Els pressupostos del futbol

L’actual espiral de creixement dels ingressos dels equips de futbol, només té un final possible: l’esclat de la bombolla

Madrid i Barça, per mantenir el ritme creixent de les seves despeses, necessiten cada vegada més recursos, i això no té final.

 

Comentava en una entrada anterior com alguns clubs de futbol es gastaven autèntiques milionades en el fitxatge de jugadors, i explicava la injustícia social que implica el fet que alguns que es dediquen a córrer darrere d’una pilota amb molta habilitat, això si, guanyin aquestes quantitats desorbitades. La pregunta és com s’ho fan els clubs de futbol per poder pagar aquests dinerals tant en traspassos de jugadors com en el sou del mateixos? I en la resposta  a aquesta pregunta començarem a trobar el perquè  de tot plegat.

Fins fa relativament pocs anys, els partits de la primera divisió de la lliga espanyola es podien veure per televisió en obert, és a dir sense pagament. Cada dissabte a les 10 de la nit, tenies, si volies el teu partidet a la televisió. Es veien la major part dels partits interessants, Madrid-Barcelona o Barcelona-Madrid inclosos. Les cadenes de televisió que retransmetien  aquests esdeveniments pagaven una quantitat a la Lliga de Futbol professional, i aquesta repartia als clubs una bona part d’aquests ingressos segons uns criteris que sempre han estat objecte de discussió i que beneficiaven clarament a Madrid i Barça, amb la qual cosa es garantien certa tranquil·litat només trencada esporàdicament quan els presidents del Sevilla, de l’Espanyol o l’Atlètico de Madrid  de tant en tant organitzaven alguna protesta que mai va tenir conseqüències. 

Fins aquí una situació que podríem definir com a acceptable. Tanmateix algú es va donar compte ràpidament que hi havia possibilitat de fer-se d’or sense aportar cap valor afegit al país. Aquesta persona, que va ser la mateixa que es va “fondre “una bona part dels estalvis de Johan Cruyff quan era jugador del Barça, fent que aquest  invertís diners en un negoci de bestiar que va resultar ruïnós, va pensar que si ell s’apoderava dels drets de retransmissió dels partits de futbol es podria “folrar”. Pe aconseguir-ho, calia però que es produïssin diferents circumstàncies. Una d’elles era que el sistema d’emissió dels canals de TV fos interactiu, és a dir que permetés a l’usuari poder optar entre diferents opcions d’un mateix canal, i això no va ser dificultat atès que el ministeri d’indústria espanyol ha fet tots els canvis necessaris per fer-ho possible. El cost pels usuaris ha estat elevat: compra de nous aparells que poguessin rebre la senyal de la TDT, noves antenes receptores, etc. Calia a més que els clubs de futbol ho acceptessin, i això tampoc va ser complicat: es tractava una vegada més d’oferir als grans clubs d’aquest país (Barça i Madrid) l’esquer d’uns grans ingressos cosa que va ser ràpidament  acceptada pels mandataris d’aquests clubs que veien com amb aquestes propostes podrien trencar els mercats internacionals de compra venda de jugadors amb ofertes econòmicament irresistibles. Quedaven encara per convèncer els alts responsables de la Lliga Professional de futbol, i a la Federació Espanyola de Futbol. Potser algú ens podrà explicar algun dia com es pot haver convençut a tanta gent; quina ha estat la pedra angular per que tothom hagi acceptat un plantejament que només perjudicava a la butxaca dels aficionats al futbol. Algú té la més mínima sospita que com es pot haver convençut a tanta gent? Entenen ara allò del gangsterisme que denunciava en l’escrit anterior?

 

El cert és que aquesta situació només pot tenir dues sortides. Estem davant d’una espiral inflacionista que obligarà als clubs com el Barça i el Madrid a créixer i créixer en ingressos per fer front a les seves necessitats financeres, fins un punt en el que aquest creixement serà del tot impossible i llavors vindrà l’esclat de la bombolla del futbol, tal com fa ben poc ha passat amb la bombolla de la totxana. L’altre sortida, que no exclou la anterior, és que al futbol espanyol s’acabarà produint una revolució.  Els clubs dits petits, reben pel futbol televisat unes quantitats irrisòries en comparació al que reben els clubs anomenats “grans”, fet que fa que cada vegada sigui més gran la distància pel que fa als pressupostos (i per tant, pel que fa a la classificació) entre el dos grups d’equips. Això fa que la lliga espanyola sigui cosa de dos o màxim tres clubs, i la resta malviuen per intentar treure el nas a Europa en alguna competició menor. Una injustícia en tota regla que crea unes barreres econòmiques artificials, que els clubs modestos no tenen manera de superar. La revolució dels dèbils està al caure; és qüestió de temps.

Entre el uns i els altres, amb la connivència dels mitjans de comunicació, s’estan carregant un esport/espectacle/negoci, i el que per alguns és la gallina dels ous d’or