Feliç Nadal i un bon any 2019 per a tothom

El periodisme esportiu especialista en destruir futbolistes

Ara és el torn de Ousmane Dembélé, criticat per una part del periodisme esportiu, quan el que el jugador necessita per fer rendible el seu fitxatge per el Barça, són consells que l’ajudin a madurar com a persona.

Tot i les crítiques, Dembélé s’ha mostrat efectiu cara a porteria, i gràcies a ell, el Barça ha pogut desencallar partits que se li havien posat costa amunt, com ahir mateix contra l’Atlético de Madrid      

La premsa esportiva catalana compta amb excel·lents professionals, bons analistes del joc, i generalment ben informats. Tanmateix no tots són així doncs el toca conviure amb una fauna periodística de molt baixa qualitat, que sent incapaços de fer periodisme del bo es dediquen a destruir el prestigi de futbolistes que per la raó que sigui no els cauen bé. Destruir és molt senzill; només cal enllaçar i repetir dos o tres arguments en algun programa esportiu i amb això ja n’hi ha prou per crear una corrent d’opinió favorable a les seves tesis. És ben sabut que sempre es pot trobar a algú disposat a opinar com tu, encara que la teva opinió estigui molt i molt equivocada. En canvi construir és molt més complicat; cal intel·ligència, coneixements, tenir informació fidedigna, criteri, etc. I això lamentablement no està a l’abast de tothom.

     

Tota aquesta introducció bé al cas del futbolista Ousmane Dembélé, que el Barça va fitxar la temporada passada. Dembélé és un futbolista molt jove, que necessita temps per créixer no només com a futbolista sinó també com a persona. Té unes qualitats innates per el futbol, i es mou amb un atreviment impropi per la seva edat. Té desequilibri i té xut, però té un inconvenient derivat  de la seva joventut: la immaduresa. És un futbolista amb un futur esplendorós pel davant sempre que assenti sòlidament el seu cap.

Atenent al fet que el futbolista ha encadenat una sèrie d’actes d’indisciplina fonamentalment en forma de retards a l’hora d’acudir als entrenaments, aquests periodisme oportunista de baixa qualitat, ha començat una campanya de desprestigi i crítica contra el jugador. Si això passa amb un futbolista madur, segurament estarà psicològicament preparat per superar aquestes situacions, però hi ha futbolistes que davant d’aquestes crítiques acaben ensorrant-se. Esperem que no sigui el cas de Dembélé, fitxatge que va costar molts diners al Barça, perquè sinó l’efecte negatiu d’aquestes crítiques és doble: eviten que el futbolista rendeixi al 100% de les seves capacitats, i devaluen al futbolista en cas d’un possible traspàs. De manera que aquells que es creuen que destruint al futbolista mostren el seu barcelonisme, en realitat el que fan és causar un greu perjudici a l’entitat que diuen estimar.

Val a dir però que el cas de Dembélé, malauradament no és únic al Barça. Anteriorment altres futbolistes han passat per situacions similars; és el cas recent de Paco Alcàcer, que avui triomfa al Borussia de Dortmund, o els cassos també molt propers en el temps de André Gomes, Yerri Mina, i Lucas Digne, tots tres completant una molt bona temporada a l’Everton anglès. També en el passat trobaríem situacions similars, però mai tan sovintejades com les d’aquesta temporada i la passada, amb 3 o 4 pseudo-periodistes encapçalant el rànquing de “destroyers” de futbolistes. Qualsevol diria que ells són alguna cosa en el periodisme esportiu, quan en el fons són carronyers de l’esport.        

Però el perill que aquestes actituds comporten encara va és enllà; ara és el torn de l’entrenador Valverde. Qualsevol d’aquests personatges es creu més preparat que l’entrenador del Barça per decidir com ha de jugar l’equip contra equips com l’Atlético de Madrid. Només cal sentir-los per entendre que en realitat més que periodistes, la seva vocació frustrada és la d’entrenadors. Després que el Barça arranqués un més que meritori empat del camp dels madrilenys, han començat les crítiques vers l’entrenador manxec, acusant-lo d’haver jugat a no perdre amb una alineació molt defensiva. Què dirien tots aquests canta-manyanes si el Barça hagués perdut?

És evident que amb aquest periodisme mediocre no anem enlloc. 

      

Un Barça amb dues cares

Després d’una maneta al Madrid (5-1) es guanya a Vallecas (2-3) a l’últim minut, i patint tota la segona part.

La Lliga és el torneig de la regularitat, i des que ha començat el campionat el Barça pateix uns alts i baixos continuats. Sembla que l’actitud d’alguns jugadors no és la que correspon a un equip que vulgui ser guanyador.

La gran diferència entre el Barça d’aquest any i el de l’any anterior, la diferència que crida més l‘atenció està en la fragilitat defensiva. El Barça després de disputats 11 partits de Lliga ha encaixat 14 gols mentre que la temporada passada després de disputades les mateixes jornades només s’havien encaixat 4 gols. Pel que fa a l’atac, aquesta temporada el Barça ha marcat 31 gols, mentre que l’any passat n’havia marcat 30. Queda clar per tant, que la diferència està en la defensa. Pràcticament la mateixa eficàcia ofensiva que l’any passat però un rendiment defensiu deficient. Només 6 equips dels 20 que disputen la Lliga han encaixat més gols que el Barça. 

Què li passa a la defensa? Doncs està composada pràcticament pels mateixos homes que l’any passat, amb la incorporació del francès Lenglet, que no ha disputat bona part dels partits i per tant no se’l pot fer pas responsable de la situació. Si la defensa és pràcticament la mateixa, i la porteria continua donant un perfil alt, segurament la diferència deu estar al mig del camp. Els jugadors del mig del camp tenen una doble funció: d’una banda serveixen de base de llançament de les accions ofensives, i de l’altre exerceixen de primer baluard defensiu davant de les escomeses dels rivals. Quan els atacants del Barça perden la pilota els rivals munten un contraatac el més ràpid possible. Hi ha un primer intent de recuperació de la pilota per part dels atacants, mentre que els migcampistes cerquen una posició adequada per intentar tapat forats allà on s’hagin produït. Què succeeix si aquests forats no es tapen adequadament? Doncs que els rivals troben via lliure per plantar-se davant de la defensa blaugrana creant ocasions de gol.

I que ha canviat en aquest mig del camp? Jugadors com Rakitic, Coutinho o Busquets, ja hi eren de l’any passat i s’hi ha incorporat el brasiler Arthur de qui diuen que té una manera de jugar similar a com ho feia Xavi Hernández. Tanmateix la incorporació d’Arthur tampoc és la responsable de que el centre del camp hagi baixat el seu rendiment defensiu. Quina pot ser la causa d’aquest rendiment tan dolent? Doncs jo tinc una teoria i és que el Barça, igual que altres equips, està pagant les conseqüències del mundial. De fet molts equips amb jugadors en les seves files que varen jugar el mundial estan vivint també aquestes mateixes situacions. Ni Busquets, ni Rakitic i Coutinho tenen la frescor sobretot d’idees que tenien la temporada passada, i aquí radica al meu entendre la base del problema defensiu del Barça. No es tapen de manera efectiva es els espais buits que es generen quan l’equip ataca, i a aquesta situació i hem d’afegir que la recuperació de pilota per part dels atacants tampoc és tan efectiva com l’any passat, per el mateix efecte dels mundials. Som menys eficients a conseqüència del mundial. Es fàcil observar com aquells equips que tenien pocs jugadors al mundial estan tenint un rendiment molt més regulars que els anomenats “grans”.    

Per tant aquesta és al meu entendre al raó per la qual el Barça perd al camp del Leganés a la setmana següent  li endossa una maneta al Reial Madrid i el dissabte següent està a punt de perdre  al camp del Rayo Vallecano. És el Barça dels alts i baixos. Cert que ens aquests últims partits tenim la baixa de Messi, sens dubte el millor jugador de la història del futbol, però aquesta no és la raó que justifica la irregularitat. Sense Messi, el Barça ha jugat excel·lents partits al Camp Nou com contra l’Inter de Milà i el ja comentat del Reial Madrid, i amb Messi es va perdre a Butarque, el camp del Leganés. Per tant, per contradictori que sembli, la raó de la irregularitat de l’equip no és l’absència de Messi; és l’envergadura del rival, però a rivals més febles més irregularitat del Barça: un problema clarament de manca de motivació derivada d’un cansament mental després d’un mundial exigent. 

Ha de tornar Neymar?

La premsa esportiva no para de escampar rumors sobre una possible tornada del crack? Brasiler

La seva tornada seria un molt mal exemple per el món del futbol: semblaria que riure’s del Barça i de la seva afició surt de franc. Tanmateix, tota aquesta història sembla que només té una finalitat: muntar un relat que permeti al jugador fitxar per el Madrid, amb l’excusa de “al Barça no em varen voler...”   

Aquests dies diferents mitjans s’han fet ressò de la possibilitat que Neymar torni al Barça després del fracàs esportiu que ha representat per el jugador la seva fugida al París Saint Germain. Segons diuen, el contracte de Neymar amb l’equip parisenc té una clàusula que estableix que a partir del segon any el jugador pot marxar on vulgui previ pagament de 220 milions d’€. 

Abans d’entrar en consideracions vull fer una primera reflexió. Coneixent el tarannà i la nul·la credibilitat tant del jugador com del seu pare, tinc el convenciment que en cap moment els ha passat pel cap tornar realment al Barça. En tot cas, el més probable és que ells mateixos estiguin fabricant l’excusa per acabar fitxant per el Madrid: “...com que al Barça no ens van voler, ens en anem al Madrid...”. Per tant, per a mi aquest, és un rumor escampat per l’entorn del jugador que només pretén muntar una excusa per acabar fitxant per el Madrid.

Tanmateix si la notícia fos certa, el retorn de Neymar el veig amb preocupació, tot i que sembla que el vestidor l’acolliria amb el braços oberts. El vestidor potser si, però l’afició, si més no alguns aficionats, el rebríem molt malament per diferents raons. La seva sortida va ser un una autèntica presa de pel a l’afició blaugrana; el teatre que el jugador i el seu pare varen muntar va ser ofensiu per al barcelonisme. Si volia marxar havia d’haver dit “me’n vaig... he trobat un lloc on em paguen més diners i me’n vaig...”en lloc d’això va estar marejant la perdiu quinze dies, quan ell i el seu pare ja havien pres la decisió de marxar. Una falta de respecte a tot el barcelonisme, que encara va ser més inacceptable  quan va decidir demandar al Barça per que no se l’hi havia abonat la prima de fitxatge. S’ha de tenir cara dura per exigir una prima per haver renovat el contracte, quan va marxar sense haver complert amb el que s’havia compromès. Vergonyós.

Per tant, la tornada de Neymar hauria d’acomplir d’entrada dues condicions: la primera demanar perdó per la manera tan barroera de marxar, i la segona retirar la demanda contra el club que va presentar als tribunals de justícia. Si de mi depengués, la tornada de Neymar hauria de ser a cost zero. És a dir la seva sortida del PSG no hauria de tenir cap cost per al FC Barcelona. I encara hi afegiria que en cap cas la seva fitxa hauria de ser superior a la que tenia quan va marxar.

Tanmateix el retorn de Neymar no seria positiu per al Barça. Tant a la Lliga francesa com al Mundial el jugador brasiler va demostrat ser un jugador que a la primera de canvi es deixa caure al terra intentant enganyar a l’àrbitre d’una manera descarada. Al Mundial les seves piscines varen resultar fins i tot ridícules. Per tant, com que els àrbitres ja el coneixen no li xiularien la majoria de faltes, fins i tot les que fossin reals, i això, sens dubte, perjudicaria els interessos del Barça que en la majoria de partits patiria arbitratges perjudicials. Neymar seria molt aviat un dels jugadors amb més targetes grogues per intentar enganyar als àrbitres, i els conflictes que generaria al Club perjudicarien fins i tot la imatge de l’entitat blaugrana.

Encara hi ha més raons per dir NO a Neymar: la seva actuació no pot servir de mirall perquè cap altre jugador entengui que amb el Barça s’hi pot jugar de la manera que els vingui en gana. El retorn de Neymar seria un molt mal exemple, i la junta directiva del Barça ho hauria de tenir en compte. 

Neymar podia haver estat un gran futbolista, d’aquelles que marquen èpoques, però el seu entorn l’ha fet malbé. Un pare massa ambiciós, uns amics que viuen a costa d’ell i el mal aconsellen, i el seu cap molt mal moblat. Tot plegat són motius més que suficients per què Neymar mai més torni al Barça. Si vol anar al Madrid, doncs allò... bon vent i barca nova...                

El VAR continuarà sent un problema de manca d’objectivitat

Controlat per els mateixos àrbitres, es continua posant en evidència que el problema rau en la falta de criteris unificats, i en la parcialitat del col·lectiu arbitral.

Com sempre, el Reial Madrid continuarà sent l’equip del règim del 78, i per tant el beneficiat de tot plegat, i alguns jugadors madridistes com Sergio Ramos, continuaran gaudint de la immunitat que els permet agressions de tot tipus.

Aquesta temporada s’ha posat en marxa el VAR. Alguns enteníem que mentre el règim del 78 tingués el poder, el VAR no entraria mai en vigor a la Lliga espanyola per no perjudicar els interessos del Madrid i del capo Florentino, però heus aquí que després de diferents tripijocs condimentats a la llotja del Bernabeu, aquesta temporada el VAR s’ha acabat implementant al futbol espanyol. 

Ja tenim VAR, però en quines condicions? Doncs a peu de camp hi ha una pantalla en la que qui arbitra el partit consulta les jugades polèmiques; fins aquí tot normal. Aquesta consulta pot fer-la l’àrbitre del partit, a iniciativa d’ell mateix o per suggeriment d’un altre àrbitre que està seguint la retransmissió del partit des d’una pantalla centralitzada a la seu de la Federació Espanyola de Futbol a la Rozas (Madrid). Per tant, un segon àrbitre, té a les seves mans la possibilitat d’indicar-li a qui està arbitrant el partit que ha vist tal o qual incident i que allò és penal, o falta, o demanar la expulsió d’un jugador. 

És el que va passar amb el central del Barça Lenglet, el dia del Girona, quan va ser expulsat del camp per un suposat cop de colze que l’àrbitre que actuava des de Madrid va interpretar com a voluntari. I qui era aquest àrbitre? Doncs l’inefable del Cerro Grande, el mateix àrbitre que en la jornada anterior havia arbitrat al Barça a San Sebastian, i havia permès que el jugador de la Reial Societat Illarra cosís a puntades de peu a Leo Messi. És a dir, quan del Cerro Grande arbitra “in situ” és del tot tolerant amb la violència si aquesta es practica contra els jugadors del Barça; en canvi, si són els jugadors del Barça els que manifesten amb certa violència encara que sigui involuntària això és expulsió.  

Val a dir però, que el gran perjudicat del VAR no és només el Barça, sinó que en el derby madrileny del cap de setmana passat, de nou el madridista Sergio Ramos va ser indultat per l’arbitratge espanyol, quan en una acció del partit va colpejar la cara d’un rival, sense que el VAR intervingués per revisar l’acció del central madridista. En aquesta ocasió l’àrbitre que seguia el partit des de les dependències de la Federació Espanyola era José Luís González González, conegut entre altres actuacions contradictòries per permetre el joc brut i antiesportiu dels jugadors de l’Espanyol en una eliminatòria de Copa contra el Barça. Que atonyinin als del Barça està permès i que Sergio Ramos colpegi a la cara d’un contrari també. En canvi Lenglet va ser enviat a la dutxa abans d’hora per un cop de colze involuntari, un cop el joc ja havia estat aturat per l’àrbitre que havia senyalat falta d’un atacant del Girona contra el propi Lenglet. 

De la intolerable utilització del VAR amb finalitats extra-esportives també en parla el succeït aquest cap de setmana a Girona en el partit Girona-Betis (0-1) quan en els temps de descompte el central del Girona va rebre un cop que va necessitar 8 punts de sutura, dins de l’àrea per part de la defensa visitant. Només feia una setmana que Lenglet havia estat expulsat a Barcelona sense causar cap lesió en una jugada involuntària i pocs dies després, la mateixa jugada es produeix a Girona i no passa res... sigan...sigan... Era el Girona, un equip català; el “a por ellos” en versió futbol.  

La conclusió més evident de tot plegat, és que després dels tripijocs practicats a la llotja del Bernabeu, el VAR és un altre instrument més que té la vocació de continuar afavorint al Reial Madrid i perjudicar als seus rivals directes, i en especial a tot allò que soni a Barça o a Catalunya. És el règim del 78 aplicat al futbol, o si es vol una mostra més de les màfies econòmiques i polítiques que mouen els fils dels interessos inconfessables del Sr. Florentino Pérez i tota la seva patuleia. 

Aquest Barça fa aigües

Mentre la directiva s’entreté decidint estúpids canvis d’escut, l’equip guanya dos punts de 9 possibles i demostra una gran debilitat defensiva 

Des que Valverde ha començat amb les rotacions l’equip ha perdut el Nord i l’entrenador dona mostres de no tenir solucions.

Avui ha estat l’Athletic de Bilbao qui ha empatat a 1 al Camp Nou. Dimecres passat va ser el Leganés qui ens guanyava a Butarque per 2 a 1, i ara fa 8 dies va ser el Girona qui va empatar a 2 al Camp Nou. Hem guanyat 2 punts de 9 possibles; així no es guanya la Lliga. 

Aquesta segona aturada de seleccions ha resultat fatal per al Barça, i en lloc d’encadenar una victòria rere un altre tal com havia fet pràcticament tot l’any passat, aquest any des de la represa anem molt malament. Dona la sensació que l’equip no sap refer-se de les circumstàncies adverses quan aquestes es produeixen. 

L’equip encaixa més gols del compte, i això no és normal en un entrenador com Ernesto Valverde. Aquest any l’equip s’ha reforçat amb fitxatges la gran majoria amb jugadors del mig del camp. Les baixes de Xavi i Iniesta han fet que els tècnics de l’equip s’esforcessin a reforçar les posicions del centre del camp, però han deixat la defensa encara més orfe del que ja la teníem, sobretot en els laterals. Sergi Roberto, ens agradi o no, no és un lateral, de manera que laterals pròpiament dits només tenim a Jordi Alba, que és molt bo en atac, però no tan bo en defensa. A l’altre lateral hi tenim a Semedo, que no és res de l’altre món ni en atac ni en defensa.

Al centre de la defensa tenim un altre problema en la persona de Gerard Piqué. Em sap greu posar-me novament amb ell, però no es pot tenir el cap posat en l’organització de la copa Davis de Tenis, o quedar-se sense punts al carnet de conduir fent-se el mil homes, i a més pensar que has de jugar contra el Girona, o contra el Leganés o contra l’Athletic de Bilbao. Hem sembla fantàstic que Gerard Piqué sigui un emprenedor nat i un home de negocis, però fer compatible els seus assumptes personals amb la responsabilitat de ser un jugador professional de la plantilla del Barça és quelcom que no lliga ni amb cola.

Les crítiques s’han de dirigir també a l’entrenador. Sembla que Valverde no té capacitat de reacció estratègica quan les coses es compliquen o surten malament. És la mateixa sensació que vaig tenir l’any passat a Roma quan l’humiliant 3-0 que va significar l’eliminació del Barça de la Champions. Quan les coses es torcen la solució de Valverde es tirar de Messi, sense aportar variants tàctiques que permetin corregir els aspectes del joc en els que el rival ens supera. Valverde és una excel·lent persona, també és un bon entrenador, però en la meva opinió el seu handicap resideix en la manca de respostes estratègiques quan els seus plans inicials fallen. Es queda sense capacitat de reacció i ho deixa tot en mans de Messi. Si aquell dia Messi està inspirat, igual es supera la situació, però Messi és humà i hi ha dies en els que no pot solucionar tot sol amb el seu joc, els dèficits tàctics de l’equip.

No es pot deixar fora de les crítiques a una de les pitjors juntes directives de la història del Barça. Començant per un president lamentable, i seguint per uns directius que en els moments més crítics de l’equip, el millor que se’ls acut és proposar un canvi d’escut a l’assemblea de compromissaris. Si no fos cert, semblaria un acudit.

Un Barça que va arrencar la temporada d’una manera molt positiva guanyant la super-copa d’Espanya i guanyant els 4 primers partits de Lliga, guanyant també el primer partit de la lligueta de la Champions, però entrebancant-se d’una manera inexplicable a partir d’aquest punt. La sort és que pel moment els nostres competidors ho estan fent tan malament com  el Barça. Però ja se sap, “mal de muchos, consuelo de tontos...”                     

El Barça té la pitjor Junta directiva de la seva llarga història

El Club blaugrana està d’acord a jugar un partit de Lliga a Miami, el corresponent a la jornada 21 que s’hauria de jugar a Montilivi contra el Girona, i accepta que el fatxa Javier Tebas, prohibeixi que en aquell partit els catalans que hi vagin puguin lluir estelades, però en canvi sembla que volen repartir 40.000 banderes espanyoles entre els assistents

Per acabar-ho d’adobar, el Club  incorpora nous directius, entre ells la Sra. Marta Plana, espanyolista, patrona de la Fundació “Juntos Sumamos”, que està en contra del dret a decidir dels catalans. El Sr. Bartomeu hauria de presentar la seva dimissió amb immediatesa per inepte, i per practicar un catalanisme que ningú entén. 

El Barça ha arribat a la primera aturada de la competició de Lliga amb bones sensacions. Després de guanyar amb brillantor la Super-Copa d’Espanya contra el Sevilla, l’equip ha saldat les tres primeres jornades de Lliga amb sengles victòries que han portat de nou l’optimisme a l’afició, no tant per encapçalar la classificació, sinó i sobretot, pel joc mostrat en aquest inici de temporada. També ajuda a la tranquil·litat de l’aficionat que aquest any sembla que amb els fitxatges s’ha encertat més que l’any passat.

El cert és que tot transcorria amb normalitat fins que tot d’una dues notícies han vingut a destorbar la pau amb que s’estava encarrilant la temporada. La primera d’aquestes notícies és la que feia referència al fet que la Lliga hauria proposat a Barça i Girona que el partit Girona-Barça corresponent a la jornada 21 del campionat de Lliga es jugui a Miami en lloc de a Montilivi. 

Quan va saltar la notícia es va valorar coma positiu l’impacte econòmic que aquest fet podria significar per els dos equips, però també per el futbol espanyol. Han sorgit algunes queixes, entre elles les del sindicat de futbolistes que reclamen que es compti amb la seva opinió abans de formalitzar aquests acords amb organismes americans, i la pròpia Federació Espanyola de Futbol que amenaça amb exercir la seva potestat d’autoritzar o no que aquest partit, o qualsevol altre de les competicions que ella organitza sigui jugat a Estats Units o a qualsevol altre país. 

Al bell mig d’aquesta situació, les dues entitats afectades, Barça i Girona, sense dir-ho oficialment, semblen estar d’acord en jugar aquest partit a Miami, atès que algun membre de la directiva blaugrana ha valorat positivament el fet que la Lliga vengui la seva imatge a l’estranger, i el Girona sembla que ha començat a rumiar formes de compensar als seus aficionats si aquest partit, finalment, s’acaba jugant a Miami en comptes de jugar-se a Girona que és on tocaria.

Avui han saltat les alarmes quan s’ha sabut que el president de la Lliga de futbol professional, el fatxa Javier Tebas, ha decidit que en aquest partit no es podran lluir estelades, s’interpretarà l’himne d’Espanya, i a més es repartiran 40.000 banderes espanyoles entre els assistents per “promocionar” la marca Espanya. Una autèntica humiliació a dos equips catalans i a les seves aficions. Si el Barça i el Girona han acceptat que això sigui així cal exigir la immediata dimissió dels dos presidents, Josep Maria Bartomeu i Delfí Geli, per amagar d’una manera conscient  a les respectives aficions que han acceptat aquesta imposició del fatxa (ex Fuerza Nueva de Blas Piñar) que presideix la Lliga de Futbol Professional.

Com que les desgràcies mai venen soles, la directiva blaugrana ha decidit ampliar els seus membres. I entre les persones triades hi figura el nom de la Sra. Marta Plana, patrona de la Fundació “Juntos Sumamos”, unionista i defensora a ultrança de la Constitució espanyola, que va ser una de les primeres empresàries que es va endur la seu de l’empresa a Madrid, i que a més està inhabilitada per exercir càrrecs públics. 

Sr. Josep Maria Bartomeu, com es pot ser tan inepte?  Que no ho veu que els socis blaugranes no ho poden acceptar de cap manera? Això és una ofensa en tota regla i faltar el respecte als socis, alguns del quals varen patir en les seves carns la violència de la policia espanyola que aquesta Sra. defensa. Plegui si us plau, la seva sola presència és nociva per el Barça i les seves decisions no hi ha qui les entengui. Fora de Can Barça !     

El Barça enceta una nova temporada guanyant el primer títol

Tot i anar curts de preparació, el Barça remunta l’1-0 del Sevilla i s’endú la Supercopa d’Espanya. Ter Stegen atura un penal al minut 90, que hauria pogut significar tenir que anar a la pròrroga

El partit va comportar diferents novetats: primer partit oficial a Espanya amb el videoarbitratge (VAR), primera Supercopa jugada fora de l’Estat espanyol, primer trofeu del Barça aixecat per Leo Messi com a primer capità de l’equip.      

Tànger va ser testimoni del primer títol de la temporada 2018-2019 guanyat pel Barça. Els blaugranes varen guanyar al Sevilla en una final disputada en la que l’equip andalús va començar marcant, obligant al Barça a una remuntada per aconseguir la victòria. Un 2-1 front un Sevilla molt defensiu, que tanmateix va rondar l’empat a l’últim minut del partit quan l’àrbitre va xiular un penal contra el Barça que Ter Stegen va aturar quan ja s’havia superat el minut 90. Una aturada que va impedir una pròrroga que els jugadors del Barça haurien afrontat en pitjors condicions físiques que els sevillans atès que aquests porten més temps de rodatge. 

El Barça va guanyar un partit que no passarà a la història pel joc de cap dels dos equips, sinó que ho farà perquè la final de la Supercopa ha estat el primer partit oficial que s’ha jugat a l’Estat espanyol amb el vídeo arbitratge (VAR) que per cert, va ser protagonista atès que el gol del Sevilla havia estat anul·lat en senyalar el línia un fora de joc que el VAR va demostrar que era inexistent, i per tant el gol va acabar pujant amb tota justícia al marcador. 

Els gols barcelonistes varen ser marcats per Piqué i per Dembélé. Cal destacar el gran gol del jugador francès perquè demostra que Dembélé és un molt bon jugador que pot aportar moltes coses positives a l’equip. Tanmateix estranya el fet de la manca de rotunditat de l’entrenador Valverde i de la directiva quan es refereixen al jugador francès com si no tinguessin clara la seva continuïtat. Un jugador que va costar un dineral necessita seguretat per consolidar el seu joc; si el tenim permanentment sota l’amenaça de si el traspassem o no el traspassem mai aconseguirem d’ell el rendiment esportiu que un jugador de la seva talla podria aportar a l’equip. Entre la lesió de l’any passat i els constants rumors sobre la seva possible sortida del Club, “el mosquit” només ha pogut donar pinzellades del futbol que porta dins. Estaria bé que des del Club s’esvaeixin definitivament tots els dubtes.  

Arrenca una nova temporada amb l’interrogant de com podrà fer front el Barça a l’absència d’un jugador com Iniesta, o l’edat de jugadors com Gerard Piqué, Luís Suárez i el propi Messi. Els fitxatges nous sense ser jugadors que il·lusionin, sembla que en general estan sent força encertats, tot i que això mateix dèiem l’any passat i els resultats d’alguns salten a la vista. Cal que la temporada vagi seguint el seu curs per poder emetre una opinió fonamentada sobre l’encert o no de determinades incorporacions, atès que com ha quedat demostrat, a més de la classe futbolística del jugador intervenen altres factors com l’adaptabilitat del jugador al tipus de futbol que practica el Barça, el fet de jugar junt als millors jugadors del món, o adaptar-se a un escenari especialment impressionant com el Camp Nou quan està ple... etc. 

Aquest anys si que cal ressaltar una novetat important: per primera vegada en molts anys el Barça ha après a vendre jugadors. Fa moltes temporades que estàvem encallats a l’hora de trobar sortides per jugadors com Douglas, Digne, Gomes, Yerry Mina, Aleix Vidal i d’altres, i aquesta vegada les negociacions s’han dut a terme sabent vendre, sense regalar pràcticament la sortida dels futbolistes com venia sent la tònica. El Barça ha tret una bona quantitat de diners a l’hora de desencallar sortides que s’haurien d’haver produït ja en temporades anteriors. Bona gestió doncs a l’hora de vendre; ara només cal saber comprar amb qualitat i a preus raonables. 

Cal destacar un primer efecte positiu del VAR: en tot l’escrit no ha fet falta parlar de l’àrbitre...

Andrés Iniesta deixa també la selecció espanyola

Coincidint amb l’eliminació d’Espanya del mundial de Rússia, Andrés Iniesta ha dit que deixava la selecció.

Què hauria passat si tot l’espectacle que ha organitzat el Madrid amb el fitxatge del seleccionador espanyol Lopetegui, l’hagués protagonitzat el Barça.

Fernando Hierro ha estat un autèntic fracàs com a entrenador i com a persona. El que li ha fet a Andrés Iniesta deixant-lo a la banqueta quasi tres quartes parts del partit no té nom. La trajectòria d’Iniesta amb la selecció espanyola ha estat exemplar durant tota la seva llarga vida esportiva, i a banda que va ser l’autor del gol de triomf espanyol en els mundials de Sudàfrica a de l’any 2010, no mereixia de cap manera que aquest impresentable Fernando Hierro, una mala persona, el volgués humiliar deixant-lo fora de l’equip titular. Però que es pot esperar d’un madridista impresentable educat en els “valors” de la casa blanca? 

Però anem a pams: la selecció espanyola de futbol havia aixecat expectatives als seus seguidors després d’una fase de classificació amb un resultat prou bo. Qui més qui menys somniava amb repetir la gesta del 2010 a Sudàfrica quan Espanya va guanyar la seva primera (i única) copa del món gràcies a un gol d’Andrés Iniesta en un agònic partit contra Holanda, aconseguit quasi al final de la segona part de la pròrroga.

Amb un ambient d’eufòria basat en uns bons resultats però també en un joc prou efectiu, l’expedició espanyola es va desplaçar a Rússia amb l’esperança de reeditar l’èxit aconseguit feia 8 anys. Tot semblava que anava amb prou placidesa, a l’espera que comences el campionat. Però heus aquí que dos dies abans que l’equip espanyol debutés va saltar la notícia: el seleccionador de l’equip espanyol, Julen Lopetegui, acabava de comprometre’s amb el Real Madrid per fer-se càrrec del primer equip tan bon punt com acabés el campionat del món.

La notícia va esclatar com una bomba no només entre els components de l’expedició espanyola, sinó també en els mitjans de comunicació i sobretot en els despatxos de la Federació Espanyola de Futbol. Luís Manuel Rubiales, el seu flamant president (va ser triat president encara no fa ni dos mesos), exfutbolista i expresident del sindicat de futbolistes (AFE) coherent amb les seves declaracions al prendre possessió del càrrec quan havia dit que “tenemos que hacer una federación líder en transparencia” es va veure obligat a cessar amb immediatesa a Julen Lopetegui del seu càrrec de seleccionador. Sobre la marxa va decidir que el substituiria Fernando Hierro, treballador de la Federació de Futbol que formava part de l’expedició que s’havia desplaçat a Rússia. 

El trasbals va ser important en el sí de l’equip. Futbolistes de molt poca qualitat humana com el madridista Sergio Sánchez varen intentar impedir la destitució de Lopetegui, que va ser impunement presentat dos dies més tard com nou entrenador del Reial Madrid, sense que la prems esportiva de la capital fes escarafalls davant dels fets que s’acabaven de produir i que van ser l’origen del posterior fracàs de la selecció espanyola. Algunes lleus protestes per la deshonesta actuació del president de l’equip madrileny, però el seu capo màfia segur que va fer callar la boca a més d’un periodista a base d’untar convenientment algun compte corrent.

Els fets són d’una extrema gravetat des de la vessant esportiva. Equivalen a boicotejar a la selecció espanyola de futbol dos dies abans de començar el campionat del món. Equivalent per tant a fer caure a la selecció abans fins i tot de començar el campionat. I aquí no ha passat res. Ningú, ni els del “a por ellos” han dit pràcticament aquesta boca es meva; ningú ha gosat denunciar al Madrid per aquest procedir tan mafiós. Algú s’imagina que hauria passat si aquest fet l’hagués protagonitzat el Barça? A dia d’avui, els seus dirigents estarien en presó preventiva dictada per algun d’aquests jutges espanyol tan imaginatius a l’hora de descriure els delictes comesos, i la contractació de l’entrenador hauria estat declarada anticonstitucional per el mateix TC.

I mentre tant, Andrés Iniesta després d'haver dit adéu al Barça, també ha dit adéu a la selecció com Gerard Piqué que també ho va reiterar fa uns dies. Espero que tampoc hi torni mai més en agraïment als xiulets que mitja Espanya li ha dedicat pel sol fet de ser català i demostrar-ho. Ja s’ho faran; amb questa gent, és inútil... no es pot anar enlloc... 

Andrés Iniesta, icona del futbol mundial, deixa el Barça

Vint-i dos anys vestint la samarreta blaugrana, trenta-dos trofeus aconseguits com a jugador del primer equip, nominat a la terna final per la pilota d’or, considerat el millor jugador d’Europa de l’any 2012, són algunes de les fites aconseguides per un jugador irrepetible.

Iniesta ha sabut guanyar-se el respecte de molta gent: pel seu futbol, pel seu caràcter, per la seva esportivitat. Avui en dia no existeix un altre jugador com Iniesta en tot el futbol professional. El futbol del Barça notarà molt la seva absència. Iniesta és insubstituïble. 

Després de 22 anys com a jugador del FC Barcelona, Andrés Iniesta ha decidit posar punt i final a la seva trajectòria com a futbolista del Barça. Ho fa als 34 anys, en un moment de plenitud en la seva carrera, i quan encara podria jugar a ple rendiment un parell de temporades més. Diumenge passat en l’últim partit de Lliga contra la Reial Societat, Iniesta va jugar el seu últim partit amb la samarreta blaugrana i va rebre l’homenatge dels seus companys i de l’afició en un dia que Iniesta difícilment oblidarà mai. Va ser sens dubte un dia especial per l’emotivitat de l’acte, i per la seva significació.

Iniesta va arribar al Barça amb 12 anys. Nascut a Fuentealbilla a l’any 1984 va començar a despuntar en el futbol de ben jove a les files de l’infantil de l’Albacete. Va ser descobert per els tècnics del Barça en el torneig infantil Brunete a l’any 1996, i ràpidament es va traslladar a Barcelona per incorporar-se a “La Masia” blaugrana on va continuar la seva formació com a futbolista, com a esportista i també com a persona. El seus inicis a Can Barça varen ser durs: als 12 anys allunyat de la família, sense referents a Barcelona, iniciant una mena d’internat esportiu que va comportar molts sacrificis. Iniesta va saber perseverar, i gràcies a la seva ferma voluntat ha aconseguit triomfar al Barça, però també al món de futbol, on Iniesta és especialment valorat per les seves condicions futbolístiques i també per les seves qualitats com a persona. 

El joc d’Iniesta és especial; té una facilitat enorme en el control de la pilota, en la forma de moure’s en el moment de la recepció que desequilibra del tot al seu marcador, i una gran visió de la jugada que li permet fer assistències als companys per allà on només ell és capaç de veure que hi ha passadís suficient. Un jugador privilegiat, que a cada partit disputat aixeca ohhhh... d’admiració entre els espectadors, i fins i tot simpatitzants dels equips rivals. Iniesta ha estat aplaudit al Camp Nou però també en molts dels camps de futbol en els que ha jugat per tota la geografia espanyola.

A Iniesta se’l recordarà pel seu estil futbolístic, per la seva qualitat humana, per la seva manera de jugar tranquil·la, per la seva visió del futbol, i per tantes i tantes qualitats. Però hi ha una jugada que el marcarà per sempre: “l’Iniestazo”, amb referència al gol que va marcar a Stanford Bridge, el camp del Chelsea, al  minut 92 de partit quan l’àrbitre era a punt de xiular el final, i quan el Barça perdia 1-0, Iniesta va encertar amb un xut des de fora de l’àrea que va significar el gol de l’empat i la classificació del Barça per a la final de Roma i que va possibilitar guanyar la tercera Champions per les vitrines del club. 

Andrés Iniesta va debutar al primer equip del Barça de la ma de l’entrenador Louis Van Gaal. Va ser un 29 d’octubre de l’any 2002 al camp del Bruges en un partit de la lligueta de la fase de grups de la Champions d’aquell any. Des d’aquella data, Andrés Iniesta ha guanyat 32 trofeus amb el Barça, fita que està a l’abast de molts pocs esportistes. 

Ara Iniesta ha decidit que el seu estat físic no li permet estar al 100% del nivell d’exigència que un club com el Barça demana. Per això ha pres la decisió de continuar la seva carrera en un altre futbol, amb un nivell d’exigència més baix, que li permeti anar dosificant els seus esforços sense que això repercuteixi en un rendiment esportiu dolent per el seu equip. Iniesta ha decidit anar-se’n a jugar fora d’Europa perquè el que vol evitar és un enfrontament amb el Barça. Mai jugarà contra l’equip que l’ha ajudat a triomfar en el món del futbol. Havia circulat amb força que Iniesta se n’aniria al futbol xinès, però sembla que a última hora han sorgit dificultats. Alguns apunten que el seu nou destí esportiu serà el futbol japonès. Ho sabrem aviat doncs ell mateix o anunciarà quan la seva decisió sigui ferma.  

Seria bo que, tal com han fets altres jugadors abans, Andrés Iniesta pugui reintegrar-se d’aquí a uns anys, a l’staff tècnic del Barça. Les seves ensenyances serien de ben segur molt útils per els joves talents que somnien arribar algun dia a ser com Iniesta. Andrés, molta sort i gràcies per tot el que ens has donat com a futbolista i com a persona. No oblidis el català. 

   

       

Quina poca vergonya

Sergi Roberto rep una sanció de 4 partits per uns fets idèntics als protagonitzats per un jugador de l’Eibar que va ser sancionat tan sols amb un partit 

El jutge únic del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol, és un fatxa, madridista, anticatalanista i contrari al procés, que ha actuat sota criteris polítics personals al marge del reglament, de la ètica i del sentit comú.

La seva parcial actuació, d’ara però també d’altres vegades, el desqualifica per continuar impartint justícia en el món del futbol. La seva dimissió hauria de ser fulminant. 

Una vegada més l’escàndol ha saltat a primera plana de l’actualitat esportiva. El Sr. Francisco Rubio jutge únic del comitè de competició, ha sancionat al jugador del Barça Sergi Roberto amb quatre partits per la seva expulsió en el partit que el Barça va jugar contra el Madrid recentment al Camp Nou.  En aquest partit, l’àrbitre Hernández Hernández va escriure a l’acta “en el minut 44 el jugador (20) Roberto Carnicer, Sergi fou expulsat per el motiu següent: colpejar a un adversari amb el seu braç, amb un us excessiu de força, no estant la pilota a distància de ser jugada”. Resultat: quatre partits de sanció.

El mateix àrbitre Hernández Hernández, el 29 d’abril passat, és a dir, ni tan sols fa 15 dies, va arbitrar el partit Getafe-Girona i va escriure a l’acta “en el minut 44 el jugador (22) Suárez Suárez, Damián fou expulsat per el motiu següent: colpejar a un adversari amb el braç al cap, amb un us excessiu de força, no estant la pilota a distància de ser jugada”. Resultat: 1 partit de sanció.

Està ben clar doncs que pels mateixos fets s’apliquen criteris diferents, i sempre en contra dels interessos del Barça. La pregunta que cal fer-se és, perquè passen aquestes coses?  I les respostes serien:

1)    La federació espanyola de futbol és una casa de barrets

2)    El comitè de competició és una sucursal del Real Madrid Club de Futbol

3)    L’esport espanyol està en mans de fatxes

4)    S’apliquen criteris polítics per jutjar fets esportius

5)    Des que es va donar carta blanca al “a por ellos” això s’aplica tant pel que fa a la repressió policial, com a la política coma l’esport.

Respecte al punt 5) d’aquest a llista, només cal recordar que el president del govern espanyol M. Rajoy ha felicitat a tots els esportistes i entitats esportives que han aconseguit èxits aquest any, llevat del Barça. Ni la conquesta de la Copa, ni el triomf en la Lliga han merescut cap menció per part del president del govern espanyol. Una prova fefaent de que el “a por ellos” continua viu.

En el cas particular de Sergi Roberto, s’hi afegeix el fet que el jugador havia mostrat a les xarxes el seu suport al procés d’independència català, quan el dia 1-O va publicar una imatge seva votant al seu col·legi electoral. Des de llavors, diferents rumors apunten que fins i tot ha estat vetat en les convocatòries amb la selecció espanyola. Estem, per tant, davant d’una “vendetta” polític-esportiva. El Sr. Francisco Rubio no pot continuar ni mig minut més al front del Comitè de Competició de la Federació Espanyola de Futbol. Els fatxes no haurien de tenir cabuda ni en la política, ni en l’esport. Són mala gent, i en el cas d’aquest personatge, a més de la seva mala, fe s’hi afegeixen les piulades  ofensives contra Catalunya i contra els catalans, amb insults i menyspreus de tot ordre. Aquesta gent no es mereix cap respecte 

Tot això sobta més encara si es té en compte l’absoluta butlla amb que actuen jugadors com Cristiano Ronaldo, Marcelo, Casemiro o Sergio Sánchez. Ronaldo és probablement el jugador més violent de la Lliga espanyola, ha agredit impunement a molts futbolistes rivals, i els àrbitres miren  a un altre banda, i el fatxa que hauria de vetllar per la netedat del nostre futbol només intervé d’ofici quan convé castigar a algun jugador del Barça. 

Sembla que el Barça vol presentar recurs contra aquesta sanció tan desproporcionada, però cal dir que els serveis jurídics del Club topen amb dues dificultats serioses. Una, l’animadversió dels organismes esportius (i no esportius) contra el Barça; i l’altre la ineptitud d’uns serveis jurídics que han vist una vegada i un altre com els seus recursos eren sistemàticament rebutjats tant en instàncies espanyoles com internacionals. Una assessoria jurídica de qualitat és una de les assignatures pendents de resoldre a nivell organitzatiu a Can Barça. Veurem si aquest recurs serveix d’alguna cosa.      

Certament, les estructures esportives espanyoles, són el reflex clar del que és el país.