El periodisme esportiu especialista en destruir futbolistes

Ara és el torn de Ousmane Dembélé, criticat per una part del periodisme esportiu, quan el que el jugador necessita per fer rendible el seu fitxatge per el Barça, són consells que l’ajudin a madurar com a persona.

Tot i les crítiques, Dembélé s’ha mostrat efectiu cara a porteria, i gràcies a ell, el Barça ha pogut desencallar partits que se li havien posat costa amunt, com ahir mateix contra l’Atlético de Madrid      

La premsa esportiva catalana compta amb excel·lents professionals, bons analistes del joc, i generalment ben informats. Tanmateix no tots són així doncs el toca conviure amb una fauna periodística de molt baixa qualitat, que sent incapaços de fer periodisme del bo es dediquen a destruir el prestigi de futbolistes que per la raó que sigui no els cauen bé. Destruir és molt senzill; només cal enllaçar i repetir dos o tres arguments en algun programa esportiu i amb això ja n’hi ha prou per crear una corrent d’opinió favorable a les seves tesis. És ben sabut que sempre es pot trobar a algú disposat a opinar com tu, encara que la teva opinió estigui molt i molt equivocada. En canvi construir és molt més complicat; cal intel·ligència, coneixements, tenir informació fidedigna, criteri, etc. I això lamentablement no està a l’abast de tothom.

     

Tota aquesta introducció bé al cas del futbolista Ousmane Dembélé, que el Barça va fitxar la temporada passada. Dembélé és un futbolista molt jove, que necessita temps per créixer no només com a futbolista sinó també com a persona. Té unes qualitats innates per el futbol, i es mou amb un atreviment impropi per la seva edat. Té desequilibri i té xut, però té un inconvenient derivat  de la seva joventut: la immaduresa. És un futbolista amb un futur esplendorós pel davant sempre que assenti sòlidament el seu cap.

Atenent al fet que el futbolista ha encadenat una sèrie d’actes d’indisciplina fonamentalment en forma de retards a l’hora d’acudir als entrenaments, aquests periodisme oportunista de baixa qualitat, ha començat una campanya de desprestigi i crítica contra el jugador. Si això passa amb un futbolista madur, segurament estarà psicològicament preparat per superar aquestes situacions, però hi ha futbolistes que davant d’aquestes crítiques acaben ensorrant-se. Esperem que no sigui el cas de Dembélé, fitxatge que va costar molts diners al Barça, perquè sinó l’efecte negatiu d’aquestes crítiques és doble: eviten que el futbolista rendeixi al 100% de les seves capacitats, i devaluen al futbolista en cas d’un possible traspàs. De manera que aquells que es creuen que destruint al futbolista mostren el seu barcelonisme, en realitat el que fan és causar un greu perjudici a l’entitat que diuen estimar.

Val a dir però que el cas de Dembélé, malauradament no és únic al Barça. Anteriorment altres futbolistes han passat per situacions similars; és el cas recent de Paco Alcàcer, que avui triomfa al Borussia de Dortmund, o els cassos també molt propers en el temps de André Gomes, Yerri Mina, i Lucas Digne, tots tres completant una molt bona temporada a l’Everton anglès. També en el passat trobaríem situacions similars, però mai tan sovintejades com les d’aquesta temporada i la passada, amb 3 o 4 pseudo-periodistes encapçalant el rànquing de “destroyers” de futbolistes. Qualsevol diria que ells són alguna cosa en el periodisme esportiu, quan en el fons són carronyers de l’esport.        

Però el perill que aquestes actituds comporten encara va és enllà; ara és el torn de l’entrenador Valverde. Qualsevol d’aquests personatges es creu més preparat que l’entrenador del Barça per decidir com ha de jugar l’equip contra equips com l’Atlético de Madrid. Només cal sentir-los per entendre que en realitat més que periodistes, la seva vocació frustrada és la d’entrenadors. Després que el Barça arranqués un més que meritori empat del camp dels madrilenys, han començat les crítiques vers l’entrenador manxec, acusant-lo d’haver jugat a no perdre amb una alineació molt defensiva. Què dirien tots aquests canta-manyanes si el Barça hagués perdut?

És evident que amb aquest periodisme mediocre no anem enlloc.