Eufòria excessiva al Barça

El més destacable del nou Barça és l’aspecte defensiu

Luís Enrique ha de demostrar que el seu equip també sap atacar quan el contrari posa l’autobús al davant de la porteria

El començament tant positiu de la competició oficial  per part del Barça aquesta temporada, havia desfermat l’eufòria entre la classe periodística catalana, i en conseqüència en la majoria de seguidors i simpatitzants de l’entitat. Cinc victòries en 5 partits oficials havien fet creure a l’afició que estaven de nou davant d’un Barça que es podia comparar amb el Barça de Guardiola. Havien estat 4 victòries en el campionat de Lliga, i 1 en la Champions.

Tanmateix, un anàlisi dels rivals amb els que el Barça s’ha enfrontat ja feia veure que els resultats no eren tan extraordinaris. En Lliga el Barça havia guanya a casa a Elx (3-0) i Athlètic Club de Bilbao (2-0), i fora al Villarreal (0-1) i al Llevant (0-5).  Mirant la classificació es veu que l’única victòria de mèrit és la que es va obtenir al camp del Villarreal, actual setè classificat a la lliga, mentre que la resta de victòries s’han aconseguit front el classificat en el 16é lloc (Elx), 17é lloc (Llevant) i 18é lloc (Athlètic Club). És evident que si no es guanya  a aquests rivals guanyar la Lliga es del tot impossible.

El mateix anàlisi fet a la Champions ens diu que l’únic rival al que s’ha enfrontat el Barça ha estat l’Apoel de Nicòsia, a qui es va guanyar al Camp Nou per un ajustat 1-0. No cal fer cap comentari sobre la potencialitat d’aquest equip deNicòsia. On és doncs aquest equip espectacular que tornava a ser el Barça de la millor època? Només pot estar en la imaginació d’uns quants periodistes, probablement untats per la directiva, i proclius a encendre els ànims dels aficionats per tapar els dèficits de tot tipus d’una directiva que no ha estat referendada a les urnes.

L’encarregat de mostrar les debilitats del Barça ha estat un equip que tampoc és ni de bon tros del bo i millor del campionat. El Màlaga, després d’empatar amb el Barça (0-0) aquest dimecres, és 10é en la classificació de la Lliga espanyola.

El Barça té dificultats a l’hora de convertir les ocasions de perill en gols. Només Messi sembla capaç de marcar o de generar situacions de perill assistint a altres companys per tal que aquests aconsegueixin els gols, però quan Messi no té el dia, no hi ha qui marqui un gol inaixò ja succeia l’any passat. A Màlaga el Barça no va xutar ni una sola vegada entre els tres pals. Com es vol guanyar un partit sense xutar a porta? Esperant potser que sigui el rival qui es marqui un gol en pròpia porta?

A propòsit de Messi crec que aquest noi no està al nivell d’altres temporades. Malgrat els elogis rebuts per part d’aquests mitjans sotmesos als interessos de la directiva blaugrana (“ha regresado el mejor Messi”), Messi no és el jugador que era. Se li nota veient-te’l corre. No corre amb la frescor que ho feia anys enrere; aquella flexibilitat, aquell canvi de ritme explosiu, aquella velocitat, brillen per la seva absència. Messi no és el mateix; continua sent molt bo, però no és el mateix. Ara els que estan a sou de la directiva barcelonista diuen que ha deixat de ser un golejador per pasar un excel·lent passador assistint jugades de gol als seus companys. Potser els anys, potser les conseqüències de la lesió de l’any  passat, potser les dues coses juntes, però aquest Messi no és aquell jugador que va guanyar 4 pilotes d’or consecutives.

Per cert, el debat sobre si Messi és o no és el millor jugador del món, no m’interessa gens. Jo el que vull és que Messi aporti totes les seves essències futbolístiques al Barça; entrar en la discussió de si és o no el millor del món  ho trobo una pèrdua de temps. Aquest debat només interessa a aquells que provocant-te’l, volen distreure l’atenció de l’afició sobre altres aspectes com ara la desastrosa gestió de la directiva actual. (algun dia haurem de parlar del fitxatge de Douglas).

Tornant a l’equip, s’ha de valorar positivament l’aspecte defensiu. El Barça ha millorat força en les tasques defensives, sobretot si el comparem amb el Barça de l’any passat en  que encaixava gols a pilota parada amb molta facilitat, especialment als inicis de cada partit. Ara, la defensa del Barça es mostra molt sòlida i sembla que costa força fer-li un gol. En els cinc partits oficials disputats ha aconseguit deixar la seva  porteria a zero. Sens dubte cal atribuir tot el mèrit al nou entrenador Luís Enrique, que està demostrant les seves capacitats al davant de l’equip. Sembla que els jugadors hi posen més ganes que l’any passat, sembla que defensen millor que l’any passat i tenen tantes dificultats o més que l’any passat a l’hora d’atacar dues línies defensives formades per 4 i 5 homes respectivament. El nou entrenador només té una assignatura pendent: la de demostrar que a nivell estratègic és un bon entrenador. Sap motivar als seus jugadors, sap com organitzar l’equip en les tasques defensives, però m’agradaria poder dir el mateix quan l’equip ataca a defenses en les que pràcticament tot l’equip rival es dedica a arropar al seu porter. Luís Enrique es mereix de moment la confiança dels barcelonistes.