dilluns, 2 de juliol de 2018

Andrés Iniesta deixa també la selecció espanyola


Coincidint amb l’eliminació d’Espanya del mundial de Rússia, Andrés Iniesta ha dit que deixava la selecció.



Què hauria passat si tot l’espectacle que ha organitzat el Madrid amb el fitxatge del seleccionador espanyol Lopetegui, l’hagués protagonitzat el Barça.


Fernando Hierro ha estat un autèntic fracàs com a entrenador i com a persona. El que li ha fet a Andrés Iniesta deixant-lo a la banqueta quasi tres quartes parts del partit no té nom. La trajectòria d’Iniesta amb la selecció espanyola ha estat exemplar durant tota la seva llarga vida esportiva, i a banda que va ser l’autor del gol de triomf espanyol en els mundials de Sudàfrica a de l’any 2010, no mereixia de cap manera que aquest impresentable Fernando Hierro, una mala persona, el volgués humiliar deixant-lo fora de l’equip titular. Però que es pot esperar d’un madridista impresentable educat en els “valors” de la casa blanca? 

Però anem a pams: la selecció espanyola de futbol havia aixecat expectatives als seus seguidors després d’una fase de classificació amb un resultat prou bo. Qui més qui menys somniava amb repetir la gesta del 2010 a Sudàfrica quan Espanya va guanyar la seva primera (i única) copa del món gràcies a un gol d’Andrés Iniesta en un agònic partit contra Holanda, aconseguit quasi al final de la segona part de la pròrroga.

Amb un ambient d’eufòria basat en uns bons resultats però també en un joc prou efectiu, l’expedició espanyola es va desplaçar a Rússia amb l’esperança de reeditar l’èxit aconseguit feia 8 anys. Tot semblava que anava amb prou placidesa, a l’espera que comences el campionat. Però heus aquí que dos dies abans que l’equip espanyol debutés va saltar la notícia: el seleccionador de l’equip espanyol, Julen Lopetegui, acabava de comprometre’s amb el Real Madrid per fer-se càrrec del primer equip tan bon punt com acabés el campionat del món.

La notícia va esclatar com una bomba no només entre els components de l’expedició espanyola, sinó també en els mitjans de comunicació i sobretot en els despatxos de la Federació Espanyola de Futbol. Luís Manuel Rubiales, el seu flamant president (va ser triat president encara no fa ni dos mesos), exfutbolista i expresident del sindicat de futbolistes (AFE) coherent amb les seves declaracions al prendre possessió del càrrec quan havia dit que “tenemos que hacer una federación líder en transparencia” es va veure obligat a cessar amb immediatesa a Julen Lopetegui del seu càrrec de seleccionador. Sobre la marxa va decidir que el substituiria Fernando Hierro, treballador de la Federació de Futbol que formava part de l’expedició que s’havia desplaçat a Rússia. 

El trasbals va ser important en el sí de l’equip. Futbolistes de molt poca qualitat humana com el madridista Sergio Sánchez varen intentar impedir la destitució de Lopetegui, que va ser impunement presentat dos dies més tard com nou entrenador del Reial Madrid, sense que la prems esportiva de la capital fes escarafalls davant dels fets que s’acabaven de produir i que van ser l’origen del posterior fracàs de la selecció espanyola. Algunes lleus protestes per la deshonesta actuació del president de l’equip madrileny, però el seu capo màfia segur que va fer callar la boca a més d’un periodista a base d’untar convenientment algun compte corrent.

Els fets són d’una extrema gravetat des de la vessant esportiva. Equivalen a boicotejar a la selecció espanyola de futbol dos dies abans de començar el campionat del món. Equivalent per tant a fer caure a la selecció abans fins i tot de començar el campionat. I aquí no ha passat res. Ningú, ni els del “a por ellos” han dit pràcticament aquesta boca es meva; ningú ha gosat denunciar al Madrid per aquest procedir tan mafiós. Algú s’imagina que hauria passat si aquest fet l’hagués protagonitzat el Barça? A dia d’avui, els seus dirigents estarien en presó preventiva dictada per algun d’aquests jutges espanyol tan imaginatius a l’hora de descriure els delictes comesos, i la contractació de l’entrenador hauria estat declarada anticonstitucional per el mateix TC.

I mentre tant, Andrés Iniesta després d'haver dit adéu al Barça, també ha dit adéu a la selecció com Gerard Piqué que també ho va reiterar fa uns dies. Espero que tampoc hi torni mai més en agraïment als xiulets que mitja Espanya li ha dedicat pel sol fet de ser català i demostrar-ho. Ja s’ho faran; amb questa gent, és inútil... no es pot anar enlloc... 

dimarts, 22 de maig de 2018

Andrés Iniesta, icona del futbol mundial, deixa el Barça


Vint-i dos anys vestint la samarreta blaugrana, trenta-dos trofeus aconseguits com a jugador del primer equip, nominat a la terna final per la pilota d’or, considerat el millor jugador d’Europa de l’any 2012, són algunes de les fites aconseguides per un jugador irrepetible.




Iniesta ha sabut guanyar-se el respecte de molta gent: pel seu futbol, pel seu caràcter, per la seva esportivitat. Avui en dia no existeix un altre jugador com Iniesta en tot el futbol professional. El futbol del Barça notarà molt la seva absència. Iniesta és insubstituïble. 



Després de 22 anys com a jugador del FC Barcelona, Andrés Iniesta ha decidit posar punt i final a la seva trajectòria com a futbolista del Barça. Ho fa als 34 anys, en un moment de plenitud en la seva carrera, i quan encara podria jugar a ple rendiment un parell de temporades més. Diumenge passat en l’últim partit de Lliga contra la Reial Societat, Iniesta va jugar el seu últim partit amb la samarreta blaugrana i va rebre l’homenatge dels seus companys i de l’afició en un dia que Iniesta difícilment oblidarà mai. Va ser sens dubte un dia especial per l’emotivitat de l’acte, i per la seva significació.

Iniesta va arribar al Barça amb 12 anys. Nascut a Fuentealbilla a l’any 1984 va començar a despuntar en el futbol de ben jove a les files de l’infantil de l’Albacete. Va ser descobert per els tècnics del Barça en el torneig infantil Brunete a l’any 1996, i ràpidament es va traslladar a Barcelona per incorporar-se a “La Masia” blaugrana on va continuar la seva formació com a futbolista, com a esportista i també com a persona. El seus inicis a Can Barça varen ser durs: als 12 anys allunyat de la família, sense referents a Barcelona, iniciant una mena d’internat esportiu que va comportar molts sacrificis. Iniesta va saber perseverar, i gràcies a la seva ferma voluntat ha aconseguit triomfar al Barça, però també al món de futbol, on Iniesta és especialment valorat per les seves condicions futbolístiques i també per les seves qualitats com a persona. 

El joc d’Iniesta és especial; té una facilitat enorme en el control de la pilota, en la forma de moure’s en el moment de la recepció que desequilibra del tot al seu marcador, i una gran visió de la jugada que li permet fer assistències als companys per allà on només ell és capaç de veure que hi ha passadís suficient. Un jugador privilegiat, que a cada partit disputat aixeca ohhhh... d’admiració entre els espectadors, i fins i tot simpatitzants dels equips rivals. Iniesta ha estat aplaudit al Camp Nou però també en molts dels camps de futbol en els que ha jugat per tota la geografia espanyola.

A Iniesta se’l recordarà pel seu estil futbolístic, per la seva qualitat humana, per la seva manera de jugar tranquil·la, per la seva visió del futbol, i per tantes i tantes qualitats. Però hi ha una jugada que el marcarà per sempre: “l’Iniestazo”, amb referència al gol que va marcar a Stanford Bridge, el camp del Chelsea, al  minut 92 de partit quan l’àrbitre era a punt de xiular el final, i quan el Barça perdia 1-0, Iniesta va encertar amb un xut des de fora de l’àrea que va significar el gol de l’empat i la classificació del Barça per a la final de Roma i que va possibilitar guanyar la tercera Champions per les vitrines del club. 

Andrés Iniesta va debutar al primer equip del Barça de la ma de l’entrenador Louis Van Gaal. Va ser un 29 d’octubre de l’any 2002 al camp del Bruges en un partit de la lligueta de la fase de grups de la Champions d’aquell any. Des d’aquella data, Andrés Iniesta ha guanyat 32 trofeus amb el Barça, fita que està a l’abast de molts pocs esportistes. 

Ara Iniesta ha decidit que el seu estat físic no li permet estar al 100% del nivell d’exigència que un club com el Barça demana. Per això ha pres la decisió de continuar la seva carrera en un altre futbol, amb un nivell d’exigència més baix, que li permeti anar dosificant els seus esforços sense que això repercuteixi en un rendiment esportiu dolent per el seu equip. Iniesta ha decidit anar-se’n a jugar fora d’Europa perquè el que vol evitar és un enfrontament amb el Barça. Mai jugarà contra l’equip que l’ha ajudat a triomfar en el món del futbol. Havia circulat amb força que Iniesta se n’aniria al futbol xinès, però sembla que a última hora han sorgit dificultats. Alguns apunten que el seu nou destí esportiu serà el futbol japonès. Ho sabrem aviat doncs ell mateix o anunciarà quan la seva decisió sigui ferma.  

Seria bo que, tal com han fets altres jugadors abans, Andrés Iniesta pugui reintegrar-se d’aquí a uns anys, a l’staff tècnic del Barça. Les seves ensenyances serien de ben segur molt útils per els joves talents que somnien arribar algun dia a ser com Iniesta. Andrés, molta sort i gràcies per tot el que ens has donat com a futbolista i com a persona. No oblidis el català. 

   

       

dijous, 10 de maig de 2018

Quina poca vergonya

Sergi Roberto rep una sanció de 4 partits per uns fets idèntics als protagonitzats per un jugador de l’Eibar que va ser sancionat tan sols amb un partit 


El jutge únic del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol, és un fatxa, madridista, anticatalanista i contrari al procés, que ha actuat sota criteris polítics personals al marge del reglament, de la ètica i del sentit comú.


La seva parcial actuació, d’ara però també d’altres vegades, el desqualifica per continuar impartint justícia en el món del futbol. La seva dimissió hauria de ser fulminant. 



Una vegada més l’escàndol ha saltat a primera plana de l’actualitat esportiva. El Sr. Francisco Rubio jutge únic del comitè de competició, ha sancionat al jugador del Barça Sergi Roberto amb quatre partits per la seva expulsió en el partit que el Barça va jugar contra el Madrid recentment al Camp Nou.  En aquest partit, l’àrbitre Hernández Hernández va escriure a l’acta “en el minut 44 el jugador (20) Roberto Carnicer, Sergi fou expulsat per el motiu següent: colpejar a un adversari amb el seu braç, amb un us excessiu de força, no estant la pilota a distància de ser jugada”. Resultat: quatre partits de sanció.

El mateix àrbitre Hernández Hernández, el 29 d’abril passat, és a dir, ni tan sols fa 15 dies, va arbitrar el partit Getafe-Girona i va escriure a l’acta “en el minut 44 el jugador (22) Suárez Suárez, Damián fou expulsat per el motiu següent: colpejar a un adversari amb el braç al cap, amb un us excessiu de força, no estant la pilota a distància de ser jugada”. Resultat: 1 partit de sanció.

Està ben clar doncs que pels mateixos fets s’apliquen criteris diferents, i sempre en contra dels interessos del Barça. La pregunta que cal fer-se és, perquè passen aquestes coses?  I les respostes serien:
1)    La federació espanyola de futbol és una casa de barrets
2)    El comitè de competició és una sucursal del Real Madrid Club de Futbol
3)    L’esport espanyol està en mans de fatxes
4)    S’apliquen criteris polítics per jutjar fets esportius
5)    Des que es va donar carta blanca al “a por ellos” això s’aplica tant pel que fa a la repressió policial, com a la política coma l’esport.

Respecte al punt 5) d’aquest a llista, només cal recordar que el president del govern espanyol M. Rajoy ha felicitat a tots els esportistes i entitats esportives que han aconseguit èxits aquest any, llevat del Barça. Ni la conquesta de la Copa, ni el triomf en la Lliga han merescut cap menció per part del president del govern espanyol. Una prova fefaent de que el “a por ellos” continua viu.

En el cas particular de Sergi Roberto, s’hi afegeix el fet que el jugador havia mostrat a les xarxes el seu suport al procés d’independència català, quan el dia 1-O va publicar una imatge seva votant al seu col·legi electoral. Des de llavors, diferents rumors apunten que fins i tot ha estat vetat en les convocatòries amb la selecció espanyola. Estem, per tant, davant d’una “vendetta” polític-esportiva. El Sr. Francisco Rubio no pot continuar ni mig minut més al front del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol. Els fatxes no haurien de tenir cabuda ni en la política, ni en l’esport. Són mala gent, i en el cas d’aquest personatge, a més de la seva mala, fe s’hi afegeixen les piulades  ofensives contra Catalunya i contra els catalans, amb insults i menyspreus de tot ordre. Aquesta gent no es mereix cap respecte 

Tot això sobta més encara si es té en compte l’absoluta butlla amb que actuen jugadors com Cristiano Ronaldo, Marcelo, Casemiro o Sergio Sánchez. Ronaldo és probablement el jugador més violent de la Lliga espanyola, ha agredit impunement a molts futbolistes rivals, i els àrbitres miren  a un altre banda, i el fatxa que hauria de vetllar per la netedat del nostre futbol només intervé d’ofici quan convé castigar a algun jugador del Barça. 

Sembla que el Barça vol presentar recurs contra aquesta sanció tan desproporcionada, però cal dir que els serveis jurídics del Club topen amb dues dificultats serioses. Una, l’animadversió dels organismes esportius (i no esportius) contra el Barça; i l’altre la ineptitud d’uns serveis jurídics que han vist una vegada i un altre com els seus recursos eren sistemàticament rebutjats tant en instàncies espanyoles com internacionals. Una assessoria jurídica de qualitat és una de les assignatures pendents de resoldre a nivell organitzatiu a Can Barça. Veurem si aquest recurs serveix d’alguna cosa.      

Certament, les estructures esportives espanyoles, són el reflex clar del que és el país. 

dimarts, 1 de maig de 2018

El Barça guanya la seva 25ena Lliga espanyola



Junt amb el trofeu de Copa guanyat la setmana passada contra el Sevilla, el Barça assoleix el 8é doblet de la seva història.




La temporada 2017/18 ha estat una gran temporada. Hem guanyat la Lliga quatre partits abans del final del campionat, hem guanyat la copa... però ens queda el regust amarg del partit de Roma, on més que la derrota pesa la imatge tan pobre que l’equip va donar



El Barça acaba de guanyar la seva setena Lliga dels últims 10 anys, i en suma ja 25 des de la creació de la competició, superats només per un Reial Madrid que n’ha guanyat 33, tot i que la majoria d’elles sota el franquisme quan el Madrid era (i en certa mesura continua sent) l’equip del règim. Aquest trofeu ve a sumar-se a la Copa aconseguida fa tan sols una setmana contra el Sevilla i representa el 8é doblet en la història del club blaugrana.

Tot i que aquests trofeus s’han de valorar en la seva justa mesura tenint en compte la fortalesa de rivals com el Madrid, o el Sevilla, o l’Atlético de Madrid o el mateix València, a l’aficionat barcelonista li ha quedat un mal regust de boca derivat de la desfeta de Roma. Aquell dia, el Barça es va presentar a l’Estadi Olímpic romà, amb una renda d’un 4-1 obtingut a Barcelona en el partit d’anada, que va resultar insuficient per continuar en la Champions atès que la Roma ens va guanyar per un rotund 3-0. No va ser tant la derrota com la forma en que va arribar: en tota la temporada mai havíem vist un Barça tan desmotivat, tan fora del partit com aquell dia, i aquella decepció immensa que va patir el barcelonisme avui encara està viva a l’hora de celebrar aquest nou doblet

El Barça és a punt de batre un rècord estratosfèric: acabar la Lliga imbatut. L’equip està a 4 partits d’aconseguir-ho, tot i que els rivals que ens esperen no ho posaran fàcil, començant per la visita al Camp Nou del Madrid aquest primer cap de setmana de maig. Després del Madrid rebrem la visita del Villarreal, tot seguit el dia 13 viatjarem a València per jugar contra el Llevant, per acabar el campionat jugant al Camp Nou el dia 20 de maig contra la Reial Societat. No és impossible però és complicat per la dificultat dels rivals, però també per una situació psicològica dels jugadors: una vegada aconseguides la Lliga i la Copa es fa molt difícil continuar competint al màxim nivell, i si es vol acabar el campionat sense haver perdut cap partit. Cal sortir al camp disposats a donar-ho tot, i a la majoria de jugadors del Barça els espera un compromís al mes de juny molt important per a ells com és el campionat del món. Estaran anímicament en condicions de donar-ho tot per mantenir al imbatibilitat? 

Aquest doblet aconseguit sobre el terreny de joc amb tota l’autoritat que es deriva d’uns resultats inapel·lables i d’un joc moltes vegades brillant, serveix també per fer callar algunes veus que havien sorgit darrerament criticant a l’entrenador Ernesto Valverde a conseqüència del pitjor partit de la temporada; el jugat contra la Roma. Aquell dia a l’entrenador blaugrana els corbs de la premsa esportiva se li varen tirar a sobre despietadament assenyalant-lo com al màxim culpable de la desfeta. Segur que Valverde n’és en part responsable; una alineació excessivament conservadora, la manca de motivació dels jugadors, una tàctica que no va ser ni de bon tros la més adequada per afrontar a aquell rival... el que es vulgui. Però l‘entrenador no és l’únic responsable del desastre de l’Estadi Olímpic romà; els jugadors hi tenen també la seva quota part de responsabilitat i també la té aquesta premsa esportiva tan lamentable i tant poc respectuosa amb els rivals que tenim fonamentalment a Barcelona. El dies previs al partit tots els comentaris es centraven a analitzar quin seria el rival del Barça en la següent ronda de la Champions, i tothom donava a la Roma per eliminat. Aquesta eufòria es va transmetre a l’afició,  a la directiva, als jugadors,... tothom va caure en el greu parany de desconsiderar al rival, i ves per on, el rival ens va donar una lliçó d’educació esportiva: No hi ha enemic petit.

Quan es va iniciar la temporada 2017/18, amb la marxa de l’impresentable Neymar (com a persona) i amb la derrota a la supercopa contra el Madrid, ningú donava ni cinc cèntims per el Barça. Ara, transcorreguts 9 mesos d’aquelles sensacions, s’han aconseguit uns resultats esportius que ningú s’hauria cregut al començament del mes d’agost passat. I tot plegat té un nom: Ernesto Valverde. L’extremeny és, sens dubte, un gran entrenador.

Ara, els de sempre, els que el primer dia ja demanaven la dimissió de Luis Enrique, i que des de l’agost no han parat de criticar el joc que defensa Valverde, hauran de callar. Ha quedat clar que el Barça por guanyar amb un 4-3-3 o amb un 4-4-2, perquè el que realment importa no és tant la posició en el camp dels futbolistes sinó el control i domini de la pilota i el joc, la categoria futbolística dels jugadors i la seva qualitat tècnica, i les seves ganes de guanyar. Està clar també que un bon entrenador a banda de recursos tècnics requereix sobretot una gran capacitat de gestió de grups. El tracte amb els seus jugadors esdevé clau a l’hora que aquests es sentin còmodes i a gust en el camp i estiguin disposats a donar en qualsevol moment el millor de si mateixos.

Gràcies Valverde pels trofeus que ens has regalat en aquest primer any teu a la banqueta del Barça. Ara cal enfocar al segona temporada i planificar-la d’acord als objectius de l’entitat. Què et semblaria si canviéssim la Copa per la Champions? Val la pena desgastar als jugadors els mesos de gener i febrer per guanyar una Copa i que després al març i a l’abril no tinguin forces per avançar en la Champions? Qüestió de planificació i de clarificació d’objectius... 





                                               

dissabte, 28 d’abril de 2018

Andrés Iniesta deixa el Barça després de 22 anys al Club


Iniesta és un futbolista que ha triomfat per la seva gran habilitat pel joc del futbol, però per sobre de la seva excel·lència tècnica hi ha la seva extraordinària qualitat humana. 



El jugador manxec deixa el Barça en un moment de plenitud esportiva i humana. A partir d’ara, a nivell físic i tècnic li resultaria molt difícil poder mantenir el seu alt nivell de prestacions.



Andrés Iniesta va arribar a Barcelona a l’any 1996 amb 12 anys. Els primers anys de la seva estada entre nosaltres van ser complicats per a ell, vivint a la Masia lluny de la seva família. Una situació dura que hauria fet abandonar a més d’un i que ell va aguantar perquè en la seva ment només hi havia una idea: triomfar en el Barça.

A la Masia Iniesta va anar creixent com a futbolista i com a persona, i finalment a l’any 2002, Louis Van Gaal, que era en aquells moments l’entrenador del primer equip, el va fer debutar en un partit de la Champions al camp del Bruges. És un record inesborrable en la memòria d’Andrés Iniesta atès que va representar la culminació dels seus somnis i la constatació que tots els sacrificis que havia fet havien valgut la pena. Des d’aquell dia Iniesta va anar adquirint pes en la plantilla del primer equip, fins que amb el pas del temps es va convertir en un dels millors jugadors de la plantilla i un puntal bàsic en el joc del primer equip. 

Andrés Iniesta és un futbolista especial; amb la pilota als peus és capaç de fer uns moviments espectaculars que descol·loquen als seus rivals i aixequen un ohhh... d’admiració entre el públic. Aquesta capacitat tècnica junt amb la seva personalitat senzilla i gens arrogant l’han convertit en un dels pocs jugadors que ha estat aplaudit en la majoria de camps dels equips rivals amb els que el Barça s’ha anat enfrontant amb Andrés Iniesta com a jugador emblemàtic del Club. Un jugador que s’ha merescut guanyar la pilota d’or i que no ho ha aconseguit per que el futbol està ple d’interessos obscurs que sempre perjudiquen a les bones persones i afavoreixen als interessos mafiosos d’algunes entitats esportives i d’alguns esportistes. La pròpia entitat que atorga el trofeu de la pilota d’or, France Football, ha demanat públicament excuses a Andrés Iniesta per no haver-li atorgat mai un trofeu que mereix amb escreix.                 

Com a jugador del Barça Andrés Iniesta ha viscut molts moments extraordinaris en els que ha estat protagonista i ha fet gols decisius. Tanmateix sempre recordarem el gol de Stanford Bridge contra el Chelsea l’any 2009, que va permetre la classificació del Barça per la final de la Champions d’aquell any. Va ser un gol fet en els últims minuts del partit quan el Barça ja deia pràcticament adéu a la competició atès que fins el  moment del gol d’Iniesta era l’equip britànic qui estava classificat per la final de la Champions. A nivell de selecció espanyola també té un gol històric, el de la final del campionat del món de Sudàfrica de l’any 2010, que va servir per donar la victòria a Espanya contra Holanda per 1-0.

El dia del seu debut a Bruges amb el primer equip del Barça 
Però més enllà dels mèrits esportius, que són molts, Iniesta aporta una qualitat humana especial. És un pare de família excel·lent, perfectament integrat a Catalunya, que parla correctament el català, casat amb una catalana, i un home que malgrat els seus èxits esportius no li han pujat els fums al cap. Quants futbolistes menys valuosos que ell, amb menys crèdit esportiu que ell, van per la vida mirant als altres per sobre de l’espatlla. Iniesta és una persona de valors que sap l’esforç que li ha costat arribar on és, i que ha escollit marxar del Barça quan encara està a un nivell molt elevat de prestacions esportives. Podria haver allargat la seva vida professional en un club d’elit com és el Barça, però el seu rendiment hauria anat davallant amb el pas del temps, i ell ha triat marxar abans de veure com les seves prestacions anaven disminuint. És un altre mostra de la maduresa d’Iniesta com a futbolista i com a persona.

Iniesta se’n va, se suposa que al futbol xinés de qui ha rebut segons diuen una oferta econòmica d’aquelles a les que no es pot dir que no. No només per la quantia econòmica del contracte, sinó perquè segons diuen els xinesos es comprometen a comprar una quantitat important d’ampolles de vi de la Bodega que Iniesta té a Fuentealbilla, el seu poble natal, fet que li permetrà obrir les portes del mercat asiàtic als vins de la bodega Iniesta. El món dels vins és una de les grans passions d’Andrés Iniesta.

Després de tot el que Iniesta ha donat al Barça, els barcelonistes només podem que desitjar-li tot el millor en aquesta nova etapa que el jugador vol obrir a la seva vida. Andrés Iniesta: Grácias por todo lo que nos has dado deportiva y humanamente... y mucha suerte; nos tienes aquí para siempre...

Només un però, vaig trobar a faltar en el teu comiat, un "adéu". Ens el mereixíem Andrés...








diumenge, 22 d’abril de 2018

El Barça guanya la seva 30ena Copa, quarta consecutiva.


En un partit que podria significar la última final d’Andrés Iniesta com a jugador del Barça 



Contra un Sevilla lluny de les seves millors prestacions, el Barça intenta oblidar el fracàs de Roma, i guanya brillantment el partit però a alguns encara ens queda el regust amarg de la Champions.



La policia espanyola requisa estelades, samarretes grogues, bufandes, pancartes i xiulets a l’entrada de l’estadi en un greu atemptat a la llibertat d’expressió. Tot i així, els xiulets al Rei d’Espanya varen ressonar amb força a l‘estadi “Wanda Metropolitano”



El Barça ha conquistat la seva 30ena Copa, quarta consecutiva, aquesta vegada contra un Sevilla que ha estat l’ombra d’aquell equip que fa només unes setmanes ens guanyava al seu camp per 2-0 a vint minuts del final i que el Barça gairebé miraculosament va poder convertir en un empat. Un Barça que ha jugat un gran partit afavorit per un Sevilla en hores baixes. Cert és que el Barça arrel de l’eliminatòria de Champions contra la Roma estava també amb la moral per terra, però és evident que els blaugrana han sabut sortir de la depressió amb un futbol per moments brillant.

Els prolegòmens del partit varen fer evident un nou atac d’autoritarisme contra la llibertat d’expressió. No se sap d’on provenia la instrucció però les forces d’ordre públic varen ser alliçonades per evitar que el Wanda Metropolitano aparegués com una immensa taca groga al bell  mig de la plana Madrilenya. A les portes de l’estadi la policia nacional va requisar estelades, bufandes grogues, samarretes del mateix color, pancartes reclamant llibertat i l’alliberament dels presos polítics. Després, ja dins de l’estadi, els aficionats blaugranes varen rebre al Rei Felip VI amb una immensa xiulada que va ressonar amb força malgrat que els organitzadors havien posat l’himne espanyol amb els altaveus a la seva màxima potència mentre els seguidors sevillans es limitaven a seguir l’himne espanyol amb el tradicional lo-lo-lo-... 

Del partit poc a dir, més enllà de comentar que el Barça no es va veure apurat en cap moment, i que el partit va ser notablement plàcid pels blaugranes, atès que el resultat es va començar a encarrilar ben aviat gràcies a una excel·lent jugada del porter Cillessen. Si, ho han llegit bé, va ser Cillessen l’encarregat d’obrir el cadenat andalús. Amb una precisió impròpia d’un porter, veient que Coutinho estava en posició correcta, sense marca, i amb molt camp per córrer li va llençar una passada en profunditat, que li va permetre plantar-se sol davant del porter, controlar la pilota i fer una passada de la mort a Suárez, que per l’ànsia de marcar gol gairebé es va deixar la pilota enrere. Afortunadament va tenir l’habilitat per acabar enviant la pilota dins de la porteria del Sevilla.

El partit també ens va deparar una gran actuació d’Andrés Iniesta, que segons els rumors podria deixar ben aviat l’entitat blaugrana atès que té una oferta del futbol xinès que no es pot rebutjar. Si això es confirma aquesta seria sens dubte la última final disputada pel futbolista manxec amb la samarreta del Barça, i significaria un comiat molt especial per ell, doncs a més de jugar un partit magnífic va contribuir a la victòria amb un gol en el que va deixar constància de la seva classe amb una subtil finta al porter per acabar marcant pràcticament a porteria buida. Ernesto Valverde va voler premiar al manxec, substituint-lo poc abans del final del partit, fet que va possibilitar que Iniesta rebés els aplaudiments pràcticament unànimes de tot l’estadi. Amb els ulls plorosos per l’emoció del moment, Iniesta va ocupar un seient a la banqueta mentre les càmeres de la televisió els buscaven per oferir imatges de l’emoció que estava vivint en aquells moments.

Ara el Barça està a punt  d’aconseguir un altre títol; el de campió de la regularitat. El seu 24é campionat de Lliga. Només necessita tres punts per cantar victòria, i això podria succeir en el proper partit de Lliga en el camp del Deportivo de la Corunya. Si s’aconsegueix, el Barça haurà tancat una molt bona temporada amb la taca només del partit de Roma. Un doblet amb el que Andrés Iniesta podrà tancar brillantment la seva etapa com a jugador blaugrana.

Hem d’agrair-li a Don Andrés tot el que ens ha donat com a futbolista, però també com a persona. El agraïment dels barcelonistes amb la seva figura serà etern. Jugadors de la seva talla humana, esportiva i futbolística no n’hi ha. Iniesta és únic. Per això hem de desitjar-li tots els èxits del món en aquesta nova etapa esportiva que el jugador vol emprendre en el futbol xinès. Andrés: mucha suerte... 


        

dimecres, 11 d’abril de 2018

El Barça diu adéu a la Champions


Com en aquests darrers anys el Barça cau eliminat a quarts de final després d’un partit esperpèntic sense joc, i sense “el millor”, absent per vacances.


La Roma, equip europeu de segon ordre, remunta el 4-1 del Camp Nou,  i ridiculitza al Barça davant de tot Europa. La humilitat dels seus jugadors, tota una lliçó per a uns tibats jugadors blaugranes. 



Feia dies que el joc del Barça creava dubtes. Per no anar més lluny, només cal recordar el patiment contra el Leganés d’aquest passat cap de setmana, o el mateix partit d’anada contra la Roma que el Barça va guanyar 4-1 al Camp Nou. Aquest va ser un resultat anòmal i enganyós atès que el que es va veure sobre la gespa no justificava de cap manera aquell resultat. Segurament el resultat més just hauria estat un empat o bé una victòria mínima dels blaugrana.

Aquell resultat va servir a aquesta premsa esportiva de tercera regional que tenim, per menystenir a la Roma i per donar al Barça com un ferm candidat a les semifinals de la competició. L’estupidesa d’alguns d’aquests periodistes es tan gran, que en aquestes tertúlies que organitzen a les nits per les ràdios, les converses es centraven en analitzar quins podrien ser les millors rivals del Barça en les semifinals. Què si jo prefereixo a aquest... que si jo crec que tal altre seria millor... Fet i fet, donaven per tant a la Roma per morta i enterrada.

Ja va succeir quelcom de similar quan en el sorteig de quarts, el bombo ens va deparar com a rival a la AS Roma. Els titulars esportius d’aquell dia anaven al voltant de la frase “al Barça li somriu la sort”. Tot plegat va generar una atmosfera artificial d’eufòria, creada per un periodisme mediocre, al servei dels qui manen, que són els únics beneficiats d’aquestes eufòries tan efímeres. Això ha comportat una gran decepció per una afició que s’ha vist arrossegada a una manca de realisme absolut. Una premsa frívola, poc professional, ha creat un estat d’opinió fictici, irreal, que ha ocasionat un excés d’eufòria del tot desmesurat. I ahir vespre, quan l’equip romà ens va fer tocar de peus a terra, la decepció fou absoluta.

I el cert és que l’equip estava duent a terme una molt bona temporada. Finalistes a la Copa del Rei, líders inqüestionables a la Lliga sense haver perdut un sol partit en les 31 jornades disputades, i amb aspiracions a guanyar la Champions. Aquesta era la situació objectiva del Barça fan tan sols 3 dies. Tanmateix a aquesta anàlisi li mancava una visió més qualitativa i no tan al voltant dels resultats; faltava analitzar l’evolució del joc.

Un joc que ha anat a menys des del gener. Després de les vacances de Nadal, el joc del Barça va començar a perdre consistència i a mostrar certes debilitats. No he fet els números, ho deixo per aquests periodistes esportius tan espavilats que tenim, però dels 6 mesos mal comptats que han transcorregut des de l’inici de la temporada, en aquests últims 3 mesos el Barça ha encaixat més gols que en els 3 primers, i ha fet també menys gols que en els 3 primers. Per tant una primera conclusió seria que l’equip ha perdut efectivitat defensiva i atacant en aquest 2018. Quin és el motiu? Davallada física? Manca de motivació? Altres?

Sigui quin sigui el motiu, si que hi ha una causa que envolta a tota l’entitat, des de la Junta Directiva, passant per les estructures esportives del Club, seguint per la plantilla de jugadors, l’afició i la cohort de periodistes a sou. I aquesta causa no és altre que la manca d’humilitat. Alguns han arribat a pensar que dir futbol volia dir FC Barcelona, i la realitat s’ha encarregat de demostrar que dir futbol vol dir lluita, esforç, classe, voluntat... és a dir bona part d’allò que a Can Barça hem deixat de banda.

Sembla com si l’únic que interessa al periodisme esportiu no és la qualitat del futbol que practica l’equip, l’esforç dels jugadors en aconseguir la victòria, o la seva qualitat amb la pilota als peus o amb el joc posicional. Sembla que l’únic que importa és que “tenim al millor del món”. No seré jo qui discuteixi la immensa qualitat de Messi, un jugador segurament  irrepetible, però si tenir al millor del món no ens serveix per guanyar, la discussió deixa d’interessar-me. Ser o no el millor del món és un problema individual i en futbol els èxits són col·lectius. La Roma no té en les seves files al número 1 del món, ni al número 2... ni tan sols al número 5 o al número 10, i en canvi ens ha eliminat de la Champions. En futbol el que compta de veritat és el joc col·lectiu, les ganes de guanyar, l’actitud dels jugadors i sobretot la humilitat per poder lluitar cada dia amb les mateixes ganes encara que sigui contra un rival molt inferior.


I a alguns periodistes esportius, a sou d’interessos espuris, més els valdria ser objectius i no generar falses expectatives amb els seus comentaris interessats. Tots hi sortiríem guanyant.