Gil Manzano i Clos Gómez: dos nous àrbitres a la llista dels pocavergonyes del futbol espanyol

Lesionen greument a Aleix Vidal defensa del Barça i l’àrbitre “sigan, sigan...”

Cal exigir les dimissions immediates de Victoriano Sánchez Arminio i Javier Tebas

Una setmana més, l’arbitratge espanyol ha mostrat la seva cara autèntica, permetent tota classe de brutalitats contra els jugadors del Barça. Primer va ser dimarts passat quan en el partit de Copa jugat al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid, l’àrbitre extremeny Gil Manzano va permetre tota mena de brutalitats contra els jugadors del Barça. El jugador Filipe Luís de l’Atlético de Madrid va fer unes entrades brutals i en canvi va ser el Barça qui increïblement va acabar el partit amb 9 jugadors al camp, després d’haver vist com el col·legiat de torn expulsava dos jugadors del Barça. Veient només el final del partit es diria que els jugadors del Barça van estar especialment violents al camp, quan la realitat va ser absolutament la contrària.  

Per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre Gil Manzano va escriure a l’acta que el jugador del Barça Luís Suárez es va quedar a les escales d’accés al túnel de vestuaris quan va ser expulsat, i aquest fet li ha comportat un segon partit de suspensió. Tant ell com Sergi Roberto es perdran la final de Copa per que els àrbitres així ho han volgut. No fa pas massa, el defensa madridista Ramos, va fer el mateix al camp del Las Palmas i no va ser sancionat per quedar-se al camp.        

Però lo de dimarts passat no és res comparat amb l’escàndol d’ahir a Vitória, on el Barça va guanyar per 0-6 a l’Alaves. El partit estava en els seus minuts finals, el resultat en cap cas podia modificar el signe del partit, i tot d’una, en una pilota pràcticament perduda, en una jugada que no comportava cap perillositat en un lateral del camp, el jugador de l’Alaves Theo Hernández va fer una entrada assassina a Aleix Vidal i li va ocasionar una luxació del turmell que va requerir cirurgia i que el tindrà apartat dels terrenys de joc, un mínim de 5 mesos.

Més enllà de les disculpes d’aquest destraler, que juga a l’Alaves cedit per l’Atlético de Madrid, el que és inadmissible és que l’àrbitre del partit, l’aragonès Clos Gómez, no només no va expulsar al bàrbar agressor, sinó que ni li va ensenyar la targeta groga, i ni tan sols va indicar falta. Aquest és el nivell; aquest és l’arbitratge; aquest és el “fair play” de l’esport espanyol. Una vergonya.

Cal però denunciar als culpables d’aquesta situació. Ja n’hi ha prou de mirar a un altre banda, ja n’hi ha prou de respectar persones i institucions que no mereixen cap respecte. Em refereixo en primer lloc al Sr. Javier Tebas, president de la “Liga de Futbol Profesional”, madridista declarat, exmilitant d’un partit d’extrema dreta (Fuerza Nueva), i enemic acèrrim dels jugadors del Barça, a qui no fa pas massa els va acusar de fingir agressions en el partit jugat a València fa uns mesos. Aquest personatge nefast pel seu passat polític no hauria de dirigir cap institució en la que es requereix una garantia absoluta d’imparcialitat. Aquest personatge és un fatxa absolut, i ja va perjudicar al Barça fa molts anys quan al 2005 va denunciar una suposada alineació indeguda de Messi tot just en el debut de Messi en el primer equip del Barça, quan Tebas era assessor jurídic precisament de l’Alaves. Denúncia que per cert no va prosperar. Aquest personatge no és digne de dirigir cap estament futbolístic perquè ell sol s’ha auto-exclòs. La seva imparcialitat no ha existit mai. Aquest home, per dignitat, ha d’abandonar immediatament el món del futbol.

L’altre impresentable és el president del "Comitè Tècnic d’Àrbitres", el càntabre Victoriano Sánchez Arminio, que permet que els seus àrbitres actuïn dirigits per la màfia “florentinesca” afavorint al Madrid sempre, i castigant injustament al Barça un diumenge sí, i el següent també. Aquest personatge, obre contínuament expedient a tots els jugadors que es manifesten respecte als arbitratges, en especial si són jugadors del Barça, i en canvi mai ho ha fet amb el jugadors del Madrid, on elements tan “respectuosos” amb l’estament arbitral com Sergio Ramos, han dit el que han volgut i quan els ha semblat, amb total impunitat.

Si l’esport espanyol vol ser alguna cosa seria al món, si vol ser considerat i respectat,  Tebas i Sánchez Arminio han de marxar a casa ja. Sense esperar ni tan sols a demà. Si no ho fan, Espanya continuarà sent una república bananera en el món del futbol. Allà ells.           

L’àrbitre Hernández Hernández, al servei del capo màfies Florentino, li birla la victòria al Barça

Un error arbitral, pot ser anecdòtic; dos també; tres... però quan els errors es produeixen tan sovintejats és fàcil pensar que una ma negra mou els fils de l’arbitratge espanyol

 

No pot ser que tots els àrbitres de la primera divisió del futbol espanyol s’equivoquin sempre en contra del Barça. Alguna cosa passa

 

El jugador del Betis treu la pilota clarament des de dins
 de la seva porteria. Gol com una casa del Barça
que l'àrbitre no ha volgut concedir

El Barça no ha estat capaç de guanyar al camp del Betis. Fins i tot l’empat a 1 final reflecteix el que ha estat el partit. Ara bé, sent això cert, no ho és menys que l’àrbitre ha impedit una vegada més el triomf del Barça. I això està succeint massa sovint.

Pot passar que de tant en tant els àrbitres s’equivoquin; pot passar de tant en tant que no vegin amb claredat una jugada; fins i tot es pot acceptar que els errors es produeixin amb una certa cadència fruit de l’atzar. Però quan portes una sèrie de partits en els que sistemàticament els àrbitres no l’encerten, això va més enllà de l’atzar. Això ralla en la maquinació per alterar els resultats dels partits. I l’arbitratge d’avui demostra amb total claredat que el fet de no donar per vàlid el gol del Barça és intencionat. Tot el camp ha pogut veure com la pilota entrava gairebé un metre en la porteria del Betis, i per tant la decisió de l’àrbitre de no validar el gol no és una errada: és un fet intencionat.

Ja n’hi ha prou de parlar intentant suavitzar les situacions controvertides. Ja n’hi ha prou de dir que els àrbitres són humans. Ja n’hi ha prou de mirar cap a un altre banda cada vegada que la classe arbitral, dirigida per Sánchez Arminio, ninot de Florentino Pérez, actua premeditadament en contra dels interessos del Barça. Aquestes evidències s’han de denunciar al jutjat. O el futbol espanyol acaba amb els màfies que manipulen els resultats esportius, o les trampes, els complots, les males arts acabaran amb el futbol a Espanya.

No és casualitat que el futbol sigui un dels pocs esports en els que la tecnologia no hi ha fet acte de presència. No és casualitat que entitats esportives importants aprofitin els seus llargs tentacles en el si de la FIFA per posar traves a l’arribada del vídeo i posar llum a les jugades conflictives. No és casualitat que el Madrid hagi tingut d’una manera continuada sortejos favorables en la Champions. No és casualitat que alguns equips, acostumats històricament a guanyar per que així ho havia decidit el “caudillo”, vulguin continuar mantenint els seus privilegis pel camí de la trampa permanent.

En la mateixa jugada del gol fantasma, es produeix
aquest clar penal que l'àrbitre també ha
ignorat de manera del tot voluntària  

El món del futbol ha arribat a uns nivells que més que un esport, és un espectacle que ofereixen uns professionals, els guanys econòmics dels quals depenen molt sovint dels seus resultats esportius. Manipular des dels despatxos els resultats dels futbol equival a més de fer trampes, a perjudicar els interessos econòmics dels futbolistes. Però no són només els futbolistes els perjudicats. El aficionats, les cases comercials que fan de sponsors de molts equips, i tants d’altres que veuen perillar els seus ingressos per la manipulació tramposa dels resultats del futbol. Fer trampes amb l’arbitratge és un fet delictiu. A Espanya i a qualsevol país civilitzat.

Si Espanya fos un país seriós, no només exigiria rigor a l’arbitratge, i expulsaria del sistema a les màfies organitzades (Sánchez Arminio) dirigides per Florentino Pérez, sinó que a més castigaria severament a personatges com aquest Hernández Hernández, impresentable, inepte, corrupte, i inútil per l’arbitratge. Ben lluny d’això, aquest home serà premiat amb algun partit dels anomenats importants per haver complert escrupolosament les indicacions de l’amo.

Mentre a Espanya la trampa, la manipulació, el contuberni i la maquinació antiesportiva estiguin a l’ordre del dia, mai podran ser considerats com un país occidental. A nivell esportiu, pel que fa al futbol, Espanya no és el Sud d’Europa sinó el nord d’Àfrica. Se’n recorden d’aquell 12-1 a Malta un 21 de desembre de 1983? Doncs això és Espanya. La trampa, la compra fraudulenta de resultats s’ha convertit en una pràctica habitual del dia a dia del futbol espanyol.

Directius del Barça en fora de joc

Oscar Grau fa enfadar al vestidor i a l’afició blaugrana i Pere Gratacòs devalua el paper de Messi dins de l’equip. Ni fet exprés podien haver-ho fet pitjor.
 

En la Junta directiva del Barça impera el "campi qui pugui" d'una manera del tot desorganitzada. 

Óscar Grau és el director executiu del FC Barcelona, o com es diu ara el CEO de l’entitat blaugrana. Grau va ser un  molt bon jugador d’handbol i va jugar tota la seva vida professional en la posició de pivot en el Barça d’handbol. Una vegada retirat de la pràctica professional, i gràcies als estudis que va seguir, Grau ha ocupat diferents càrrecs en el món de l'esport fins incorporar-se novament al Barça a l’any 2015 i ara fa escassament 3 mesos la Junta Directiva el va nomenar director executiu de l’entitat blaugrana.

Fins avui Óscar Grau havia passat sense pena ni glòria per el càrrec. No havia destacat ni per especialment bo, però tampoc com a un mal directiu. Tanmateix, interrogat per un periodista al voltant de la renovació de Leo Messi, el directiu ha volgut fer una demostració de “cordura” que era del tot sobrera. Un bon professional no necessita demostrar dialècticament que salvaguardar els comptes de qualsevol organització forma part de les seves obligacions. Un bon directiu el que ha de fer és fer quadrar les xifres sense fer massa soroll per aconseguir-ho, i encara menys soroll mediàtic.

A Òscar Grau se li va acudir dir sobre la renovació de Messi que “cal analitzar-ho amb el cap fred i amb sentit comú. La massa salarial del Barça no pot sobrepassar el 70% del pressupost del Club, i per tant ho hem de quadrar. Una opció passa per incrementar els ingressos, tal i com està previst en el Pla estratègic del Club. Volem tenir als millors, però potser haurem de prioritzar. El desig del Club és que el millor jugador del món i de la història es quedi a Can Barça- Voldria tranquil·litzar a socis i aficionats, però ho haurem de fer des del sentit comú”  

Les paraules de Grau no estan mal dites, però no li tocava dir-les a ell. El Barça té una estructura professional que negocia fitxatges i renovacions de contractes, i té un president. Més enllà d’aquest equip de persones, els demés haurien d’estar callats i dedicar-se a la seva feina. La renovació de Messi és “qüestió d’Estat”, i el Sr. Grau, dit amb tots els respectes no té perquè parlar-ne públicament. No és la seva responsabilitat.

Com a conseqüència d’aquest patinada de Grau, la resposta del vestidor no ha tardat gens a arribar, tot i que Luís Enrique va intentar suavitzar la situació. Va ser Luís Suárez l’encarregat de respondre a Grau, i la resposta va ser prou contundent:  “Messi és el millor jugador del món. Cal renovar a Leo, no tenir sentit comú” foren les paraules de l’uruguaià.

A vegades cal preguntar-se quina és la distribució de funcions en el sí del Barça, sobretot quan algun directiu s’extralimita en les seves funcions i comença a parlar de temes que no són responsabilitat de l’àrea que té assignada. I aquest fet es produeix amb certa freqüència a can Barça. Per no anar més lluny, avui mateix ha estat destituït de forma fulminant Pere Gratacòs, que també exercia les funcions de “Responsable de Relacions Institucionals esportives amb la reial Federació espanyola de Futbol”, com a conseqüència d’haver manifestat unes opinions personals també sobre el tema Messi,  en un mitjà de comunicació.

Sembla correcte la decisió de despatxar Gratacòs, si la opinió manifestada per ell, no és coincident amb la posició oficial del Club, però llavors cal preguntar-se que fa Òscar Grau mantenint encara la seva posició. O tots moros... o tots cristians.

Quan en una organització tothom va al seu aire, i es manifesten opinions sovint contradictòries, l’explicació no s’ha de buscar en les persones que pel seu compte van dient blanc o negre, sinó que la responsabilitat està a dalt de tot, per no haver aclarit suficientment les funcions de cadascú i no haver delimitat amb claredat les àrees de responsabilitat de cada càrrec. Per cert, per això hi ha un responsable de comunicació. Ja fa temps que la Junta Bartomeu dona símptomes de ser una junta de pa sucat amb oli i no només per aquet afer.