El Barça guanya la seva 25ena Lliga espanyola

Junt amb el trofeu de Copa guanyat la setmana passada contra el Sevilla, el Barça assoleix el 8é doblet de la seva història.

La temporada 2017/18 ha estat una gran temporada. Hem guanyat la Lliga quatre partits abans del final del campionat, hem guanyat la copa... però ens queda el regust amarg del partit de Roma, on més que la derrota pesa la imatge tan pobre que l’equip va donar

El Barça acaba de guanyar la seva setena Lliga dels últims 10 anys, i en suma ja 25 des de la creació de la competició, superats només per un Reial Madrid que n’ha guanyat 33, tot i que la majoria d’elles sota el franquisme quan el Madrid era (i en certa mesura continua sent) l’equip del règim. Aquest trofeu ve a sumar-se a la Copa aconseguida fa tan sols una setmana contra el Sevilla i representa el 8é doblet en la història del club blaugrana.

Tot i que aquests trofeus s’han de valorar en la seva justa mesura tenint en compte la fortalesa de rivals com el Madrid, o el Sevilla, o l’Atlético de Madrid o el mateix València, a l’aficionat barcelonista li ha quedat un mal regust de boca derivat de la desfeta de Roma. Aquell dia, el Barça es va presentar a l’Estadi Olímpic romà, amb una renda d’un 4-1 obtingut a Barcelona en el partit d’anada, que va resultar insuficient per continuar en la Champions atès que la Roma ens va guanyar per un rotund 3-0. No va ser tant la derrota com la forma en que va arribar: en tota la temporada mai havíem vist un Barça tan desmotivat, tan fora del partit com aquell dia, i aquella decepció immensa que va patir el barcelonisme avui encara està viva a l’hora de celebrar aquest nou doblet. 

El Barça és a punt de batre un rècord estratosfèric: acabar la Lliga imbatut. L’equip està a 4 partits d’aconseguir-ho, tot i que els rivals que ens esperen no ho posaran fàcil, començant per la visita al Camp Nou del Madrid aquest primer cap de setmana de maig. Després del Madrid rebrem la visita del Villarreal, tot seguit el dia 13 viatjarem a València per jugar contra el Llevant, per acabar el campionat jugant al Camp Nou el dia 20 de maig contra la Reial Societat. No és impossible però és complicat per la dificultat dels rivals, però també per una situació psicològica dels jugadors: una vegada aconseguides la Lliga i la Copa es fa molt difícil continuar competint al màxim nivell, i si es vol acabar el campionat sense haver perdut cap partit. Cal sortir al camp disposats a donar-ho tot, i a la majoria de jugadors del Barça els espera un compromís al mes de juny molt important per a ells com és el campionat del món. Estaran anímicament en condicions de donar-ho tot per mantenir al imbatibilitat? 

Aquest doblet aconseguit sobre el terreny de joc amb tota l’autoritat que es deriva d’uns resultats inapel·lables i d’un joc moltes vegades brillant, serveix també per fer callar algunes veus que havien sorgit darrerament criticant a l’entrenador Ernesto Valverde a conseqüència del pitjor partit de la temporada; el jugat contra la Roma. Aquell dia a l’entrenador blaugrana els corbs de la premsa esportiva se li varen tirar a sobre despietadament assenyalant-lo com al màxim culpable de la desfeta. Segur que Valverde n’és en part responsable; una alineació excessivament conservadora, la manca de motivació dels jugadors, una tàctica que no va ser ni de bon tros la més adequada per afrontar a aquell rival... el que es vulgui. Però l‘entrenador no és l’únic responsable del desastre de l’Estadi Olímpic romà; els jugadors hi tenen també la seva quota part de responsabilitat i també la té aquesta premsa esportiva tan lamentable i tant poc respectuosa amb els rivals que tenim fonamentalment a Barcelona. El dies previs al partit tots els comentaris es centraven a analitzar quin seria el rival del Barça en la següent ronda de la Champions, i tothom donava a la Roma per eliminat. Aquesta eufòria es va transmetre a l’afició,  a la directiva, als jugadors,... tothom va caure en el greu parany de desconsiderar al rival, i ves per on, el rival ens va donar una lliçó d’educació esportiva: No hi ha enemic petit.

Quan es va iniciar la temporada 2017/18, amb la marxa de l’impresentable Neymar (com a persona) i amb la derrota a la supercopa contra el Madrid, ningú donava ni cinc cèntims per el Barça. Ara, transcorreguts 9 mesos d’aquelles sensacions, s’han aconseguit uns resultats esportius que ningú s’hauria cregut al començament del mes d’agost passat. I tot plegat té un nom: Ernesto Valverde. L’extremeny és, sens dubte, un gran entrenador.

Ara, els de sempre, els que el primer dia ja demanaven la dimissió de Luis Enrique, i que des de l’agost no han parat de criticar el joc que defensa Valverde, hauran de callar. Ha quedat clar que el Barça por guanyar amb un 4-3-3 o amb un 4-4-2, perquè el que realment importa no és tant la posició en el camp dels futbolistes sinó el control i domini de la pilota i el joc, la categoria futbolística dels jugadors i la seva qualitat tècnica, i les seves ganes de guanyar. Està clar també que un bon entrenador a banda de recursos tècnics requereix sobretot una gran capacitat de gestió de grups. El tracte amb els seus jugadors esdevé clau a l’hora que aquests es sentin còmodes i a gust en el camp i estiguin disposats a donar en qualsevol moment el millor de si mateixos.

Gràcies Valverde pels trofeus que ens has regalat en aquest primer any teu a la banqueta del Barça. Ara cal enfocar al segona temporada i planificar-la d’acord als objectius de l’entitat. Què et semblaria si canviéssim la Copa per la Champions? Val la pena desgastar als jugadors els mesos de gener i febrer per guanyar una Copa i que després al març i a l’abril no tinguin forces per avançar en la Champions? Qüestió de planificació i de clarificació d’objectius...