El Barça diu adéu a la Champions

Com en aquests darrers anys el Barça cau eliminat a quarts de final després d’un partit esperpèntic sense joc, i sense “el millor”, absent per vacances.

La Roma, equip europeu de segon ordre, remunta el 4-1 del Camp Nou,  i ridiculitza al Barça davant de tot Europa. La humilitat dels seus jugadors, tota una lliçó per a uns tibats jugadors blaugranes. 

Feia dies que el joc del Barça creava dubtes. Per no anar més lluny, només cal recordar el patiment contra el Leganés d’aquest passat cap de setmana, o el mateix partit d’anada contra la Roma que el Barça va guanyar 4-1 al Camp Nou. Aquest va ser un resultat anòmal i enganyós atès que el que es va veure sobre la gespa no justificava de cap manera aquell resultat. Segurament el resultat més just hauria estat un empat o bé una victòria mínima dels blaugrana.

Aquell resultat va servir a aquesta premsa esportiva de tercera regional que tenim, per menystenir a la Roma i per donar al Barça com un ferm candidat a les semifinals de la competició. L’estupidesa d’alguns d’aquests periodistes es tan gran, que en aquestes tertúlies que organitzen a les nits per les ràdios, les converses es centraven en analitzar quins podrien ser les millors rivals del Barça en les semifinals. Què si jo prefereixo a aquest... que si jo crec que tal altre seria millor... Fet i fet, donaven per tant a la Roma per morta i enterrada.

Ja va succeir quelcom de similar quan en el sorteig de quarts, el bombo ens va deparar com a rival a la AS Roma. Els titulars esportius d’aquell dia anaven al voltant de la frase “al Barça li somriu la sort”. Tot plegat va generar una atmosfera artificial d’eufòria, creada per un periodisme mediocre, al servei dels qui manen, que són els únics beneficiats d’aquestes eufòries tan efímeres. Això ha comportat una gran decepció per una afició que s’ha vist arrossegada a una manca de realisme absolut. Una premsa frívola, poc professional, ha creat un estat d’opinió fictici, irreal, que ha ocasionat un excés d’eufòria del tot desmesurat. I ahir vespre, quan l’equip romà ens va fer tocar de peus a terra, la decepció fou absoluta.

I el cert és que l’equip estava duent a terme una molt bona temporada. Finalistes a la Copa del Rei, líders inqüestionables a la Lliga sense haver perdut un sol partit en les 31 jornades disputades, i amb aspiracions a guanyar la Champions. Aquesta era la situació objectiva del Barça fan tan sols 3 dies. Tanmateix a aquesta anàlisi li mancava una visió més qualitativa i no tan al voltant dels resultats; faltava analitzar l’evolució del joc.

Un joc que ha anat a menys des del gener. Després de les vacances de Nadal, el joc del Barça va començar a perdre consistència i a mostrar certes debilitats. No he fet els números, ho deixo per aquests periodistes esportius tan espavilats que tenim, però dels 6 mesos mal comptats que han transcorregut des de l’inici de la temporada, en aquests últims 3 mesos el Barça ha encaixat més gols que en els 3 primers, i ha fet també menys gols que en els 3 primers. Per tant una primera conclusió seria que l’equip ha perdut efectivitat defensiva i atacant en aquest 2018. Quin és el motiu? Davallada física? Manca de motivació? Altres?

Sigui quin sigui el motiu, si que hi ha una causa que envolta a tota l’entitat, des de la Junta Directiva, passant per les estructures esportives del Club, seguint per la plantilla de jugadors, l’afició i la cohort de periodistes a sou. I aquesta causa no és altre que la manca d’humilitat. Alguns han arribat a pensar que dir futbol volia dir FC Barcelona, i la realitat s’ha encarregat de demostrar que dir futbol vol dir lluita, esforç, classe, voluntat... és a dir bona part d’allò que a Can Barça hem deixat de banda.

Sembla com si l’únic que interessa al periodisme esportiu no és la qualitat del futbol que practica l’equip, l’esforç dels jugadors en aconseguir la victòria, o la seva qualitat amb la pilota als peus o amb el joc posicional. Sembla que l’únic que importa és que “tenim al millor del món”. No seré jo qui discuteixi la immensa qualitat de Messi, un jugador segurament  irrepetible, però si tenir al millor del món no ens serveix per guanyar, la discussió deixa d’interessar-me. Ser o no el millor del món és un problema individual i en futbol els èxits són col·lectius. La Roma no té en les seves files al número 1 del món, ni al número 2... ni tan sols al número 5 o al número 10, i en canvi ens ha eliminat de la Champions. En futbol el que compta de veritat és el joc col·lectiu, les ganes de guanyar, l’actitud dels jugadors i sobretot la humilitat per poder lluitar cada dia amb les mateixes ganes encara que sigui contra un rival molt inferior.

I a alguns periodistes esportius, a sou d’interessos espuris, més els valdria ser objectius i no generar falses expectatives amb els seus comentaris interessats. Tots hi sortiríem guanyant.