Messi, el millor jugador de la història del futbol, se’n va del Barça

Qui ha estat el millor jugador del món, i el millor jugador que mai ha vestit la samarreta blaugrana, no pot marxar del Club per la porta del darrere.

Tot plegat forma part de la desastrosa gestió del Club per part d’un president nefast que passarà a la història per haver fet marxar del club, fastiguejat per tantes errades comeses per la directiva, al millor jugador del món i per haver fet viure als culers els moments més humiliants d’aquests últims anys: derrota a Roma, derrota a Liverpool, i pallissa tremendament vergonyosa a Portugal davant del Bayern Munich.     

Messi comunica per burofax a la directiva del Barça que vol marxar del Club. Aquesta notícia així de breu, ha donat la volta al món en pocs instants. I és que Messi és un gran futbolista però també un gran esportista conegut arreu gràcies a la màgia del seu futbol.

Lionel Messi va arribar al Barça amb 13 anys. Era un nen que havia mostrat les seves qualitats jugant al futbol al seu barri de Rosario, la ciutat on havia nascut a Argentina. Era menut però amb la pilota als peus no hi havia qui l’aturés. Li deien “la pulga” per la seva mobilitat i la seva poca envergadura física, però amb la pilota als peus era imparable.

El va portar Josep Maria Minguella, un intermediari futbolístic que ha portat molts bons jugadors al Barça, però cap com Messi. L’anècdota del seu primer contracte amb el Barça es prou coneguda: es va signar en un tovalló de paper en un bar. De llavors ençà, han passat 20 anys en els quals el futbolista ha crescut extraordinàriament fins arribar a ser considerat el millot futbolista de la història d’aquest esport, per sobre de noms com Maradona o Pelé. I això no està a l’abast de tothom

Messi ha portat tardes de glòria al Camp Nou i de fet a tots els estadis on ha jugat. Amb els seus regats impossibles en un pam de terreny, ha meravellat a l’aficionat blaugrana però també ha merescut el reconeixement d’aficions rivals que s’han rendit als encants de futbol gairebé màgic de Lionel Messi. 

Resumir el pas de Messi per el Barça no és senzill; són centenars de gols, desenes de trofeus aconseguits, sis pilotes d’or en el seu poder, i molts altres reconeixements col·lectius i individuals, i ara, tot d’una, això s’acaba. I s’acaba per la incompetència d’un president nefast. Per ironies del destí hauran coincidit en el club el millor jugador de la seva història amb el pitjor president de tots els qui han presidit el F.C. Barcelona. 

Josep Maria Bartomeu, si tingués una mínima noció del que és la dignitat, fa hores que ja hauria d’haver presentat la seva dimissió. Pitjor no es pot fer: aquell 3-0 a Roma va ser el primer avis de que les coses s’estaven fent malament, tant pel que fa a l’elecció dels entrenadors com al fitxatge de nous jugadors per reforçar l’equip. Després va venir el 4-0 de Liverpool, i el Sr. Bartomeu va continuar sense assabentar-se que ho estaven fent molt malament: els nou jugadors que venien, en cap cas eren millors que els que marxaven, i al final ha arribat la vergonya, la humiliació esportiva que ens ha infringit el Bayern Munich que a Lisboa ens va encolomar un 8-2 lamentablement històric.  

Ni el Sr. Bartomeu, ni cap membre de la seva Junta directiva mereixen continuar ni un dia més al capdavant del Club. Han estat capaços d’amargar-li l’existència a un jugador que era l’emblema del Club i el més estimat per l’afició, i ho han aconseguit gràcies a una actitud mafiosa (recordem l’afer recent de propiciar missatges a les xarxes socials contra els jugadors), professionalment dolenta, i humanament lamentable

Ara, iniciar una moció de censura contra el president és missió impossible: sense públic als estadis es fa materialment inviable aconseguir les signatures necessàries per impulsar-la. I a això s’agafa Bartomeu en una actitud miserable: com que no el poden fer fora, resistirà fins al final del seu mandat, passis el que passi... Algun interès no esportiu el fa resistir en el càrrec tot i sabent-se el blanc de les ires de tota l’afició. El mes d’agost i per tant molts socis de vacances, també l’ajuden a preservar aquesta impunitat vergonyosa

El socis del Barça s’haurien de mobilitzar contra aquest personatge abans no converteixi al Club en l’ombra del que va ser fa tan sols 5 anys.

     

Barça: humiliació històrica a Lisboa

El Barça perd amb el Bayern Munic a Lisboa per un vergonyant  8-2, en el quarts de final de la Champions.

Ni Lliga, ni Copa, ni Champions; una temporada nefasta, en blanc, amb  una directiva que els socis no mereixen. Josep Maria Bartomeu, un dels pitjors presidents de la història del Barça, no pot trigar ni un segon a dimitir.

Roma primer i Liverpool un any més tard, ja havien advertit que les coses a can Barça no s’estaven fent bé. Avui a Lisboa hem constatat que el Club necessita una remodelació de dalt a baix, en el terreny de joc, en l’equip tècnic, a l’estructura organitzativa del Club, i també i sobretot a la directiva.

Aquell equip de somni que va començar amb Pep Guardiola a la banqueta, i amb Messi al camp, s’ha acabat: Cal recomençar de nou.  

Després d’una temporada amb més baixos que alts, amb canvi d’entrenador a mitja temporada, després de regalar la Lliga i d’haver perdut la Copa sense ni tan sols arribar a la final, ara li ha arribat el torn a la Champions. Una Champions estranya per culpa del coronavirus, que a partir de les eliminatòries de quarts de final s’ha jugat a Lisboa i a partit únic. 

El Barça hi arribava després d’uns partits que s’havien anat resolent amb més pena que gloria. En els octaus de final, jugats encara a doble partit, el Barça havia eliminat al Nàpols tot i que en el partit de tornada jugat al Camp Nou, a la segona part, l’equip va donar una pobre sensació tant pel que fa a la qualitat del joc desplegat com per la condició física dels jugadors. Aquest antecedent a alguns ja en va posar en alerta: l’equip no estava, ni de lluny, en el seu millor moment de joc, i el nou entrenador no havia estat capaç encara d’aportar una dinàmica guanyadora als jugadors .  

I va arribar el dia D a Lisboa, fase final de la Champions. Ens tocava jugar contra el Bayern Munic a partit únic i per tant no hi havia altre alternativa que guanyar si l’equip es volia exercir el dret a jugar les semifinals. Als quatre minuts de partit el Barça ja perdia 1-0 i es va arribar al descans amb un 4-1 en contra i per tant el partit decidit. No hi havia miracle possible ni tan sols comptant amb el millor jugador del món que ahir no ho va ser tant. Jugadors sense solucions, sense idees, fiant-t’ho tot a l’encert individual en alguna jugada aïllada... res a fer!. 

El més fàcil seria començar a criticar les decisions de l’entrenador, que certament va estar molt desencertat tant amb l’alineació que va presentar com amb la tàctica que va desenvolupar, però no aniré per aquí. Aquest entrenador va ser contractat se suposa que per una direcció esportiva, la mateixa que ha contractat a molts altres jugadors com Semedo o Júnior Firpo, o Griezmann o tants d’altres que farien una llista molt llarga. Una direcció esportiva que ha demostrat repetidament al llarg d’aquests últims anys que no té categoria per treballar en un equip com el Barça. Per tant, la primera decisió hauria de ser el cessament immediat de tota aquesta colla d’ineptes endollats a l’estructura del Club. Els Bakero, Abidal, Amor, i tutti quanti, haurien de ser cessats immediatament. Són uns ineptes.

No cal dir que el Barça necessita també un altre entrenador; algú capaç de recomençar de nou, disposat a jugar-se el futur amb un planter que llevat de quatre o cinc jugadors, tampoc promet massa. Algú que entengui de futbol, més enllà de jugar a evitar perdre com han fet dos dels tres últims entrenadors del Barça. 

Encara que en sàpiga greu, ara tampoc és el moment d’incorporar jugadors com Neymar o altres figures de renom mundial. Ara toca austeritat, refer la malmesa economia del Club, defensar els valors dels que tant ha presumit el Barça i deixar-se de dispendis que ens porten al fracàs com han estat els cassos de Couthino, Démbelé o Griezmann entre altres jugadors. Entre tots tres ens han costat més de 400 milions d’€ i que han aportat al Club? Algú en serà responsable d’aquest espoli al soci? Personalment hauria sigut  menys dolorós perdre amb el Bayern Munic per 8-2 però jugant amb jugadors del planter.  

Tot això només té un culpable, que ni tan sols pot diluir les seves responsabilitats amb la seva Junta Directiva. Em refereixo òbviament al president Josep Maria Bartomeu, l’inepte més gran, juntament amb Joan Gaspart, de tots els presidents del Barça d’aquest últims 60 anys. El Sr. Bartomeu no pot restar al Club ni cinc minuts més. No té dret ni ha decidir qui ha de ser el proper entrenador del Club, ni quins són els jugadors als que cal donar de baixa o fitxar. El Sr. Bartomeu està del tot desacreditat per prendre qualsevol decisió al marge de la seva dimissió. Aquesta si que l’ha de prendre i deixar el Club en mans d’una gestora mentre es fan unes noves eleccions.  

Com que no cal donar més voltes al que es evident, confio que la dimissió de Bartomeu es confirmi en les properes hores. Però no vull acabar aquestes notes sense fer referència al periodisme esportiu sectari i poc professional que tenim a Catalunya. És una vergonya i una immoralitat constatar com suposats professionals de la informació esportiva han estat aplaudint la majoria de decisions d’una Junta Directiva que no n’ha encertat gairebé ni una des de fa uns quants anys. I això només té una explicació: d’una manera o altre, tots ells estan comprats.                                         

El Madrid fora d’Europa

Ni els milions de Florentino, ni la Federació Espanyola de Futbol, ni cap altre estament esportiu, han pogut evitar que el Madrid hagi quedat fora d’Europa, eliminat per un Manchester City, que tampoc és cap cosa de l’altre món a nivell futbolístic. 

Aquest eliminatòria davant el segon classificat de la Lliga anglesa demostra entre altres coses, que el Madrid ha guanyat la Lliga espanyola gràcies a la col·laboració necessària de l’arbitratge espanyol que amb les seves decisions ha permès que el Madrid no hagi perdut cap partit des de la represa de la Lliga post coronavirus. 

Qui més qui menys, sospitava que el final de la Lliga 2019-2020 del Real Madrid no era normal. Qui més qui menys sospitava que els escàndols que hi ha hagut en cada un dels partits del Madrid després de la represa responien a la voluntat inequívoca que l’equip presidit pel capo màfia Florentino Pérez guanyés la Lliga, i qui més qui menys confiava que tot plegat esclataria a la competició Europea on el Madrid semblava que aquest any no havia pogut arreglar a la seva conveniència els sortejos dels emparellaments de les diferents eliminatòries. 

I així ha sigut: desprès de perdre a l’anada davant del Manchester City en el partit jugat al Bernabeu per 1-2, ara el Madrid ha tornat a repetir resultat al camp del Manchester City, i per tant, ha quedat fora de la competició europea en els octaus de final. Feia molts anys que el Madrid no queia eliminat de la competició tan prematurament. Diguem que ha estat eliminat amb tota justícia per l’equip dirigit amb molt d’encert per Pep Guardiola. 

Aquest fracàs a la competició europea davant d’un equip, el City, que ha quedat a 18 punts del primer classificat a la “Premier League”, vol dir que el Madrid dista molt de ser aquell equip que ho guanyava quasi tot. Quan no era el joc de l’equip eren els àrbitres qui ho arreglava, però ara, afortunadament per el futbol, ni el bon joc, ni els àrbitres han possibilitat que el Madrid fes un paper mínimament digne en al Champions. 

Tot el que ha passat en la competició domèstica (La Lliga), ja augurava aquest final: el Madrid és l’equip al que han xiulat més penals a favor, 11, per tant sols 2 en contra, amb un balança de +9 penals al seu favor. Cap altre equip de la Lliga espanyola presenta un balanç tan escandalosament favorable com el Madrid, i tan sols se li acosta lleugerament l’Atlético de Madrid que té un balanç de +4 penals al seu favor. Tot plegat escandalós.

Però no són únicament els penals el que ha influït decisivament en la classificació final de la Lliga, sinó que també ho han estat les jugades dubtoses decidides sempre a favor dels interessos del Madrid: gols anul·lats als rivals, que eren gols legals, gols concedits al Madrid que haurien d’haver estat anul·lats, targetes grogues i vermelles ensenyades als jugadors blancs amb contraposició a les targetes ensenyades al jugadors dels equips rivals. Tot plegat ha fet que cobrés vida de nou, com en el tempos del franquisme, aquella frase del “sigan, sigan...” quan la pilota la tenia el Madrid en una posició avantatjosa...

Dit això, cal afegir que aquest any, el joc del Barça tampoc ha estat d’allò més  engrescador, de manera que és ben possible que sense els favors arbitrals i de la cúpula que regeix el futbol espanyol, el Madrid potser també hauria guanyat la Lliga. Però no és el mateix guanyar al Lliga quan has estat el millor al llarg de la competició, que guanyar-la per reial decret i d'escàndol en escàndol.

Sigui com sigui, la Champions ha demostrat que quan guanyes un campionat local de manera poc honesta, i quan els àrbitres internacionals no accepten els regals dels enviats de Florentino, s’acaba fent justícia i fins i tot, el segon de la Lliga anglesa que ha quedat a 18 punts del Liverpool, et pot enviar anticipadament de vacances...