Piqué parla clar, com sempre...

En aquesta ocasió la directiva del Barça recolza les paraules del seu capità

Florentino Pèrez, fa el ridícul, insistint en uns “valors” de l’entitat madridista que no existeixen ni en la seva imaginació.

Aquest és un dels "valors" del Real Madrid

En més d’una ocasió he criticat des d’aquest blog a Gerard Piqué per les seves sortides de to, fonamentalment quan va embogir per participar en campionats de pòquer, o quan va ser multat per la guàrdia urbana de Barcelona per estacionar el cotxe malament i va tenir una reacció de nen malcriat. De fet, aquesta etapa crítica de la vida de Piqué va coincidir també amb una mala temporada futbolística on la qualitat del seu joc va davallar considerablement.

Salvada aquella època, la veritat és que Gerard Piqué ha estat un jugador molt valuós pel Barça, però a banda d’això s’ha distingit també pel seu lideratge en el vestidor, i sobre tot per suplir a la Junta directiva del Club que ha callat davant de certes situacions esportives, i en canvi Gerard Piqué ha estat la veu que ha denunciat comportaments irregulars tant dels estaments futbolístics com de l’arbitratge espanyol. Resulta curiós observar com la Junta directiva no donava suport al jugador quan aquest denunciava favors arbitrals al Madrid. Un símptoma clar de que els membres de la Junta són persones que prefereixen duu el cap cot del servilisme, a enfrontar-se públicament a una situació que cal denunciar per inacceptable.

Val a  dir però, que en aquesta ocasió ha estat diferent i per fi la Junta directiva del Club ha donat suport a la enèsima denúncia del futbolista contra les arbitrarietats dels estaments esportius, però també judicials i polítics espanyols que actuen passant-se la Justícia per l’arc del triomf. En aquesta ocasió Piqué, una vegada acabat el partit de futbol entre les seleccions de França i Espanya, va dir, a preguntes d’un periodista dues veritats com a punys. La primera relativa al fet que el sistema electrònic de seguiment (VAR) de les jugades conflictives emprades per la UEFA en aquest partit, va afavorir els interessos de la selecció espanyola atès que els àrbitres havien anul·lat un gol legal dels espanyols i no havien concedit un penal que ho era. En ser preguntat sobre aquest fet, Piqué va respondre amb un tot irònic “és normal... jugàvem de blanc...” en referència al fet que la selecciona espanyola jugava de blanc com el Madrid, i al·ludint a que les decisions arbitrals sempre juguen a favor del Madrid, tal com va succeir en la final de la Champions passada, en la que el Madrid es va anotar un gol amb un fora de joc clamorós de Sergio Sánchez.

Un altre dels valors del madridisme

La segona veritat de Piqué feia referència als falsos valors del Madrid, i als tripijocs i  a les tupinades de tot tipus que es practiquen a la llotja del Bernabeu. En concret, Piqué va al·ludir a l’advocada de l’Estat, Marta Silva, exmembre de la Junta directiva del Madrid, assistent assídua a la llotja del Bernabeu, i de qui s’assegura que no fa masses setmanes va baixar als vestidors del Madrid per demanar una pilota pels seus fills signada per Cristiano Ronaldo. Aquesta advocada de l’Estat, filla del ministre franquista Federico Silva Muñoz, estaria al darrere de les imputacions del futbolistes Messi i Neymar per fraus fiscals, i sembla que també estaria relacionada amb la no imputació (fins el moment) del jugador madridista Cristiano Ronaldo, que com és sabut hauria defraudat a Hisenda més de 150 milions d’€. Tot un escàndol del que se suposa que algun dia, algú haurà de donar explicacions.

Com deia més amunt, en aquesta ocasió la directiva blaugrana ha recolzat al seu jugador, i el club ha fet pública una nota en la que s’assegura que en cap cas el jugador Piqué ha faltat a la veritat. També ha transcendit que els serveis jurídics del Madrid varen estar estudiant ahir, la possibilitat d’interposar una querella contra el jugador, situació que sembla que finalment ha estat desestimada. Tanmateix, Florentino Pérez el màxim responsable del Madrid, i per tant, del que succeeix a la llotja del Bernabeu, avui ha aprofitat un acte publicitari per insistir en els valors del Real Madrid. El Sr. Pérez hauria de saber que els valors del seu Madrid es posen de manifest d’una manera prou senzilla, analitzant fets, no declaracions ampul·loses. I per posar nomes un exemple, els fets ens diuen que quan el Sr. José Mourinho va posar un dit a l’ull de Tito Vilanova en un Barça-Madrid al Camp Nou, al diumenge següent a l’estadi Bernabeu es va poder veure una pancarta gegant amb el lema “Mou... tu dedo nos señala el camino”. Ningú va ordenar retirar al pancarta. Sr. Florentino, aquests són els valors del seu Madrid. Ho entén ara?

Al Barça som capaços del millor... i del pitjor

Un Barça estratosfèric remunta l’eliminatòria amb el París Saint Germain...

...I un Barça decebedor regala la lliga a Corunya

Alegria... Eufòria desfermada...

Els barcelonistes hem viscut un mes de febrer i un començament del de març ben intensos. El febrer va començar amb una greu ensopegada a París, on el PSG ens va humiliar al derrotar al Barça per 4-0. Un resultat merescut atès el mal joc de l’equip blaugrana que va ser una ombra de si mateix i va jugar un partit desastrós. A conseqüència d’aquell resultat l’afició i sobretot la premsa esportiva, varen perdre la confiança en l’entrenador Luís Enrique que es va veure durament criticat per determinats periodistes de determinats mitjans que mai han vist a l’entrenador blaugrana amb suficient bagatge per ser l’entrenador del primer equip, malgrat uns resultats esportius que en tot cas dirien el contrari.  

El cert és que després d’introduir millores en el joc de l’equip i d’adonar-se que els rivals dificultaven en excés la sortida de pilota des del darrere, Luís Enrique va recorre a una fórmula que ja havia assajat Guardiola en alguns partits consistent a jugar amb una línia de 3 defenses, un mig camp amb 4 homes i els 3 mosqueters al davant. Això quan l’equip atacava. A l’hora de defensar-se, un dels homes del mig camp havia de passar a la defensa convertint el 3-4-3 ofensiu, en un 4-3-3 defensiu. Aquesta variació tàctica va donar bons resultats i gràcies a això el Barça va completar una sèrie de partits sense conèixer la derrota. Semblava que s’havia recuperat la normalitat quan tot d’una va saltar la sorpresa: Luís Enrique, fart dels problemes amb cert sector de la premsa esportiva va anunciar que la temporada vinent no seria l’entrenador del Barça. Els “savis” de cafè, o si es vol de tertúlia esportiva havien aconseguit el seu objectiu: tombar a l’entrenador del segon triplet a la història del Club.

Aquesta decisió de Luís Enrique va servir per que l’equip fes encara més pinya amb ell i això fa portar a un resultat extraordinari quan a la Champions l’equip va remuntar els quatre gols de desavantatge amb el PSG i el va eliminar als octaus de final després de guanyar al Camp Nou per un contundent i increïble 6-1. Aquest resultat va desfermar l’eufòria una vegada més entre els seguidors blaugranes i ja ens veiem de nou campions de tot. Els comentaris de que un tercer triplet era possible van omplir els diaris esportius i les tertúlies radiofòniques i televisives dels dies posteriors al partit.

Tristesa, impotència... les dues cares de la moneda 

Tanmateix ahir diumenge vàrem tocar de nou de peus a terra i l’equip va donar la creu. Vaperdre a La Corunya per 2-1 un partit que es va jugar molt malament. Els jugadors, bé sigui pel cansament derivat de l’enfrontament amb el PSG, bé sigui per un excés de confiança, bé sigui per tot plegat es va veure superat pel conjunt gallec, que sense fer un partit extraordinari varen ser capaços de guanyar a un Barça molt diferent del que haviem vist tan sols 4 dies enrere.

I és que contràriament al que semblava a començaments de temporada, el fons d’armari del Barça no és tan bo com havíem pensat. Sergi Roberto, l’heroi conra el PSG és un bon jugador sens dubte, però no tinc clar que avui per avui sigui un jugador pel primer equip del Barça. El mateix podria dir de Denis Suárez o de Rafinha. No fan les aportacions que correspondrien a jugadors que volen formar de l’equip titular del Barça; o bé fan un pas endavant o els seus dies al Barça estan comptats. I de moment, el que pitjor rendiment està oferint és Andre Gomes, que no està justificant de cap manera el dineral que el Barça va pagar per fer-se amb la seva fitxa. Diuen que el primer any al Barça és molt dur per les noves incorporacions; sigui com sigui si Gomes no espavila s’haurà de començar a pensar a buscar-li equip.

I mentre tot això passa el Madrid continua guanyant des dels despatxos allò que al camp de joc no guanya. Els àrbitres continuen augmentant el nombre d’errors que afavoreixen al conjunt blanc. Dona la sensació que des de la llotja del Bernabeu se’n foten del mort i de qui el vetlla. Com en tantes ocasions si el Madrid guanya la Lliga, l’haurà guanyat molt més pels favors comprats des de la llotja del seu estadi, que no pas pel joc mostrat per l’equip. Però això és Espanya, i això és el futbol espanyol.        

Gil Manzano i Clos Gómez: dos nous àrbitres a la llista dels pocavergonyes del futbol espanyol

Lesionen greument a Aleix Vidal defensa del Barça i l’àrbitre “sigan, sigan...”

Cal exigir les dimissions immediates de Victoriano Sánchez Arminio i Javier Tebas

Una setmana més, l’arbitratge espanyol ha mostrat la seva cara autèntica, permetent tota classe de brutalitats contra els jugadors del Barça. Primer va ser dimarts passat quan en el partit de Copa jugat al Camp Nou contra l’Atlético de Madrid, l’àrbitre extremeny Gil Manzano va permetre tota mena de brutalitats contra els jugadors del Barça. El jugador Filipe Luís de l’Atlético de Madrid va fer unes entrades brutals i en canvi va ser el Barça qui increïblement va acabar el partit amb 9 jugadors al camp, després d’haver vist com el col·legiat de torn expulsava dos jugadors del Barça. Veient només el final del partit es diria que els jugadors del Barça van estar especialment violents al camp, quan la realitat va ser absolutament la contrària.  

Per acabar-ho d’adobar, l’àrbitre Gil Manzano va escriure a l’acta que el jugador del Barça Luís Suárez es va quedar a les escales d’accés al túnel de vestuaris quan va ser expulsat, i aquest fet li ha comportat un segon partit de suspensió. Tant ell com Sergi Roberto es perdran la final de Copa per que els àrbitres així ho han volgut. No fa pas massa, el defensa madridista Ramos, va fer el mateix al camp del Las Palmas i no va ser sancionat per quedar-se al camp.        

Però lo de dimarts passat no és res comparat amb l’escàndol d’ahir a Vitória, on el Barça va guanyar per 0-6 a l’Alaves. El partit estava en els seus minuts finals, el resultat en cap cas podia modificar el signe del partit, i tot d’una, en una pilota pràcticament perduda, en una jugada que no comportava cap perillositat en un lateral del camp, el jugador de l’Alaves Theo Hernández va fer una entrada assassina a Aleix Vidal i li va ocasionar una luxació del turmell que va requerir cirurgia i que el tindrà apartat dels terrenys de joc, un mínim de 5 mesos.

Més enllà de les disculpes d’aquest destraler, que juga a l’Alaves cedit per l’Atlético de Madrid, el que és inadmissible és que l’àrbitre del partit, l’aragonès Clos Gómez, no només no va expulsar al bàrbar agressor, sinó que ni li va ensenyar la targeta groga, i ni tan sols va indicar falta. Aquest és el nivell; aquest és l’arbitratge; aquest és el “fair play” de l’esport espanyol. Una vergonya.

Cal però denunciar als culpables d’aquesta situació. Ja n’hi ha prou de mirar a un altre banda, ja n’hi ha prou de respectar persones i institucions que no mereixen cap respecte. Em refereixo en primer lloc al Sr. Javier Tebas, president de la “Liga de Futbol Profesional”, madridista declarat, exmilitant d’un partit d’extrema dreta (Fuerza Nueva), i enemic acèrrim dels jugadors del Barça, a qui no fa pas massa els va acusar de fingir agressions en el partit jugat a València fa uns mesos. Aquest personatge nefast pel seu passat polític no hauria de dirigir cap institució en la que es requereix una garantia absoluta d’imparcialitat. Aquest personatge és un fatxa absolut, i ja va perjudicar al Barça fa molts anys quan al 2005 va denunciar una suposada alineació indeguda de Messi tot just en el debut de Messi en el primer equip del Barça, quan Tebas era assessor jurídic precisament de l’Alaves. Denúncia que per cert no va prosperar. Aquest personatge no és digne de dirigir cap estament futbolístic perquè ell sol s’ha auto-exclòs. La seva imparcialitat no ha existit mai. Aquest home, per dignitat, ha d’abandonar immediatament el món del futbol.

L’altre impresentable és el president del "Comitè Tècnic d’Àrbitres", el càntabre Victoriano Sánchez Arminio, que permet que els seus àrbitres actuïn dirigits per la màfia “florentinesca” afavorint al Madrid sempre, i castigant injustament al Barça un diumenge sí, i el següent també. Aquest personatge, obre contínuament expedient a tots els jugadors que es manifesten respecte als arbitratges, en especial si són jugadors del Barça, i en canvi mai ho ha fet amb el jugadors del Madrid, on elements tan “respectuosos” amb l’estament arbitral com Sergio Ramos, han dit el que han volgut i quan els ha semblat, amb total impunitat.

Si l’esport espanyol vol ser alguna cosa seria al món, si vol ser considerat i respectat,  Tebas i Sánchez Arminio han de marxar a casa ja. Sense esperar ni tan sols a demà. Si no ho fan, Espanya continuarà sent una república bananera en el món del futbol. Allà ells.