La pitjor Junta Directiva de la història del Barça està arruïnant la imatge del Club

Una colla d’incompetents, assessorats des de fora per Rosell, i dirigits per un inepte Bartomeu, estan acabant amb el millor Barça de la història, tant a nivell esportiu dom d’imatge i projecció internacional

Els socis del Barça han d’exigir la dimissió immediata d’una Junta desastrosa pels interessos blaugranes

Quan una organització ha estat en mans d’homes de l’estil de Rosell, Bartomeu, Freixa, Faus i companyia, només es poden esperar decisions errònies, i resultats calamitosos. Exactament això és el que li està succeint al Barça de la ma d’aquests incompetents capaços d’enfonsar a qualsevol empresa per sòlida que aquesta sigui.

Faus i Bartomeu dos dels ineptes que regeixen
el destí del FC Barcelona 

La sentència coneguda avui del TAS (Tribunal d’Arbitratge de l’Esport) que corrobora fil per randa la sentencia anterior de la FIFA que castigava al Barça amb una sanció econòmica a més de prohibir fitxar cap jugador durant tot un any sencer, posa de manifest que aquesta Junta no té cap mena de prestigi a Europa, i cap mena de reconeixement ni capacitat negociadora. És una Junta esperpèntica plena de directius inútils que només es mouen en funció dels sentiment d’odi i venjança contra la Junta anterior. A banda de malmetre els èxits esportius del Barça, han acabat també amb el prestigi internacional del Club que a hores d’ara és la riota de mitja Europa esportiva. 

Els socis del Barça haurien de convocar una manifestació massiva el proper partit al Camp Nou, i exigir la immediata dimissió de tota la Junta i la convocatòria d’eleccions tant aviat com els estatuts ho permetin. Com més dies la Junta  actual estigui presidint el Club, més mal faran a l’entitat, i més problemes generaran per una futura recuperació institucional. Aquesta gent ha d’abandonar el Barça ja, sense més dilació.

El problema va més enllà de la sanció de la FIFA. Aquesta directiva s’ho ha carregat tot fins i tot aspectes sentimentals com allò de que el “Barça és més que un Club”. Recentment han fet una remodelació de l’organigrama, i en ella han donat cabuda en un lloc de màxima responsabilitat al socialista Albert Soler ex secretari d’Estat per l’Esport del govern Zapatero. El problema d’aquest inútil no és que sigui socialista sinó que el problema rau en que el personatge en qüestió és contrari a les seleccions catalanes. Què fa un personatge així embrutant la història catalanista del Club?  El pas del Sr. Soler pel Consell Superior d’Esports va ser d’una grisor absoluta, sense que se li recordi cap mena d’aportació pel bé de l’esport espanyol. El seu mèrit principal va ser el de negar que Catalunya pogués aspirar a tenir seleccions nacionals. Per conèixer millor al personatge, n’hi ha prou dient que va assistir a la presentació de Societat Civil Catalana, amb això ja està tot dit sobre aquest individu obscur.

Albert Soler, directiu del FC Barcelona, i anti seleccions
catalanes. A quí hem de felicitar pel nomenament? 

Són tants els motius pels que cal fer fora a la Junta actual, que fins i tot em sobta que a hores d’ara no hi hagi ja un clam general reclamant la dimissió d’aquest equip directiu que en un temps record ha estat capaç d’acabar amb el millor equip de la història i amb el prestigi internacional que tants anys havia costat aconseguir. Tirat tot per la borda en un tres i no res.

Aquesta situació ha de servir al soci del Barça per adonar-se que el candidat que més recolza la premsa, no és necessàriament el millor. El Sr. Rosell va tenir el suport unànime de la premsa esportiva catalana, senzillament per que era el candidat que pels motius que poden suposar més interessava a aquests mitjans. Ara quan s’obri un nou període electoral, és molt possible que aquests mitjans venuts a qui millor paga, es tornin a decantar per algun altre candidat. Seria bo que els socis se’n adonin i no tornin a caure en la trampa. En aquest sentit sembla que Laporta ja s’està preparant el terreny (segones parts mai foren bones), igual que Benedito, l’etern perdedor. Cal escollir a un candidat que sigui un home d’èxit en la seva vida professional, i que no necessiti al Barça per ser conegut i tenir poder. Malfiïn d’aquells que volen accedir a la presidència del Barça per ser “algú” a la vida i per adquirir notorietat. Aquests l’únic que fan és enfonsar clubs: la experiència ho demostra         

Amb els millors desitjos!

La Pica d'Estats és el cim líder de les muntanyes catalanes, amb els seus
3.141m. El Barça hauria de ser també el lider del futbol, però gràcies
a una directiva maldestre som un equip normal. Ni tan sols
ja som "Més que un Club".  Ara hem fitxat un directiu
que renega de les seleccions catalanes





Bones fetes a tots els barcelonistes, i que el 2015 ens porti la dimissió de tots
 aquests "okupes" que s'han fet amb les regnes Club, i així ens va.

A aquests alçades de la Lliga, amb el Tata Martino, tot eren crítiques contra el “model” futbolístic del Barça

Amb 15 jornades de Lliga disputades, l’equip té 5 punts menys que els que tenia l’any passat, amb els mateixos partits jugats

En 22 partits oficials aquesta temporada, l’entrenador no ha repetit en cap partit la mateixa alineació. En aquestes condicions es fa molt difícil que els jugadors sàpiguen de què, i a què, juguen. 

Ara fa un any el Barça no havia perdut tants punts com aquesta temporada, i el seu joc col·lectiu era millor que el que ha desenvolupat fins a la data. Fa un any els periodistes no paraven de queixar-se contra un entrenador al que acusaven de voler canviar “l’estil Barça” de jugar al futbol i gairebé prostituir l’esquema de joc blaugrana. La pèrdua de possessió de l’equip en el camp del Rayo Vallecano tot i guanyar clarament el partit va ser el detonant que va obrir el sac dels trons contra el entrenador. En canvi ara, jugant pitjor i amb resultats més dolents, el periodisme esportiu calla.

No vull entrar en el debat de si Gerardo Martino (el Tata Martino com el coneixen a l’Argentina), era o  no era l’entrenador adequat pel Barça; en tot cas els resultats esportius no varen ser bons, i a partir d’aquesta constatació haurem de convenir que no. Per altre banda, el fet d’haver estat escollit directament pel president Rosell, persona nefasta en la història del Club blaugrana, és més aviat una garantia de desencert en l’elecció, tal com s’ha demostrat en totes les decisions preses per aquest autèntic bluf de la gestió esportiva. Sigui com sigui el cert és que el Barça de Luís Enrique està obtenint uns resultats pitjors que els que havia obtingut el Tata Martino a aquestes alçades de la temporada: 5 punts menys que l’any passat en 15 jornades de Lliga disputades.

El que em costa d’entendre és que l’any passat, amb uns bons resultats esportius alguna premsa esportiva ja havia iniciat el debat sobre el model de joc. Les tertúlies esportives es convertien en monotemàtiques al voltant de la “traïció” que el Tata Martino estava duent a terme mitjançant un canvi en el estil de joc, que era considerat poc menys que un sacrilegi. Avui, un any més tard, amb l’equip sotmès a un joc vulgar que tothom s’ha après de memòria, que ja no sorprèn a cap rival, i sabent que tapant a Messi s’acaba la perillositat de l’equip, qualsevol rival és capaç de sobreviure dignament davant del Barça. En Lliga hem perdut contra Madrid i Celta, i hem empatat a 0 contra Màlaga i Getafe. En aquests 4 partits l’equip només ha marcat un gol, i  n’ha encaixat 3.

Si fa un any es queixaven dels suposats canvis en el model de joc, sorprèn que aquest any, jugant pitjor que l’any passat, aquests mateixos periodistes ja no se’n recordin del model de joc, i tampoc s’adonin que aquest Barça de Luís Enrique, és fins i tot pitjor que el Barça de Tata Martino, i el tant valorat estil “Barça” implantat per Frank Rijkaard i seguit i millorat per Pep Guardiola no té res a veure amb el futbol que avui practica l’equip. Quan Messi desapareix, bé per que no té el dia, bé per que el rival el tapa, bé per que els seus companys no li saben crear els espais que ell necessita, l’equip no funciona. Falta finalització; falta materialitzar les ocasions de gol, i en això estem fallant molt més del que seria desitjable.

Per altre banda, en 22 partits oficials disputats fins ara: 15 de lliga, 6 de champions i 1 de copa, Luís Enrique no ha repetit ni una sola vegada la mateixa alineació, fet que fa molt difícil sinó impossible, que els jugadors agafin els automatismes necessaris per assegurar l’èxit en els desmarcatges, en tirar les diagonals i en poder originar ocasions de gol. Les maleïdes rotacions han esdevingut la norma, i a causa d’elles el desgavell. Jo ja entenc que físicament un jugador no pot aguantar tota una temporada tan exigent físicament, a ple rendiment, i per tant semblen lògiques algunes rotacions en alguns jugadors, en especial aquells que fan més kilòmetres al llarg d’un partit, i per tant estan sotmesos a un desgast físic més elevat. Ara bé, que en cada partit hi hagi d’haver rotacions constants, que afecten a 3 o 4 jugadors cada partit, equival a generar desconcert a partir de les decisions del propi entrenador, i si de tant en quant, l’entrenador a sobre vol fer experiments sense sentit (defensa de 3 contra el París Saint  Germain, o fer jugar en dues ocasions a Busquets d’interior intentant emular a Iniesta) llavors el desconcert ja és absolut. I aquesta, exactament aquesta, és la situació que està vivint en aquests moments el FC. Barcelona.

Tot plegat fruit d’una temporada que no ha estat planificada, amb una direcció esportiva que ha demostrat sobradament la seva poca capacitat per assumir aquesta responsabilitat, suportada per una Junta Directiva legítima però que no disposa del suport democràtic de les urnes, i per tant de la massa social. Un seguit de disbarats que varen començar amb l’elecció de Sandro Rosell com a president de l’entitat, un personatge tèrbol que ha malmès tot allò que ha tocat al Barça, i a qui ha substituït com a president Josep Maria Bartomeu, “corre-ve-y-dile” de Rosell, i que no té ni personalitat ni capacitat per dirigir un club com el Barça                                                      

La samarreta del Barça

Les franges horitzontals blaves i granes són uns menyspreu als mes de 100 anys d’història del Club

Qatar és un país on la democràcia és inexistent, i segons algunes fonts finança a l’Estat Islàmic, els  mateixos que degollen occidentals 

Des de fa uns quants anys, la samarreta del Barça ha passat a ser un simple uniforme d’un equip de futbol, sense cap altre consideració. Contràriament al que havia succeït durant molts anys  la samarreta del Barça ha deixat de ser aquell símbol que tots identificàvem amb el Club que estimem. No és per casualitat que el Barça és conegut amb el pseudònim de l’equip blaugrana, i això és així des de fa més de 100 anys.

 

Malauradament la samarreta del Barça va començar a ser objecte de canvis quan la mercantilització del futbol ha arribat a quotes inimaginables. Inicialment, es tractava de canviar de tant en tant el disseny de la samarreta amb l’objectiu que la casa comercial que equipava al Barça pogués fer negoci amb la venda de samarretes més enllà de les utilitzava el propi Club. Aviat es va veure que la samarreta podia ser objecte de negoci, atès que cada vegada més, els afeccionats compraven les samarretes que identificaven els seus ídols esportius. Això va passar al Barça, però també a la immensa majoria d’equips de futbol amb cert reconeixement internacional, i amb alguna figura de renom en les seves files. A partir d’aquesta constatació, el canvis en el disseny de les samarretes  han estat constants any rere any, i no només amb el primer uniforme, sinó també amb el segon i el tercer, i fins i tot amb els uniformes d’entrenament; xandalls,  samarretes, etc. Una de les samarretes que ha tingut més acceptació en el mercat, ha sigut la que es va adoptar com a segon uniforme la temporada passada, quan el Barça va lluir la senyera en la seva samarreta.

Tanmateix, la proposta que la casa comercial que vesteix al Barça (Nike) fa per aquest any, em sembla una total manca de respecte a la història més que centenària del Club. Ens proposen unes ratlles blaves i granes, però en posició horitzontal en lloc de ser verticals tal i com han sigut tota la vida.  I això, amb un sol objectiu: vendre samarretes. Fer diners a costa del Barça. És cert que el Barça també guanya diners com a conseqüència de del fet que Nike sigui junt amb Qatar Airways un patrocinador principal del Club, però arribar als extrems de desvirtuar d’aquesta manera la imatge que identifica visualment al Barça em sembla un menyspreu absolut al Barça i als seus socis. Si la Junta directiva acaba aprovant aquestes noves samarretes,  es posarà en evidència la mediocritat d’uns directius que per obtenir diners són capaços de vendre’s el que faci falta, fins i tot una dignitat que no tenen. 

Que no tenen dignitat no és només per aquest afer que acabo de comentar. La manca de dignitat d’aquesta directiva es sustenta en la publicitat que duu la samarreta. Tots recordarem que la Junta de Joan Laporta va aconseguir a l’any 2003, l’autorització de l’assemblea del Barça per poder posar publicitat a les samarretes. Des de llavors varen començar a circular rumors al voltant de les firmes que tenien interès en convertir-se en patrocinadors del Club per poder lluir la seva publicitat en les samarretes del primer equip de futbol. Que si la casa d’apostes Betandwin, que si la Xina amb la publicitat dels JJOO de Pequin 2008, etc. Finalment, la primera publicitat que ha portat la samarreta del Barça va ser la d’UNICEF, que no va comportar cap ingrés al Club. Va ser ja amb la Junta de Rosell “el breu”, quan es va contractar amb el que s’anomenava la Qatar Foundation, que va representar la porta d’entrada a la publicitat actual Qatar Airways. Una publicitat que hauria fer caure la cara de vergonya als directius del Barça que han negociat aquest contracte, atès que Qatar és un país amb una monarquia allunyada de la democràcia, sinó que a més, i pel que diuen alguns mitjans, l’Estat de Qatar sembla que finança a l’Estat Islàmic, que entre altres barbaritats es dediquen a degollar als ostatges occidentals que capturen.

De ser això cert, quedaria ben clar que el Sr. Bartomeu i la seva directiva, incloent en el paquet a l’expresident Rosell, no només no tindrien dignitat, sinó tampoc ètica.               

El calvari de Thomas Vermaelen

El penúltim nyap d’una directiva inepte

A la direcció esportiva del Club i als serveis mèdics del Barça només els queda una sortida ètica: dimitir 

Va ser  al principi del mes d’agost  quan el Barça va anunciar el fitxatge del belga Thomas Vermaelen, que fins aquell moment era jugador del Arsenal anglès. El jugador s’havia passat la temporada 2013/2014 pràcticament sense comptar per l’entrenador del club anglès degut a les seves reiterades lesions. Tot i així, el Barça va decidir incorporar al jugador a la seva disciplina confiant en una recuperació del jugador. De fet, el Barça portava dues o tres temporades a la recerca d’un central de garanties, sense que la direcció esportiva hagués tingut l’encert de trobar el futbolista adequat. S’havia parlat del central del Paris Saint Germain, del brasiler Thiago Silva, de l’alemany Hummels jugador del Borussia de Dortmund, del també brasiler del Chelsea David Luiz, i d’alguns altres futbolistes.

 

Després de tants noms, i tants fracassos negociadors, finalment la direcció esportiva del Club es va decidir per incorporar a Thomas Vermaelen, tot i estar lesionat. El jugador va passar les corresponents proves físiques i va ser fitxat pel Club. Costa molt entendre aquest fitxatge pel qual es van pagar al voltant dels 19 milions d’€, restant-li al jugador un any de contracte i estan a més lesionat. Cal saber que el jugador hauria pogut incorporar-se al Barça just un any més tard, sense costar ni un sol Euro al Club, doncs quedava lliure.

Com que costa molt entendre aquestes decisions, alguns mal pensats (o potser no), han començat a difondre la teoria que aquest fitxatges de fet era un “compensació” a l’Arsenal per la compra d’Alexis. Recordem que el futbolista xilè, al Barça no va acabar de triomfar, i que el Barça va decidir posar-lo al mercat. El comprador va ser l’Arsenal que va pagar al Club 42 milions d’€. Algunes veus diuen que l’Arsenal només en volia pagar 25 per Alexis, i com que el Barça té fama de comprar car i vendre a preus regalats, la direcció esportiva blaugrana va idear aquesta mena d’operació maquiavèl·lica per intentar salvar la seva ja de per sí desastrosa imatge: fer veure que l’Arsenal en pagava 42 per Alexis, fitxant a Vermaelen (que en valia 0) per 19. Resultat final: l’Arsenal només en pagava 23. Ves a saber si és veritat o no. Alguns asseguren que si. 

El cert és que en l’acte de presentació del jugador, el dia 10 d’agost,  el director esportiu Andoni Zubizarreta deia “...creiem que és un jugador (Vermaelen) de rendiment immediat, tant bon punt es recuperi de la seva lesió...”. Tot una declaració que li sortia del subconscient: “quan es recuperi de la seva lesió”, és a dir a la temporada vinent, atès que finalment els serveis mèdics del Club han decidit  que el futbolista s’operi aFinlàndia i que ho faci el mateix metge que ja fa forces anys va operar a Guardiola quan aquest encara jugava al futbol en el Barça. 

Recopilant els esdeveniments tenim doncs, que es fitxa a un jugador lesionat (cosa habitual al Barça: Amunike, Litmanen, Overmars, Prosinecki, Gabi Milito i d’altres); que quan se’l fitxa es decideix que el futbolista segueixi un tractament conservador i no intervencionista de la seva lesió; que al recaure una vegada i un altre, els serveis mèdics decideixen que el jugador s’ha d’operar (decisió que es podia haver pres ja a començaments d’octubre veient que el futbolista no es recuperava);  que aquesta operació el tindrà de 4 a 5 mesos més de baixa, fet que en la pràctica equival a dir que no estarà disponible fins el començament de la pròxima temporada 2015-2016; que tot plegat implica que el Club ha “tirat” 19 milions d’€ a la paperera.

És evident que això no pot acabar així. En qualsevol empresa, quan algun directiu fa errades tan clares i tan perjudicials per la entitat, se li dona la quitança i se li agreixen els serveis prestats. Per tant, si el Barça fos una entitat governada amb un mínim de professionalitat i seny, tant el Sr.Zubizarreta com els responsables dels serveis mèdics del Club haurien de presentar la seva dimissió, i sinó ho fan, acomiadar-los amb urgència. Aquesta manca de professionalitat no és de rebut no ja al Barça, sinó a qualsevol entitat que vulgui ser considerada com una organització seriosa.

Pel que fa al jugador, desitjar-li una recuperació com més complerta millor, i que tant aviat com sigui possible torni a ser feliç jugant al futbol, al Barça o on sigui. Ell no té la culpa d’haver fitxat per un Club ple de directius maldestres i ineptes.