divendres, 4 d’agost de 2017

222 milions d’Euros són molts diners...


Si el Barça sap gestionar amb seny aquesta quantitat, la marxa de Neymar pot beneficiar més que no pas perjudicar.


Tanmateix els precedents no juguen a favor dels interessos del Barça: quan el capo Florentino Pérez ens va “birlar” Figo, el Barça va cobrar 10.000 milions de ptes., que en aquella època també eren molts diners, i Joan Gaspart se’ls va polir en quinze dies amb fitxatges de segon ordre del tot desafortunats.



Finalment, i malgrat el famós “se queda” de Gerard Piqué, Neymar junior ha tocat el dos amb destinació de París. Ho ha fet a la recerca dels milions de petrodòlars que li han ofert els magnats àrabs a través de l’actual president del PSG el catarí Naser Al-Khelaifi.  Com diuen a Castella, “que con su pan se lo coma...”

El cert és que finalment aquest grotesc episodi ha arribat al seu final després d’un mes de juliol de comentaris al voltant de si el jugador és quedava o marxava. Amb el pas dels dies era cada vegada més evident que el jugador havia decidit marxar del Barça, tot i que ara vagi explicant a qui el vol escoltar que la seva decisió està presa des de fa tan sols dos dies. Aquest noi, gran futbolista, amb una brillant carrera esportiva en el seu horitzó, s’ha estat burlant de l’afició blaugrana i de l’entitat que li ha estat abonant religiosament les quantitats acordades en el seu dia i ha causat un greu perjudici a la imatge del FC Barcelona.

És per aquest motiu que trobo encertada la decisió que sembla que ha pres el Club, de no abonar al pare del futbolista i que a la vegada exerceix com a representant del seu fill, la prima de 26 milions que se li devia en concepte de comissió per haver renovat ara fa un any el contracte amb el Barça. Com es pot reclamar aquesta comissió, si abans del venciment del nou contracte decideixes marxar del Club? A quin cap cap que si no acompleixes els terminis estipulats en la renovació del contracte, vulguis a sobre cobrar la comissió per haver renovat? Certament hi ha gent que té més cara que esquena...

Avui el PSG ha presentat al jugador Neymar entre el deliri de la seva afició. Els fans del PSG anaven com a bojos celebrant l’arribada a París del crack brasiler i han fet cues llarguíssimes per comprar les primeres samarretes del futbolista, que per cert, lluirà el número 10, el mateix que porta Leo Messi. Dona tota la sensació que aquesta eufòria dels fans del PSG està molt relacionada amb el fet que mai han vist a un gran jugador enrolat en les files del seu equip. No s’entén d’altre manera la bogeria desfermada entre els seguidors de l’equip francès.

Tornat al Barça, ara tenim la gran ocasió per amb aquests 222 milions d’Euros que els francesos han deixat en els comptes del club, podar estructurar un equip de futur. Per aconseguir-ho cal una directiva, però especialment un president, amb cara i ulls, que sàpiga el que es porta entre mans, i que tingui un suport adequat per part dels seus directius. Malauradament no sembla el cas. El president del Barça no té qualitats com a màxim directiu d’una organització com el Barça, i la seva junta directiva sembla també de segona divisió B. Per tant, el Barça corre el risc de repetir experiències viscudes ara ja 17 anys amb Joan Gaspar a la presidència del Barça. A Gaspar no se li pot negar el seu “culerisme” però evidentment no mereix cap crèdit com a directiu d’una gran organització esportiva.

Quan el capo madridista Florentino Pérez ens va “birlar” Figo, el club va rebre 10.000 milions de pessetes (que llavors eren molts diners) de la clàusula de rescissió que el Madrid va abonar. Doncs bé, Joan Gaspart es va polir aquella milionada en un no res. Per intentar apaivagar el cabreig dels seguidors blaugranes per la marxa de Figo va fitxar al primer jugador que un hàbil representant li va posar pel davant, sense tenir en compte ni l’edat del jugador, ni el fet que venia d’una greu lesió als genolls que el varen tenir allunyat una bona temporada dels terrenys de joc. Gaspart va pagar 7.000 milions de pessetes per un futbolista que a més de lesionat no tenia cap interès per jugar al Barça. El seu despiste era tan gran, que en una entrevista va quedar clar que ni tan sols sabia quants punts d'avantatge ens treia el Madrid. En el seu favor s’ha de dir que l’últim any del contracte amb el Barça no el va cobrar. Veient que les lesions el perseguien va decidir renunciar a l’any de contracte que li quedava, i renunciar també als emoluments que li haurien correspost. El jugador era l’holandès Marc Overmars.


Ara apareixeran molts representants de futbolistes estil “Overmars”, trucant a les portes del Barça. Esperem que aquella experiència protagonitzada per Joan Gaspart no es reprodueixi, i els 222 milions que Neymar ha deixat a les arques del Club serveixin per construir un equip encara millor que l’actual. Molta sort ens farà falta per aconseguir-ho...      

dissabte, 22 de juliol de 2017

La possible marxa de Neymar: Bon vent i barca nova

Es la resposta de Nasser Al-Khelaïfi, director general del PSG, a la ineptitud blaugrana que en l’intent unilateral fallit de fitxar Verratti ha ofès al propietari del París Saint Germain.


El Barça necessita els millors jugadors, que estiguin ben pagats, però sobretot compromesos amb l’escut que porten al pit



Cada estiu, des que Neymar va fitxar pel Barça, estem amb la mateixa història; quan no és el Manchester United és el París Saint Germain, i quan no el Reial Madrid. Sembla que el pare de Neymar aprofita els finals de temporada per veure si col·loca al seu fill a algun equip disposat a pagar la clàusula del jugador, i a més a pagar-li amb ell una suculenta prima com a representant dels interessos del seu fill.

En aquesta ocasió ha estat el París Saint Germain (PSG), propietat d’un ric emir del Qatar, el club triat per Neymar pare per embutxacar-se una bona quantitat. Es parla d’una quantitat superior als 40 milions d’€ que es la xifra que el Barça li va pagar ara fa quatre anys per aconseguir que el seu fill vingués a Barcelona. El cert és que Neymar pare s’ha trobat amb un Nasser Al-Khelaïfi director general del PSG ben disposat a venjar-se del Barça, i no només per aquella remuntada al Camp Nou del 6-1, sinó sobretot per l’intent barroer dels representants del Barça a l’hora de voler fitxar a Marco Verratti jugador italià del PSG.

En efecte, a l’acabar la temporada, el Barça sense permís del PSG, es va posar en contacte amb l’agent de Verratti, per tal de convèncer al jugador italià per la seva incorporació al FC Barcelona. Aquesta manera d’actuar poc elegant per part de la directiva del Barça va molestar molt al director general del PSG que va decidir emprendre la seva pròpia venjança. Es va prendre com una humiliació personal que el Barça toqués a Verratti a les seves esquenes, i va decidir que faria entendre als dirigents barcelonistes que aquestes no eren maneres d’actuar, fins el punt que va tramar tota una estratègia per intentar prendre-li al Barça a Neymar, tot i que la clàusula del jugador sigui de 222 milions d’€ més IVA. No serien precisament els diners els que impossibilitaria la compra del jugador. Calia però el sí del futbolista, i d’aquí la suculenta oferta feta al seu pare.

El Barça, en conèixer la notícia s’ha tancat en banda, dient que el jugador no està en venda, deixant clar per tant, que en cap cas negociaria una possible sortida del futbolista, al que només li valdria pagar la clàusula per poder marxar. Ernesto Valverde s’ha trobat amb aquesta patata calenta només aterrar a la banqueta del Barça i s’ha limitat a dir que ell vol a Neymar a l’equip, i que Neymar és el futur del Barça. Sembla que els companys de Neymar han intentat convèncer al jugador de que enlloc estarà tan bé com a Can Barça. Per les informacions de la premsa esportiva, sembla que el jugador s’està pensant si accepta o no l’oferiment del club parisenc, però no acaba de definir amb claredat si se’n va o es queda.
 
Aquesta situació mereix coma a mínim un parell de reflexions. La primera relativa al Barça, que no és la primera vegada que pica sobre pedra amb el PSG. El club blaugrana acumula ja pel cap baix dos intents fallits a l’hora d’incorporar jugadors de l’equip parisenc: es va intentar primer amb el centra brasiler Thiago Silva, i un parell d’any més tard amb l’altre central Marquinhos. En tots dos cassos el PSG es va negar en rodó a parlar de la possibilitat de traspassar a aquests jugadors. En contrapartida, el Barça, tal com és costum en l’equip barceloní, una anys abans havia regalat a l’equip francès al defensa Maxwell. És difícil ser més passerells i incauts que els directius blaugranes.


La segona reflexió fa referència al jugador Neymar. Gran jugador per cert. Amb un futur brillant als seus peus, per poc que el seu cap l’acompanyi. Tant de bo el Barça el pugui retenir, però si no és així, personalment no em sabrà greu. Un Barça campió, necessita jugadors compromesos que defensin l’escut i suïn la samarreta en cada partit. Un equip que aspiri a guanyar la Champions ha de comptar amb uns jugadors bons, però sobre tot, més enllà de la necessària qualitat tècnica, cal una voluntat col·lectiva de voler guanyar, de voler ser els millors. I Neymar, que és un excel·lent jugador, sembla que té uns altres interessos. Legítims i respectables, però uns interessos que no passen per un Barça campió. Per tant, si Neymar se’n va, bon vent i barca nova.       

dissabte, 8 de juliol de 2017

La nul·la capacitat negociadora del Barça


Jugadors com Isco, Marco Asensio, Theo Hernádez o Dani Ceballos trien el Madrid perquè té més encant negociador que no pas el Barça.


El Barça quan es vol treure de sobre algun futbolista l’ha de regalar. El Madrid quan vol traspassat algú en treu molts diners.



Avui s’ha sabut que el jugador del Betis Dani Ceballos ha acabat triant l’oferta del Madrid, desestimant per tant l’opció de fitxar pel Barça, tot i que el propi president blaugrana Josep Maria Bartomeu s’havia implicat directament en l’operació. És un cas molt similar al que s'ha viscut molt recentment amb Theo Hernández i que també es va viure fa tres o quatre anys  amb el jugador Isco, pretès pel Barça però que finalment se’l va endur el Madrid seduint a Málaga i jugador, o ara fa dos anys quan el mallorquinista Marco Asensio també va preferir l’oferta econòmica i esportiva del Reial Madrid a la del Barça. En el mercat futbolístic internacional les coses no li van millor al Barça: l’objectiu de fitxar a Marco Verratti del PSG parisenc cada dia que passa està més lluny de poder-se assolir. És el mateix que va succeir amb els centrals brasilers de l’equip parisenc Thiago Silva i Marquinhos que varen preferir quedar-se al conjunt francès abans que venir al Barça.  

Però a l’hora de vendre futbolistes no es pot dir que les coses li vagin millor a un Club que en el món del futbol té la consideració del pito del sereno: el jugador Jeremy Mathieu ha estat regalat a l’Sporting Club de Portugal. El Barça se’l volia treure de sobre, i el jugador ha marxat amb la carta de llibertat. No és aquest l’únic cas d‘un jugador que marxa lliure del Club: Sandro i Alves ho van fer la temporada passada i abans ho havien aconseguit altres jugadors entre ells Thierry Henry, Alex Song, Cuenca i Keita. Quan es creen precedents, després es fa molt difícil fer marxa enrere si altres jugadors demanen el mateix tracte.  

Amb aquesta política es fa difícil trobar compradors que paguin un  preu just pels futbolistes que han de deixar el Club. Aquest any sembla que el Barça es vol desprendre del turc Arda Turan, però tampoc hi ha cap oferta econòmica interessant per ell. Veurem al final com Turan serà venut per un preu irrisori, com ha estat el cas de Cristian Tello, que ha estat venut al Betis per la meitat del preu en que el jugador havia estat valorat.

El cas de Cristian Tello és molt exemplificador del que està passant al Club blaugrana. S’enceta una negociació amb el club andalús, i el Barça accepta rebaixar a la meitat la clàusula del futbolista, i a canvi no és capaç d’assegurar-se el traspàs per part de l’equip verd i blanc de Dani Ceballos que acabarà sent traspassat al Madrid pel Betis. El Barça no té negociadors, té comissionistes que vetllen pels seus interessos econòmics i en cap cas es preocupen pels interessos del Club. Fins quan ha de durar aquesta situació?

En el futbol formatiu les coses tampoc són diferents. Els joves amb més talent futbolístic  de La Masia, quan contractualment poden sortir del Club ho fan seduïts per les millors condicions que els ofereixen equips com el Manchester City  o l’Arsenal entre d’altres on el jugador i el seu entorn entenen que podran tenir una major projecció de futur. No es tracta tant d’una contraprestació econòmica sinó de la possibilitat de poder començar una carrera futbolística en la que el progrés del jugador estigui garantit. El Barça tampoc sap oferir aquests garanties i presentar plans de formació prou suggeridors per aquests joves talents.    

Però aquesta incapacitat negociadora es mostra també a altres nivells. Pel que fa a la Lliga de Futbol Professional el Barça ha vist com el seu president Javier Tebas, fatxa declarat i ex militant de Fuerza Nueva de Blas Piñar, ha criticar impunement als futbolistes del Barça, i en particular a Messi quan va ser denunciat per frau a la hisenda pública i en canvi  ha “disculpat” públicament el mateix delicte (però una mica més quantiós) del madridista Cristiano Ronaldo. I no ha passat res. El Barça ha estat incapaç d’aconseguir disculpes d’aquest dirigent esportiu.

A nivell internacional, la capacitat de negociació del F.C. Barcelona també és inexistent: Fa dos anys el Club blaugrana va ser sancionat sense poder fitxar jugadors en dues finestres (estiu i hivern); el Club va recórrer la sanció però el TAS va ratificar el càstig sense fer el mínim cas a les al·legacions presentades pel Club. Un any després va ser el Reial Madrid qui va ser sancionat amb el mateix càstig, i en aquesta ocasió el TAS va acceptar el recurs de l’equip blanc i va reduir el càstig a una sola finestra que per l’època en que el cas va ser estudiat va correspondre a la finestra d’hivern, fet que pel Madrid no varen significar ni tan sols pessigolles.


Davant d’aquesta nul·litat negociadora i davant d’aquesta incapacitat a l’hora de representar amb solvència els interessos del Club caldrien dimissions immediates. Amb la quantitat de directius assalariats que el Club té, ningú es fa responsable d’aquest immens fracàs en les negociacions?