Les retribucions dels futbolistes i dels que els envolten...

Les xifres astronòmiques que el futbol mou, són l’expressió clara que en aquest esport/espectacle/negoci estem en mans d’autèntics gàngsters.

Cal una regulació urgent que eviti aquesta enorme injustícia social i esportiva

Sovint és notícia en els diaris que tal o qual jugador ha estat fitxat per un equip, i aquest fitxatge ha implicat un cost de milions d’€. De entre els fitxatges més rellevants a nivell econòmic destaquen els 96 milions d’€ que el Madrid va pagar al Manchester United pel fitxatge de Cristiano Ronaldo, o els 100 milions d’€ que el mateix Madrid va pagar al  Totenham anglès pel fitxatge de Bale, o la quantitat exacte (que es desconeix gràcies a l’opacitat de la junta blaugrana) que el Barça ha pagat al Santos brasiler pel fitxatge de Neymar, o els 85milions d’€ que el mateix club blaugrana ha pagat al Liverpool pel fitxatge de l’uruguaià  Suárez. Unes xifres que fan calfreds i que per elles mateixes demostren que al futbol s’ha perdut el sentit comú.

Caldria aprofundir també en un altre qüestió referent a com aconsegueixen alguns clubs de futbol aquests diners, quan el crèdit és o molt car o inexistent i quan un país com Espanya està sumit en una crisi econòmica sense precedents, per que la tresoreria d’aquests clubs tampoc es pot considerar en general suficient per assumir aquestes despeses, però això ja ho abordarem en una propera entrada al blog 

Però el que ja no és habitual és que els diaris expliquin amb veracitat les condicions del fitxatge, és a dir, els emoluments que els jugadors percebran del club mentre en sigui jugadors. Els equips pressionen als representants dels jugadors per impedir que aquests expliquin el detall de les operacions i en particular els aspectes retributius del jugador. Aquesta manera d’actuar ha quedat ben palesa gràcies a les explicacions que el representant del madridista Bale va donar, en el sentit que la retribució del jugador era de 13 milions d’€ nets, front a les xifres que difonia el mateix Reial Madrid. Però no és només Bale qui percep una retribució astronòmica; Cristiano Ronaldo o Messi no es queden enrere. El madridista guanya 17 milions d’€ anuals lliures d’impostos, i Messi té una retribució de 20 milions d’€ nets per temporada. No són aquests els únics jugadors amb retribucions estratosfèriques: el suec Zlatan Ibrahimovic guanya 18 milions d’€ anuals nets. Tot plegat un autèntic disbarat al que sembla que ningú està disposat a posar-hi remei.

La discussió ètica és obvia: com es justifica que aquests nois privilegiats guanyin en un dia, més diners que els que un treballador de classe mitjana guanya en tot un any? Té algun sentit això? es podrà al·legar que aquests nois tenen una vida “laboral” curta d’uns 8 o 10 anys de mitjana en els que arriben a guanyar aquestes xifres astronòmiques, però tot i així està clar per aquell que ho vulgui veure que de cap manera es justifica que un valor afegit tan baix (saber manegar una pilota amb els peus) sigui retribuït tan exageradament; molt més que un metge, un enginyer, un arquitecte, o un mecànic per posar alguns exemples. 

Però si la discussió sobre la retribució dels futbolistes és prou clara en el sentit de ser socialment injusta i desproporcionada, que dir d’alguns personatges que els envolten, com ara els seus representants?. Aquests dies s’ha tingut coneixement dels guanys de Jorge Mendes, conegut representant de diferents jugadors de futbol d’elit. Aquest personatge és representant de diversos jugadors que aquest últim any han estat objecte de traspassos dels que ell s’embutxaca un 10% del import del traspàs que paga el club comprador. Entre els futbolistes que aquest personatge representa hi ha noms com Di Maria, James Rodriguez, Falcao, Diego Costa, Filipe Luís, i molts d’altres. Doncs bé, aquest any alguns dels futbolistes per ell representats han canviat de club mitjançant traspassos per un valor de 345,4 milions d’€, dels quals 34,5 han estat per aquest Sr. Mendes. Això en un sol any!

Decididament, el món del futbol és una autèntica bogeria en mans de persones sense escrúpols: autèntics gàngsters infiltrats en el món de l’esport.                                                   

La capacitat d’influència del Barça a nivell internacional és nul·la

Les institucions esportives internacionals es toregen al president del Barça com aquell que res...

Els millors del món? Ho vàrem ser... i ja no ho som.  

Des que la presidència del Barça ha caigut en mans d’oportunistes mediocres que han buscat en el Club la seva promoció personal, hem assistit a un progressiu deteriorament de la capacitat d’influència del Barça en les més altes instàncies del futbol mundial. Ho acabem de viure amb tres fets que de manera consecutiva han posat en evidència el "paperot" que els directius del Barça juguen a nivell internacional.

El president de FIFA torejant al president del Barça
al mes de maig a Zurich

En efecte: va ser el 2 d’abril d’aquest any quan la FIFA va comunicar al Barça que li aplicava un sanció econòmica de 370.000€ i una esportiva de dos períodes de traspassos sense poder fitxar jugadors de cap categoria, per haver comés infraccions en els fitxatges de jugadors menors de 18 anys. El Barça va recórrer la sanció i el 23 del mateix mes, el comitè d’apel·lació de la FIFA va decidir aplaçar la sanció per poder estudiar detalladament el recurs del Barça. És el dia 19 d’agost quan el Barça és cridat a Zúric per ser escoltat i just l’endemà, el dia 20 d’agost la FIFA ratifica un per un els seus arguments i castiga al Barça amb les sancions indicades abans. En mig de tota aquest procés que en la seva part final ha durat quasi 5 mesos, el president suplent del Barça, el Sr. Josep Maria Bartomeu va visitar a Zurich al president de la FIFA Josef Blatter i ho va tornar a fer a Brasil amb ocasió del mundial. 

Malgrat aquestes trobades, el 20 d’agost la FIFA es va mostrar implacable i va sancionar al Barça amb un rigor mai aplicat a altres clubs. Però les desgràcies mai venen soles, i novament el Barça va ser objecte de l’escarni internacional quan va voler intercedir en la sanció que la FIFA va posar al jugador Luís Suárez, durant la competició del campionat mundial. Juntament amb les autoritats esportives uruguaianes, el club blaugrana va interposar un recurs al TAS per intentar rebaixar la sanció de quatre mesos que encara pesa sobre el jugador, i una vegada més el TAS no va fer ni cas a les reclamacions del Barça, accedint només a que Luís Suárez es pogués entrenar i ser presentat.

Dos mesos després es van tornar a trobar, ara al Brasil. Aqui
al president Bartomeu ja li van clavar una banderilla

Està clar que amb aquests dues experiències internacionals, el president Bartomeu ha demostrat ja la seva nul·litat com a negociador i la carència absoluta de cap mena d’influència en el futbol mundial on és un perfecte desconegut. Mentre tant, els aficionats culers anem veient com els nostres rivals cada dia es reforcen més i millor, cada vegada són més potents, cada any van guanyant títols i nosaltres hem d’apagar les televisions quan aquestes retransmeten les celebracions pels títols que els rivals van guanyant. Això si, ens anem omplint la boca de que tenim al millor jugador del món i el Barça és el millor club del món. De què serveix això si no guanyem títols? A qui pretenen enganyar creant aquest fals debat de ser els millors del món? Els millors del món són aquells que guanyen sempre i ho guanyen tot o quasi tot, i tant el Barça com Messi, l’any passat no han guanyat res.

Aquesta davallada d’influència del Club, no es produeix només a nivell internacional. Si ho mirem dins de l’estat espanyol, veiem com cada vegada més el Braça és el “pito del sereno”. Les investigacions que l’agència tributària està fent sobre Messi, algú es creu que es farien amb la mateixa virulència contra cap jugador del Madrid? Les investigacions del contracte de Neymar, s’han fet alguna vegada a algun altre jugador de la lliga espanyola? Només és el Barça qui pot haver comés irregularitats en els fitxatges? Cristiano Ronaldo, Bale, i d’altres han estat fitxats d’una manera escrupolosament correcte sense amagar res a la hisenda pública?  D’on surten els diners del Madrid per fitxar jugadors en una època de crisi econòmica on els bancs no deixen un Euro ni tan sols a les empreses solvents, i si ho fan, ho fan a preus altíssims? La llotja del Bernabeu és o no és una oficina de tràfic d’influències?

FC Barcelona...qui t’ha vist i qui et veu...  Quan s’adonaran els socis del Barça que un club tan gran com aquest, no es pot deixar en mans d’incompetents i “don nadie” en el  món empresarial i dels negocis? 

La professionalitat, la vida privada...i la responsabilitat d’un futbolista

La baixa forma de Gerard Piqué és espectacular

Vicente del Bosque, l’acaba de deixar fora de la selecció espanyola

L’any passat em va sobtar llegir que al central del Barça Gerard Piqué, l’havien vist d’incògnit, participant a un campionat de pòquer als Estats Units. Aquest any hi ha tornat a participar per segona vegada consecutiva.

Per altre banda, la baixa forma del central és alarmant: des de fa ja tres temporades com a mínim, al defensa blaugrana se’l pot considerar responsable directe o indirecte d’alguns del gols encaixats per l’equip, tant a conseqüència  de pilotes perdudes o mal controlades, de despistes defensius deixant lliures als atacants rivals, i en d’altres ocasions arribant tard al tall, o  després que el rival li hagi trencat la cintura.  No cal recordar els penals en contra que ens han xiulat a conseqüència d’errades d’ell.

Gerard Piqué a La Vegas

Per altre banda, és sabut que el jugador ha decidit compartir la seva vida amb una cantant d’èxit i de renom mundial, que s’ha de reconèixer, canta molt bé i és una dona  sensual i de molt bon veure.

Fins aquí tres realitats indiscutibles. La pregunta és: estan relacionades entre elles? I la meva resposta és molt clara: Si!, ho estan.

En Gerard Piqué es va formar futbolísticament als equips inferiors del Barça; als 17 anys va acceptar una oferta del Manchester United, per anar-se’n a viure a Manchester i jugar al futbol en aquest equip, tot i que el seu avi havia estat un directiu de l’entitat blaugrana que gaudia de força reconeixement: Amador Bernabeu. La seva tornada al Barça es va produir a l’any 2008 quan Piqué tenia 21 anys, i després de no haver aconseguit triomfar al Manchester United. Va ser de la ma de Pep Guardiola quan Piqué va sorprendre a propis i estranys amb unes actuacions  estel·lars amb el primer equip del Barça, fet que li va comportar el reconeixement de l’afició i ser cridat per la selecció espanyola. Piqué tenia davant seu uns anys que podien ser espectaculars atenent a la seva progressió a l’eix de la defensa blaugrana.   

Tanmateix, mica en mica, aquell joc espectacular, aquella visió de joc a l’hora de treure al pilota jugada, la seva anticipació davant les incursions del rival, el seu baix estat de forma, van anar deixant pas a un joc cada vegada més preocupant, ple d’errades, que ens ha anat costant gols. Com tantes vegades passa al Barça, aquesta baixada evident de les seves prestacions futbolístiques ha estat passada per alt per la majoria de periodistes esportius del país, que l’han continuat lloant, com si Piqué continués sent el que havia arribat a ser, quan de fet s’havia convertit en un mal defensa.

Quan els entrenaments es prenen a broma...

El que estic dient ho va reconèixer a finals de juliol el propi Piqué quan en una roda de premsa va dir als periodistes presents: “Ara mateix no estic ni entre els tres millors centrals del mon”. Quanta raó tenia. Per si li quedava algun dubte, el seleccionador espanyol Vicente del Bosque, l’acaba de deixar fora de la primera convocatòria de la selecció absoluta  que ha d’intentar la seva classificació per a la copa d’Europa del 2016.

Com que als seus 27 anys se’m fa molt difícil creure que la qualitat futbolística que havia demostrat hagi desaparegut a causa de cap encanteri, he de concloure que la davallada espectacular del seu rendiment es deu a les causes explicades al començament a les que hi ajuntaré una preparació física deficient, cap motivació per fer bé la seva feina, tenir masses pardals als cap, i responsabilitat zero davant dels socis del Barça que li paguen el sou.

Això pot tenir arreglo? No ho se; depèn exclusivament d’ell… i de la ma dura de Luís Enrique.   

La compra venda de jugadors, al FC Barcelona

Quan les comissions poden malmetre la imatge del Club  

Fitxar jugadors lesionats, una de les especialitats de la casa… i de la "Cosa" 

Aquests dies ha estat notícia el traspàs del jugador del R. Madrid Di Maria al Manchester United. Ho destaco per que el Madrid ha fet sens dubte, un negoci rodó: el va comprar per 25 milions i l’ha venut per 75. Aquesta realitat contrasta amb el desastre de les contractacions de jugadors a can Barça. En repassaré només alguns exemples:

Chigrinsky, comprat per 25 milions i venut per 15

Villa comprat per 50 milions i venut per 3

Cesc, comprat per 45 milions i venut per 33

Alexis Sánchez, comprat per 35 (amb variables inclosos) i venut per 40

Notem que amb l’únic jugador amb qui el Barça ha fet algun negoci ha estat en el cas d’Alexis; en la resta de cassos l’habilitat dels directius blaugranes per malbaratar els recursos dels socis és ben notòria. Aquesta és la demostració de la gran capacitat negociadora de la junta de Sandro Rosell i del seu suplent, Josep Maria Bartomeu.

Josep Lluís Núñez fou president del Barça
 entre els anys 1978 i 2000 

És ben coneguda la frase de l’expresident Núñez, quan a instàncies de Cruyff li demanaven el fitxatge de determinat jugador: “Fitxar per 2.000 milions (de pessetes) ho sap fer fins i tot la portera de casa meva” va dir l’expresident. Doncs bé, seria hora que algú busqués a aquesta portera i la posés de responsable de la direcció esportiva del Club, per que de ben segur, ho faria millor que el Sr. Zubizarreta i la seva gent. El Barça compra car, i ven a preu de saldo. I que no ens vinguin amb la història de que quan qui ven és el Barça ens ofereixen pocs diners, perquè això també li  passaria al Madrid, i cal reconèixer que en aquest àmbit ho saben fer molt millor que nosaltres.

Alguns mal pensats, podrien relacionar les operacions de compra-venda de jugadors al Barça, amb l’existència de comissions, com ha quedat clar que ha succeït amb el fitxatge de Neymar. Potser algú hauria de posar fi a aquesta pràctica, que permet que uns quants s’embutxaquin uns calerons que tenen propietari: el soci del Barça.

Johan Cruyff va aportar, sense cap mena de dubte, grans coses al futbol blaugrana, però alguns diuen, que ell va ser el primer entrenador del Club que cobrava comissions pels fitxatges. Si fos així, caldria eradicar aquesta pràctica de manera immediata i expulsar de l’organització a aquells que la practiquen.

Però els desastres econòmics dels fitxatges del Barça no venen només pels preus sovint desorbitats que acabem pagant per la incorporació de jugadors, hi ha encara un altre fet  a desterrar: fitxem jugadors que no arriben a jugar al primer equip, només pel fet que algú cobri comissions. Se’n recorden de Keirrison? I de Henrique? I de Mario? Doncs aquests errors s’acaben de repetir: el Barça acaba de fitxar a un defensa brasiler anomenat Douglas Pereira, veurem si acaba jugant algun partit.

El nou fitxatge del Barça, Douglas Pereira; està per veure
quants partits acaba jugant amb el primer equip 

Un altre problema en el fitxatge de jugadors rau en els serveis mèdics del Club; estem especialitzats en el fitxatge de jugadors tarats físicament, i això ha succeït en més d’una ocasió: Joan Gaspart va fitxar desesperadament a Overmars que havia estat un gran jugador holandès, però que una greu lesió l’havia deixat pràcticament inservible pel futbol. Fa anys també es va fitxar a Amunike, un altre jugador que va arribar amb un genoll destrossat. Posteriorment vàrem fitxar del Saragossa a Gabi Milito, descartat pel Madrid a conseqüència d’una greu lesió que havia patit,  i ara acabem de fitxar a l’Arsenal al jugador belga  Thomas Vermaelen, que ha estat pràcticament tota una temporada sense jugar. Una mica més de criteri al serveis mèdics del Club, no vindria malament.

Cal posar ordre i transparència a les actuacions del Club enlloc de tapar o negar les irregularitats o mirar cap a un altre banda; el Barça no pot continuar sent un club tèrbol on el fitxatge de jugadors hagi d’acabar als jutjats. Volem llum i taquígrafs; volem claredat absoluta. No als tripijocs. Si algú vol perpetuar aquesta manera de fer, més val que se’n vagi a casa quan abans millor...         

La junta directiva del Barça s’instal·la en el conflicte judicial permanent

El poder que dona la presidència del Club fa que molts vulguin ser-ho per donar sentit a una vida professional sumida en la mediocritat

Avui hem sabut que en la reunió d’ahir de la junta directiva del Barça es van adoptar, entre altres acords, el de mantenir l’acció de responsabilitat social contra l’anterior junta presidida per Joan Laporta.

Recordem que en la Assemblea General de Compromissaris de l’any 2010, a proposta de la nova directiva del Barça, llavors presidida per  Sandro Rosell, es va aprovar  interposar una demanda de responsabilitat social per la mala gestió que segons la directiva barcelonista havia fet la Junta del president Laporta en el mandat anterior. Encara recordo la cara de cinisme de qui actuava de secretari de l’assemblea, el Sr. Toni Freixa, quan va donar els resultats de la votació; una votació en la que el president del club, el Sr. Rosell, va donar la nota abstenint-se en la votació. Com es pot abstenir qui propugna, com a president del Club, querellar-se contra un expresident? Aquesta mena d’actituds només estan a l’abast de persones sense cap mena de categoria ni personal ni professional.

Rosell, Faus i Freixa entrant, com no, als jutjats de Barcelona

Quan Sandro Rosell es va veure obligat a dimitir al destapar-se les irregularitats comeses en el fitxatge de Neymar, el president “suplent” Josep Maria Bartomeu, va voler donar una imatge d’unió, dient en una compareixença pública, que el Club es replantejaria la querella contra Joan Laporta. Dic lo de president suplent  per una doble raó. La primera per que el Sr. Bartomeu no ha estat ratificat per les urnes, per tant, tot i que estatutàriament la seva arribada a la presidència del Barça és legal, no té en canvi la necessària ratificació del socis a través de les urnes. El Sr. Bartomeu no s’ha sotmès ni tan sols a una moció de confiança. La segona raó, està relacionada amb la sensació de que qui continua manegant els fils a can Barça és el Sr. Rosell, a través del seu home de palla Bartomeu actual president, i d’un altre personatge tèrbol com és el cas de l’advocat Freixa.  És per aquestes raons que dubto de que sigui realment Josep Maria Bartomeu qui prengui les decisions al FC Barcelona.

Per altre banda, a l’any 2010 qui va prendre la decisió d’interposar la demanda de responsabilitat social va ser la Junta General de Compromissaris. Entenc que si aquesta decisió s’ha de replantejar, és a aquesta Junta General a qui li correspon fer-ho  atès que va ser ella qui ho va aprovar. No veig doncs clares les raons que han portat ara al Sr. Bartomeu i als seus directius, a prendre una decisió que en tot cas ells haurien d’haver portat a l’Assemblea per tal que aquesta es pronunciés. O potser es creuen que Amb Sandro Rosell, Josep Maria Bartomeu, Javier Faus i Toni Freixa ja n’hi ha prou per decidir allò que és competència de tots els socis?

Rosell, Bartomeu…qui dels dos exerceix veritablement
de president del Barça?

De tot plegat, una cosa està molt clara, i és que el Barça viu instal·lat en la querella permanent, i en la divisió eterna de grups antagonistes que posen per davant els seus egos i les seves aspiracions personals. Aquest fet comporta guerres permanents dels uns contra els altres que sens dubte influeixen en la marxa esportiva de l’entitat, fins el punt  que el millor equip de la història del futbol s’ha diluït absolutament, sense que ningú hagi fet res per salvaguardar les àrees esportives d’aquesta guerra permanent i encoberta entre les diferents faccions que volen assumir el poder a Can Barça.

Crec que per reduir el pes d’aquestes faccions, s’imposa prendre decisions assenyades, i entre elles una d’urgent i necessària: reduir els mandats presidencials a un màxim d’anys que sigui determinat per l’Assemblea i no pels directius afectats. Si el temps de permanència en el poder es redueix, potser d’aquesta manera aconseguirem reduir també l’interès de molts per assolir-lo. Tant de bo.