Nou sponsor pel Barça a partir de la temporada vinent

RAKUTEN substituirà a QATAR Airways en la samarreta del Barça

Gerard Piqué va tenir un paper clau en l’acord, al facilitar els contactes inicials entre RAKUTEN i el FC Barcelona

Aquesta setmana el Barça ha presentat en societat al nou sponsor principal del Club. Es tracta de l’empresa japonesa RAKUTEN, especialitzada en comerç electrònic, però abastant una àmplia gama de serveis. Entre ells la venda de roba, banca electrònica o una agència matrimonial, passant pel llibre electrònic o els jocs per terminals de telefonia entre d’altres activitats. L’acord és per  quatre temporades i estarà per tant en vigor fins a la temporada 1921/22. S’ha tancat per un import de 55 milions d’€ anuals, als que cal afegir 1,5 milions addicionals per guanyar la lliga, i altres 5 milions per guanyar la Champions. Aquestes quantitats situen al Barça entre els equips més ben pagats del món. Després de formalitzar aquest acord que inclou a més de la samarreta , les tanques de l’estadi i un gran rètol a la façana principal, al Barça encara li queden altes actius que encara poden reportar més ingressos. És el cas del cognom de l’estadi, o la samarreta d’entrenament i les dels futbol femení i del futbol formatiu.

Per la seva banda, la relació amb Qatar no es trencarà del tot atès que Qatar  Airways  podria quedar-se com la companyia aèria de servei per l’equip del Barça. Sembla però que aquest acord encara no està del tot tancat. En l’acte de presentació del nou sponsor els dirigents del Barça varen voler expressar el seu agraïment a QATAR per aquests anys de relació lleial, i efectiva per als interessos del Club.

 

A nivell anecdòtic però molt significatiu per tot el que implica, val a dir que els primers contactes entre RAKUTEN i el Barça es van produir de la ma de Gerard Piqué, persona polifacètica que a la seva condició de futbolista hi suma una activitat empresarial en el camp de les noves tecnologies i els jocs electrònics. La relació entre Piqué i el Sr Mikitani president de RAKUTEN es deu precisament a aquesta altre faceta de Piqué en el món dels negocis i a la seva capacitat per relacionar-se.

A partir del proper mes de juny, la samarreta del primer equip del Barça deixarà de lluir el nom de QUATAR Airways. Han estat molts anys de relació amb aquesta companyia i en el decurs de la mateixa aquesta relació ha passat per diferents alts i baixos motivats per algun sector del barcelonisme crític amb la situació política a QUATAR. Alguns periodistes i a alguns socis els molestava el nom de QATAR en la samarreta del Barça. S’han fet molts comentaris criticant al país àrab per la seva manca de democràcia i s’ha fet bandera d’una suposada ètica i uns suposats valors, a partir dels quals el Barça hauria d’haver renunciat al patrocini catarí. Tanmateix és gràcies a aqueta esponsorització que el Barça ha pogut mantenir durant anys a jugadors com Messi, Neymar o Suárez en la seva plantilla. Aquets falsos “puritans” són els mateixos que haurien vist amb bons ulls l’entrada com a sponsors d’empreses  relacionades amb el joc, com si aquesta activitat fos èticament més recomanable que tenir tractes amb QATAR. Les màfies del joc haurien estat del tot perjudicials per la imatge internacional del Barça, i ves a saber si algun dia el Club s’hauria vist al mig de corrupteles o altres acusacions derivades de les pràctiques sovint poc netes d’aquest tipus d’activitats.

Sigui com sigui, aquesta vegada cal felicitar als directius del Barça el seu encert en l’elecció d’un sponsor que em genera ha estat molt ben acollit per tothom.  El directius han estat a l’alçada i han apostat per una empresa tecnològica que pot produir altres beneficis col·laterals al Barça si es troba la manera de promocionar les vendes “on line” de productes relacionats amb el Barça més enllà dels tradicionals equipaments esportius.

També s’ha d’agrair als catarins la paciència que han tingut amb el Barça. Han suportat crítiques amb un marcat accent polític tot i que ells complien religiosament amb els pactes signats. Tinc el convenciment que si la relació comercial entre les dues entitats s’ha vist finalment truncada, cal cercar la causa en la nul·la defensa que la directiva del Barça ha fet en diferents assemblees de socis vers les crítiques que alguns d’ells, alimentats per un periodisme de fireta, feien. Tanmateix, i partint de la base que QATAR Airways no podia igualar l’oferta econòmica de RAKUTEN, entenc que la decisió de la Junta directiva del Barça, s’ha guanyat, encara que sigui per una vegada, un aplaudiment. Ara cal vetllar per que aquesta nova relació no es torci.                                             

Campanya espanyola de descrèdit contra el Barça

Fins i tot el president de la Generalitat Valenciana perd els estreps i no sap comportar-se tal com correspon al màxim dignatari del País Valencià

Que el president de la Lliga de Futbol Professional, i que el Comitè de Competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol critiquin als jugadors del Barça només pot passar en un país on regni l’imperi dels poca vergonyes.

Tebas i Ximo Puig són dirigents que actuen més com a "tifosi"
que no pas com a dirigents

El cap de setmana passat el Barça va guanyar al camp del València (2-3), en l’últim minut i de penal. Una bona part de l’afició valencianista no va poder digerir aquest fet, i ràpidament es va iniciar un campanya  de desprestigi contra els jugadors del Barça a la que s’hi van afegir faltaria més tots els elements de la caverna madrilenya, que a l’igual que els valencians van pair molt malament que el Barça acabés guanyant  justament un partit en l’últim sospir. 

Només acabar el partit, el director esportiu del València va fer unes declaracions contra l’àrbitre acusant-lo d’haver perjudicat ostensiblement al València, com a mínim, en tres decisions. Per no haver ensenyat una segona targeta groga a Sergio Busquets, per haver donat per vàlid el primer gol de Messi segons ell en fora de joc, i per no haver xiulat penal en una entrada d’Umtiti a un atacant valencianista dins de l’àrea blaugrana. La poca categoria d’aquest personatge queda ben palesa ates que en cap moment va fer referència a la greu lesió que va patir Andrés Iniesta per l’entrada brutal d’un jugador del València, o al fet que un dels gols del València va ser calcat al gol de Messi que tant el va indignar. Sembla que el Comitè d’Àrbitres vol demanar que es sancioni a aquest sinistre directiu valencianista.

El següent a desacreditar en aquesta ocasió als jugadors del Barça va ser el president de la “Liga de Fútbol Profesional”, el Sr. Javier Tebas, “conegut” ja pels barcelonistes des de fa temps ateses les seves habituals derives contra el Barça producte de la seva “madriditis aguda” i fora de control. El Sr. Tebas va dir que quan els jugadors del Barça celebraven el gol de la victòria i van rebre l’impacte d’una ampolla grossa d’aigua llençada des de la grada per un valencianista salvatge, “semblaven com si estiguessin en un joc de bitlles per la manera com alguns varen caure al terra” afegint que a ell li donaria vergonya fingir. També va tenir paraules de “reconeixement” cap a Neymar a qui va acusar de provocar a la grada. És indignant que qui presideix l’organització que integra a tots els clubs de futbol professional, i que ha de defensar els interessos de tots ells per un igual, faci aquesta mena de declaracions més pròpies d’un madridista enrabiat i encegat, que no pas d’un president assenyat, equànime, neutral i educat.

Va resultar sorprenent la intervenció del president de la Generalitat Valenciana, el socialista Sr. Ximo Puig, qui va perdre els papers com a màxim representant institucional del País Valencià quan va dir que “la manera de ser de Neymar no és digna d’un futbolista”. Qui ho diu! Precisament aquell que amb les seves paraules demostra que no és digne de presidir el País València on se suposa que com passa en altres indrets, el seu màxim responsable polític ha de ser educat i respectuós amb tothom. També amb els pocs valencians simpatitzants del FC  Barcelona, que algun n’hi deu haver.

El Comitè de competició de la Reial Federació Espanyola de Futbol (RFEF), composta per madridistes confessos, també es va afegir al festival contra el Barça. En una resolució  sense precedents, el Comitè va dir en la seva acta oficial va dir:

“no debe pasarse por alto el reprochable comportamiento que muestran algunos jugadores del F.C. Barcelona al dirigirse con ciertos gestos y expresiones hacia el público durante la celebración del gol que acababan de anotar. Tampoco constituye precisamente un ejemplo de deportividad la exagerada reacción de algunos jugadores del referido club que, sin haberles llegado a alcanzar ninguna botella, simulan o fingen de forma simultánea haber sido golpeados igualmente por un objeto mucho más contundente que la botella que alcanza a uno solo de ellos. Ni unos ni otros hechos deberían acontecer en una competición deportiva, en la que debería imperar en todo momento el recíproco respeto y buena lid entre jugadores y aficionados”

És a dir, el Comitè de competició de la RFEF converteix als jugadors del Barça d’agredits pels espectadors, a provocadors del llançament d’ampolles. Demencial! Això és la justícia esportiva (i no esportiva) espanyola: fan el que volen sense que els caigui la cara de vergonya. Davant d’aquesta situació, el Club ha decidit demandar davant del tribunal d’arbitratge esportiu (TAD)  tant al Sr. Javier Tebas com al Comitè de Competició per excedir-se en els seves funcions, i a més el Barça els reprova públicament i els retira la confiança tant al Sr. Tebas com al Comitè de Competició. És evident que el Barça té uns valors esportius, que cap d’aquests personatges esmentats en l’escrit ni el té ni el tindrà mai, i per això els jugadors del  Barça cada any guanyen la distinció del fair play de la competició.

En l’assemblea de compromissaris celebrada precisament avui, el president Bartomeu ha dit que tots aquests personatges “intenten guanyar fora del camp allò que no aconsegueixen dins”. Bona definició de la realitat d’aquest país anomenat Espanya.    

Les rotacions al Barça, assignatura pendent

Com contra l’Alabés, el Barça perd els seus senyals d’identitat quan el joc de les rotacions afecta a un excessiu nombre de jugadors

Tot i que segurament tenim la millor plantilla dels últims 10 anys, després de 9 jornades de lliga el Barça ha perdut 8 punts amb dues derrotes i un empat

Victòria molt treballada avui a València, en un partit en el que el Barça no ha estat còmode en el camp, amb un arbitratge horrible i molt permissiu amb el joc perillós dels locals, que han acabat lesionant Iniesta de gravetat i on els jugadors que entren nous a l’alineació no acaben de donar el pas, i adquirir el to de joc  i entendre els automatismes que defineixen les estratègies d’atac d’aquest equip ni les defensives. I és que la història demostra que llevat de les grans figures mundials,  Cruyff,  Maradona en el seu temps, i Ronaldinho més recentment, i algun altre,  la resta de jugadors que s’han incorporat al Barça han necessitat un període d’adaptació més o menys llarg, depenent en cada cas del jugador.

Ho vàrem veure l’any passat amb Arda Turan i anteriorment amb Sergi Roberto, i ho estem veient aquest any amb Denis Suárez, Paco Alcàcer i el portuguès André Gomes. I amb menor mesura amb el francès Digne. Un jugador que en canvi ha mostrat una adaptació molt ràpida ha estat el central francès Umtiti. Veient doncs com no tots les jugadors responen de la mateixa manera  a l’hora d’integrar-se a l’equip i això fa que tot i a la seva indubtable classe futbolística no puguin, de moment aportar tot el seu futbol al joc col·lectiu de l’equip.

Per això és molt important que Luís Enrique, a l’hora de fer rotacions, que les ha de fer, faci jugar en un mateix partit a un nombre de jugadors recent incorporats a l’equip massa significatiu, i si repassem les alineacions de l’equip en aquests dos partits amb mals resultats (l’empat al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid pot entendre’s com un resultat que entra dins de la lògica), el nombre de jugadors “de primer any” al Club ha estat excessiu. 

Contra l’Alabés, el Barça va jugar amb Cillessen a la porteria, Aleix Vidal i Digne a la defensa, Denis Suárez al mig del camp, i davant Paco Alcàcer i Arda Turan. És a dir d’11 jugadors, el Barça va sortir al camp 6 jugadors que en cara no han entrat del tot en la dinàmica de joc de l’equip. Resultat, Barça 1 Alabés 2.

L’altre partir anòmal pel que fa a nombre de rotacions va ser a Vigo on l’equip va perdre per 4-3. Veiem les rotacions en l’alineació titular que va presentar el Barça. En l’equip inicial hi figuraven Mathieu, André Gomes, Arda Turan i Rafinha. “de primer any” només hi havia André Gomes però la resta tampoc no són membres del que podrien anomenar equip titular. Tot plegat vol dir que 4 jugadors d’11 no eren titulars habituals en les alineacions.

De la lectura d’aquests dues alineacions queda clar per mi, que tot i que les rotacions són del tot necessàries, jugar amb més de dos jugadors no habituals és una temeritat. Defenso les rotacions, cal fer-les, però cal estar amatent a no desfigurar en excés l’equip quan s’hi incorporen jugadors que no estan en l’onze ideal. I això és una assignatura pendent del cos tècnic del Barça, que són els últims responsables d’aquests 7 punts perduts fins ara.

Diuen que Luís Enrique és una persona molt metòdica que ho controla tot, deu ser cert, ho desconec, el que si que tinc clar és que ell és el responsable de la pèrdua de personalitat de l’equip quan en les alineacions hi entren masses jugadors no habituals de cop. Tenim segurament la millor plantilla dels últims anys, però no tots els seus integrants estan en condicions encara d’aportar el millor de sí mateixos pel bé de l’equip.

I de nou ha fallat la motivació...

Amb l’equip ple de suplents, el Barça perd al Camp Nou contra l’Alabés

La motivació dels jugadors és clau per obtenir els millors resultats en les competicions en que es participa

Una vegada més, ha fallat la motivació en el Barça. No és la primera vegada que això passa sota la direcció de Luís Enrique, i val a dir que també havia passat anteriorment fins i tot en les èpoques daurades de Guardiola dirigint la banqueta del Barça.  

La derrota al Camp Nou contra l’Alabés és un accident, és cert, però com la majoria d’accidents s’hauria pogut evitar si s’hagués actuat amb un mínima precaució sobretot quan en situacions anteriors el propi Luís Enrique havia comès el mateix error. En aquest blog s’ha denunciat en més d’una ocasió que un entrenador no pot donar mai la impressió als seus jugadors, que no dona prou importància a alguns rivals. És evident que un entrenador ha de poder fer rotacions per equilibrar els minuts entre els jugadors de la plantilla; és evident que els suplents han de participar i integrar-se a l’equip quan els titulars descansen, però quan això succeeix, l’entrenador ha de ser capaç d’explicar als jugadors que l’entrada dels teòrics suplents a l’equip no es produeix com a conseqüència de les debilitats del rival; l’entrenador ha de poder fer entendre als jugadors que tot i jugar amb suplents, tot i les necessàries rotacions, aquells tres punts són vitals per l’equip, i per tant tots estan obligats a donar el millor de sí mateixos per aconseguir la victòria. Quan això no passa, quan l’entrenador fa rotacions i no motiva als seus jugadors, ve l’Alabés i et guanya a casa.

Habitualment la motivació dels jugadors és produeix sense que ningú l’estimuli des de fora. Ells mateixos per la transcendència internacional del partit, per l’envergadura del rival, o per la importància dels punts en litigi, surten al camp amb ganes de guanyar, concentrats i lluitant per totes les pilotes. Tanmateix hi ha ocasions en que això no és així, bé sigui per la poca entitat esportiva del rival, o per la poca importància del que hi hagi en disputa. I és en aquests cassos quan es necessita que l’entrenador sigui capaç de motivar als seus jugadors complementant amb les seves paraules el dèficit de motivació que ells puguin tenir. I això és el que Luís Enrique, una vegada més, no ha sabut fer.

Només tres dies després de la derrota contra l’Alabés, el Barça ha esborrat dels camp al Celtic de Glasgow al que ha derrotat per un contundent 7-0, en un partit en el que fins i tot Ter Stegen ha aturat un penal  que havia comès ell mateix. El joc i les ganes dels jugadors del Barça en aquest partit no han tingut res a veure amb la seva actitud dissabte passat contra l’Alabés i la diferència entre un partit i l’altre només té un nom: motivació. Ahir es tractava d’un partit de Champions, amb ressò internacional, mentre que dissabte el ressò era molt menor. En el partit d’ahir als jugadors del Barça no els faltava cam motivació externa atès que ja en tenien suficient per ells mateixos, mentre que dissabte passat la motivació era pràcticament nul·la, tant la pròpia dels jugadors com la que hauria d’haver tramès l’entrenador i el seu staff tècnic. Recordem a més que en el Barça, en aquest staff tècnic hi figura fins i tot un psicòleg. De que serveix?

Avui en dia, aquest tema de la motivació és fonamental no només en el món del futbol, sinó en molts altres àmbits de l’activitat humana. Algunes empreses i organitzacions de tot tipus s’han adonat de la importància de tenir uns col·laboradors ben motivats i per això cerquen directius amb una elevada capacitat de motivació. En canvi, en el món del futbol, es cerquen bons entrenadors, sense pensar que, a més de les tàctiques i de saber gestionar un vestidor, cal ser un molt bon motivador, i pel que sembla, ni Guardiola, ni Tito Vilanora o Jordi Roura ni ara Luís Enrique ho són. 

Tot i així, de títols se n’han guanyat molts, però per posar un exemple, amb una dosi de motivació més elevada, l’Atlético de Madrid ens hauria eliminat l’any passat de la Champions?  

Un Barça esperançador

En poques ocasions s’havia fitxat amb tant criteri com  aquest any

L’equip pot doblar, i en ocasions triplicar (gràcies a la polivalència d’alguns jugadors) totes les posicions.

Denis Suárez, el possible recant d'Iniesta 

La temporada del Barça ha començat d’una manera molt diferent a la de l’any passat. I són vàries les novetats: la primera és que es disposa d’un equip molt compensat en totes les posicions, la segona que la defensa està força més entonada que l’any passat per aquestes dates, i la tercera que el primer trofeu de la temporada (la supercopa d’Espanya) ja és el sarró, quan l’any passat es va perdre amb l’Atlètic de Bilbao.

Aquesta pretemporada ha estat molt millor planificada que l’any passat i els jugadors han pogut participar en uns entrenaments programats, llevat dels que havien participat en tornejos oficials amb les seves seleccions, però tot i així la preparació ha pogut ser molt millor que la de l’any passat, sobre tot en els aspectes defensius. La temporada passada a aquesta alçades l’equip havia encaixat molts gols, mentre que aquest any, si deixem de banda el partit contrael Liverpool, la defensa del Barça s’ha mostrat sòlida i sembla que als rivals els resulta complicat fer-nos un gol. Un bon exemple d’això és el partit de Bilbao de la setmana passada, on l’equip va aguantar un resultat positiu (0-1) tota la segona part sense excessives angoixes.

Pel que fa a les novetats, destacar la sortida del porter xilè Bravo que ha estat traspassat al Manchester City de Pep Guardiola. La seva marxa ha estat compensada amb l’arribada del porter holandès Cillessen, que ve, d’entada,  com a segon porter. Això dona la titularitat a Ter Stegen, que portava dues temporades a l’ombra de Bravo. Ter Stegen és un bon porter que té només un però: és molt bo jugant amb els peus, i la seguretat que té en aquesta pràctica el fa assumir en alguna ocasió un risc excessiu. Entenc que es feina dels seus entrenadors fer-li veure que ha d’aprofitar el seu excel·lent joc amb els peus per convertir-se amb un jugador de cam més, però això no ho ha de fer sempre, sinó quan la situació es presenti exempta de qualsevol risc excessiu.

La resta de novetats han sorprès per la seva qualitat. Potser el més car de tots ells (André Gomes) és qui ha demostrat menys a dia d’avui, però també és cert que les seves capacitats físiques tampoc han estat al 100%. Com incorporació d’última hora cal destacar al valencià Paco Alcàcer que ve per ocupar la posició de quart davanter.

Lucas Digne, un lateral francès que ha sorprés per la
seva qualitat. Serà una dura competència
per Jordi Alba  

Segurament, aquesta posició de quart davanter aquest any no serà com en anys anteriors. Ara fa dos anys, la cobria Pedro, que no va voler acceptar aquesta condició i avui en dia es penedeix de la seva decisió de marxar al Chelsea. L’any passat se la van repartir entre Munir i Sandro sense que cap dels dos demostrés excessives coses en les comptades ocasions que varen tenir per demostrar-les. En canvi aquest any, jo crec que Paco Alcàcer es vestir de curt en més partits dels que podem imaginar. Messi, Suárez y Neymar són un any més grans, i especialment els dos primers ja comencen a tenir una edat en la que l’entrenador hauria de pensar en dosificar-los per tenir-los a disposició en les grans ocasions, i per tant en els partits de menys compromís se’ls podria donar descans, fet que permetria al valencià disposar de més minuts dels que a priori podem pensar. 

Per acabar, val la pena insistir en els aspectes que creen il·lusió de cara a l’any vinent: la plantilla qualitativament és millor que la de l’any passat. Totes les posicions es poden doblar i fins i tot, algunes es poden triplicar. L’entrenador sembla que vol que els cracs entrin en les rotacions en els partits de menys compromís. El punt dèbil de l’any passat (la defensa), aquest any sembla millor dotada que l’any passat. El relleu d’Iniesta es diu Denis Suárez, un jugador de la pedrera del Barça que va ser cedit primer al Sevilla i després al Villarreal, que sembla que ha tornat amb força i molt més futbolista que quan va marxar. En definitiva, motius sobrats per a l’esperança i la il·lusió de l’afició. Esperem que els resultats acompanyin i confirmin aquestes expectatives tan positives.