La compra venda de jugadors, al FC Barcelona

Quan les comissions poden malmetre la imatge del Club  

Fitxar jugadors lesionats, una de les especialitats de la casa… i de la "Cosa" 

Aquests dies ha estat notícia el traspàs del jugador del R. Madrid Di Maria al Manchester United. Ho destaco per que el Madrid ha fet sens dubte, un negoci rodó: el va comprar per 25 milions i l’ha venut per 75. Aquesta realitat contrasta amb el desastre de les contractacions de jugadors a can Barça. En repassaré només alguns exemples:

Chigrinsky, comprat per 25 milions i venut per 15

Villa comprat per 50 milions i venut per 3

Cesc, comprat per 45 milions i venut per 33

Alexis Sánchez, comprat per 35 (amb variables inclosos) i venut per 40

Notem que amb l’únic jugador amb qui el Barça ha fet algun negoci ha estat en el cas d’Alexis; en la resta de cassos l’habilitat dels directius blaugranes per malbaratar els recursos dels socis és ben notòria. Aquesta és la demostració de la gran capacitat negociadora de la junta de Sandro Rosell i del seu suplent, Josep Maria Bartomeu.

Josep Lluís Núñez fou president del Barça
 entre els anys 1978 i 2000 

És ben coneguda la frase de l’expresident Núñez, quan a instàncies de Cruyff li demanaven el fitxatge de determinat jugador: “Fitxar per 2.000 milions (de pessetes) ho sap fer fins i tot la portera de casa meva” va dir l’expresident. Doncs bé, seria hora que algú busqués a aquesta portera i la posés de responsable de la direcció esportiva del Club, per que de ben segur, ho faria millor que el Sr. Zubizarreta i la seva gent. El Barça compra car, i ven a preu de saldo. I que no ens vinguin amb la història de que quan qui ven és el Barça ens ofereixen pocs diners, perquè això també li  passaria al Madrid, i cal reconèixer que en aquest àmbit ho saben fer molt millor que nosaltres.

Alguns mal pensats, podrien relacionar les operacions de compra-venda de jugadors al Barça, amb l’existència de comissions, com ha quedat clar que ha succeït amb el fitxatge de Neymar. Potser algú hauria de posar fi a aquesta pràctica, que permet que uns quants s’embutxaquin uns calerons que tenen propietari: el soci del Barça.

Johan Cruyff va aportar, sense cap mena de dubte, grans coses al futbol blaugrana, però alguns diuen, que ell va ser el primer entrenador del Club que cobrava comissions pels fitxatges. Si fos així, caldria eradicar aquesta pràctica de manera immediata i expulsar de l’organització a aquells que la practiquen.

Però els desastres econòmics dels fitxatges del Barça no venen només pels preus sovint desorbitats que acabem pagant per la incorporació de jugadors, hi ha encara un altre fet  a desterrar: fitxem jugadors que no arriben a jugar al primer equip, només pel fet que algú cobri comissions. Se’n recorden de Keirrison? I de Henrique? I de Mario? Doncs aquests errors s’acaben de repetir: el Barça acaba de fitxar a un defensa brasiler anomenat Douglas Pereira, veurem si acaba jugant algun partit.

El nou fitxatge del Barça, Douglas Pereira; està per veure
quants partits acaba jugant amb el primer equip 

Un altre problema en el fitxatge de jugadors rau en els serveis mèdics del Club; estem especialitzats en el fitxatge de jugadors tarats físicament, i això ha succeït en més d’una ocasió: Joan Gaspart va fitxar desesperadament a Overmars que havia estat un gran jugador holandès, però que una greu lesió l’havia deixat pràcticament inservible pel futbol. Fa anys també es va fitxar a Amunike, un altre jugador que va arribar amb un genoll destrossat. Posteriorment vàrem fitxar del Saragossa a Gabi Milito, descartat pel Madrid a conseqüència d’una greu lesió que havia patit,  i ara acabem de fitxar a l’Arsenal al jugador belga  Thomas Vermaelen, que ha estat pràcticament tota una temporada sense jugar. Una mica més de criteri al serveis mèdics del Club, no vindria malament.

Cal posar ordre i transparència a les actuacions del Club enlloc de tapar o negar les irregularitats o mirar cap a un altre banda; el Barça no pot continuar sent un club tèrbol on el fitxatge de jugadors hagi d’acabar als jutjats. Volem llum i taquígrafs; volem claredat absoluta. No als tripijocs. Si algú vol perpetuar aquesta manera de fer, més val que se’n vagi a casa quan abans millor...