El periodisme esportiu especialista en destruir futbolistes

Ara és el torn de Ousmane Dembélé, criticat per una part del periodisme esportiu, quan el que el jugador necessita per fer rendible el seu fitxatge per el Barça, són consells que l’ajudin a madurar com a persona.

Tot i les crítiques, Dembélé s’ha mostrat efectiu cara a porteria, i gràcies a ell, el Barça ha pogut desencallar partits que se li havien posat costa amunt, com ahir mateix contra l’Atlético de Madrid      

La premsa esportiva catalana compta amb excel·lents professionals, bons analistes del joc, i generalment ben informats. Tanmateix no tots són així doncs el toca conviure amb una fauna periodística de molt baixa qualitat, que sent incapaços de fer periodisme del bo es dediquen a destruir el prestigi de futbolistes que per la raó que sigui no els cauen bé. Destruir és molt senzill; només cal enllaçar i repetir dos o tres arguments en algun programa esportiu i amb això ja n’hi ha prou per crear una corrent d’opinió favorable a les seves tesis. És ben sabut que sempre es pot trobar a algú disposat a opinar com tu, encara que la teva opinió estigui molt i molt equivocada. En canvi construir és molt més complicat; cal intel·ligència, coneixements, tenir informació fidedigna, criteri, etc. I això lamentablement no està a l’abast de tothom.

     

Tota aquesta introducció bé al cas del futbolista Ousmane Dembélé, que el Barça va fitxar la temporada passada. Dembélé és un futbolista molt jove, que necessita temps per créixer no només com a futbolista sinó també com a persona. Té unes qualitats innates per el futbol, i es mou amb un atreviment impropi per la seva edat. Té desequilibri i té xut, però té un inconvenient derivat  de la seva joventut: la immaduresa. És un futbolista amb un futur esplendorós pel davant sempre que assenti sòlidament el seu cap.

Atenent al fet que el futbolista ha encadenat una sèrie d’actes d’indisciplina fonamentalment en forma de retards a l’hora d’acudir als entrenaments, aquests periodisme oportunista de baixa qualitat, ha començat una campanya de desprestigi i crítica contra el jugador. Si això passa amb un futbolista madur, segurament estarà psicològicament preparat per superar aquestes situacions, però hi ha futbolistes que davant d’aquestes crítiques acaben ensorrant-se. Esperem que no sigui el cas de Dembélé, fitxatge que va costar molts diners al Barça, perquè sinó l’efecte negatiu d’aquestes crítiques és doble: eviten que el futbolista rendeixi al 100% de les seves capacitats, i devaluen al futbolista en cas d’un possible traspàs. De manera que aquells que es creuen que destruint al futbolista mostren el seu barcelonisme, en realitat el que fan és causar un greu perjudici a l’entitat que diuen estimar.

Val a dir però que el cas de Dembélé, malauradament no és únic al Barça. Anteriorment altres futbolistes han passat per situacions similars; és el cas recent de Paco Alcàcer, que avui triomfa al Borussia de Dortmund, o els cassos també molt propers en el temps de André Gomes, Yerri Mina, i Lucas Digne, tots tres completant una molt bona temporada a l’Everton anglès. També en el passat trobaríem situacions similars, però mai tan sovintejades com les d’aquesta temporada i la passada, amb 3 o 4 pseudo-periodistes encapçalant el rànquing de “destroyers” de futbolistes. Qualsevol diria que ells són alguna cosa en el periodisme esportiu, quan en el fons són carronyers de l’esport.        

Però el perill que aquestes actituds comporten encara va és enllà; ara és el torn de l’entrenador Valverde. Qualsevol d’aquests personatges es creu més preparat que l’entrenador del Barça per decidir com ha de jugar l’equip contra equips com l’Atlético de Madrid. Només cal sentir-los per entendre que en realitat més que periodistes, la seva vocació frustrada és la d’entrenadors. Després que el Barça arranqués un més que meritori empat del camp dels madrilenys, han començat les crítiques vers l’entrenador manxec, acusant-lo d’haver jugat a no perdre amb una alineació molt defensiva. Què dirien tots aquests canta-manyanes si el Barça hagués perdut?

És evident que amb aquest periodisme mediocre no anem enlloc. 

      

Un Barça amb dues cares

Després d’una maneta al Madrid (5-1) es guanya a Vallecas (2-3) a l’últim minut, i patint tota la segona part.

La Lliga és el torneig de la regularitat, i des que ha començat el campionat el Barça pateix uns alts i baixos continuats. Sembla que l’actitud d’alguns jugadors no és la que correspon a un equip que vulgui ser guanyador.

La gran diferència entre el Barça d’aquest any i el de l’any anterior, la diferència que crida més l‘atenció està en la fragilitat defensiva. El Barça després de disputats 11 partits de Lliga ha encaixat 14 gols mentre que la temporada passada després de disputades les mateixes jornades només s’havien encaixat 4 gols. Pel que fa a l’atac, aquesta temporada el Barça ha marcat 31 gols, mentre que l’any passat n’havia marcat 30. Queda clar per tant, que la diferència està en la defensa. Pràcticament la mateixa eficàcia ofensiva que l’any passat però un rendiment defensiu deficient. Només 6 equips dels 20 que disputen la Lliga han encaixat més gols que el Barça. 

Què li passa a la defensa? Doncs està composada pràcticament pels mateixos homes que l’any passat, amb la incorporació del francès Lenglet, que no ha disputat bona part dels partits i per tant no se’l pot fer pas responsable de la situació. Si la defensa és pràcticament la mateixa, i la porteria continua donant un perfil alt, segurament la diferència deu estar al mig del camp. Els jugadors del mig del camp tenen una doble funció: d’una banda serveixen de base de llançament de les accions ofensives, i de l’altre exerceixen de primer baluard defensiu davant de les escomeses dels rivals. Quan els atacants del Barça perden la pilota els rivals munten un contraatac el més ràpid possible. Hi ha un primer intent de recuperació de la pilota per part dels atacants, mentre que els migcampistes cerquen una posició adequada per intentar tapat forats allà on s’hagin produït. Què succeeix si aquests forats no es tapen adequadament? Doncs que els rivals troben via lliure per plantar-se davant de la defensa blaugrana creant ocasions de gol.

I que ha canviat en aquest mig del camp? Jugadors com Rakitic, Coutinho o Busquets, ja hi eren de l’any passat i s’hi ha incorporat el brasiler Arthur de qui diuen que té una manera de jugar similar a com ho feia Xavi Hernández. Tanmateix la incorporació d’Arthur tampoc és la responsable de que el centre del camp hagi baixat el seu rendiment defensiu. Quina pot ser la causa d’aquest rendiment tan dolent? Doncs jo tinc una teoria i és que el Barça, igual que altres equips, està pagant les conseqüències del mundial. De fet molts equips amb jugadors en les seves files que varen jugar el mundial estan vivint també aquestes mateixes situacions. Ni Busquets, ni Rakitic i Coutinho tenen la frescor sobretot d’idees que tenien la temporada passada, i aquí radica al meu entendre la base del problema defensiu del Barça. No es tapen de manera efectiva es els espais buits que es generen quan l’equip ataca, i a aquesta situació i hem d’afegir que la recuperació de pilota per part dels atacants tampoc és tan efectiva com l’any passat, per el mateix efecte dels mundials. Som menys eficients a conseqüència del mundial. Es fàcil observar com aquells equips que tenien pocs jugadors al mundial estan tenint un rendiment molt més regulars que els anomenats “grans”.    

Per tant aquesta és al meu entendre al raó per la qual el Barça perd al camp del Leganés a la setmana següent  li endossa una maneta al Reial Madrid i el dissabte següent està a punt de perdre  al camp del Rayo Vallecano. És el Barça dels alts i baixos. Cert que ens aquests últims partits tenim la baixa de Messi, sens dubte el millor jugador de la història del futbol, però aquesta no és la raó que justifica la irregularitat. Sense Messi, el Barça ha jugat excel·lents partits al Camp Nou com contra l’Inter de Milà i el ja comentat del Reial Madrid, i amb Messi es va perdre a Butarque, el camp del Leganés. Per tant, per contradictori que sembli, la raó de la irregularitat de l’equip no és l’absència de Messi; és l’envergadura del rival, però a rivals més febles més irregularitat del Barça: un problema clarament de manca de motivació derivada d’un cansament mental després d’un mundial exigent.