Al Barça som capaços del millor... i del pitjor

Un Barça estratosfèric remunta l’eliminatòria amb el París Saint Germain...

...I un Barça decebedor regala la lliga a Corunya

Alegria... Eufòria desfermada...

Els barcelonistes hem viscut un mes de febrer i un començament del de març ben intensos. El febrer va començar amb una greu ensopegada a París, on el PSG ens va humiliar al derrotar al Barça per 4-0. Un resultat merescut atès el mal joc de l’equip blaugrana que va ser una ombra de si mateix i va jugar un partit desastrós. A conseqüència d’aquell resultat l’afició i sobretot la premsa esportiva, varen perdre la confiança en l’entrenador Luís Enrique que es va veure durament criticat per determinats periodistes de determinats mitjans que mai han vist a l’entrenador blaugrana amb suficient bagatge per ser l’entrenador del primer equip, malgrat uns resultats esportius que en tot cas dirien el contrari.  

El cert és que després d’introduir millores en el joc de l’equip i d’adonar-se que els rivals dificultaven en excés la sortida de pilota des del darrere, Luís Enrique va recorre a una fórmula que ja havia assajat Guardiola en alguns partits consistent a jugar amb una línia de 3 defenses, un mig camp amb 4 homes i els 3 mosqueters al davant. Això quan l’equip atacava. A l’hora de defensar-se, un dels homes del mig camp havia de passar a la defensa convertint el 3-4-3 ofensiu, en un 4-3-3 defensiu. Aquesta variació tàctica va donar bons resultats i gràcies a això el Barça va completar una sèrie de partits sense conèixer la derrota. Semblava que s’havia recuperat la normalitat quan tot d’una va saltar la sorpresa: Luís Enrique, fart dels problemes amb cert sector de la premsa esportiva va anunciar que la temporada vinent no seria l’entrenador del Barça. Els “savis” de cafè, o si es vol de tertúlia esportiva havien aconseguit el seu objectiu: tombar a l’entrenador del segon triplet a la història del Club.

Aquesta decisió de Luís Enrique va servir per que l’equip fes encara més pinya amb ell i això fa portar a un resultat extraordinari quan a la Champions l’equip va remuntar els quatre gols de desavantatge amb el PSG i el va eliminar als octaus de final després de guanyar al Camp Nou per un contundent i increïble 6-1. Aquest resultat va desfermar l’eufòria una vegada més entre els seguidors blaugranes i ja ens veiem de nou campions de tot. Els comentaris de que un tercer triplet era possible van omplir els diaris esportius i les tertúlies radiofòniques i televisives dels dies posteriors al partit.

Tristesa, impotència... les dues cares de la moneda 

Tanmateix ahir diumenge vàrem tocar de nou de peus a terra i l’equip va donar la creu. Vaperdre a La Corunya per 2-1 un partit que es va jugar molt malament. Els jugadors, bé sigui pel cansament derivat de l’enfrontament amb el PSG, bé sigui per un excés de confiança, bé sigui per tot plegat es va veure superat pel conjunt gallec, que sense fer un partit extraordinari varen ser capaços de guanyar a un Barça molt diferent del que haviem vist tan sols 4 dies enrere.

I és que contràriament al que semblava a començaments de temporada, el fons d’armari del Barça no és tan bo com havíem pensat. Sergi Roberto, l’heroi conra el PSG és un bon jugador sens dubte, però no tinc clar que avui per avui sigui un jugador pel primer equip del Barça. El mateix podria dir de Denis Suárez o de Rafinha. No fan les aportacions que correspondrien a jugadors que volen formar de l’equip titular del Barça; o bé fan un pas endavant o els seus dies al Barça estan comptats. I de moment, el que pitjor rendiment està oferint és Andre Gomes, que no està justificant de cap manera el dineral que el Barça va pagar per fer-se amb la seva fitxa. Diuen que el primer any al Barça és molt dur per les noves incorporacions; sigui com sigui si Gomes no espavila s’haurà de començar a pensar a buscar-li equip.

I mentre tot això passa el Madrid continua guanyant des dels despatxos allò que al camp de joc no guanya. Els àrbitres continuen augmentant el nombre d’errors que afavoreixen al conjunt blanc. Dona la sensació que des de la llotja del Bernabeu se’n foten del mort i de qui el vetlla. Com en tantes ocasions si el Madrid guanya la Lliga, l’haurà guanyat molt més pels favors comprats des de la llotja del seu estadi, que no pas pel joc mostrat per l’equip. Però això és Espanya, i això és el futbol espanyol.