L’Elefant Blau: un mal precedent pel Barça i exemple de la divisió que sempre ha existit entre els socis

Entre les seves “virtuts” l'Elefant Blau va comportar la instauració de les querelles judicials en la vida del Club

Mandats presidencials excessivament llargs, igual que en política, no són el més recomanable per garantir la transparència i la bona gestió

En Josep Lluís Núñez va se president del Barça des de l’any 1978 fins a l’any 200. Durant aquests 22 anys el Barça va redreçar molt les seves finances i va assolir algun èxit esportiu, però es va convertir en una olla de cols pel que fa a la divisió entre els socis que es van organitzar en plataformes diferents per manifestar el seu desacord amb la junta directiva del Club. Entre aquestes plataformes la que va aconseguir més notorietat va ser sens dubte la denominada “Elefant Blau”. Aquest grup de socis del Barça va arribar a interposar una moció de censura contra el president Núñez, que van perdre, i no tan sols no van acceptar la derrota sinó que a més es van convertir setmanes després en una associació que es va dedicar a anar interposant denúncies contra la directiva del Barça, aprofundint i aprofitant-se de les diferències entre  “Cruyffistes i Nunyistes”

Que els últims anys de l’etapa del president Núñez van ser molt caòtics és indubtable, com també ho és que l’Elefant Blau va instaurar unes pràctiques i una manera de fer, que fins llavors mai s’havien vist en el sí del difícil entorn blaugrana. Com anècdota de les baralles entre uns i altres, molts recordem aquella frase de Cruyff dirigida al president Núñez: “el dinero tiene que estar en el campo, no en los bancos...”. De fet feia referència a les comissions que ell volia cobrar, fitxant a fenòmens com Romerito, Escaich, Korneiev, el lesionat Prosinecki, i molts d’altres.

Un jove Joan Laporta presentava la plataforma
Elefant Blau (tercer per la dreta)

El més xocant de tot és que l’Elefant Blau, després de la mala imatge que va ocasionar al Barça, finalment i després de la desastrosa gestió de Joan Gaspart a la presidència del Club, va aconseguir el poder guanyant unes eleccions a la presidència del Barça. Formaven part de l‘Elefant Blau noms com Albert Perrin, Pep Munné, Joan Laporta, Agustí Benedito, Alfons Godall o Jordi Moix entre molts altres. Notin com la majoria d’aquests noms han estat (alguns potser encara hi són) a la Junta del Barça. És del tot inaudit que personatges grisos, sense haver descollat en les seves professions o negocis, acabessin a la directiva d’un dels clubs més poderosos d’Europa. Què ho va fer possible? Doncs la connivència amb un  nou poder que en aquells anys s’estava configurant, el dels periodistes esportius. Amb filtracions interessades, amb informacions teledirigides, amb propaganda encoberta, l’equip de Joan Laporta va aconseguir guanyar unes eleccions sent un absolut desconegut per la massa social blaugrana.

D’una banda el màrqueting resultant de la plataforma de l’Elefant Blau, i de l’altre les lloances que van rebre d’uns diaris esportius venuts a determinats interessos, ajuntat a uns rivals electorals gairebé tan impresentables com ells (Llauradó, Minguella, i d’altres), van aconseguir immerescudament arribar a guanyar unes eleccions, malgrat el mal que havien causat durant anys a la imatge del Barça. Però el més greu no va ser això, al meu entendre, el més greu va ser que el camí quedava traçat: la querella als jutjats, la compra de comentaris favorables, el càstig per aquells (pocs) que gosaven fer alguna crítica passarien a formar part del dia a dia del Barça.

Algú haurà de posar fi algún día a aquesta divisió permanent de la massa social blaugrana. Cal erradicar pràctiques poc ètiques, i sobre tot cal elegir persones capacitades per poder assumir amb garanties les seves responsabilitats. I els periodites esportius que es dediquin a informar i opinar, pèro quan ho facin, ells també es deuen a la ètica.