I de nou ha fallat la motivació...

Amb l’equip ple de suplents, el Barça perd al Camp Nou contra l’Alabés

La motivació dels jugadors és clau per obtenir els millors resultats en les competicions en que es participa

Una vegada més, ha fallat la motivació en el Barça. No és la primera vegada que això passa sota la direcció de Luís Enrique, i val a dir que també havia passat anteriorment fins i tot en les èpoques daurades de Guardiola dirigint la banqueta del Barça.  

La derrota al Camp Nou contra l’Alabés és un accident, és cert, però com la majoria d’accidents s’hauria pogut evitar si s’hagués actuat amb un mínima precaució sobretot quan en situacions anteriors el propi Luís Enrique havia comès el mateix error. En aquest blog s’ha denunciat en més d’una ocasió que un entrenador no pot donar mai la impressió als seus jugadors, que no dona prou importància a alguns rivals. És evident que un entrenador ha de poder fer rotacions per equilibrar els minuts entre els jugadors de la plantilla; és evident que els suplents han de participar i integrar-se a l’equip quan els titulars descansen, però quan això succeeix, l’entrenador ha de ser capaç d’explicar als jugadors que l’entrada dels teòrics suplents a l’equip no es produeix com a conseqüència de les debilitats del rival; l’entrenador ha de poder fer entendre als jugadors que tot i jugar amb suplents, tot i les necessàries rotacions, aquells tres punts són vitals per l’equip, i per tant tots estan obligats a donar el millor de sí mateixos per aconseguir la victòria. Quan això no passa, quan l’entrenador fa rotacions i no motiva als seus jugadors, ve l’Alabés i et guanya a casa.

Habitualment la motivació dels jugadors és produeix sense que ningú l’estimuli des de fora. Ells mateixos per la transcendència internacional del partit, per l’envergadura del rival, o per la importància dels punts en litigi, surten al camp amb ganes de guanyar, concentrats i lluitant per totes les pilotes. Tanmateix hi ha ocasions en que això no és així, bé sigui per la poca entitat esportiva del rival, o per la poca importància del que hi hagi en disputa. I és en aquests cassos quan es necessita que l’entrenador sigui capaç de motivar als seus jugadors complementant amb les seves paraules el dèficit de motivació que ells puguin tenir. I això és el que Luís Enrique, una vegada més, no ha sabut fer.

Només tres dies després de la derrota contra l’Alabés, el Barça ha esborrat dels camp al Celtic de Glasgow al que ha derrotat per un contundent 7-0, en un partit en el que fins i tot Ter Stegen ha aturat un penal  que havia comès ell mateix. El joc i les ganes dels jugadors del Barça en aquest partit no han tingut res a veure amb la seva actitud dissabte passat contra l’Alabés i la diferència entre un partit i l’altre només té un nom: motivació. Ahir es tractava d’un partit de Champions, amb ressò internacional, mentre que dissabte el ressò era molt menor. En el partit d’ahir als jugadors del Barça no els faltava cam motivació externa atès que ja en tenien suficient per ells mateixos, mentre que dissabte passat la motivació era pràcticament nul·la, tant la pròpia dels jugadors com la que hauria d’haver tramès l’entrenador i el seu staff tècnic. Recordem a més que en el Barça, en aquest staff tècnic hi figura fins i tot un psicòleg. De que serveix?

Avui en dia, aquest tema de la motivació és fonamental no només en el món del futbol, sinó en molts altres àmbits de l’activitat humana. Algunes empreses i organitzacions de tot tipus s’han adonat de la importància de tenir uns col·laboradors ben motivats i per això cerquen directius amb una elevada capacitat de motivació. En canvi, en el món del futbol, es cerquen bons entrenadors, sense pensar que, a més de les tàctiques i de saber gestionar un vestidor, cal ser un molt bon motivador, i pel que sembla, ni Guardiola, ni Tito Vilanora o Jordi Roura ni ara Luís Enrique ho són. 

Tot i així, de títols se n’han guanyat molts, però per posar un exemple, amb una dosi de motivació més elevada, l’Atlético de Madrid ens hauria eliminat l’any passat de la Champions?