haurem de fer des del sentit comú”  

Les paraules de Grau no estan mal dites, però no li tocava dir-les a ell. El Barça té una estructura professional que negocia fitxatges i renovacions de contractes, i té un president. Més enllà d’aquest equip de persones, els demés haurien d’estar callats i dedicar-se a la seva feina. La renovació de Messi és “qüestió d’Estat”, i el Sr. Grau, dit amb tots els respectes no té perquè parlar-ne públicament. No és la seva responsabilitat.

Com a conseqüència d’aquest patinada de Grau, la resposta del vestidor no ha tardat gens a arribar, tot i que Luís Enrique va intentar suavitzar la situació. Va ser Luís Suárez l’encarregat de respondre a Grau, i la resposta va ser prou contundent:  “Messi és el millor jugador del món. Cal renovar a Leo, no tenir sentit comú” foren les paraules de l’uruguaià.

A vegades cal preguntar-se quina és la distribució de funcions en el sí del Barça, sobretot quan algun directiu s’extralimita en les seves funcions i comença a parlar de temes que no són responsabilitat de l’àrea que té assignada. I aquest fet es produeix amb certa freqüència a can Barça. Per no anar més lluny, avui mateix ha estat destituït de forma fulminant Pere Gratacòs, que també exercia les funcions de “Responsable de Relacions Institucionals esportives amb la reial Federació espanyola de Futbol”, com a conseqüència d’haver manifestat unes opinions personals també sobre el tema Messi,  en un mitjà de comunicació.

Sembla correcte la decisió de despatxar Gratacòs, si la opinió manifestada per ell, no és coincident amb la posició oficial del Club, però llavors cal preguntar-se que fa Òscar Grau mantenint encara la seva posició. O tots moros... o tots cristians.

Quan en una organització tothom va al seu aire, i es manifesten opinions sovint contradictòries, l’explicació no s’ha de buscar en les persones que pel seu compte van dient blanc o negre, sinó que la responsabilitat està a dalt de tot, per no haver aclarit suficientment les funcions de cadascú i no haver delimitat amb claredat les àrees de responsabilitat de cada càrrec. Per cert, per això hi ha un responsable de comunicació. Ja fa temps que la Junta Bartomeu dona símptomes de ser una junta de pa sucat amb oli i no només per aquet afer.

Fernández Borbalán: un àrbitre parcial, dolent i pocavergonya

Fernández Borbalán és una persona menyspreable, perquè no coneix les regles que regulen el joc del Futbol, i ignora el significat de les paraules ètica, decència, honorabilitat, i moltes altres

Dos penals de llibre ignorats a l’àrea basca, i una agressió de vermella directa d’Aduritz a Umtiti passada per alt, són proves de que l’àrbitre no es va equivocar. Volia equivocar-se premeditadament, presumiblement seguint instruccions de la màfia arbitral espanyola controlada per Florentino Pérez.

Ahir el nou San Mamés va ser l’escenari d’un partit en el que el Barça no va estar a l’alçada dels seus millors moments. Tot i així l’Athletic Club de Bilbao tampoc és un equip que tingui capacitat de guanyar al Barça ni quan els seus jugadors no estan al cent per cent. Va succeir però que a més dels 22 jugadors al camp hi havia un personatge que estava disposat a actuar en favor del bascos encara que la seva samarreta fos de color groc. Em refereixo evidentment a l’àrbitre del partit, el Sr. Fernández Borbalán, que va actuar premeditadament contra els interessos del Barça, deixant de xiular dos clars penals de llibre a l’àrea de l’Athletic, i perdonant la targeta vermella a Aduritz per una agressió al central blaugrana Samuel Umtiti. Incomprensiblement va ser Umtiti qui en aquests jugada va rebre uan targeta groga- Una vergonya esportiva comesa amb tota impunitat per un àrbitre que no és la primera vegada que perjudica greument els interessos del Barça.

Va ser fa uns mesos a València quan Messi va rebre l’impacte d’una ampolla llançada des de la grada després de marcar el gol de la victòria, i en aquella ocasió a Fernández Borbalán no se li va acudir res més que ensenyar una targeta groga al jugador barcelonista per, segons va escriure l’inefable personatge, voler endarrerir la sacada de centre de l’equip valencià. Tot un mafiós del món del futbol probablement al servei del capo màfies Florentino Pérez, que des de la llotja del Bernabeu controlaria els seus interessos econòmics i de les seves empreses, lligant contractes beneficiosos amb les administracions espanyoles  i també els esportius, molt possiblement comprant la complicitat dels organismes que controlen el futbol estatal, i entre ells els que “governen” el món de l’arbitratge .

Algú podrà pensar que això és molt exagerat, cadascú és lliure de pensar el que vulgui, però resulta que dos dies abans a l’estadi Santiago Bernabeu, el Madrid jugava el seu partit de copa del rei contra el Sevilla. Per ajudar a que l’equip de la capital encarrilés l’eliminatòria favorablement es va produir una acció que passarà als anals del món del futbol. Transcorria la primera part del partit quan un jugador del Madrid va posar per alt una pilota a l’àrea sevillana, i un altre jugador madrileny (James) va donar una empenta a un company seu (Modric), i aquest es va tirar a terra aparentant que havia estat objecte de penal. Saben que va fer l’àrbitre del partit? Doncs xiular el penal. Per increïble que sembli l’àrbitre va senyalar el punt de penal. Això és el futbol espanyol. Una màfia organitzada per alterar els resultats esportius segurament en benefici de l’imperi de Florentino Pérez.

 

I no val a pensar en casualitats. Les casualitats no existeixen i les situacions “casuals” sempre responen a una llei, o a una raó, que no coneixem. Quan parlem de casualitats de fet estem reconeixent  que desconeixem el motius que justifiquen els fets que s’hagin pogut produir, però això ni tan sols és el que passa al futbol espanyol atès que la raó o els motius del que està passant és perfectament conegut: el futbol espanyol, presumiblement està venut als interessos de Florentino Pérez. I la capacitat mafiosa d’aquest home va molt més enllà  del futbol espanyol, abastant també organitzacions com la UEFA o la FIFA que es mouen als designis d’aquest personatge nefast.

Ara, a esperar les sancions que li poden caure a jugadors com Gerard Piqué que va tenir la valentia de comparar l’arbitratge rebut pel Barça a Bilbao amb el que havia rebut tot just dos dies abans  el Madrid en el seu partit contra el Sevilla.

Quan això passa en un país, i les autoritats polítiques ho consenten, vol dir que alguna cosa bàsica no funciona. És una malaltia que té molt mal pronòstic.