A aquests alçades de la Lliga, amb el Tata Martino, tot eren crítiques contra el “model” futbolístic del Barça

Amb 15 jornades de Lliga disputades, l’equip té 5 punts menys que els que tenia l’any passat, amb els mateixos partits jugats

En 22 partits oficials aquesta temporada, l’entrenador no ha repetit en cap partit la mateixa alineació. En aquestes condicions es fa molt difícil que els jugadors sàpiguen de què, i a què, juguen. 

Ara fa un any el Barça no havia perdut tants punts com aquesta temporada, i el seu joc col·lectiu era millor que el que ha desenvolupat fins a la data. Fa un any els periodistes no paraven de queixar-se contra un entrenador al que acusaven de voler canviar “l’estil Barça” de jugar al futbol i gairebé prostituir l’esquema de joc blaugrana. La pèrdua de possessió de l’equip en el camp del Rayo Vallecano tot i guanyar clarament el partit va ser el detonant que va obrir el sac dels trons contra el entrenador. En canvi ara, jugant pitjor i amb resultats més dolents, el periodisme esportiu calla.

No vull entrar en el debat de si Gerardo Martino (el Tata Martino com el coneixen a l’Argentina), era o  no era l’entrenador adequat pel Barça; en tot cas els resultats esportius no varen ser bons, i a partir d’aquesta constatació haurem de convenir que no. Per altre banda, el fet d’haver estat escollit directament pel president Rosell, persona nefasta en la història del Club blaugrana, és més aviat una garantia de desencert en l’elecció, tal com s’ha demostrat en totes les decisions preses per aquest autèntic bluf de la gestió esportiva. Sigui com sigui el cert és que el Barça de Luís Enrique està obtenint uns resultats pitjors que els que havia obtingut el Tata Martino a aquestes alçades de la temporada: 5 punts menys que l’any passat en 15 jornades de Lliga disputades.

El que em costa d’entendre és que l’any passat, amb uns bons resultats esportius alguna premsa esportiva ja havia iniciat el debat sobre el model de joc. Les tertúlies esportives es convertien en monotemàtiques al voltant de la “traïció” que el Tata Martino estava duent a terme mitjançant un canvi en el estil de joc, que era considerat poc menys que un sacrilegi. Avui, un any més tard, amb l’equip sotmès a un joc vulgar que tothom s’ha après de memòria, que ja no sorprèn a cap rival, i sabent que tapant a Messi s’acaba la perillositat de l’equip, qualsevol rival és capaç de sobreviure dignament davant del Barça. En Lliga hem perdut contra Madrid i Celta, i hem empatat a 0 contra Màlaga i Getafe. En aquests 4 partits l’equip només ha marcat un gol, i  n’ha encaixat 3.

Si fa un any es queixaven dels suposats canvis en el model de joc, sorprèn que aquest any, jugant pitjor que l’any passat, aquests mateixos periodistes ja no se’n recordin del model de joc, i tampoc s’adonin que aquest Barça de Luís Enrique, és fins i tot pitjor que el Barça de Tata Martino, i el tant valorat estil “Barça” implantat per Frank Rijkaard i seguit i millorat per Pep Guardiola no té res a veure amb el futbol que avui practica l’equip. Quan Messi desapareix, bé per que no té el dia, bé per que el rival el tapa, bé per que els seus companys no li saben crear els espais que ell necessita, l’equip no funciona. Falta finalització; falta materialitzar les ocasions de gol, i en això estem fallant molt més del que seria desitjable.

Per altre banda, en 22 partits oficials disputats fins ara: 15 de lliga, 6 de champions i 1 de copa, Luís Enrique no ha repetit ni una sola vegada la mateixa alineació, fet que fa molt difícil sinó impossible, que els jugadors agafin els automatismes necessaris per assegurar l’èxit en els desmarcatges, en tirar les diagonals i en poder originar ocasions de gol. Les maleïdes rotacions han esdevingut la norma, i a causa d’elles el desgavell. Jo ja entenc que físicament un jugador no pot aguantar tota una temporada tan exigent físicament, a ple rendiment, i per tant semblen lògiques algunes rotacions en alguns jugadors, en especial aquells que fan més kilòmetres al llarg d’un partit, i per tant estan sotmesos a un desgast físic més elevat. Ara bé, que en cada partit hi hagi d’haver rotacions constants, que afecten a 3 o 4 jugadors cada partit, equival a generar desconcert a partir de les decisions del propi entrenador, i si de tant en quant, l’entrenador a sobre vol fer experiments sense sentit (defensa de 3 contra el París Saint  Germain, o fer jugar en dues ocasions a Busquets d’interior intentant emular a Iniesta) llavors el desconcert ja és absolut. I aquesta, exactament aquesta, és la situació que està vivint en aquests moments el FC. Barcelona.

Tot plegat fruit d’una temporada que no ha estat planificada, amb una direcció esportiva que ha demostrat sobradament la seva poca capacitat per assumir aquesta responsabilitat, suportada per una Junta Directiva legítima però que no disposa del suport democràtic de les urnes, i per tant de la massa social. Un seguit de disbarats que varen començar amb l’elecció de Sandro Rosell com a president de l’entitat, un personatge tèrbol que ha malmès tot allò que ha tocat al Barça, i a qui ha substituït com a president Josep Maria Bartomeu, “corre-ve-y-dile” de Rosell, i que no té ni personalitat ni capacitat per dirigir un club com el Barça