dilluns, 29 de setembre del 2014

El Barça Més que un Club ?

Fa uns anys la catalanitat del Club era inqüestionable


Ara podria ser que alguns directius hagin preferit canviar catalanitat per docilitat interessada  



Els que recordem la cerimònia d’inauguració del “Camp Nou” del 24 de setembre de 1957, encara tenim en la nostre ment la imatge d’una monumental sardana ballada al voltant del terreny de joc. En concret era “La Santa Espina” rigorosament prohibida per la dictadura franquista atès que la lletra diu “Som i serem gent catalana tant si es vol com si no es vol”. Va ser una conquesta important per que en ple franquisme i amb la presència del ministro general del movimiento José Solís, va sonar aquella simbòlica sardana, encara que sense lletra, el dia de la inauguració del nou camp del Barça.

Pel moment sembla que Bartomeu i Faus no serán
imputats en el cas Neymar
És per fets com aquest que es va encunyar la frase “Més que un Club” en referència a la defensa del catalanisme que durant molts anys, modestament però amb constància, el club havia fet de les essències catalanistes; la llengua, la cultura catalana eren preservades per una entitat esportiva. D’aquí la frase “Més que un Club”; el Barça era un element de cohesió del sentiment de molts catalans i esdevenia un element de salvaguarda i pervivència del catalanisme. No el únic, però un dels pocs juntament amb l’església catalana, ni el franquisme, ni el post franquisme no va poder o  no va gosar eliminar.

Explico tot això per que darrerament hem vist un comportament institucional del Club que no encaixa gens amb aquest esperit al que jo feia menció. Faig referència d’una banda a l’adhesió d’una munió d’entitats culturals i esportives al Pacte pel Dret a Decidir i de l’altre a la passada Diada de l’11 de setembre. 

Respecte al Pacte pel Dret a Decidir, comentar que està integrat per més de 3.000 entitats a tot el país que donen suport a la consulta del 9N. Hi ha entitats de tot tipus, i entre elles entitats culturals i esportives. El Barça no hi és; el Barça no dona suport a la consulta del 9N; el Barça per primera vegada en molts anys s’allunya de les seves arrels i es situa en una posició indefinida amorfa, que lliga molt amb la personalitat d’una directiva que no es distingeix precisament per l’esperit d’iniciativa dels seus membres, més aviat apocats, mediocres i sense una personalitat definida més enllà de l’art de les travetes i les pells de plàtan.        

Pel que fa a la Diada de l’11 de setembre, sembla també mentida que el Barça no s’hi hagi implicat una mica més. Només algun directiu o algun jugador a títol individual ho han fet. És trist veure com algun membre d’aquesta junta actua amb criteris molt egoistes impedint que el Club es posicioni obertament en unes qüestions cabdals pel futur del país i en conseqüència pel futur també del Club.

Piqué va ser a la V de la Diada
Ja se que el Barça té seguidors arreu del món, i també a Catalunya. Tot això és sabut; tan sabut com que les arrels del club són a Catalunya que és on viuen la gran majoria de socis de l’entitat. Una mal entesa cortesia amb els forans no pot justificar que el Club s’abstingui  en qüestions cabdals pel país. Si ho fa, és que ha deixat de ser “Més que un Club”

Tanmateix hi ha una cosa que em resulta curiosa: des que aquesta directiva actual del Barça ha adoptat aquesta actitud tan mesquina i deplorable d’abandonar les essències que van dur al Club a fer-se digne del “Més que un Club”, sembla que a nivell jurídic, algunes de les amenaces que planaven sobre la directiva han perdut força. En concret em refereixo a la possibilitat que els directius Faus i Bartomeu fossin imputats en el cas del contracte de Neymar. Com que confio en la justícia vull pensar que es tracta només d’una casualitat i que en cap cas s’ha produït cap mena de conxorxa, de manera que les dues qüestions, renúncia a la catalanitat del Club i no imputació dels directius, no tenen cap mena de relació.


Sigui com sigui, avui per avui, el Barça ha deixat de ser “Més que un Club” gràcies a una directiva indigna de l’entitat que dirigeixen.

divendres, 26 de setembre del 2014

Eufòria excessiva al Barça



El més destacable del nou Barça és l’aspecte defensiu


Luís Enrique ha de demostrar que el seu equip també sap atacar quan el contrari posa l’autobús al davant de la porteria



El començament tant positiu de la competició oficial  per part del Barça aquesta temporada, havia desfermat l’eufòria entre la classe periodística catalana, i en conseqüència en la majoria de seguidors i simpatitzants de l’entitat. Cinc victòries en 5 partits oficials havien fet creure a l’afició que estaven de nou davant d’un Barça que es podia comparar amb el Barça de Guardiola. Havien estat 4 victòries en el campionat de Lliga, i 1 en la Champions.

Tanmateix, un anàlisi dels rivals amb els que el Barça s’ha enfrontat ja feia veure que els resultats no eren tan extraordinaris. En Lliga el Barça havia guanya a casa a Elx (3-0) i Athlètic Club de Bilbao (2-0), i fora al Villarreal (0-1) i al Llevant (0-5).  Mirant la classificació es veu que l’única victòria de mèrit és la que es va obtenir al camp del Villarreal, actual setè classificat a la lliga, mentre que la resta de victòries s’han aconseguit front el classificat en el 16é lloc (Elx), 17é lloc (Llevant) i 18é lloc (Athlètic Club). És evident que si no es guanya  a aquests rivals guanyar la Lliga es del tot impossible.

El mateix anàlisi fet a la Champions ens diu que l’únic rival al que s’ha enfrontat el Barça ha estat l’Apoel de Nicòsia, a qui es va guanyar al Camp Nou per un ajustat 1-0. No cal fer cap comentari sobre la potencialitat d’aquest equip deNicòsia. On és doncs aquest equip espectacular que tornava a ser el Barça de la millor època? Només pot estar en la imaginació d’uns quants periodistes, probablement untats per la directiva, i proclius a encendre els ànims dels aficionats per tapar els dèficits de tot tipus d’una directiva que no ha estat referendada a les urnes.

L’encarregat de mostrar les debilitats del Barça ha estat un equip que tampoc és ni de bon tros del bo i millor del campionat. El Màlaga, després d’empatar amb el Barça (0-0) aquest dimecres, és 10é en la classificació de la Lliga espanyola.

El Barça té dificultats a l’hora de convertir les ocasions de perill en gols. Només Messi sembla capaç de marcar o de generar situacions de perill assistint a altres companys per tal que aquests aconsegueixin els gols, però quan Messi no té el dia, no hi ha qui marqui un gol inaixò ja succeia l’any passat. A Màlaga el Barça no va xutar ni una sola vegada entre els tres pals. Com es vol guanyar un partit sense xutar a porta? Esperant potser que sigui el rival qui es marqui un gol en pròpia porta?

A propòsit de Messi crec que aquest noi no està al nivell d’altres temporades. Malgrat els elogis rebuts per part d’aquests mitjans sotmesos als interessos de la directiva blaugrana (ha regresado el mejor Messi), Messi no és el jugador que era. Se li nota veient-te’l corre. No corre amb la frescor que ho feia anys enrere; aquella flexibilitat, aquell canvi de ritme explosiu, aquella velocitat, brillen per la seva absència. Messi no és el mateix; continua sent molt bo, però no és el mateix. Ara els que estan a sou de la directiva barcelonista diuen que ha deixat de ser un golejador per pasar un excel·lent passador assistint jugades de gol als seus companys. Potser els anys, potser les conseqüències de la lesió de l’any  passat, potser les dues coses juntes, però aquest Messi no és aquell jugador que va guanyar 4 pilotes d’or consecutives.

Per cert, el debat sobre si Messi és o no és el millor jugador del món, no m’interessa gens. Jo el que vull és que Messi aporti totes les seves essències futbolístiques al Barça; entrar en la discussió de si és o no el millor del món  ho trobo una pèrdua de temps. Aquest debat només interessa a aquells que provocant-te’l, volen distreure l’atenció de l’afició sobre altres aspectes com ara la desastrosa gestió de la directiva actual. (algun dia haurem de parlar del fitxatge de Douglas).


Tornant a l’equip, s’ha de valorar positivament l’aspecte defensiu. El Barça ha millorat força en les tasques defensives, sobretot si el comparem amb el Barça de l’any passat en  que encaixava gols a pilota parada amb molta facilitat, especialment als inicis de cada partit. Ara, la defensa del Barça es mostra molt sòlida i sembla que costa força fer-li un gol. En els cinc partits oficials disputats ha aconseguit deixar la seva  porteria a zero. Sens dubte cal atribuir tot el mèrit al nou entrenador Luís Enrique, que està demostrant les seves capacitats al davant de l’equip. Sembla que els jugadors hi posen més ganes que l’any passat, sembla que defensen millor que l’any passat i tenen tantes dificultats o més que l’any passat a l’hora d’atacar dues línies defensives formades per 4 i 5 homes respectivament. El nou entrenador només té una assignatura pendent: la de demostrar que a nivell estratègic és un bon entrenador. Sap motivar als seus jugadors, sap com organitzar l’equip en les tasques defensives, però m’agradaria poder dir el mateix quan l’equip ataca a defenses en les que pràcticament tot l’equip rival es dedica a arropar al seu porter. Luís Enrique es mereix de moment la confiança dels barcelonistes.     

dissabte, 20 de setembre del 2014

L’acció de responsabilitat social és un espectacle vergonyós i lamentable


El judici del Barça és un frau al Club i un frau al soci


Els directius actuals i anteriors queden del tot desqualificats davant l’opinió pública



Aquests dies a la Ciutat de la Justícia de Barcelona estan compareixent diferents personatges de la directiva actual i anterior del Futbol Club Barcelona, amb l’única finalitat de tirar-se els trastos pel cap els uns als altres.  Veure com el prestigi del FC Barcelona està en mans d’aquests impresentables es certament vomitiu. Constatar com el Club els importa molt poc és certament trist; els seus egos per sobre del prestigi d’una entitat centenària com el FC Barcelona. Tot plegat indigne de barcelonistes.  

Sandro Rosell, expresident del FC Barcelona
Només per aquests espectacle ja n’hi hauria prou per que els socis de l’entitat exigissin la dimissió d’una Junta impròpia d’un equip de futbol de la significació internacional del Barça. Però els fets s’agreugen quan llegint les informacions del judici, un s’adona que a sobre, la acció de responsabilitat va ser aprovada per una Assemblea General de Compromissaris als qual se’ls va falsejar la informació facilitada per justificar la demanda davant dels jutjats.

En contra del que havien assegurat en l’Assemblea, aquests dies hem sabut que els comptes de l’últim exercici de  l’època Laporta si que estaven auditats. Hem sabut que la Junta sortint tenia dret a presentar els seus comptes a l’Assemblea i ens hem assabentat també que era aquella Junta sortint qui hauria d’haver re-formulat els comptes  si l’Assemblea no els hagués aprovat. Tot plegat un escàndol ple de falsedats i mentides que palesen clarament que la única intencionalitat d’aquesta denúncia respon als odis i desavinences entre els protagonistes. Una vergonya per aquells que estimem al Barça.

Tanmateix la realitat es pot girar en contra dels que han actuat amb mala fe, atès que estan apareixent tantes contradiccions entre el que havia dit la Junta de Sandro Rosell i la realitat que està sortint a la llum, que fins i tot no es pot descartar que la sentència els sigui contrària  als seus interessos.

SI això arribés a succeir, la dimissió de la Junta en bloc hauria de ser instantània, i a banda de castigar a tots aquests impresentables sense poder dirigir mai més a un club esportiu, la imposició d’una multa econòmica exemplar seria del tot justa.

Joan Oliver exdirector general del Barça
L’expresident Rosell (i actual president a l’ombra) va declarar en aquest judici sinistre que el Barça estava en fallida tècnica, quan posteriorment ha quedat evidenciat que això no era en cap cas així atès que els impresentables que avui regeixen al Club, es van apoderar en la reformulació dels comptes de la venda de YaYa Touré  que de fet havia negociat la junta sortint.

Sense entrar en detalls, si que ha quedat també clar que algunes de les accions d’inculpació de la Junta de Laporta van ser participades per persones que avui en dia acusen a aquella Junta d’haver pres aquelles decisions. Una vergonya i cara dures majúscules.  Increïble en persones mínimament ètiques i de conducta recta. 

Jo no tinc informació suficient per determinar les xifres de tot plegat, ni coneixements per fer-ho, ara bé, el sentit comú serveix de molt  a la vida, i a partir d’ell es fàcil adonar-se que tot això no és més que una “vendetta” entre dos clans, el de Laporta i el de Rosell, que no fas pas masses anys constituïen un clan únic. 
  

Tant de bo tots ells, els uns i els altres, quedin inhabilitats de per vida per dirigir al Barça.

dilluns, 15 de setembre del 2014

L’acció social de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta

Avui comencen les compareixences a la ciutat de la justícia  


El Barça té “una presidència a l’ombra” a la que l’odi no deixa lloc al sentit comú  



Avui dilluns 15 de setembre comença a veure’s a la ciutat de la justícia l’acció de responsabilitat contra la Junta de Joan Laporta, interposada per l’actual Junta directiva del club blaugrana.

Va ser a l’octubre del 2010 quan la Junta presidida per Sandro Rosell va decidir portar a una assemblea general de compromissaris la interposició davant de la justícia d’aquesta acció de responsabilitat, que va ser aprovada per 468 vots a favor, 430 en contra i 113 abstencions, entre elles la del president Rosell que amb una actitud esperpèntica va voler fer veure que ell es rentava les mans quan tots sabem que n’era el promotor principal. Aquella manera d’actuar va ser el preludi del que després ha estat la gestió de Rosell: un engany continuat al soci, que ha culminat amb l’afer Neymar.

Des d’aquella data (octubre del 2010) s’han  succeït els intents d’apropar postures i evitar la trista imatge de veure com els directius del Barça de diferents èpoques es tiraven, els uns als altres, els trastos pel cap. Aquests diferents intents han estat un absolut fracàs, entre altres coses per que tot i que Sandro Rosell ja no és en teoria el president del Club, és evident que continua intervenint en les decisions importants que es prenen a través de dos homes de palla: l’actual president Bartomeu mancat de la legitimitat que donen les urnes, i Toni Freixa un advocat que si no fos pel Barça no el coneixerien ni a casa seva.

El fracàs d’aquests intents de concòrdia entre les parts va quedar clar quan la Junta directiva del Barça va emetre, el dia 25 d’agost un primer comunicat en el que deia que “després d’un ampli debat s’ha decidit majoritàriament continuar el procés”. Aquest comunicat tancava les portes a la possibilitat de cap acord per evitar el ridícul de l’entitat.   

Avui han de comparèixer davant del jutge que porta el cas Alfons Godall, exvicepresident del Club, i Xavier Sala Martín, ex tresorer, que sembla que no compareixeran. Si que ho farà el president suplent del Club, Josep Mª Bartomeu. Les compareixences s’allargaran ben bé 15 dies, fet que comportarà la presència continuada del Club en els mitjans donant una imatge al món de ridícul institucional que directius amb amplitud de mires i amb categoria professional i humana haurien pogut estalviar.

El més greu de tot, és l’origen d’aquests baralles, i com tot el procés en sí, aquest origen és d’allò més infantil que un es pugui imaginar: els odis i enveges dels uns contra els altres, que s’han posat de manifest públicament  en més d’una ocasió. De fet, Albert Perrin ex directiu del Barça va declarar que “hi ha molt odi, ressentiment i venjança per part de Rosell”, i per tant això és precisament el que el homes de palla de Rosell estant intentant aconseguir: destruir a la Junta anterior encara que hagin de passar pel que serien els interessos del Barça com entitat que pertany als seus socis.

Malauradament, avui el Barça està en mans d’una colla que només persegueix interessos particulars. Només així s’entén que en una situació en la que l’equip de futbol ve d’obsequiar-nos amb un començament de lliga esperançador, havent guanyat tres partits de tres, i tenir a aquests alçades del campionat 6 punts d’avantatge sobre l’etern rival de la capital, s’intenti per tots els mitjans restar protagonisme a l’equip, per passar-lo als jutjats. I demà passat primer partit de la Champions League de la temporada… 

Quina pena per un Club que en alguna de les seves etapes havia arribat a ser modèlic, i a nivell esportiu havia marcat positivament l’època del millor futbol que es practicava al món. Ara els socis i simpatitzants del Barça veuen atònits com les més altes instàncies del Club estan en mans d’uns egoistes impresentables que es barallen entre ells, passant olímpicament dels efectes negatius que tot plegat té sobre la imatge del Club



dimecres, 10 de setembre del 2014

Els pressupostos del futbol


L’actual espiral de creixement dels ingressos dels equips de futbol, només té un final possible: l’esclat de la bombolla


Madrid i Barça, per mantenir el ritme creixent de les seves despeses, necessiten cada vegada més recursos, i això no té final.


 
Comentava en una entrada anterior com alguns clubs de futbol es gastaven autèntiques milionades en el fitxatge de jugadors, i explicava la injustícia social que implica el fet que alguns que es dediquen a córrer darrere d’una pilota amb molta habilitat, això si, guanyin aquestes quantitats desorbitades. La pregunta és com s’ho fan els clubs de futbol per poder pagar aquests dinerals tant en traspassos de jugadors com en el sou del mateixos? I en la resposta  a aquesta pregunta començarem a trobar el perquè  de tot plegat.

Fins fa relativament pocs anys, els partits de la primera divisió de la lliga espanyola es podien veure per televisió en obert, és a dir sense pagament. Cada dissabte a les 10 de la nit, tenies, si volies el teu partidet a la televisió. Es veien la major part dels partits interessants, Madrid-Barcelona o Barcelona-Madrid inclosos. Les cadenes de televisió que retransmetien  aquests esdeveniments pagaven una quantitat a la Lliga de Futbol professional, i aquesta repartia als clubs una bona part d’aquests ingressos segons uns criteris que sempre han estat objecte de discussió i que beneficiaven clarament a Madrid i Barça, amb la qual cosa es garantien certa tranquil·litat només trencada esporàdicament quan els presidents del Sevilla, de l’Espanyol o l’Atlètico de Madrid  de tant en tant organitzaven alguna protesta que mai va tenir conseqüències. 

Fins aquí una situació que podríem definir com a acceptable. Tanmateix algú es va donar compte ràpidament que hi havia possibilitat de fer-se d’or sense aportar cap valor afegit al país. Aquesta persona, que va ser la mateixa que es va “fondre “una bona part dels estalvis de Johan Cruyff quan era jugador del Barça, fent que aquest  invertís diners en un negoci de bestiar que va resultar ruïnós, va pensar que si ell s’apoderava dels drets de retransmissió dels partits de futbol es podria “folrar”. Pe aconseguir-ho, calia però que es produïssin diferents circumstàncies. Una d’elles era que el sistema d’emissió dels canals de TV fos interactiu, és a dir que permetés a l’usuari poder optar entre diferents opcions d’un mateix canal, i això no va ser dificultat atès que el ministeri d’indústria espanyol ha fet tots els canvis necessaris per fer-ho possible. El cost pels usuaris ha estat elevat: compra de nous aparells que poguessin rebre la senyal de la TDT, noves antenes receptores, etc. Calia a més que els clubs de futbol ho acceptessin, i això tampoc va ser complicat: es tractava una vegada més d’oferir als grans clubs d’aquest país (Barça i Madrid) l’esquer d’uns grans ingressos cosa que va ser ràpidament  acceptada pels mandataris d’aquests clubs que veien com amb aquestes propostes podrien trencar els mercats internacionals de compra venda de jugadors amb ofertes econòmicament irresistibles. Quedaven encara per convèncer els alts responsables de la Lliga Professional de futbol, i a la Federació Espanyola de Futbol. Potser algú ens podrà explicar algun dia com es pot haver convençut a tanta gent; quina ha estat la pedra angular per que tothom hagi acceptat un plantejament que només perjudicava a la butxaca dels aficionats al futbol. Algú té la més mínima sospita que com es pot haver convençut a tanta gent? Entenen ara allò del gangsterisme que denunciava en l’escrit anterior?
 
El cert és que aquesta situació només pot tenir dues sortides. Estem davant d’una espiral inflacionista que obligarà als clubs com el Barça i el Madrid a créixer i créixer en ingressos per fer front a les seves necessitats financeres, fins un punt en el que aquest creixement serà del tot impossible i llavors vindrà l’esclat de la bombolla del futbol, tal com fa ben poc ha passat amb la bombolla de la totxana. L’altre sortida, que no exclou la anterior, és que al futbol espanyol s’acabarà produint una revolució.  Els clubs dits petits, reben pel futbol televisat unes quantitats irrisòries en comparació al que reben els clubs anomenats “grans”, fet que fa que cada vegada sigui més gran la distància pel que fa als pressupostos (i per tant, pel que fa a la classificació) entre el dos grups d’equips. Això fa que la lliga espanyola sigui cosa de dos o màxim tres clubs, i la resta malviuen per intentar treure el nas a Europa en alguna competició menor. Una injustícia en tota regla que crea unes barreres econòmiques artificials, que els clubs modestos no tenen manera de superar. La revolució dels dèbils està al caure; és qüestió de temps.


Entre el uns i els altres, amb la connivència dels mitjans de comunicació, s’estan carregant un esport/espectacle/negoci, i el que per alguns és la gallina dels ous d’or