El Barça de bàsquet, un desastre absolut

Contra el Madrid, els jugadors baixen els braços: els han menjat la moral

Això només ho arregla un canvi d’entrenador: els jugadors han perdut al confiança en Xavier Pascual

Ha arribat l’hora de plantejar-se el cost de l’equip tècnic del bàsquet blaugrana amb relació els èxits esportius aconseguits. Segurament arribarem a la conclusió que aquesta comparació no és gens satisfactòria per que més enllà d’algun títol aconseguit aquests últims anys, a l’hora de la veritat l’equip sempre fa el ridícul. Encara recordo avergonyit la derrota humiliant que el Barça va encaixar en les semifinals de la Final Four de l’any passat, on el Real Madrid ens va passar per sobre com una piconadora. Va ser una derrota de les que fan mal: a Milà el Barça va caure contra el Madrid per una diferència de 38 punts!  (100-62).

De llavors ençà, les derrotes contra el Madrid han sovintejat, algunes per pocs punts, però d’altres amb avantatges significatius. Sembla com si el Madrid ens hagués pres la mida, i amb un equip que tampoc és cap cosa de l’altre món, ens guanya amb una gran facilitat. Es diria que els nostres jugadors baixen els braços a la més mínima que el partit se’ls torça o no els acaben de sortir les jugades. Entenc que la falta de confiança en ells mateixos és evident.

Però no és només la manca de confiança el que tenalla als jugadors del Barça. És que aquesta temporada de la lliga regular ha estat amb diferència una de les pitjors temporades que es recorden. S’han perdut partits contra rivals de tercera fila, i s’ha fet el ridícul en molts camps de la lliga espanyola. I no és que a lliga europea ens hagi anat molt millor: en el top16 es van perdre els dos primers partits de la lligueta i després cames ajudeu-me per aconseguir la classificació. I ara en plena carrera per accedir a la Final Four, ens trobem una vegada més fent el ridícul. Els encreuaments ens han portat a jugar contra el Olympiakos i després d’un primer partit que va resultar fàcil per l’equip blaugrana, en el segon partit un altre derrota contundent a casa per 13 punts de diferència. Aquesta derrota comporta dues conseqüències clares: la primera, la pèrdua del factor camp, atès que ara aquest factor el té al seu favor l’equip grec, i la segona el rics de caure eliminats és ben evident com a conseqüència de la incapacitat de l’entrenador del Barça de mentalitzar convenientment als seus jugadors davant la transcendència del partit. Si el primer encontre el varen guanyar fàcil, com és que el segon s’ha perdut d’una manera tan clara? Resposta evident: per manca d’una mentalització apropiada.  

On està la causa d’aquests resultats? Crec que la crisi del bàsquet blaugrana es conseqüència de dos factors. El primer una plantilla descompensada, però sobretot molt poc cohesionada. Els jugadors han estat escollits en funció de la seva aportació tècnica i del seu cost, però sense un anàlisi de la seva capacitat mental i psicològica. Els jugadors del Barça, en general, són mentalment dèbils. Per tant un primer responsable d’aquest situació seria el Sr. Joan Creus, director esportiu del bàsquet blaugrana, que en aquests últims anys  no ha estat massa encertat amb la seva política de fitxatges.

Una segona causa que complementaria a la primera és que a l’entrenador Xavier Pascual, ja se li han esgotat els seus recursos tàctics, i els rivals es coneixen de memòria la manera de jugar del Barça. A banda d’això jo hi afegiria una nul·la capacitat per motivar als seus jugadors, que a més semblen haver perdut la confiança en el seu entrenador. Són ja molts anys de Xavier Pascual al Barça, i és veritat que ha aconseguit èxits esportius sobretot en les primeres temperades com a primer entrenador, però també és evident que en aquests últims anys, l’equip en els grans ocasions falla. Només recordo una victòria de mèrit en aquests últimes temporades: la victòria en el play-off pel títol de lliga la temporada passada.

Xavier Pascual és primer entrenador del Barça des de febrer del 2008. En 7 anys ha aconseguit 4 lligues ACB (57,1%); 1 Eurolliga (14,3%); i 3 copes del Rei (28,6%). En total 8 trofeus de 21 possibles (38,1%). Aquestes xifres si es consideren només aquests 3 últims anys són molt més negatives.

Doncs bé, Xavier Pascual va ser renovat fins a l’any 17 al desembre de l’any passat... Ull clínic de la directiva.    

Repetició de la jugada

El Barça regala 2 punts a Sevilla

Qualsevol badada pot significar el fracàs de tota una temporada sencera

Aquest dissabte el Barça va deixar escapar estúpidament dos punts  a Sevilla. Després d’arribar al descans amb un 0-2 favorable, i de fallar clares ocasions de gol abans d’acabar el primer temps, el Barça va veure com en la segona parta el Sevilla li va remuntar els dos gols, per acabar el partit signant un empat. En certa mesura va ser la repetició del partit jugat a Manchester contra el City, ara fa un mes i mig. En aquella ocasió, igual que aquest dissabte, es va arribar al descans amb un 0-2, després que el Barça fes una molt bona primera part dominant completament al seu rival. A la segona part, com dissabte a Sevilla, va canviar el panorama i quan el City va marcar el seu gol, molts barcelonistes ens veiem a venir el gol de l’empat. A Manchester aquest empat no va arribar, però si que el va aconseguir el Sevilla.

Costa entendre com es pot passar de jugar molt bones primeres parts, i en canvi a les segones es baixa tant el nivell de joc i la concentració dels jugadors. Costa entendre com es poden fallar ocasions clares de gol quan matar el partit marcant el tercer gol podria ser definitiu per aconseguir la victòria. Costa entendre en definitiva, que els jugadors pateixin aquests nivells de concentració quan en el cos tècnic hi ha psicòlegs esportius que haurien de treballar per que això no passés.

Alguns diran que en el cas de Sevilla hi va col·laborar la decisió de l’entrenador de substituir a Neymar que estava jugant força bé, encara que no al seu millor nivell. I segurament tenen raó en aquesta apreciació. No tant per l’aportació concreta del seu substitut (en aquest cas en Xavi), sinó pel missatge que es transmet a l’equip. Segons el que va explicar Luís Enrique, la substitució es va fer per que volia assegurar el control del partit amb el joc al mig del camp, però a banda que aquest control tampoc es va aconseguir, el problema la lectura que els jugadors fan quan veuen que el seu entrenador, amb un 0-2 favorable, retira a un davanter i el substitueix per un migcampista. La interpretació més normal dels jugadors quan veuen aquest canvi és “això està guanyat i ara l’entrenador vol aguantar el resultat” amb el relaxament del tot lògic que aquesta visió comporta.

És la versió moderna del “amarrategui” que era el plantejament de la Real Societat i altres equips del Nord d’anys ha, quan amb un resultat favorable, substituïen a un davanter per un defensa. Està clar que aquesta tàctica, pròpia d’entrenadors poc valents, és vàlida per equips que lluiten per assolir una classificació que els permeti mantenir la categoria, però en absolut és vàlida per equips que lluiten perguanyar campionats. I en aquest sentit val a dir que Luís Enrique com entrenador encara no ha guanyat campionats i que tant en el Celta com en la Roma els seus objectius esportius no passaven en cap cas per aconseguir títols.

Estem doncs davant d’una situació que tant de bo no tingui repercussions negatives per l’equip. El Barça continua líder de la Lliga ara només amb 2 punts d’avantatge sobre el Madrid, vol dir que només tenim la possibilitat de cedir un punt més dels que cedeixi el Madrid. Ens tenen els “goal average” guanyat i per tant aquests 2 punts en la realitat en són un de sol. El Barça té una sortida molt complicada contra l’Atlético de Madrid, i un altre no tan complicada al camp de l’Espanyol, i dissabte que ve rebem al València. Un calendari difícil que obligarà a lluitar a fons per mantenir l’avantatge sobre els blans.

Continuo dient que aquest Barça no genera confiança, que aquest Barça té molts alts i baixos, que aquest Barça no és un equip que jugui amb regularitat pel que fa al seu nivell de joc. Aquest Barça és capaç de guanyar al Madrid i perdre a casa amb el Málaga, o de perdre a casa amb el Celta de Vigo i guanyat al camp del Manchester City. Aquest és un Barça imprevisible, i per tant una autèntica sorpresa a cada partit. Diuen que els equips de Luís Enrique sempre han acabat forts les temporades; confiem que en el cas del Barça això també sigui així, i que aquesta fortalesa ens permeti continuar aspirant a tots els títols.

Està clar que ens tocarà patir fins al final de temporada...         

La Junta Directiva del Barça és un desgavell absolut i un desprestigi pel Club

La fiscalia s'acarnissa amb el Barça l'endemà mateix de guanyar al Real Madrid

Una directiva d'afeccionats ineptes no pot dirigir un Club de prestigi mundial

Una vegada consumada la derrota del Madrid en el clàssic de fa uns dies, el Jutge Ruz i el fiscal José Perals han volgut intervenir l’endemà mateix per posar aigua al vi de la gran victòria blaugrana, en un partit on el Barça tot i la victòria, no va poder mostrar la seva superioritat en el joc.

Tanmateix la Justícia va voler compensar als afeccionats madrilenys oferint-els un botí que sens dubte haurà omplert de joia a Florentino i tota la seva patuleia d’aduladors. La Fiscalia ha decidit demanar 7,5 anys de presó per l’expresident Rosell, i 2 anys i 3 mesos pel president Bartomeu i una multa de 22,1 milions d’€ al Barça. A banda el fiscal Perals demana per Rosell una multa de 25,1 milions d’€ i la de Bartomeu és de 3,8 milions d’€.

El president Bartomeu i el candidat Toni Freixa

A més, el fiscal Perals demana 2,6 milions d’€ com a conseqüència d’un delicte fiscal de l’exercici 2011 per Rosell i el Barça i altres 6,8 milions de l’exercici 2103. A Bartomeu i al Barça els demana també 2 milions d’€ per un delicte contra la Hisenda Pública a l’any 2014. En total la petició de la fiscalia supera els 62 milions d’€.

A banda del greuge que tot això significa pel Barça, comparativament amb el fer i desfer d’altres clubs de la capital, sobta l’agressivitat mostrada per la fiscalia contra el Club representatiu de Catalunya, amb permís de l’Espanyol. Tanmateix i més enllà dels atacs dels poders fàctics espanyolistes contra qualsevol símbol català (i sens dubte el Barça ho és), el que em resulta molt preocupant és  el descrèdit que el Barça està acumulant en l’esfera internacional per culpa d’una directiva impresentable, que hauria de marxar cap a casa d’una manera immediata, sense necessitat d’esperar a final de temporada.

En lloc de sortir a defensar al Club exposant amb claredat els fets, reconeixent els possibles errors, i cercant algun  tipus d’acord que eviti la vergonya del judici, la directiva del Barça ha donat a conèixer un comunicat en el que no només no explica la seva versió sinó que maregen la perdiu amb temes que res tenen a veure amb les peticions de la fiscalia, i intenten interposar una cortina d’opacitat entre la realitat i l’actuació de la “Justícia”. D’aquest comunicat en destaco els punts següents:

La Junta Directiva ha tractat la petició fiscal d'obertura de judici oral i penes contra el FC Barcelona, el seu president, Josep Maria Bartomeu, i el seu expresident Sandro Rosell, derivades del cas Neymar. Sobre aquest assumpte, la Junta vol deixar clars els preceptes següents:

1. Tant el Club com el seu president reiteren la seva total innocència fruit d’un assumpte que únicament té un caire tributari i no penal, les discrepàncies jurídiques del qual s’han de dirimir en seu administrativa, no a l'Audiència Nacional.

2. El món jurídic s’ha fet ressò del decurs del procés i del seu resultat, considerant-lo impropi. També es considera impròpia la celeritat amb la qual s’han emprat els operadors jurídics implicats en aquest assumpte. Els advocats de tots els afectats presentaran les corresponents apel·lacions de manera immediata, denunciant aquestes circumstàncies i la inexistència de cap delicte.

Rosell i Bartomeu: ineptes. mediocres i irresponsables

3. El president del Club, davant del que considera una "gran injustícia", reitera que continuarà endavant amb la seva intenció de presentar-se a les pròximes eleccions a la presidència del Club i seguir dirigint l'Entitat amb els mateixos criteris de serietat, conducta moral, control financer i respecte als socis que ha demostrat fins avui, posant tota la seva atenció que el Club segueixi sent una referència mundial.

4. Agrair als socis la seva comprensió i el seu suport en aquests moments.

Els punts 2 i 3 d’aquest comunicat són del tot sobrers i en especial el referent a la voluntat del president del Barça de voler-se presentar a les properes eleccions a la presidència. Què tenen a veure les denuncies de la fiscalia amb les eleccions del Barça? Perquè aquesta voluntat de voler barrejar les coses? Què volen amagar? Què s’han cregut que són?

La Junta directiva actual del Barça són una colla d’okupes que a més s’estan barallant entre ells. No s’entenen; alguns com el Sr. Faus tractant a qualsevol preu de no veure’s implicat en aquestes acusacions de la fiscalia, mentre que un altre directiu (Toni Freixa) posa en qüestió al legitimitat del president Bartomeu per presentar-se a les properes eleccions estan pendent de poder anar a la presó. Tot plegat un embolic que fa mania.

En mala hora els socis del Barça van deixar que tota aquesta colla de impresentables, ineptes i mediocres, s’apoderessin de les regnes del Club. Tant de bo, en les properes eleccions el seny s’imposi a l’hora d’elegit una Junta digna d’un club com el Barça  

La recuperació del Barça

Tot i anar líders a la classificació, l’equip encara genera dubtes

Els propers partits seran claus per assolir una temporada exitosa, però haurem de patir fins al final.

Des del dia de la derrota amb el Málaga al Camp Nou per 0-1, l’equip sembla que ha recuperat el pols. El que està clar és que torna a ocupar el primer lloc a la classificació de la Lliga i que ara li porta 4 punts d’avantatge al Madrid per contraposició als 4 punts d’avantatge que el Madrid ens duia el dia del Málaga. Són per tant 8 punts els que el Barça ha recuperat al Madrid enpoc més d’un mes, el temps que va de la jornada 24 a la jornada 28, i això és fruit dels mèrits de l’equip, sens dubte, però també dels demèrits dels rivals i en especial del Madrid.

Tot i això, el joc del Barça no acaba de generar la confiança d’aquell equip que encara que comencés el partit encaixant algun gol, els barcelonistes sabíem que l’equip podia remuntar, i quan es guanyava encara que fos per una diferència curta, els afeccionats teníem una confiança cega amb la victòria. Ara, tot i els resultats positius, l’equip genera dubtes en l’afeccionat que veu com tot i guanyar sempre anem amb l’ai al cor.

Em referiré només a dos partits que són un bon  reflex del que dic. En la última eliminatòria de Champions en el partit disputat a Manchester contra el City, a la mitja part, després d’un joc brillant (un dels millors partits d’aquesta temporada), el Barça guanyava 0-2. A la segona part, les coses varen canviar i sense saber-ne el motiu exacte es va poder veure com de mica en mica el Manchester City anava guanyant autoritat en el camp i el gol de l’equip anglès es veia venir. I no només aquest gol, sinó que molts temíem que arribés l’empat que afortunadament no va arribar, però era evident que no teníem aquella confiança en l’equip de l’època Guardiola.

El cap de setmana passat vàrem jugar contra el Madrid, i una vegada més, l’equip ens va posar l’ai al cor. Una vegada aconseguit l’empat per l’equip madrileny, i a tenor de com es desenvolupava el partit, molts afeccionats ens temíem el segon gol dels blancs. Afortunadament, a la segona part es va tornar a veure un bon Barça, i el segon gol va arribar però a favor nostre. Fins que l’àrbitre no va xiular el final del partit, i tot i la millora en el joc respecte al de la primera part, vàrem patir de valent aguantant el resultat.

Per quina raó l’equip no genera confiança? Segur que hi ha moltes opinions al respecte i tothom es creu que seva és la bona. En el meu cas, jo considero que amb Piqué recuperat (fet que haig de reconèixer que jo no ho creia possible), la defensa del Barça és de les millors que hem tingut en els últims anys. La porteria està molt bon coberta tant amb Bravo com amb Ter Stegen, i els 4 homes que li donen cobertura, llevat d’algunes frivolitats d’Alves, han aconseguit un molt bon nivell d’entesa. Segurament dels 6 homes que habitualment van rotant pels 4 llocs de la defensa només Bartra genera certs dubtes.

A la davantera, la tripleta Messi, Neymar i Suárez és molt probablement una de les millors tripletes atacants dels futbol mundial. S’entenen bé, i quan Messi està en forma, són una davantera molt difícil d’aturar. Els problemes no són doncs al davant.

Per tant, jo crec que els mals del Barça venen d’un mig camp que ha perdut capacitat de creació. Xavi, que ha estat un dels millors jugadors, procedents del planter, de la història del Club, ja té 35 anys. Iniesta ha perdut una mica aquella capacitat innata de crear situacions de perill en jugades del tot inesperades pels rivals, com a conseqüència segurament de l’edat, i també de les lesions que l’han afectat al llarg de la seva carrera esportiva i Busquets tampoc és aquell mig centre que havia estat des que Guardiola es va decidir a fer-lo jugar de titular. Tot plegat fa que amb les noves incorporacions (Rafinha i Rakitic) que sent bons tampoc són jugadors extraordinaris, la generació de joc, la creació de la jugada de perill, no estigui al nivell d’altres anys.

I quan al camp veus que el teu equip està guanyant justet, però que el centre del camp no domina clarament la situació (cassos de Manchester i Madrid, entre molts altres), temps el pitjor.

Com que ja estem enfocant el final de temporada està clar que haurem d’arribar al final de la mateixa patint per que a aquesta alçades de la competició, això ja no té arreglo. Ens queden 10 partits de lliga, 1 de la final de la copa, i 7 fins la final de la Champions (en total 18) en els que ens tocarà patir. Benvingut sigui el patiment si aconseguim guanyar...