El Madrid fora d’Europa

Ni els milions de Florentino, ni la Federació Espanyola de Futbol, ni cap altre estament esportiu, han pogut evitar que el Madrid hagi quedat fora d’Europa, eliminat per un Manchester City, que tampoc és cap cosa de l’altre món a nivell futbolístic. 

Aquest eliminatòria davant el segon classificat de la Lliga anglesa demostra entre altres coses, que el Madrid ha guanyat la Lliga espanyola gràcies a la col·laboració necessària de l’arbitratge espanyol que amb les seves decisions ha permès que el Madrid no hagi perdut cap partit des de la represa de la Lliga post coronavirus. 

Qui més qui menys, sospitava que el final de la Lliga 2019-2020 del Real Madrid no era normal. Qui més qui menys sospitava que els escàndols que hi ha hagut en cada un dels partits del Madrid després de la represa responien a la voluntat inequívoca que l’equip presidit pel capo màfia Florentino Pérez guanyés la Lliga, i qui més qui menys confiava que tot plegat esclataria a la competició Europea on el Madrid semblava que aquest any no havia pogut arreglar a la seva conveniència els sortejos dels emparellaments de les diferents eliminatòries. 

I així ha sigut: desprès de perdre a l’anada davant del Manchester City en el partit jugat al Bernabeu per 1-2, ara el Madrid ha tornat a repetir resultat al camp del Manchester City, i per tant, ha quedat fora de la competició europea en els octaus de final. Feia molts anys que el Madrid no queia eliminat de la competició tan prematurament. Diguem que ha estat eliminat amb tota justícia per l’equip dirigit amb molt d’encert per Pep Guardiola. 

Aquest fracàs a la competició europea davant d’un equip, el City, que ha quedat a 18 punts del primer classificat a la “Premier League”, vol dir que el Madrid dista molt de ser aquell equip que ho guanyava quasi tot. Quan no era el joc de l’equip eren els àrbitres qui ho arreglava, però ara, afortunadament per el futbol, ni el bon joc, ni els àrbitres han possibilitat que el Madrid fes un paper mínimament digne en al Champions. 

Tot el que ha passat en la competició domèstica (La Lliga), ja augurava aquest final: el Madrid és l’equip al que han xiulat més penals a favor, 11, per tant sols 2 en contra, amb un balança de +9 penals al seu favor. Cap altre equip de la Lliga espanyola presenta un balanç tan escandalosament favorable com el Madrid, i tan sols se li acosta lleugerament l’Atlético de Madrid que té un balanç de +4 penals al seu favor. Tot plegat escandalós.

Però no són únicament els penals el que ha influït decisivament en la classificació final de la Lliga, sinó que també ho han estat les jugades dubtoses decidides sempre a favor dels interessos del Madrid: gols anul·lats als rivals, que eren gols legals, gols concedits al Madrid que haurien d’haver estat anul·lats, targetes grogues i vermelles ensenyades als jugadors blancs amb contraposició a les targetes ensenyades al jugadors dels equips rivals. Tot plegat ha fet que cobrés vida de nou, com en el tempos del franquisme, aquella frase del “sigan, sigan...” quan la pilota la tenia el Madrid en una posició avantatjosa...

Dit això, cal afegir que aquest any, el joc del Barça tampoc ha estat d’allò més  engrescador, de manera que és ben possible que sense els favors arbitrals i de la cúpula que regeix el futbol espanyol, el Madrid potser també hauria guanyat la Lliga. Però no és el mateix guanyar al Lliga quan has estat el millor al llarg de la competició, que guanyar-la per reial decret i d'escàndol en escàndol.

Sigui com sigui, la Champions ha demostrat que quan guanyes un campionat local de manera poc honesta, i quan els àrbitres internacionals no accepten els regals dels enviats de Florentino, s’acaba fent justícia i fins i tot, el segon de la Lliga anglesa que ha quedat a 18 punts del Liverpool, et pot enviar anticipadament de vacances...             

                                  

El futbol espanyol torna a l’època del franquisme

El futbol espanyol ha fet un pas enrere de 50 anys d’extensió. Ha tornat a aquelles èpoques en les que “Su Excel·lència el Jefe del Estado” entregava el trofeu de guanyador, temporada rere temporada, al Real Madrid, des de la llotja del Bernabeu, per general satisfacció del franquisme. Eren uns títols guanyats gràcies a uns arbitratges mesquins fets sota la impunitat que representava actuar segons les preferències del “Generalísimo”.

Malauradament, ara, en la nova normalitat, l’absència de públic als estadis ha propiciat que els àrbitres se sentin del tot impunes a l’hora d’afavorir, descaradament de nou, al Real Madrid.  

Des de la represa del futbol després del confinament, partit rere partit es produeixen decisions arbitrals que sistemàticament afavoreixen al Real Madrid. No són ni tan sols jugades confuses que poden donar lloc a l’errada a l’hora d’interpretar-les. Són jugades clares, que no admeten discussió possible, com les que aquesta última jornada han permès al Real Madrid guanyar a Bilbao: la mateixa jugada, una trepitjada al peu, d’un defensa a un atacant, ha estat assenyalada com a penal quan l’ha fet el defensor de l’Athlètic de Bilbao, i ha estat objecte d’un “sigan, sigan” quan la trepitjada l’ha fet un defensor del Madrid. 

La permissibilitat dels àrbitres amb determinats jugadors del Madrid és un insult a la justícia esportiva. Sergio Ramos s’ha convertit en un autèntic destraler, i ahir mateix hauria d’haver estat expulsat de San Mamés després d’agredir a un atacant rival. La seva acció ni tan sols va merèixer una cartolina groga per part de l’àrbitre. 

Cada partit jugat per el Reial Madrid després de la represa de la competició ha estat un escàndol. No hi ha partit en el que el Madrid no s’hagi beneficiat de decisions arbitrals injustes, o que el VAR no hagi intervingut per afavorir als blancs. Un escàndol a l’alçada d’aquells títols que guanyava el Madrid per donar satisfacció als desitjos del dictador. I ara sota el govern més “progressista” de la història. 

Aquesta trista realitat és execrable bàsicament per dos motius. D’una banda per la manipulació evident del campionat, on molts esportistes competeixen honestament per intentar guanyar. Són professionals i sovint una part dels seus emoluments depenen dels resultats esportius. El frau de competició que es comet és un fet molt greu, i inacceptable en una societat justa i democràtica.

Però per l’altre banda destaca el cinisme i desvergonyiment d’alguns empleats del Real Madrid, com és el cas del seu entrenador Zidane, el mateix de l’acció antiesportiva del cop de cap al pit de Materazzi i que li va valdre l’expulsió en el mundial d’Alemanya 2006. Zidane va tenir el morro de dir que “està cansat que es digui que guanyen gràcies als àrbitres”. Doncs dir això és una clara mostra de cinisme del tot inacceptable. Els directius i empleats del Madrid només poden fer que callar davant una immoralitat com la que s’està vivint en el futbol espanyol. 

Algú tan madridista i catalanòfob com l’ex “Fuerza Nueva” Javier Tebas, que va fer tot el possible per evitar que Messi jugués amb el Barça, ha lamentat la trucada del gàngster Florentino Pérez a la Federació Espanyola de Futbol, reclamant un millor tracte del VAR al reial Madrid, i és que a partir d’aquella trucada, els favors arbitrals a la “casa blanca” s’ha produït partit rere partit. 

Ens pensàvem que el VAR arreglaria els problemes del futbol espanyol. Malauradament el VAR està gestionat per àrbitres, els mateixos que es deixen corrompre per el gangsterisme instal·lat al món del futbol des que Florentino Pérez hi va aterrar.  Parcialitat a favor del Madrid hi ha estat sempre, però tan descaradament impune com ara, diria que mai. En els temps del franquisme, fins i tot Guruceta va ser castigat per el penal infame xiulat al Camp Nou a favor del Madrid. Recordo també un partit Madrid-Barça al Bernabeu; fins que el Madrid no va aconseguir el gol de la victòria, l’àrbitre Zariquiegui va allargar el partit més de 8 minuts. I que consti que llavors es jugaven els 45 minuts justos, no com ara que sempre hi ha un afegitó. Doncs bé, hem tornat a aquelles èpoques: ple franquisme.                      

Es reprèn la Lliga i amb ella es recuperen les velles tradicions: les descarades ajudes arbitrals al Madrid

Després de setmanes d’interrupció del campionat a causa de la Covid-19, la pilota ha començat a rodar, però ho ha fet marcada per els vergonyosos arbitratges a favor del Real Madrid, que després de 3 partits de represa ha vist com en cada un d’ells s’ha vist afavorit per una arbitratge parcial, vergonyós i tercermundista, propi d’un país en el que l’ètica esportiva y la dignitat fa temps que no formen part de les seves prioritats.

Aquesta Lliga l’ha de guanyar el Madrid, per real decret llei. Així de clar, així d’evident. En aquest país de vergonya, les competicions esportives es veuen greument alterades per la voluntat d’uns mandataris que decideixen qui ha de guanyar un campionat en funció dels interessos predominants. 

En Gerard Piqué ho va dir de forma velada per evitar sancions: “Serà molt difícil guanyar aquesta Lliga... vist el que ha succeït aquests jornades, serà difícil que el Madrid perdi punts...” I el que s’ha vist aquestes 3 jornades disputades des de la represa de la competició és que les ajudes arbitrals al Madrid han estat la tònica. Des de penals xiulats al seu favor que només han existit en la imaginació de l’àrbitre, fins a gols anul·lats als rivals per suposats fora de jocs inexistents, o gols concedits a favor en flagrant fora de joc o fets amb el braç. Tot un escàndol. I tot això amb la connivència del VAR que només ha intervingut en aquelles jugades que podien afavorir al Madrid, però mai quan les jugades el perjudicaven. 

Estem doncs davant d’una situació en la que “els de dalt” ja han decidit que la Lliga ha de ser per el Madrid, i quan això passa ja no hi ha res a fer i si algú (jugadors, entrenadors o directius) gosen denunciar-ho, es posen ràpidament en marxa els dispositius que la “justícia” esportiva té a ma per evitar insurreccions, encara que siguin justes. Ràpidament entra en joc el Comitè de Competició que amb el seu jutge únic obre expedient al primer que gosi obrir la boca. I quan no és el Comitè de Competició apareix el Comitè d’Àrbitres qui ho denuncia al Comitè de Competició per que aquest obri el corresponent expedient. Aquesta és la situació avui en dia, d’un país que és molt més un club d’interessos d’ètica discutible que no pas un sistema de convivència organitzat en el que la democràcia i la justícia (també l’esportiva) en siguin senya d’identitat. 

I en aquesta línia s’ha de parlar necessàriament de la trucada del gàngster número 1 del futbol espanyol, el Sr. Florentino Pérez, al gàngster número 3, el president de la Federació Espanyola de Futbol Luís Rubiales (el gàngster número 2 no és altre que el Sr. Tebas un fatxa de la època de Blas Piñar i la seva Fuerza Nueva). A partir d’aquesta trucada, el VAR, que fins llavors havia estat neutral pel que fa a les intervencions en els partits del Real Madrid, va deixar de ser imparcial i no ha parat de beneficiar a l’equip del govern en totes les decisions en que ha intervingut. Des que la Lliga s’ha reprès els arbitratges a favor del Madrid són la tònica d’una país que viu en la corruptela constant en gairebé tots els àmbits i en l’esportiu també. El partit del Madrid ahir a Sant Sebastià va ser un atracament a ma armada. No se li pot posar cap altre qualificació. Senzillament vergonyós.             

Val a dir però que el Barça tampoc està ajudant massa a que les coses siguin d’un altre manera. Ha retornat a la competició amb una bona victòria a Mallorca, però a la jornada següent, a casa contra el Leganés, l’equip ja va mostrar moltes mancances en la creació de joc. Aquest defecte va ser molt més notori a Sevilla on l’equip només va poder aconseguir un empat a zero, i això gràcies a que el rival no va marcar. Aquest motor fonamental de la generació de jugades d’atac que és el mig camp, i en el que sempre s’ha basat el joc blaugrana, falla. I l’entrenador Quique Setién, no acaba de trobar el punt clau que doni l’efectivitat que l’equip necessita. Hi ha jugadors que han perdut el Nord i no saben què fer en determinades circumstàncies; hi ha jugadors que van venir rodejats d’una aureola que en el camp no han demostrat; hi ha joves talents que no tenen continuïtat en un equip més necessitat que mai d’un revulsiu. Dona la sensació que el dia que Messi no pot, l’equip no dona la talla, i així no es va enlloc.

També està fallant la política esportiva del Club. Els fitxatges no estan responent al que s’esperava d’ells i no estan aportant a l’equip el component diferencial que es necessita per guanyar campionats. La direcció esportiva no té un rumb clar i es fitxen jugadors que a l’any d’estar al Club ja se’ls busca una sortida. Todibo, Júnior Firpo, Griezmann, Semedo, Arthur i altres no han rendit el que s’esperava quan se’ls va fitxar. Qui els va fitxar? Amb quin criteri? 

Després, passa el que passa...      

Josep Maria Bartomeu, una presidència desastrosa

Josep Maria Bartomeu hauria de dimitir immediatament si tingués un mínim de dignitat i respecte per una institució centenària com el Futbol Club Barcelona. Només Joan Gaspar ha fet tan mal al Club com Bartomeu, que està batent tots els records negatius d’un president de l’entitat blaugrana.

La desastrosa planificació esportiva, el fracàs de determinats fitxatges, la poca valentia de destituir a l’entrenador després del fracàs de Liverpool, la imatge del Club després que hagi sortit a la llum pública l’escàndol de l’empresa contractada per atacar a les xarxes socials a jugadors del club i opositors de la directiva, són alguns dels exemples que justifiquen sobradament que al Sr. Bartomeu se li exigeixi la dimissió immediata. Ni un dia més a la presidència del Club d’algú que està actuant igual que ho farien avui aquells antics gàngsters. Fora màfies de la directiva blaugrana ! 

Veiem equins són els “mèrits” del Sr. Bartomeu, adquirits només en aquesta última temporada, deixant en l’oblit fets ocorreguts en temporades anteriors, i que justifiquen sobradament que se’n vagi a casa:

Primer error: una pretemporada del primer equip “en alçada”... l’alçada dels avions vull dir, atès que els jugadors es van passar la pretemporada volant al Japó, tornant a Barcelona, d’aquí se’n van anar als EEUU, per acabar de nou a casa. Tot un fracàs que ha comportat una plaga de lesions i una preparació física deficient. Segur que “les gires” varen proporcionar molts diners, però el resultat esportiu ha estat nefast.

Segon error: substituir l’entrenador a meitat de temporada. Després del desastre de Liverpool, era el moment de propiciar un canvi a la banqueta; mantenir Valverde per destituir-lo a mitja temporada demostra una falta absoluta de criteri a l’hora d’avaluar si Valverde era o no, la persona responsable del primer equip. Ara, a mitja temporada, tots els entrenadors bons tenen equip, i t’has de quedar amb els que estan a casa per que s’han quedat sense feina. El nou entrenador elegit, independentment de ser o no un bon entrenador, s’ha trobat u equip fet, sense possibilitat d’incidir en la seva manera de jugar atès que cada setmana s’han d’afrontar dos nous compromisos esportius. Malament ho tindrà Quique Setién per poder transmetre als seus jugadors l’estil de joc que li agradaria que practiquessin. 

Tercer error: una política de fitxatges erràtica i sense cap mena de planificació. A mitja temporada l’equip s’ha quedat a causa de les lesions, i d’alguns traspassos i cessions,  sense que hi hagi recanvis de garanties al darrere. Per altre banda els serveis mèdics del Barça no estan massa encertats des del punt de vista de la prevenció de lesions dels futbolistes o del bàsquet, per no centrar-ho tot només en el futbol. Els fitxatges de Todibo, Wagué, o Junior Firpo són només exemples (n’hi ha més) per demostrar com s’han malbaratat els diners del club comprant futbolistes que no donen la talla per jugar al Barça.

Quart error: confiar en una direcció esportiva sense experiència amb un dèficit de planificació mot important que ha deixat l’equip sota mínims a mitja temporada, just quan comença la fase definitiva de a “Champions” i es juguen els partits claus de la Lliga. De la Copa ja no cal parlar-ne: l’equip ha quedat eliminat, conseqüència també d’aquesta planificació tan dolenta.

Cinquè i definitiu error: contractar els serveis d’una empresa d’imatge amb l’objectiu de desprestigiar a través de les xarxes socials a jugadors, companys de directiva, opositors a la presidència del Club i futurs candidats a unes eleccions que sens dubte no tardaran. Aquesta contractació a banda de ser mafiosa i pròpia de males persones, és fraudulenta, atès que fraccionava el cost en factures inferiors a 200.000€ evitant-se així el control de la Junta directiva per la seva aprovació.

Al respecte vull denunciar la indecència de molts programes esportius de ràdio de Catalunya, que han intentat blanquejar aquesta actuació lamentable del president Bartomeu. És una vergonya per a l’entitat barcelonista, que a més de tenir màfies informàtiques a sou, també tongui pseudo-periodistes de capçalera, disposats a vendre els seus principis per vagi a saber quina prebenda. Una vergonya que això passi al segle XXI.

I després alguns van parlant dels valors del Barça... quina pena... Sr. Josep Maria Bartomeu, l’ètica més elemental, la dignitat, la decència i la vergonya exigeixen la seva dimissió immediata. Vostè ha convertit Can Barça en la Cosa Nostra. Marxi !                           

Valverde destituït

La directiva del F. C. Barcelona pren la decisió de cessar a Ernesto Valverde com a entrenador del primer equip del Barça.

Agafa el relleu Quique Setién, que ja avui ha dirigit el primer entrenament. Veurem si d’aquí a diumenge hi ha temps per que es noti la seva ma en la disposició tàctica de l’equip.   

Deia en una de les últimes entrades al blog del mes de setembre passat, que Ernesto Valverde no es menjaria els torrons, i em vaig equivocar; se’ls ha menjat però no ha tingut temps de païr-los i tres setmanes després de Nadal ha estat destituït en el càrrec d’entrenador del primer equip del Barça.

Aquesta destitució em sap greu personalment perquè Valverde és un home senzill, amable, gens egòlatra, bon entrenador i coneixedor de la psicologia dels futbolistes, però els resultats no l’han acompanyat en aquesta última etapa. Després de les derrotes de Roma i Liverpool la credibilitat de l’entrenador del Barça havia perdut molt, i els mals resultats d’aquesta temporada davant d’equips que eren res de l’altre món han acabat de convèncer a la directiva que calia un cop de timó al front de l’equip.

És cert que l’esquema de joc en el que Valverde es sent còmode no és l’estil de joc que des de ja fa molts anys practica el Barça, i Valverde ha intentat fer una barreja entre els dos sistemes que ha acabat donant un molt mal resultat. Ni és el 4-3-3 en el que el Barça basa les seves essències ni és el 4-4-2. Intentar readaptar l’estil implantat per Johan Cruyff ha estat un fracàs des del punt de vista dels resultats i també del joc de l’equip.

I és que aquesta temporada el Barça ha alternat bons partits amb altres de pèssims. No ha estat capaç de guanyar al camp del cuer de la lliga; ha empatat a casa amb un Madrid en hores baixes, i ha perdut punts en estadis d’equips d’un nivell molt inferior al Barça. Tot això són motius que han determinat la pèrdua de confiança del Club amb el seu entrenador. El punt culminant que ha determinat el cessament ha estat la derrota front l’Atlético de Madrid a la Super Copa, on després de jugar acceptablement bé durant 70 minuts, el Barça no va saber gestionar el final del partit ni des del camp (els jugadors) ni des de la banqueta (l’entrenador), a banda de l’estat de forma  físic que va deixar molt clar que no era l’òptim. Tot plegat, junt amb la incapacitat de presentar noves alternatives de joc, amb una excessiva complicitat amb uns jugadors que tampoc l’han ajudat gens ha acabat comportant el final de l’etapa de Ernesto Valverde com a entrenador del F.C. Barcelona.

Per substituir-lo la Junta directiva ha nomenat a Quique Setién. Setién va jugar a diferents clubs com Santander o Atlético de Madrid entre d’altres, i con entrenador ha entrenat a equips com el propi Rácing de Santander on havia estat jugador i també al Las Palmas o el Real Betis que ha estat el seu últim equip en el que ha treballat.   

Agafar un equip com el Barça a mitja temporada no és precisament una situació desitjable. Lo ideal és que jugadors i entrenador tinguin marge de temps per poder travar entre ells el mínim coneixement, assajar tàctiques, jugades d’estratègia, etc. Quique Setien sap que diumenge juguen contra el Granada i han de guanyar. 

A banda de la substitució de l’entrenador cal destacar una vegada més com de malament es fan les coses des de la directiva blaugrana, retransmetent gairebé en directe les negociacions dutes a terme amb diversos candidats per substituir a Valverde. Contràriament, Ernesto Valverde ha tingut una actuació que el qualifica com a persona. Ha fet arribar a l’opinió pública una carta de comiat, que no conté un sol retret contra ningú i mostra la seva gratitut a tots aquells que li han fet suport en els moments difícils.

Valverde ja era un cavaller quan jugava al futbol, i ho continua sent ara com a entrenador. Es mereix tota la sort del món tant en la seva vida personal com en la professional. Gràcies Valverde per la teva dedicació i esforç durant aquests dos anys i mig en el que has donat el millor de tu mateix per aconseguir triomfs per al Barça.  

Bon Nadal

BONES FESTES A TOTS ELS CULERS !!!

Valverde no es menjarà els torrons

Ernesto Valverde és un  bon entrenador, però li manca caràcter. Mai havia de deixar que el president imposés el seu criteri

En quatre partits fora de casa, el Barça només ha marcat 2 gols (els dos contra Osasuna), i en els altres tres, el bagatge ofensiu blaugrana ha esta nul.

Ernesto Valverde és un bon entrenador; una mica conservador, però bon entrenador. El seu problema per dirigir al Barça és que és massa bona persona. De cap de les maneres hauria d’haver acceptat que li portessin a un futbolista com Griezmann. Un bon futbolista però gens treballador. És d’aquells que necessita que l’equip treballi per a ell, però a ell això de treballar no li agrada en excés. Valverde sabia que Griezmann no era el jugador que el Barça necessitava, però davant la insistència de Bartomeu en portar-lo, malgrat el menyspreu que el francès va fer a l’afició del Barça ara fa un any, va cedir i va acceptar que li portessin a un futbolista que ningú sap a que juga des que ha debutat en el Barça. Una gran errada de Ernesto Valverde perquè Griezmann no aporta res al joc del Barça.

Un altre factor en el que ha fallat Valverde és en acceptar la pretemporada que s’ha planificat aquest anys per el primer equip. Sense temps a entrenar, sense temps a integrar futbolistes importants com de Jong, el Barça va emprendre un seguit de viatges de Barcelona al Japó i als Estats Units sense que l’equip agafés la forma ni es conjuntés. Va ingressar una bona suma de diners, si, però també es cert que un mes després d’iniciar la competició no tenim equip. Que un equip d’arreplegats com el Granada ens guanyi és un molt mal símptoma. el segon gran error de Valverde 

Aquest Barça és molt probable que aquest any es quedi en blanc. Valverde serà substituït si res no canvia a mitjans d’octubre, especialment si hi ha un mal resultat a Europa. El seu substitut serà un mediocre, atès que la temporada ja ha començat i tots els entrenadors bons estan col·locats. Per tant ens vindrà algun personatge amb passat però amb gens de present i encara menys de futur. Una mena de Tata Martino que vindrà a tapar forats i a jugar al passa com puguis. I encara sort si Bartomeu no ens porta a Mourinho: ja seria excessiu.  

El Barça necessita endegar una nova època, la del post-Messi, amb un nou president, un  nou entrenador amb temps per davant per construir un equip guanyador i un equip que com el Barça de Guardiola sigui capaç de resistir una dècada situat al cap damunt, un equip de futur en el que l’astre argentí ja no tindrà el pes que ha tingut fins ara. Un Barça nou que torni a il·lusionar a la gent. 

Per aconseguir això és necessari fer net. Fer net a la directiva però també fer net en molts càrrecs del Club que a banda  d’estar molt ben pagats no aporten res. El Barça B no és capaç d’aportar jugadors al primer equip llevat d’alguna excepció. Com és que el responsable d’estructurar al Barça B encara segueix en nòmina del Club? Són d’aquelles coses que costa entendre.I en aquest canvi de dalt a baix de les estructures del Clubcal parar atenció a la secció mèdica. Com pot ser que Messi es lesioni en el primer entrenament?. No havia passat la revisió mèdica poques hores abans?

Per altre banda el president Bartomeu ha afegit un altre greu error a la seva llarga llista de desencerts. L’intent de fitxar a Neymar ha estat un menyspreu al soci. Neymar va marxar del Barça fotent-se'n del aficionats, i interposant una demanda vergonyosa contra el Club. On és la dignitat Sr. Bartomeu? 

Neymar ha demostrat sobradament que és un nen mal criat, tot i què que ja no és tan nen. Va camí dels 28 anys i a tot estirar n’hi queden 3 o 4 al màxim nivell. Val la pena malbaratar recursos d’aquesta manera? Que se’l quedin a París o que se’n vagi al Madrid; m’és igual, però el Barça del futur no es pot configurar amb aquesta mena de personatges.

Són masses errors Sr. Bartomeu; marxi cap a casa; faci’ns aquest favor; l’afició li ho agrairà.