dimecres, 16 d’agost del 2017

El Barça a la deriva…


Una directiva que ha perdut el rumb i una premsa esportiva del tot sotmesa als dirigents del Club ha comportat que l’aficionat no estigui veient la realitat sinó la ficció que intenta difuminar una  realitat molt dura.

De què serveix una estructura directiva tan costosa si les activitats esportives són un fracàs? Futbol,  bàsquet i futbol sala són exemples de seccions del club que no han estat a l’alçada dels milions gastats per una directiva que no sap per on va.



Algú podrà pensar que escriure aquesta entrada al blog després de perdre a casa contra el Madrid (1-3) en el partit d’anada de la “Supercopa”, és la reacció pròpia d’un seguidor emprenyat i desil·lusionat. Segurament en part és així, però a banda del cabreig per la derrota contra el Madrid, hi ha també la decepció per el mal partit i el temor de que així no anem enlloc. Però no és només la mala sensació que em va causar l’equip el que em porta a demanar obertament la dimissió de Bartomeu i la colla d’ineptes que el rodegen sinó que també hi ha tot una sèrie de factors que em preocupen encara més que la derrota amb el Madrid. Són els següents:

Política de fitxatges: mentre tots els equips es reforcen intentant tapar el punts més febles de la plantilla, el Barça incorpora a tota una sèrie de futbolistes pagats a preu d’or, que quan els tenim aquí demostren que no són ni de bon tros jugadors per un equip com el Barça. De les incorporacions de l’any passat, només Umtiti ha demostrat el perquè del seu fitxatge. Ni Digne, ni Denis Suárez, ni André Gomes poden jugar en aquest equip. De les incorporacions de l’any anterior Arda i Aleix Vidal tampoc han demostrat les seves qualitats. Les incorporacions d’aquest any, pel moment fan riure, ni el portuguès Semedo ni el brasiler Paulinho semblen jugadors amb projecció i que puguin ajudar a créixer l’equip. Tot això són tan sols uns exemples d’una política erràtica de fitxar per fitxar sense que al darrere hi hagi una planificació adequada de les necessitats.

Sabem des de fa temps que ens falten centrals de garantia; tampoc tenim laterals amb qualitat llevat de Jordi Alba; ningú està pensant en que Andrés Iniesta està al final de la seva carrera. Messi ja no és el que era en els partits decisius, Sergi Busquets no té recanvi com a mig-centre. On és la planificació de necessitats? On són els futbolistes que amb el temps han de cobrir tots aquest punts febles de l’equip? La política de fitxatges és un autèntic desori… I la política del futbol formatiu un autèntic desgavell.

Política de comunicació: marxa Neymar i el Club és incapaç d’emetre un comunicat on s’expliquin tots els ets i uts de la seva marxa. Per les declaracions d’uns i altres, sembla que al Club han estat els últims en assabentar-se que Neymar marxava. Com es pot entendre aquesta desídia? Potser ja els convenia que marxés per poder maquillar una mica la situació econòmica? Com que no parlen, com que donen la callada per resposta, alimenten qualsevol especulació. Tot és possible. El Club està desaparegut. Qui no ha desaparegut és Josep Segura, el mànager general del futbol, un nou càrrec creat recentment, ocupat per algú que no té ma esquerra i ni tan sols autoritat. Acabat el partit contra el Madrid no se li va acudir res més que culpar a Gerard Piqué de la derrota…Els jugadors l’han desmentit rotundament i han criticat amb duresa les seves paraules, al temps que reclamaven fitxatges amb cara i ulls. Com es pot criticar als jugadors des de dins mateix del Club? Com es pot culpabilitzar a un sol futbolista de la derrota? Què es pretén amagar amb aquestes actituds? Sens dubte el que s’intenta tapar és la incompetència d’una directiva que veu com el castell de naips que han construït es desfà tot solet.

Política d’organització i de gestió: aquesta directiva ha creat l’estructura directiva més amplia i per tant més cara de la història del Barça. La direcció del Club està plena d’ineptes que no aporten res. si un club té una gran estructura directiva però els resultats esportius no acompanyen, de què serveix aquesta súper estructura? Doncs això li passa al Barça; el futbol professional va pel camí del pedregar, el bàsquet ha aconseguit els pitjors resultats de la història de la secció, a l’igual que el futbol sala. Perquè tants directius? Perquè aquest malbaratament de recursos amb gent que no té currículum per assumir aquestes responsabilitats? És que el que es pretén és exclusivament “col·locar” als amiguets?.

Qualitat de la directiva del Barça: aquest junta és hereva de la Junta de Sandro Rosell, que està engarjolat pel presumpte cobrament de comissions il·legals organitzant partits de la selecció brasilera. Amb aquests antecedents, els que eren els seus col·laboradors més propers poden continuar ostentant la presidència d’un club com el Barça? Quins mèrits professionals aporten aquesta colla d’ineptes? Si tinguessin un mil·ligram de dignitat a l’acabar la temporada passada haurien d’haver plegar per decisió pròpia. Cada dia de més que s’estiguin a la presidència del Barça, equival a allargar l’agonia del Club. Pel bé de l’entitat els socis els haurien de fer fora. El problema està en els llops que esperen que això succeeixi. Els Benedito, Laporta i companyia són tan nefastos com els que hi ha avui.

No es pot deixar de banda a la premsa esportiva. En general, i salvant les excepcions, que n’hi ha, són o uns venuts al poder establert, o un professionals de pa sucat amb oli. Porten temps lloant jugadors de les categories inferiors fent creure als socis que els relleus estan assegurats, quan la realitat és ben diferent. La premsa esportiva es dedica a aplaudir totes les tonteries que la directiva blaugrana fa, recolzant fitxatges més que discutibles, defensant jugadors que no aporten res i criticant futbolistes als que prèviament la directiva els ha posat la creu. Una premsa esportiva de baix nivell, incapaços de detectar la presumible fugida de Neymar i prestos a fer propaganda de tot allò que la directiva els demana.


Uns periodistes que es creuen savis i entenen de tàctiques, que en saben més que els entrenadors professionals i que parlen per boca de la directiva. He llegit a Twitter una proposta que em sembla del tot oportuna: I si féssim una moció de censura contra aquesta premsa esportiva groga i inepte? I si deixéssim d’escoltar tertúlies i programes esportius conduits per periodistes sense solta ni volta, i sense cap qualitat periodística?

divendres, 4 d’agost del 2017

222 milions d’Euros són molts diners...


Si el Barça sap gestionar amb seny aquesta quantitat, la marxa de Neymar pot beneficiar més que no pas perjudicar.


Tanmateix els precedents no juguen a favor dels interessos del Barça: quan el capo Florentino Pérez ens va “birlar” Figo, el Barça va cobrar 10.000 milions de ptes., que en aquella època també eren molts diners, i Joan Gaspart se’ls va polir en quinze dies amb fitxatges de segon ordre del tot desafortunats.



Finalment, i malgrat el famós “se queda” de Gerard Piqué, Neymar junior ha tocat el dos amb destinació de París. Ho ha fet a la recerca dels milions de petrodòlars que li han ofert els magnats àrabs a través de l’actual president del PSG el catarí Naser Al-Khelaifi.  Com diuen a Castella, “que con su pan se lo coma...”

El cert és que finalment aquest grotesc episodi ha arribat al seu final després d’un mes de juliol de comentaris al voltant de si el jugador és quedava o marxava. Amb el pas dels dies era cada vegada més evident que el jugador havia decidit marxar del Barça, tot i que ara vagi explicant a qui el vol escoltar que la seva decisió està presa des de fa tan sols dos dies. Aquest noi, gran futbolista, amb una brillant carrera esportiva en el seu horitzó, s’ha estat burlant de l’afició blaugrana i de l’entitat que li ha estat abonant religiosament les quantitats acordades en el seu dia i ha causat un greu perjudici a la imatge del FC Barcelona.

És per aquest motiu que trobo encertada la decisió que sembla que ha pres el Club, de no abonar al pare del futbolista i que a la vegada exerceix com a representant del seu fill, la prima de 26 milions que se li devia en concepte de comissió per haver renovat ara fa un any el contracte amb el Barça. Com es pot reclamar aquesta comissió, si abans del venciment del nou contracte decideixes marxar del Club? A quin cap cap que si no acompleixes els terminis estipulats en la renovació del contracte, vulguis a sobre cobrar la comissió per haver renovat? Certament hi ha gent que té més cara que esquena...

Avui el PSG ha presentat al jugador Neymar entre el deliri de la seva afició. Els fans del PSG anaven com a bojos celebrant l’arribada a París del crack brasiler i han fet cues llarguíssimes per comprar les primeres samarretes del futbolista, que per cert, lluirà el número 10, el mateix que porta Leo Messi. Dona tota la sensació que aquesta eufòria dels fans del PSG està molt relacionada amb el fet que mai han vist a un gran jugador enrolat en les files del seu equip. No s’entén d’altre manera la bogeria desfermada entre els seguidors de l’equip francès.

Tornat al Barça, ara tenim la gran ocasió per amb aquests 222 milions d’Euros que els francesos han deixat en els comptes del club, podar estructurar un equip de futur. Per aconseguir-ho cal una directiva, però especialment un president, amb cara i ulls, que sàpiga el que es porta entre mans, i que tingui un suport adequat per part dels seus directius. Malauradament no sembla el cas. El president del Barça no té qualitats com a màxim directiu d’una organització com el Barça, i la seva junta directiva sembla també de segona divisió B. Per tant, el Barça corre el risc de repetir experiències viscudes ara ja 17 anys amb Joan Gaspar a la presidència del Barça. A Gaspar no se li pot negar el seu “culerisme” però evidentment no mereix cap crèdit com a directiu d’una gran organització esportiva.

Quan el capo madridista Florentino Pérez ens va “birlar” Figo, el club va rebre 10.000 milions de pessetes (que llavors eren molts diners) de la clàusula de rescissió que el Madrid va abonar. Doncs bé, Joan Gaspart es va polir aquella milionada en un no res. Per intentar apaivagar el cabreig dels seguidors blaugranes per la marxa de Figo va fitxar al primer jugador que un hàbil representant li va posar pel davant, sense tenir en compte ni l’edat del jugador, ni el fet que venia d’una greu lesió als genolls que el varen tenir allunyat una bona temporada dels terrenys de joc. Gaspart va pagar 7.000 milions de pessetes per un futbolista que a més de lesionat no tenia cap interès per jugar al Barça. El seu despiste era tan gran, que en una entrevista va quedar clar que ni tan sols sabia quants punts d'avantatge ens treia el Madrid. En el seu favor s’ha de dir que l’últim any del contracte amb el Barça no el va cobrar. Veient que les lesions el perseguien va decidir renunciar a l’any de contracte que li quedava, i renunciar també als emoluments que li haurien correspost. El jugador era l’holandès Marc Overmars.


Ara apareixeran molts representants de futbolistes estil “Overmars”, trucant a les portes del Barça. Esperem que aquella experiència protagonitzada per Joan Gaspart no es reprodueixi, i els 222 milions que Neymar ha deixat a les arques del Club serveixin per construir un equip encara millor que l’actual. Molta sort ens farà falta per aconseguir-ho...