dimecres, 8 de maig del 2019

Sant tornem-hi! El Barça humiliat a Europa



El Liverpool, molt més equip que no pas el Barça, ens passa per sobre i remunta amb tota facilitat el 3-0 que havíem aconseguit en el partit d’anada jugat la setmana passada al Camp Nou.


En un partit desastrós, el Barça ha estat esborrat del camp per un rival que ens ha guanyat per 4-0 amb totes les de la llei. Ni els jugadors ni l’entrenador blaugrana han sabut estar a l’alçada.   



Nova i forta decepció de la “culerada”. Aquest any, quan semblava que la Champions se’ns havia posat de cara després del resultat del partit d’anada amb victòria sobre el Liverpool per 3-0, hem tornat a ensopegar amb la mateixa pedra com l’any passat. Un equip gris, sense esperit competitiu, anodí, vulgar ha sucumbit a Anfield perdent contra el Liverpool per 4-0. Increïble però cert. Cert és que malgrat el resultat el partit del  Camp Nou va ser un miratge i molta gent va coincidir a valorar que el Liverpool havia merescut un resultat millor, però això no va ser un avís per uns futbolistes que no varen saber representar dignament els colors que llueixen.   

És increïble perquè l’any passat ens va passar el mateix. Després de guanyar a la Roma al Camp Nou per 4-1 el Barça va caure derrotat a l’Estadi Olímpic de Roma per un 3-0 que va significar l’eliminació del Barça en quarts de final, i aquest any el desastre s’ha produït en les semifinals de la Champions. Es fa molt difícil entendre que havent viscut aquesta mala experiència  la temporada passada, aquest any l’equip hagi reincidit en lo mateix. Costa entendre que això hagi pogut tornar a passar.

Quines són les causes? N’hi ha moltes i no una de sola. Tanmateix en vull destacar dues. Una referida als jugadors que varen perdre moltes pilotes absurdament al llarg del partit. Mai el Barça havia perdut tantes pilotes en un partit de futbol aquests darrers anys. Aquesta pèrdua de pilotes està relacionada amb la manca d’atenció i de ganes de competir posades de manifest des del minut 1 de partit. El quart gol del Liverpool es un clar exemple de la manca d’atenció dels jugadors del Barça pel partit: un corner jugat amb rapidesa pels anglesos i remat franc a porteria mentre els jugadors del Barça s’ho miraven incrèduls.  

La segona està relacionada amb l’entrenador. He defensat sempre a Ernesto Valverde; em sembla una persona honesta amb una determinada concepció del futbol que li ha donat excel·lents resultats en els campionats domèstics de Lliga i Copa del Rei, però que no li ha servit per afrontar els grans reptes de la competició Europea. El Barça per ser fort, ha de poder jugar la pilota, i per fer-ho necessita un centre del camp que domini el joc i filtri bones pilotes als davanters per tal que aquests puguin generar situacions de gol. Doncs bé, ahir el Barça va jugar en la pràctica sense centre del camp. Amb un Busquets poc inspirat, ni Rakitic ni Vidal ni Coutinho varen poder controlar la pilota. I aquesta va ser del Liverpool que va jugar amb la seva potència habitual malgrat les destacades absències en la seva alineació habitual.

Hi ha tanmateix altres culpables. La política de fitxatges del Barça és un autèntic desastre. Més enllà d’un entrenador més o menys encertat en els seus plantejaments tàctics, el cert és que han arribat una sèrie de jugadors que ningú entén que fanal Barça. Arturo Vidal és u bon jugador per a l’Espanyol o el Getafe, però no aporta res al Barça. Murillo i Boateng que varen arribar al mercat d’hivern, no serveixen ni per jugar a segona divisió. Coutinho és el jugador més car en la història del futbol blaugrana i encara ningú sap per a què a vingut al Barça. Les seves aportacions són en la pràctica nul·les. Els seus pocs gols són els gols que han costat més diners de la història a can Barça. El malbaratament en fitxatges al Barça és de jutjat de guàrdia.

Tots aquests disbarats, entrenador no adequat per el perfil futbolístic dels jugadors de la plantilla del primer equip, fitxatges caríssims i poc adequats a l’estil del futbol que vol practicar el Barça, tot té un únic responsable: un president inepte que el millor que pot fer seria dimitir si no vol perjudicar encara més al FC Barcelona.

No soc gens partidari de boicots que no porten a res, però no estaria gens malament que la gent blaugrana no vagi a Sevilla a la final de Copa en senyal de protesta contra un president inepte i impresentable, contra uns futbolistes que ahir no varen ser dignes de l’escut que lluïen a la samarreta, i d’un entrenador que està demostrant que la Champions és una competició que el supera.
                   

dilluns, 29 d’abril del 2019

El Barça aconsegueix el seu 26é títol de Lliga de la mà d’Ernesto Valverde


L’entrenador extremeny acompleix la seva segona temporada al Barça aconseguint un segon títol de Lliga, a tres partits d’acabar el campionat.



Malgrat els seus èxits esportius continua havent premsa esportiva crítica amb els seus sistemes de joc i la seva manera de gestionar el vestidor blaugrana.



Va costar però va valdre la pena; el Llevant no ho va posar fàcil tot i que finalment un gol de Messi ens va donar els tres punts que calien per assolir el campionat. Després d’aquesta victòria el Barça sumava 3 punts més, que mantenien en 9 punts la diferència amb el segon classificat, l’Atlètic de Madrid. A manca de 3 partits i per tant 9 punts a disputar, i atenent al fet que el còmput amb l’Atlètic de Madrid és favorable al Barça, (victòria al Camp Nou i empat al Wanda Metropolitano), es va poder cantar “l’alirón” anticipadament. És el trofeu de LLiga número 26 que guanya el Barça.

Més enllà del mèrit dels jugadors, que sens dubte hi és, jo voldria avui ressaltar la figura de l’entrenador Ernesto Valverde. Valverde de ben jove es va traslladar amb la seva família al País Basc. Coma jugador va passar per equips com l’Alavés, el Sestao, l’Espanyol, el Barça o l’Athlètic Club de Bilbao entre d’altres. Com entrenador ha dirigit equips com l’Athlètic de Bilbao, l’Espanyol, Olympiacos, Villareal, i finalment el Barça. Una trajectòria prou brillant com a jugador i com entrenador.

Valverde és un home modest, senzill, honest, al que no se li han pujat els fums al cap, i que ha estat capaç de deixar a la banqueta jugadors com Messi quan cap altre entrenador ho havia aconseguit sense que hi hagués cap conflicte, dit això només com exemple de com gestiona les interioritats del vestidor. És flexible i sap adaptar-se al que es troba tant si és a l’inici de la competició (fugida de Neymar) o durant la mateixa (trencament del braç de Messi). Valverde està demostrant l’encert de la seva contractació. 

Tot i els sues valors, hi ha un parell de periodistes esportius dels que apareixen gairebé cada dia en programes radiofònics del món de l’esport, que el critiquen amb un cinisme impropi de gent com cal. Ho fan des de la vessant del sistema de joc de l’equip. Que si l’estil Barça no és això, que si no sap jugar amb el 4-3-3, que no es prou valent en determinats partits... i tot el que es vulgui afegir. Són els savis més rucs de la història de la radio esportiva. 

No entraré a criticar ara la mediocritat de les seves vides professionals, ja s’ho faran, però sap greu que uns “mindundis” de la informació esportiva, algun d’ells ja entrat en anys, vulguin menysprear la tasca d’un home que fins avui ho està fent molt bé com a responsable del primer equip del Barça. 

Tanmateix, conseqüència de lo anterior, hi ha una cosa que em preocupa. És la incidència que aquestes opinions tenen en la massa de seguidors del Barça, que es deixen emportar per tota aquesta saviesa concentrada d’aquests personatges i això pot contaminar l’ambient al Camp Nou. No es bo, per una societat sana, que uns quants individus es dediquin a desacreditar professionals sense motius reals i només perquè ells ho creuen així. Temps enrere ja ho havien fet amb jugadors com Paco Alcàcer o Andre Gomes. L’any passat li va tocar a Dembélé (aquesta any han hagut de callar les crítiques a aquest jugador) i últimament s’estan acarnissant amb Coutinho, i amb l’entrenador Ernesto Valverde. Una vergonya. Tot plegat, aquesta manera tan irresponsable d’actuar perjudica la Barça, perquè si algun dia ha de vendre a aquests jugadors, només els podrà vendre a preu de saldo.

Això no és premsa esportiva; això és premsa destructiva...                               

dissabte, 23 de març del 2019

La setmana tràgica... del Reial Madrid!


En l’interval d’un mes, entre Bàsquet i Futbol, el Reial Madrid, després de 5 enfrontaments amb el Barça, s’ha vist superat clarament superat. Aquest serà un any en blanc (i mai millor dit) pel que fa l’increment de trofeus a les vitrines del club protegit pel Caudillo.

 

En un intent desesperat, el capo Florentino ha destituït al seu segon entrenador de la temporada, i ha recuperat Zidane. “Segundas partes nunca fueron buenas” diu la cita...  



El mes de febrer i el començament del mes de març han estat uns dies fabulosos per els interessos del FC Barcelona. Pel que fa al bàsquet, el Barça va guanyar la final de la copa del Rei que es va disputar a Madrid el 17 de febrer passat per un ajustat 93-94. Continuant amb el bàsquet nova victòria sobre el Madrid el dia 1 de març, aquesta vegada en la Euro-lliga per 77-70. Dues derrotes infringides a l’equip madrileny en menys de 15 dies. L’arrogant equip de la capital derrotat per un Barça a l’alça conduit per la ma d’un rejovenit Pesic.

Però els mals del Reial Madrid, no havien fet res més que començar. La copa del Rei de futbol havia deparat una semifinal en la que Barça i Madrid havien d’enfrontar-se entre ells. El primer partit es va disputar al Camp Nou, i el resultat no va ser gens esperançador per el Barça: el partit va acabar amb empat a 1 gols. Aquest partit es va disputar el dia 6 de febrer. Quedava la tornada a Madrid, i la premsa esportiva de la capital donava per fet el passi del Madrid a la final que es jugarà a Sevilla. El que no comptaven és que el Barça vol guanyar com a  mínim Lliga i Copa, i després d’un partir brillant es va imposar al Santiago Bernabeu per 0-3 i el Madrid eliminat. Això succeïa el dia 27 de febrer.

Tanmateix les desgràcies del Madrid encara no havien acabat. El calendari de la Lliga va voler que el dia 2 de març Madrid i Barça es tornessin a enfrontar de nou al Bernabeu. En aquesta ocasió els tres punts varen volar a Barcelona després de la victòria del Barça per 0-1. Per tant els madridistes varen veure amargament com queien derrotats en bàsquet, i com pel que fa al futbol perdien el tren de la Lliga (estan a 12 punts del Barça quan resten 10 jornades per acabar el campionat) i quedaven eliminats de la copa del rei.  

La poderosa llotja del Bernabeu en la que s’arreglen negocis, acords, i tot tipus de tripijocs en aquesta ocasió no va poder amb la superioritat blaugrana tant al bàsquet com al futbol. El totpoderós Florentino es va quedar amb un pam de nas, i com a conseqüència del seu disgust es va carregar per segona vegada aquesta temporada al seu entrenador, l’argentí  Solari. De fet Solari va quedar greument tocat després de les derrotes amb el Barça, però el seu cessament es va produir després de l’eliminació de l’equip madrileny de la Champions League, on el Madrid es creia l’amo. Aquesta eliminació es va produir el dia 5 de març a mans del Ajax holandès, que va guanyar al Bernabeu per un contundent 1-4.  

Per tant, pel que fa al futbol, entre els dies 6 de febrer al 5 de març, el Madrid va dir adéu a la Lliga, va quedar eliminat de la Copa del Rei, i també va quedar fora del seu gran torneig la Champions League.  

Mentre això és el que ha succeït per Madrid, el Barça pel que fa al futbol continua ferm en la seva carrera cap el títol de Lliga, i espera la final de la copa del Rei que es jugarà a finals de maig a Sevilla. Pel que fa a la Champions League, el Barça ha superat a l’Olimpique de Lyon en octaus de final de la competició i s’haurà d’enfrontar al Manchester United als quarts. En aquests moments el Barça està a 16 victòries consecutives de guanyar el triplet. A veure si hi ha sort i podem cantar tres “alirons” seguits! El mal de ventre de molts seguidors madridistes està assegurat

diumenge, 25 de novembre del 2018

El periodisme esportiu especialista en destruir futbolistes



Ara és el torn de Ousmane Dembélé, criticat per una part del periodisme esportiu, quan el que el jugador necessita per fer rendible el seu fitxatge per el Barça, són consells que l’ajudin a madurar com a persona.


Tot i les crítiques, Dembélé s’ha mostrat efectiu cara a porteria, i gràcies a ell, el Barça ha pogut desencallar partits que se li havien posat costa amunt, com ahir mateix contra l’Atlético de Madrid      



La premsa esportiva catalana compta amb excel·lents professionals, bons analistes del joc, i generalment ben informats. Tanmateix no tots són així doncs el toca conviure amb una fauna periodística de molt baixa qualitat, que sent incapaços de fer periodisme del bo es dediquen a destruir el prestigi de futbolistes que per la raó que sigui no els cauen bé. Destruir és molt senzill; només cal enllaçar i repetir dos o tres arguments en algun programa esportiu i amb això ja n’hi ha prou per crear una corrent d’opinió favorable a les seves tesis. És ben sabut que sempre es pot trobar a algú disposat a opinar com tu, encara que la teva opinió estigui molt i molt equivocada. En canvi construir és molt més complicat; cal intel·ligència, coneixements, tenir informació fidedigna, criteri, etc. I això lamentablement no està a l’abast de tothom.
     
Tota aquesta introducció bé al cas del futbolista Ousmane Dembélé, que el Barça va fitxar la temporada passada. Dembélé és un futbolista molt jove, que necessita temps per créixer no només com a futbolista sinó també com a persona. Té unes qualitats innates per el futbol, i es mou amb un atreviment impropi per la seva edat. Té desequilibri i té xut, però té un inconvenient derivat  de la seva joventut: la immaduresa. És un futbolista amb un futur esplendorós pel davant sempre que assenti sòlidament el seu cap.

Atenent al fet que el futbolista ha encadenat una sèrie d’actes d’indisciplina fonamentalment en forma de retards a l’hora d’acudir als entrenaments, aquests periodisme oportunista de baixa qualitat, ha començat una campanya de desprestigi i crítica contra el jugador. Si això passa amb un futbolista madur, segurament estarà psicològicament preparat per superar aquestes situacions, però hi ha futbolistes que davant d’aquestes crítiques acaben ensorrant-se. Esperem que no sigui el cas de Dembélé, fitxatge que va costar molts diners al Barça, perquè sinó l’efecte negatiu d’aquestes crítiques és doble: eviten que el futbolista rendeixi al 100% de les seves capacitats, i devaluen al futbolista en cas d’un possible traspàs. De manera que aquells que es creuen que destruint al futbolista mostren el seu barcelonisme, en realitat el que fan és causar un greu perjudici a l’entitat que diuen estimar.

Val a dir però que el cas de Dembélé, malauradament no és únic al Barça. Anteriorment altres futbolistes han passat per situacions similars; és el cas recent de Paco Alcàcer, que avui triomfa al Borussia de Dortmund, o els cassos també molt propers en el temps de André Gomes, Yerri Mina, i Lucas Digne, tots tres completant una molt bona temporada a l’Everton anglès. També en el passat trobaríem situacions similars, però mai tan sovintejades com les d’aquesta temporada i la passada, amb 3 o 4 pseudo-periodistes encapçalant el rànquing de “destroyers” de futbolistes. Qualsevol diria que ells són alguna cosa en el periodisme esportiu, quan en el fons són carronyers de l’esport.        

Però el perill que aquestes actituds comporten encara va és enllà; ara és el torn de l’entrenador Valverde. Qualsevol d’aquests personatges es creu més preparat que l’entrenador del Barça per decidir com ha de jugar l’equip contra equips com l’Atlético de Madrid. Només cal sentir-los per entendre que en realitat més que periodistes, la seva vocació frustrada és la d’entrenadors. Després que el Barça arranqués un més que meritori empat del camp dels madrilenys, han començat les crítiques vers l’entrenador manxec, acusant-lo d’haver jugat a no perdre amb una alineació molt defensiva. Què dirien tots aquests canta-manyanes si el Barça hagués perdut?

És evident que amb aquest periodisme mediocre no anem enlloc. 

      

diumenge, 4 de novembre del 2018

Un Barça amb dues cares


Després d’una maneta al Madrid (5-1) es guanya a Vallecas (2-3) a l’últim minut, i patint tota la segona part.




La Lliga és el torneig de la regularitat, i des que ha començat el campionat el Barça pateix uns alts i baixos continuats. Sembla que l’actitud d’alguns jugadors no és la que correspon a un equip que vulgui ser guanyador.



La gran diferència entre el Barça d’aquest any i el de l’any anterior, la diferència que crida més l‘atenció està en la fragilitat defensiva. El Barça després de disputats 11 partits de Lliga ha encaixat 14 gols mentre que la temporada passada després de disputades les mateixes jornades només s’havien encaixat 4 gols. Pel que fa a l’atac, aquesta temporada el Barça ha marcat 31 gols, mentre que l’any passat n’havia marcat 30. Queda clar per tant, que la diferència està en la defensa. Pràcticament la mateixa eficàcia ofensiva que l’any passat però un rendiment defensiu deficient. Només 6 equips dels 20 que disputen la Lliga han encaixat més gols que el Barça. 

Què li passa a la defensa? Doncs està composada pràcticament pels mateixos homes que l’any passat, amb la incorporació del francès Lenglet, que no ha disputat bona part dels partits i per tant no se’l pot fer pas responsable de la situació. Si la defensa és pràcticament la mateixa, i la porteria continua donant un perfil alt, segurament la diferència deu estar al mig del camp. Els jugadors del mig del camp tenen una doble funció: d’una banda serveixen de base de llançament de les accions ofensives, i de l’altre exerceixen de primer baluard defensiu davant de les escomeses dels rivals. Quan els atacants del Barça perden la pilota els rivals munten un contraatac el més ràpid possible. Hi ha un primer intent de recuperació de la pilota per part dels atacants, mentre que els migcampistes cerquen una posició adequada per intentar tapat forats allà on s’hagin produït. Què succeeix si aquests forats no es tapen adequadament? Doncs que els rivals troben via lliure per plantar-se davant de la defensa blaugrana creant ocasions de gol.

I que ha canviat en aquest mig del camp? Jugadors com Rakitic, Coutinho o Busquets, ja hi eren de l’any passat i s’hi ha incorporat el brasiler Arthur de qui diuen que té una manera de jugar similar a com ho feia Xavi Hernández. Tanmateix la incorporació d’Arthur tampoc és la responsable de que el centre del camp hagi baixat el seu rendiment defensiu. Quina pot ser la causa d’aquest rendiment tan dolent? Doncs jo tinc una teoria i és que el Barça, igual que altres equips, està pagant les conseqüències del mundial. De fet molts equips amb jugadors en les seves files que varen jugar el mundial estan vivint també aquestes mateixes situacions. Ni Busquets, ni Rakitic i Coutinho tenen la frescor sobretot d’idees que tenien la temporada passada, i aquí radica al meu entendre la base del problema defensiu del Barça. No es tapen de manera efectiva es els espais buits que es generen quan l’equip ataca, i a aquesta situació i hem d’afegir que la recuperació de pilota per part dels atacants tampoc és tan efectiva com l’any passat, per el mateix efecte dels mundials. Som menys eficients a conseqüència del mundial. Es fàcil observar com aquells equips que tenien pocs jugadors al mundial estan tenint un rendiment molt més regulars que els anomenats “grans”.    

Per tant aquesta és al meu entendre al raó per la qual el Barça perd al camp del Leganés a la setmana següent  li endossa una maneta al Reial Madrid i el dissabte següent està a punt de perdre  al camp del Rayo Vallecano. És el Barça dels alts i baixos. Cert que ens aquests últims partits tenim la baixa de Messi, sens dubte el millor jugador de la història del futbol, però aquesta no és la raó que justifica la irregularitat. Sense Messi, el Barça ha jugat excel·lents partits al Camp Nou com contra l’Inter de Milà i el ja comentat del Reial Madrid, i amb Messi es va perdre a Butarque, el camp del Leganés. Per tant, per contradictori que sembli, la raó de la irregularitat de l’equip no és l’absència de Messi; és l’envergadura del rival, però a rivals més febles més irregularitat del Barça: un problema clarament de manca de motivació derivada d’un cansament mental després d’un mundial exigent. 



dissabte, 20 d’octubre del 2018

Ha de tornar Neymar?


La premsa esportiva no para de escampar rumors sobre una possible tornada del crack? Brasiler



La seva tornada seria un molt mal exemple per el món del futbol: semblaria que riure’s del Barça i de la seva afició surt de franc. Tanmateix, tota aquesta història sembla que només té una finalitat: muntar un relat que permeti al jugador fitxar per el Madrid, amb l’excusa de “al Barça no em varen voler...”   



Aquests dies diferents mitjans s’han fet ressò de la possibilitat que Neymar torni al Barça després del fracàs esportiu que ha representat per el jugador la seva fugida al París Saint Germain. Segons diuen, el contracte de Neymar amb l’equip parisenc té una clàusula que estableix que a partir del segon any el jugador pot marxar on vulgui previ pagament de 220 milions d’€. 

Abans d’entrar en consideracions vull fer una primera reflexió. Coneixent el tarannà i la nul·la credibilitat tant del jugador com del seu pare, tinc el convenciment que en cap moment els ha passat pel cap tornar realment al Barça. En tot cas, el més probable és que ells mateixos estiguin fabricant l’excusa per acabar fitxant per el Madrid: “...com que al Barça no ens van voler, ens en anem al Madrid...”. Per tant, per a mi aquest, és un rumor escampat per l’entorn del jugador que només pretén muntar una excusa per acabar fitxant per el Madrid.

Tanmateix si la notícia fos certa, el retorn de Neymar el veig amb preocupació, tot i que sembla que el vestidor l’acolliria amb el braços oberts. El vestidor potser si, però l’afició, si més no alguns aficionats, el rebríem molt malament per diferents raons. La seva sortida va ser un una autèntica presa de pel a l’afició blaugrana; el teatre que el jugador i el seu pare varen muntar va ser ofensiu per al barcelonisme. Si volia marxar havia d’haver dit “me’n vaig... he trobat un lloc on em paguen més diners i me’n vaig...”en lloc d’això va estar marejant la perdiu quinze dies, quan ell i el seu pare ja havien pres la decisió de marxar. Una falta de respecte a tot el barcelonisme, que encara va ser més inacceptable  quan va decidir demandar al Barça per que no se l’hi havia abonat la prima de fitxatge. S’ha de tenir cara dura per exigir una prima per haver renovat el contracte, quan va marxar sense haver complert amb el que s’havia compromès. Vergonyós.

Per tant, la tornada de Neymar hauria d’acomplir d’entrada dues condicions: la primera demanar perdó per la manera tan barroera de marxar, i la segona retirar la demanda contra el club que va presentar als tribunals de justícia. Si de mi depengués, la tornada de Neymar hauria de ser a cost zero. És a dir la seva sortida del PSG no hauria de tenir cap cost per al FC Barcelona. I encara hi afegiria que en cap cas la seva fitxa hauria de ser superior a la que tenia quan va marxar.

Tanmateix el retorn de Neymar no seria positiu per al Barça. Tant a la Lliga francesa com al Mundial el jugador brasiler va demostrat ser un jugador que a la primera de canvi es deixa caure al terra intentant enganyar a l’àrbitre d’una manera descarada. Al Mundial les seves piscines varen resultar fins i tot ridícules. Per tant, com que els àrbitres ja el coneixen no li xiularien la majoria de faltes, fins i tot les que fossin reals, i això, sens dubte, perjudicaria els interessos del Barça que en la majoria de partits patiria arbitratges perjudicials. Neymar seria molt aviat un dels jugadors amb més targetes grogues per intentar enganyar als àrbitres, i els conflictes que generaria al Club perjudicarien fins i tot la imatge de l’entitat blaugrana.

Encara hi ha més raons per dir NO a Neymar: la seva actuació no pot servir de mirall perquè cap altre jugador entengui que amb el Barça s’hi pot jugar de la manera que els vingui en gana. El retorn de Neymar seria un molt mal exemple, i la junta directiva del Barça ho hauria de tenir en compte. 

Neymar podia haver estat un gran futbolista, d’aquelles que marquen èpoques, però el seu entorn l’ha fet malbé. Un pare massa ambiciós, uns amics que viuen a costa d’ell i el mal aconsellen, i el seu cap molt mal moblat. Tot plegat són motius més que suficients per què Neymar mai més torni al Barça. Si vol anar al Madrid, doncs allò... bon vent i barca nova...